Hasta el extremo

Amar és complejo. Para amar tienes que estar dispuesto a darlo todo. Pero el todo, muchas veces, es demasiado.
image

La realidad de las niñas de Casa Hogar no es fácil. Para nada. Todos sabíamos que llegaríamos a un rincón del mundo donde la precariedad y la pobreza es el día a día, el plato que muchos niños y niñas se encuentran en la mesa para desayunar, comer y cenar.

Pero hoy ha sido distinto.

Casa Hogar tiene la doble misión de hacer crecer las niñas, cuidarlas, amarlas, a la vez que crea una casa que todas las chicas deben sentir su hogar. Su hogar, aun que muchas de ellas no quieran estar allí. A la pobreza extrema de sus familias juega un factor más espeluznante, todavía: la mayoría de las chavalas han sufrido algún tipo de abuso sexual.

Nos abre la puerta por primera vez una chiquilla delgada que mira al suelo y no habla. Es fácil juzgar a simple vista, ¿verdad? Pero cuando lo haces aquí, siempre hay una historia detrás que te da una patada y te dice “si no conoces, no hables, ¡imbécil!”

Llega saltando otra muchacha. Tiene nueve años y una sonrisa en la cara tan grande que te hace sentir miserable. Poco a poco se acercan todas. Debe de haber casi treinta. Ríen, corren, barren el suelo, saltan como una chica de su edad en Lleida. Supongo que el día a día será más complejo que esto, pero la primera impresión que nos llevamos fue sorprendentemente habitual.

Bastaron nada más que los minutos de romper el hielo para recibir los pirmeros abrazos. Eran abrazos desnudos. Roces de piel sencillos, que te desarmaban. La inocencia de una niña, mezclada con la brutalidad de un ser humano miserable, que las ha llevado a ser bichos raros de la sociedad. La sinceridad en un gesto, el amor en estado puro. La gratitud de quien se siente querido. La demostración clara que, con todo esto, el ser humano puede seguir amando.

Amar es complejo. Pero cuando no tienes más opción, cuando el corazón te lo pide así, te abres. Y te das, das todo lo que eres. Sin nada que pedir. Amando hasta el extremo, a fondo perdido, porque es entonces cuando se halla la verdadera felicidad.

Tenir somnis no és cosa de dones

Nicaragua no és un país per a les dones. En casar-se amb un home assumeixen un rol inferior, que les compromet a treballar a la casa, cuidar els fills i ser obedient al que fa i diu el marit. La casa i gairebé totes les propietats familiars estan a nom d’ell i el divorci es fa complicat, en el moment en que els advocats són caríssims i, en cas d’acord, la dona es queda al carrer sense res.

Jo pensava que els somnis no estaven fets per a les dones. Que quedaven com a segon plat en una societat extremadament masclista, en que un home pot passejar amb tres o quatre dones tan tranquil·lament, però una dona se la tatxa de puta en amunt per fer-ho.


L’altre dia la vaig conèixer a ella. Té una mirada penetrant i unes faccions serioses. Va per feina, no s’encanta en tonteries i, malgrat ser creient i tenir una fe ferma, no li agraden les estupideses que l’església imposa sobre la gent lliure des de fa segles. No està casada, però viu amb la seva parella. Nou anys d’amor i dos fills no són suficient mostra d’amor davant dels ulls de qualsevol déu? Odia els gringos, diu que li han fet molt mal a la seva pàtria i a la seva gent: no n’hi ha per menys. Opina obertament de política i canta de forma inconscient mentre treballa.

M’explicava que va ser difícil. Amb tant sols 19 anys ja tenia un nen. Encantador, per suposat. Va començar la universitat, malgrat tot. Els pares d’ell i la seva mare s’hi van posar en contra. Viure en pecat mortal! Volien que es construïssin la casa a la mateixa finca que els sogres, però ella s’hi va negar rotundament. A vegades, riu per sota el nas, sense deixar el seu posat seriós i diu que no la poden veure.

El seu home volia que deixés d’estudiar. Le dije que no. Volia tenir els seus estalvis, tenir un grau d’independència. Construir-se la seva pròpia caseta. Anar a la UCA, tenir la seva vida universitària. I treballar, sempre va bé tenir una mica de coixí econòmic. Les lletres de la casa van a mitges, mai li podran fer xantatge amb això. Té els seus estalvis, la seva llibertat…

… i els seus somnis. 

En un racó de món on els somnis no estan fets per les mares, les esposes i les dones en general, ella lluita per fer els seus realitat. I, quan fa aquella rialla astuta per sota del nas, veus que, realment, ningú la farà retrocedir.

L’odissea d’anar amb autobús per Nicaragua

Managua és el caos. Ahir per fi donava la cara, i es mostrava tan xafogosa com ens havien promès. Managua és el l’oasi enmig de la calma, el crit enmig del silenci. Managua és com un nen que et mira amb ulls plorosos plens de lleganyes, i que – malgrat tot – t’acabes estimant. 

No hi ha passos de zebra, no es pot creuar pels passos elevats per si t’atraquen per banda i banda. Després del terratrèmol que va arrasar la ciutat l’any 1972, ningú va fer un pla urbanístic prou consistent i tothom va començar a construir allà on va voler.

Managua permet a cadascú anar per on vol: creuar pel mig de la carretera, conduir en contradirecció, parar els autobusos enmig del no-res. Managua és plena de mosquits i molts carrers no estan asfaltats. Tots els vehicles toquen el pito com si no hi hagués demà: per avançar, per avisar, per cedir el pas, per agrair que t’han cedit el pas, per saludar… Moltes cases són baixes, fetes de llauna i poc més. Per la nostra zona hi ha llocs on no hi ha ni clavegueres i las aguas negras baixen pel mig del pas.

Suposo que malgrat haver-la imaginat tan diferent, ens l’anem fent nostra. Lentament. No hi ha sentiment de turista: a Managua, el turisme només hi va per l’aeroport.

Vam poder estar a la baixada del santito. Gent, molta gent aglomerada perquè Santo Domingo pogués baixar en processó. La festa era evident: gent vestida amb els vestits típics, gent sucada d’oli de motor sota el sol del migdia (sí, tal qual, per complir promeses), molta (molta molta molta molta) pólvora, somriures, borratxos… i cap turista. Em deia la Jenny que s’emocionava: la gent és molt, molt pobra, no tenen gairebé res i, malgrat tot, surten i ho donen tot. La fe és l’únic que els queda, l’únic que ningú els pot prendre. 

És una pujada d’adrenalina, una gran sorpresa. Mil somriures, alguna baralla. Infants, joves, gent gran, colors, soroll, crits, música… Un no donar l’abast en mirar a tot arreu, per por a perdre’s cap detall.


Avui hem estat a Granada i a la Laguna d’Apoyo.

Res a veure.

DSCN3956Granada desprèn un inconfusible aire colonial. Els carrers són plens de gent d’arreu. Les cases segueixen una harmonia evident, els carrers són rectes i  quadriculats. I, evidentment, el preu de les coses és lleugerament més alt.

Apoyo és màgic. Un volcà que té el cràter ple d’aigua. Una platja d’aigua dolça. Una tranquil·litat estranya per un lloc tan fantàstic i una vista tan privilegiada (per sort, de moment, el turisme massiu se’n va cap a Costa Rica i companyia).


DSCN3901La tornada ha estat amb autobús. Un espectacle, gairebé tant com els taxis. Per anar a l’estació d’autobusos, hem pujat 9 en un taxi. Chineados. A l’autobús, al menys, hi havia 120 persones, els uns damunt dels altres, plantats, asseguts. El conductor es creia pilot de fórmula 1, i anava pitant per la carretera perquè tothom s’apartés del seu pas. Conduïa per l’arcén.

Estem bé, no patiu, aquí ens han dit que no hi ha accidents.

Donar-se

Fa temps, un amic em va explicar que s’havia aventurat a fer un voluntariat amb nens i nenes en situació vulnerable, pensant-se que seria la història de la seva vida, i s’havia adonat que no quan ja hi era de ple. Que no li compensava, que no l’acabava d’omplir, que potser s’atabalava i que demanava infinitament més de compromís del que imaginava. Que el servei que feia era immens i molt necessari, però que no era el que s’havia esperat.

La seva resposta davant la situació era que, a vegades, la missió que tenim a la vida demana cert sacrifici, i que no sempre que ens donem als altres ha de ser una cosa fantàstica i que em beneficiï ‘a mi‘. I que seguiria endavant, ves.

Avui, m’he recordat d’ell.

És Managua…

DSCN3806

… però podria ser qualsevol altra, perquè la primera imatge en sortir de l’aeroport que porta el nom del gran alliberador nicaragüense és un Burguer King. La segona, la casa de la CocaCola i després un McDonalds.

Ah, i tot d’arbres grocs molt bonics, perquè la primera dama del país veia la ciutat molt grisa. Arbres de 15 o 20 metres plens de llumetes en plan Nadal, que costa 20.000 dòlars mantenir-los en peu (instal·lació, manteniment, llumetes enceses tot lo puto dia i un segurata vigilant-los tot el dia). Vaja, per entendre’ns, amb el que costa tenir aquests catxarros en peu, podrien tenir llum a casa 50 famílies.

DSCN3820

I tal. Viva Sandino!

DSCN3823

Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

La por ens mou i ens fa estar quiets,
amb l’amor ens passa el mateix.

I vivim, segur, fins al moment,
i la gent necessita altra gent. 
El més és sempre més que el menys,
el menys és menys del que volem.

I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem. 

Sabem que no és FÀCIL, 
però ens encanta fer-ho. 

I res, gaire res més que el que fem,
gaire res, gaire més serem.


Marxar.

La por aquesta que sents, inevitablement.

Que t’arriba al cervell.

Que et travessa els músculs i les emocions…

i els nervis.

I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).

Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.

I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.

Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.

I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.

Ja és aquí…

… i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).

(I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)


Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
tinc mil nits per explicar-te. 

Que no sé on sóc, però escric la vida. 

Ella

Jo era l’ALTRA i em va dir el nom d’ella…

… i mai vaig saber si sentir-me ofesa o afortunada.

#JoTambéSócElNacho

Quan va acabar-se tota l’aventura i es va destapar la veritat, tots vam posar-nos molt contents. Aquella nit va ser llarga i alguns, fins i tot, vam veure sortir el sol entre les muntanyes andorranes.

Cada any el camí de tornada es feia llarg. Aquest cop, m’atreviria a dir que es feia més complicat que cap altre. Potser eren els anys que ens pesaven cada cop més, potser eren els dies que havíem compartit prop de la Vall d’Incles, potser era la intensitat de cada moment viscut. Lleida se’ns feia tòrrida, i les cares que en el nostre dia ens eren familiars, en arribar se’ns tornaven força estranyes. Cada any el mateix.

Però potser per ell el canvi havia estat més substancial que per mi, si és que es pot.

El vam veure uns dies després. No s’havia tret el fulard. Havia plorat tot el diumenge perquè ens enyorava. Segurament, enyorava aquell oasi enmig del desert quotidià, més que la resta i tot. Segurament, havia viscut cada segon més intensament que tots nosaltres.

Passava els dies de després amb el fulard posat. Com si mai hagués marxat del castell. Seguia menjant amb el fulard posat. Seguia jugant a futbol amb el fulard posat. Se’l treia a l’hora de banyar-se (per por a que totes les signatures i dedicatòries s’esborressin) i en sortir de l’aigua se’l tornava a col·locar. Seguia corrent amb el fulard posat. Seguia plorant i rient amb el fulard posat. Seguia dormint amb el fulard agafat ben fort entre les mans, no fos cas que s’ofegués a mitja nit.

Crec que s’aferrava a tota la felicitat que havíem compartit.


Jo també vull ser ell. Aferrar-me a aquesta cara de la felicitat. Mostrar que, en ell i en cada infant, la nostra tasca té un sentit i lluir-ho amb el cap ben alt.

jotambesocnacho

Jo també sóc el Nacho.

Una fiblada a la pell

La nit era fosca i solitària. Era tard i Barcelona bategava suaument. Una bici atrotinada creuava el passeig marítim amb ells dos a sobre. Ella s’agafava ben fort a la seva cintura, mentre zigzaguejaven exageradament. Havien begut alcohol dolent tota la tarda i necessitaven cremar les hores fins sortir el sol. L’estimava tant…

La tractava com una princesa. Era atent i només li deia com n’era de bonica, de bona persona. Necessitava això, necessitava que l’estimessin tal i com només ell sabia fer.

Havien vist la lluna estirats a la gespa del seu jardí. Ella recolzava el cap sobre la seva panxa, i somreia com una bleda. Una bleda feliç. Era absolutament feliç. Estava completa.

Quan li va clavar el primer cop, no s’ho podia creure. No podia creure que, després de tot, li hagués pogut fer això. No li havia deixat marca, potser només estava nerviós i ho havia hagut de fer pagar amb ella perquè era qui tenia més a prop… era tan impulsiu! Va plorar amargament, tota la nit.

Però li va demanar perdó. Va dir que canviaria. Que ho faria per ella, que era massa important per ell com per espatllar-ho d’aquesta manera. Va presentar-se a la matinada al seu portal, se li va agenollar i li va jurar amor etern. Ella va veure-ho claríssim: canviaria per ella, estaven fets l’un per l’altre.

La mar va estar en calma, fins que el vent va començar a bufar de nou. El segon cop li va quedar el llavi marcat i un blau vora l’ull. Ho dissimulava amb maquillatge. Plorava quan estava sola. Però creia rotundament que canviaria. Ho havia de fer per ella, ja ho havia fet un cop i l’havia fet feliç de nou. Només va confessar-li a una amiga. Però no ho entenia, mai havia estimat ningú com ho feia ella, no sabia perdonar, no s’adonava que les persones mereixen segones oportunitats. La seva amiga sempre es preocupava molt per ella, així que li va dir que estava millor i li va agrair la conversa.

En realitat, no li havia servit de res. Seguiria esperant l’ansiat canvi. Arribaria.

A l’estiu, va anar més enllà. Em va trucar, desesperada. S’havia tornat boig. L’havia insultat, l’havia tirat a terra. Li havia fet molt mal, però a urgències només va dir que havia caigut per l’escala. No podia parar de plorar. No podia enfadar-se amb ell. Només pensava com seguir al seu costat, que es portés bé amb ella, que poguessin recuperar les pedalades nocturnes amb l’alcohol com a carburant.

Després d’això, ell va desaparèixer. Ningú en sabia res. “Oblida-te’n, denuncia’l”. Però ell t’estimava massa, tu no li podies fer això. Sabies que ell canviaria, que podríeu tornar a tenir una relació cordial. I ploraves, ploraves, ploraves… i ens trencaves el cor a tota la gent que t’estimava.

Ha tornat. Com no havia de tornar? Tornes a repetir-ho. “Ha canviat, n’estic segura. Ara estem bé, tinc el pressentiment que aquesta és la bona”. darkedinburgh_bike2

Tant de bo creure en la màgia no sigui cosa de tres

Quan m’arriben comentaris negatius sobre la nostra tasca com a monitors i monitores, ploraria de ràbia dies i dies. I és que sovint, les crítiques, no es basen en tot allò que fem, sinó només mirant-ho des de fora, pensant en com tenir entretinguts deu o dotze dies als nens i nenes per menys de tres-cents euros en plenes vacances d’estiu.

Però no em conformo, mai he estat dels que ho fan i espero no ser-ho mai. Així que us explicaré què passa a l’altra cara de la moneda. I després podeu seguir parlant, si encara voleu.

En realitat, el que passa és que som un grup de gent jove que ens reunim durant tot l’any (sí, durant toooot l’any) per preparar 10 dies en que ens donem en cos i ànima, literalment, a una causa que creiem que és la definitiva. I així ho dic, SENSE COMPLEXES D’INFERIORITAT! Qui sap si és molt tòpic… però el present del futur, són els nens i les nenes d’ara. I si ningú s’ocupa de demostrar que hi ha una alternativa a tots els estímuls que ens bombardegen constantment de consumisme, capitalisme desenfrenat, individualisme, egoisme, competitivitat bestial i negativa, materialisme i tal, els nostres petits i petites estan condemnats a ser part d’un sistema que trepitja, estafa, desnona, ignora als necessitats i viu buscant només la pròpia satisfacció i riquesa.

Ja ho deia, és una tasca difícil, comptem amb molt poc temps i lluitem contra un gegant barroer que no li importa esclafar allò que es troba per davant. L’avantatge és que els dies que compartim són molt intensos. I, llavors, els monis som els REFERENTS, models a seguir, exemples on emmirallar-se. Una gran responsabilitat? Doncs a vegades, fins i tot, ho som la resta de l’any. A mi em passava… de fet encara m’agrada admirar els que un dia van ser els meus monitors. Mira si és així, que quan més feliç em fa un infant, és quan em diu que vol ser moni. Amb tot el que això comporta.

Les colònies no són 10 dies de muntanya on els infants brinquen i corren com a desesperats, i els monis vigilem, així en plan granja de cabres. A mi, m’agrada viure-les com un lloc on la convivència fa que tot flueixi. Com aconseguim que un infant comparteixi tot allò que té, que es renti les dents, que pari taula, que endreci (més o menys…) l’habitació? Doncs no ho sé, ve implícit. La convivència, una convivència on tu deixes de ser el centre de l’univers fa que tot flueixi. La societat del moment fa creure’ns especials, els millors, el centre de l’univers, quan en realitat no som tan diferents els uns dels altres. I quan arribes a la colònia i no ets més que la cinquantena part d’un conjunt, descobreixes que no ets l’únic (que no vol dir que cadascú no sigui inimitable!) i que hi ha més vida més enllà del teu melic. Tots tenim uns drets i uns deures per conviure… i evidentment per VIURE! I la resta… bé, la resta flueix.

I si tot flueix… llavors que fem nosaltres? Viure-ho. APRENDRE dels infants. Deixar que ells aprenguin de tu allò que vulguin, sense forçar la màquina. Provocar-los. Deixar-los decidir. No ser una ruta marcada, sinó el bastó que els ajudi a caminar quan triïn el camí més dur. Empènyer-los a escollir l’opció més difícil, perquè vegin que l’impossible només està a la ment dels incapaços.

I creure en la MÀGIA. Demostrar que la màgia existeix, que la fem dia rere dia i que no és cosa de quatre sonats. (O potser sí, però en realitat és el que ens empeny a viure la vida així…)

Quan tanquem inscripcions no és perquè no vulguem més gent. Si tothom entengués quina és la vocació, el sentiments, les sensacions… també entendria que tot l’estiu anirien passant nens i nenes per les colònies, perquè és llavors quan som feliços. Però hi ha uns límits que s’escapen de les nostres mans. Si miréssim més enllà del que es veu a la superfície, potser s’entendria que ho donem tot perquè, en una situació així, no pots anar a mig gas. Totes les cartes sobre la taula les 24 hores del dia.

I per si algú no és tant de lletres, crec que ho puc explicar en xifres: l’any passat ens vam aprendre 58 noms, 58 cares noves. 58 vides, 58 caràcters, 58 maneres de fer, 58 situacions, 58 matisos que segurament si haguessin estat 150 no podríem haver apreciat com mereixien. Vam estimar 58 personetes intensament amb tot el que això comportava. Personalment, em vaig dutxar 3 dies en totes les colònies, vaig dormir unes 4  hores diàries de mitjana durant 10 dies. Vam dinar amb 10 minuts cada dia, i vam sopar amb menys, si m’apures, per no perdre un minut de juerga. Jo vaig plorar cada dia, a vegades de riure i tot. L’última nit no vam dormir per poder gravar 58 CDs perquè cadascun dels infants pogués endur-se un record del que havien estat aquells 10 dies. En arribar a casa vaig dormir més de 20 hores seguides.

I tot i així, no va haver-hi ni un moment en que la cara de cansament superés la de felicitat.

No vull martiritzar la figura del monitor, sinó donar-li la dignitat que es mereix. No explico tot això perquè la gent cregui que som herois. No ho som. Simplement, seguim el que ens diu el cor, així, tal cual. Un savi em va dir un dia que hi havia gent que criticava les persones que són diferents. Aquells que volen canviar coses, i creen de forma autèntica i transparent. Aquells que creuen en les utopies.  Doncs jo ho dic, visca les utopies, perquè són les que ens fan avançar.

I, sobretot, perquè algun dia aquests nens i nenes puguin guiar-ne d’altres a nedar a CONTRACORRENT


I el proper cop que algú vulgui criticar, el convido a viure-ho. Tan intensament com ho fem nosaltres.