És Managua…

DSCN3806

… però podria ser qualsevol altra, perquè la primera imatge en sortir de l’aeroport que porta el nom del gran alliberador nicaragüense és un Burguer King. La segona, la casa de la CocaCola i després un McDonalds.

Ah, i tot d’arbres grocs molt bonics, perquè la primera dama del país veia la ciutat molt grisa. Arbres de 15 o 20 metres plens de llumetes en plan Nadal, que costa 20.000 dòlars mantenir-los en peu (instal·lació, manteniment, llumetes enceses tot lo puto dia i un segurata vigilant-los tot el dia). Vaja, per entendre’ns, amb el que costa tenir aquests catxarros en peu, podrien tenir llum a casa 50 famílies.

DSCN3820

I tal. Viva Sandino!

DSCN3823

Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

La por ens mou i ens fa estar quiets,
amb l’amor ens passa el mateix.

I vivim, segur, fins al moment,
i la gent necessita altra gent. 
El més és sempre més que el menys,
el menys és menys del que volem.

I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem. 

Sabem que no és FÀCIL, 
però ens encanta fer-ho. 

I res, gaire res més que el que fem,
gaire res, gaire més serem.


Marxar.

La por aquesta que sents, inevitablement.

Que t’arriba al cervell.

Que et travessa els músculs i les emocions…

i els nervis.

I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).

Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.

I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.

Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.

I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.

Ja és aquí…

… i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).

(I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)


Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
tinc mil nits per explicar-te. 

Que no sé on sóc, però escric la vida. 

Ella

Jo era l’ALTRA i em va dir el nom d’ella…

… i mai vaig saber si sentir-me ofesa o afortunada.

#JoTambéSócElNacho

Quan va acabar-se tota l’aventura i es va destapar la veritat, tots vam posar-nos molt contents. Aquella nit va ser llarga i alguns, fins i tot, vam veure sortir el sol entre les muntanyes andorranes.

Cada any el camí de tornada es feia llarg. Aquest cop, m’atreviria a dir que es feia més complicat que cap altre. Potser eren els anys que ens pesaven cada cop més, potser eren els dies que havíem compartit prop de la Vall d’Incles, potser era la intensitat de cada moment viscut. Lleida se’ns feia tòrrida, i les cares que en el nostre dia ens eren familiars, en arribar se’ns tornaven força estranyes. Cada any el mateix.

Però potser per ell el canvi havia estat més substancial que per mi, si és que es pot.

El vam veure uns dies després. No s’havia tret el fulard. Havia plorat tot el diumenge perquè ens enyorava. Segurament, enyorava aquell oasi enmig del desert quotidià, més que la resta i tot. Segurament, havia viscut cada segon més intensament que tots nosaltres.

Passava els dies de després amb el fulard posat. Com si mai hagués marxat del castell. Seguia menjant amb el fulard posat. Seguia jugant a futbol amb el fulard posat. Se’l treia a l’hora de banyar-se (per por a que totes les signatures i dedicatòries s’esborressin) i en sortir de l’aigua se’l tornava a col·locar. Seguia corrent amb el fulard posat. Seguia plorant i rient amb el fulard posat. Seguia dormint amb el fulard agafat ben fort entre les mans, no fos cas que s’ofegués a mitja nit.

Crec que s’aferrava a tota la felicitat que havíem compartit.


Jo també vull ser ell. Aferrar-me a aquesta cara de la felicitat. Mostrar que, en ell i en cada infant, la nostra tasca té un sentit i lluir-ho amb el cap ben alt.

jotambesocnacho

Jo també sóc el Nacho.

Una fiblada a la pell

La nit era fosca i solitària. Era tard i Barcelona bategava suaument. Una bici atrotinada creuava el passeig marítim amb ells dos a sobre. Ella s’agafava ben fort a la seva cintura, mentre zigzaguejaven exageradament. Havien begut alcohol dolent tota la tarda i necessitaven cremar les hores fins sortir el sol. L’estimava tant…

La tractava com una princesa. Era atent i només li deia com n’era de bonica, de bona persona. Necessitava això, necessitava que l’estimessin tal i com només ell sabia fer.

Havien vist la lluna estirats a la gespa del seu jardí. Ella recolzava el cap sobre la seva panxa, i somreia com una bleda. Una bleda feliç. Era absolutament feliç. Estava completa.

Quan li va clavar el primer cop, no s’ho podia creure. No podia creure que, després de tot, li hagués pogut fer això. No li havia deixat marca, potser només estava nerviós i ho havia hagut de fer pagar amb ella perquè era qui tenia més a prop… era tan impulsiu! Va plorar amargament, tota la nit.

Però li va demanar perdó. Va dir que canviaria. Que ho faria per ella, que era massa important per ell com per espatllar-ho d’aquesta manera. Va presentar-se a la matinada al seu portal, se li va agenollar i li va jurar amor etern. Ella va veure-ho claríssim: canviaria per ella, estaven fets l’un per l’altre.

La mar va estar en calma, fins que el vent va començar a bufar de nou. El segon cop li va quedar el llavi marcat i un blau vora l’ull. Ho dissimulava amb maquillatge. Plorava quan estava sola. Però creia rotundament que canviaria. Ho havia de fer per ella, ja ho havia fet un cop i l’havia fet feliç de nou. Només va confessar-li a una amiga. Però no ho entenia, mai havia estimat ningú com ho feia ella, no sabia perdonar, no s’adonava que les persones mereixen segones oportunitats. La seva amiga sempre es preocupava molt per ella, així que li va dir que estava millor i li va agrair la conversa.

En realitat, no li havia servit de res. Seguiria esperant l’ansiat canvi. Arribaria.

A l’estiu, va anar més enllà. Em va trucar, desesperada. S’havia tornat boig. L’havia insultat, l’havia tirat a terra. Li havia fet molt mal, però a urgències només va dir que havia caigut per l’escala. No podia parar de plorar. No podia enfadar-se amb ell. Només pensava com seguir al seu costat, que es portés bé amb ella, que poguessin recuperar les pedalades nocturnes amb l’alcohol com a carburant.

Després d’això, ell va desaparèixer. Ningú en sabia res. “Oblida-te’n, denuncia’l”. Però ell t’estimava massa, tu no li podies fer això. Sabies que ell canviaria, que podríeu tornar a tenir una relació cordial. I ploraves, ploraves, ploraves… i ens trencaves el cor a tota la gent que t’estimava.

Ha tornat. Com no havia de tornar? Tornes a repetir-ho. “Ha canviat, n’estic segura. Ara estem bé, tinc el pressentiment que aquesta és la bona”. darkedinburgh_bike2

Tant de bo creure en la màgia no sigui cosa de tres

Quan m’arriben comentaris negatius sobre la nostra tasca com a monitors i monitores, ploraria de ràbia dies i dies. I és que sovint, les crítiques, no es basen en tot allò que fem, sinó només mirant-ho des de fora, pensant en com tenir entretinguts deu o dotze dies als nens i nenes per menys de tres-cents euros en plenes vacances d’estiu.

Però no em conformo, mai he estat dels que ho fan i espero no ser-ho mai. Així que us explicaré què passa a l’altra cara de la moneda. I després podeu seguir parlant, si encara voleu.

En realitat, el que passa és que som un grup de gent jove que ens reunim durant tot l’any (sí, durant toooot l’any) per preparar 10 dies en que ens donem en cos i ànima, literalment, a una causa que creiem que és la definitiva. I així ho dic, SENSE COMPLEXES D’INFERIORITAT! Qui sap si és molt tòpic… però el present del futur, són els nens i les nenes d’ara. I si ningú s’ocupa de demostrar que hi ha una alternativa a tots els estímuls que ens bombardegen constantment de consumisme, capitalisme desenfrenat, individualisme, egoisme, competitivitat bestial i negativa, materialisme i tal, els nostres petits i petites estan condemnats a ser part d’un sistema que trepitja, estafa, desnona, ignora als necessitats i viu buscant només la pròpia satisfacció i riquesa.

Ja ho deia, és una tasca difícil, comptem amb molt poc temps i lluitem contra un gegant barroer que no li importa esclafar allò que es troba per davant. L’avantatge és que els dies que compartim són molt intensos. I, llavors, els monis som els REFERENTS, models a seguir, exemples on emmirallar-se. Una gran responsabilitat? Doncs a vegades, fins i tot, ho som la resta de l’any. A mi em passava… de fet encara m’agrada admirar els que un dia van ser els meus monitors. Mira si és així, que quan més feliç em fa un infant, és quan em diu que vol ser moni. Amb tot el que això comporta.

Les colònies no són 10 dies de muntanya on els infants brinquen i corren com a desesperats, i els monis vigilem, així en plan granja de cabres. A mi, m’agrada viure-les com un lloc on la convivència fa que tot flueixi. Com aconseguim que un infant comparteixi tot allò que té, que es renti les dents, que pari taula, que endreci (més o menys…) l’habitació? Doncs no ho sé, ve implícit. La convivència, una convivència on tu deixes de ser el centre de l’univers fa que tot flueixi. La societat del moment fa creure’ns especials, els millors, el centre de l’univers, quan en realitat no som tan diferents els uns dels altres. I quan arribes a la colònia i no ets més que la cinquantena part d’un conjunt, descobreixes que no ets l’únic (que no vol dir que cadascú no sigui inimitable!) i que hi ha més vida més enllà del teu melic. Tots tenim uns drets i uns deures per conviure… i evidentment per VIURE! I la resta… bé, la resta flueix.

I si tot flueix… llavors que fem nosaltres? Viure-ho. APRENDRE dels infants. Deixar que ells aprenguin de tu allò que vulguin, sense forçar la màquina. Provocar-los. Deixar-los decidir. No ser una ruta marcada, sinó el bastó que els ajudi a caminar quan triïn el camí més dur. Empènyer-los a escollir l’opció més difícil, perquè vegin que l’impossible només està a la ment dels incapaços.

I creure en la MÀGIA. Demostrar que la màgia existeix, que la fem dia rere dia i que no és cosa de quatre sonats. (O potser sí, però en realitat és el que ens empeny a viure la vida així…)

Quan tanquem inscripcions no és perquè no vulguem més gent. Si tothom entengués quina és la vocació, el sentiments, les sensacions… també entendria que tot l’estiu anirien passant nens i nenes per les colònies, perquè és llavors quan som feliços. Però hi ha uns límits que s’escapen de les nostres mans. Si miréssim més enllà del que es veu a la superfície, potser s’entendria que ho donem tot perquè, en una situació així, no pots anar a mig gas. Totes les cartes sobre la taula les 24 hores del dia.

I per si algú no és tant de lletres, crec que ho puc explicar en xifres: l’any passat ens vam aprendre 58 noms, 58 cares noves. 58 vides, 58 caràcters, 58 maneres de fer, 58 situacions, 58 matisos que segurament si haguessin estat 150 no podríem haver apreciat com mereixien. Vam estimar 58 personetes intensament amb tot el que això comportava. Personalment, em vaig dutxar 3 dies en totes les colònies, vaig dormir unes 4  hores diàries de mitjana durant 10 dies. Vam dinar amb 10 minuts cada dia, i vam sopar amb menys, si m’apures, per no perdre un minut de juerga. Jo vaig plorar cada dia, a vegades de riure i tot. L’última nit no vam dormir per poder gravar 58 CDs perquè cadascun dels infants pogués endur-se un record del que havien estat aquells 10 dies. En arribar a casa vaig dormir més de 20 hores seguides.

I tot i així, no va haver-hi ni un moment en que la cara de cansament superés la de felicitat.

No vull martiritzar la figura del monitor, sinó donar-li la dignitat que es mereix. No explico tot això perquè la gent cregui que som herois. No ho som. Simplement, seguim el que ens diu el cor, així, tal cual. Un savi em va dir un dia que hi havia gent que criticava les persones que són diferents. Aquells que volen canviar coses, i creen de forma autèntica i transparent. Aquells que creuen en les utopies.  Doncs jo ho dic, visca les utopies, perquè són les que ens fan avançar.

I, sobretot, perquè algun dia aquests nens i nenes puguin guiar-ne d’altres a nedar a CONTRACORRENT


I el proper cop que algú vulgui criticar, el convido a viure-ho. Tan intensament com ho fem nosaltres.

L’home de poques paraules

Te’n vas anar sense dir res. Fa mesos vas desaparéixer, i ningú va donar explicacions. No havíem necessitat massa temps. Ni massa paraules, de fet.

Ets home de poques paraules, ja ho sé.

T’havia costat fer-nos saber com havies vingut, potser per por a que no poguéssim mirar-te a la cara: ja devies haver sentit massa vegades les paraules ‘negro de mierda’ o ‘il·legal’ o ‘immigrant’ o ‘delinquent’. O potser perquè els records et feien massa mal. Qui sap… Però al final, tots vam saber com havies arribat a l’ansiada Europa.

Oh, la gran Europa de les igualtats i les oportunitats. La gran Europa de les infraestructures, dels somriures i del trencament de fronteres.

I una merda.

La gran Europa t’esperava, fusell en mà, perquè la teva vida valia menys que la meva. Així, perquè sí. La gran Europa que no t’havia deixat arribar en avió i havies hagut d’arreglar-te-les amb una barcassa apedaçada. La gran Europa que no t’ha deixat viure, perquè un puto paper deia que eres il·legal. La gran Europa que t’ha obligat a treballar en negre de forma pseudoesclava. Que t’ha cremat l’esquena de treballar de sol a sol, sota i sobre els plàstics dels hivernacles. Oh, la gran Europa que t’ha fet viure en la misèria durant tants anys, que t’ha mirat malament quan caminaves pel carrer, que canviava de vorera quan es creuava amb tu de nit. La gran Europa multicultural i respectuosa, inclusiva i feliç, que va fer orelles sordes quan intentaves fer sentir la teva veu. La gran Europa, que sembla que parli de mitjons bruts, quan tenen entre mans la vida de tantes persones.

I ara, has desaparegut. Qui sap de qui és culpa. Segurament d’aquesta societat morta, que un dia et va curtir com un lluitador invencible. Amb una carcassa dura, que semblava que ja res et podia ferir. Ens vas ensenyar tant… I ara no hi ets.

No tot s’acaba quan aconsegueixes arribar a l’altre costat de Mediterrani, saps?

I tot i que eres un home de poques paraules, quan em deies que estaves bé, em feies feliç. T’enyoro.