Damunt dels núvols sempre hi ha sol, però hi ha dies que sembla que no existeix prou combustible al món per poder volar tan alt.
Avui, per arribar-hi – a veure el sol -, hem passat unes turbulències terribles, que pensava que me moria.
Però que et sacsegin de tant en tant està bé.
Toco terra i fa un dia grisíssim. Se m’escapa el riure, perquè sembla molt metafòric i no ho és.
No del tot, al menys.
Però mira, sembla que, ara, encara recordo la lliçó.
«I ara, t’agafes el teu drama, i te’l menges tu i plores i t’enrabies, però és teu, no en facis partícip a l’altra gent d’una cosa que només existeix al teu cap»
El dramatisme és com una malaltia que me neix a la boca de l’estómac, just al costat del cor i se m’estén per la resta de llocs del cos. De cap a peus. Que s’arrapa, amb urpes i dents a tot allò que sóc. Que cega. I quatre coses més, però en definitiva, això: em roba la perspectiva des d’on fer les coses fàcils.
I és que, a més, és com una droga que m’enganxa a viure des d’una intensitat com artificial. Que sí: a posar-me fins al fons als clots i fer com que ningú vol ajudar-me a sortir-ne. I no és això: ni els clots són tan fondos, ni l’ajuda és tan absent.
És això altre: només la merda que, a estones, fa que me costi més viure amb la sinceritat de lo senzill o lo simple, que des de l’escenari farandulero que tinc muntat dins del meu cap.
En fi: que difícil fer-ho fàcil.
Però, avui, ja n’hi ha prou de tanta comèdia.
Em costa mirar enrere i, quan ho faig, al·lucino amb el punt des d’on partíem. Sí: era impensable poder arribar a moblar aquest cap amb cert ordre, a jutjar per tant caos extern. Però m’he fet gran. O he ampliat la mirada. O he canviat la perspectiva. O he augmentat les perspectives. O he augmentat les diòptries i, per això, potser cada dia hi veig menys clar. Ho veig menys clar.
Però sí que traient-me la capa dura de la pell m’he fet més forta i més vulnerable malgrat avui – en un sentit estricte de la paraula – em costi destriar què em fa bé i què em fa regular. O què em fa bona persona o què no m’ajuda a ser-ho.
I això que només intento trobar una equilibri per no tornar-me boja. De mi i de tot, d’aquí i d’ara. De buidar i d’omplir a comptagotes. De dubtar. De desassegurar. De desenterrar les restes de qui era o vaig ser o havia estat i quedar-me’n només les inseguretats. Que potser em van a conjunt amb la cara de pomes agres, però me reprimeixen les paraules i m’ofeguen els ulls i m’oprimeixen mazo el pit. Ai, mare.
En definitiva, potser tinc sort amb les pedres amb què entrepusso i, al cap i a la fi, només desitjo això: que, en hores baixes, no ens fem mal.
A estones em fa por trobar-me pensant que no sé si tinc ganes de sobreviure a tot això. No d’una manera suïcida, crec, més aviat d’una manera resignada. Fa poc, quan em pensava que em moria de veritat dalt d’un avió, em va fer una sensació estranya i tranquil·litzadora: quan em penso que em moro, tot es relativitza.
Fa un parell de divendres vam anar de concert i vam ballar fins no poder més. Perquè la gent, té ganes de ballar, joder. L’endemà em sentia culpable. Divendres passat van venir a inaugurar el pis nou la família. Perquè ens necessitem i ja fem prou reprimint l’instint d’abraçar-nos fort al primer moment. L’endemà em sentia culpable. Els divendres sembla que són el meu dia preferit. Ara, odio els dissabtes.
Els dissabtes fan olor a tragèdia i a preludi dels diumenges, que encara són pitjors. Perquè et qüestionen: que s’espera de mi? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc prescindible a tot arreu on m’hi va la vida. I el que és pitjor: tothom qui estimo és prescindible als espais on els va la vida. Sóc dany col·lateral. I el que és pitjor: tothom qui estimo també ho és.
I ja no sé si val la pena sobreviure, si no puc seguir estimant de prop. Perquè pateixo, però sobretot m’enyoro. Enyoro d’una forma egoista i trista i, sobretot, amb la certesa que no vindran temps millors, més o menys per ningú.
I busco, com una desesperada, dades que aportin llum o un comentari de la mare o una decisió d’algú que desprengui encert. I no trobo.
I m’enyoro de quan m’enamoro perquè és senyal de primers cops. M’enyoro de quan improviso i sobre la marxa amb mil opcions davant. M’enyoro de que, de totes les opcions, triï habitualment la pitjor. I també odio enyorar-me d’odiar planificar. M’enyoro de que em faci mandra, no por, pujar fins a casa del pare i la mare. M’enyoro de no veure’t perquè ens avorrim i no perquè ens contagiem.
M’enyoro d’estar de bajona perquè sóc una bleda i no perquè la vida em quedi gran. De veritat, que el món de fora és una merda; però si miro cap endins, als vespres, no trobo res gaire millor.
De veritat: si peta tot, crec que no vull sobreviure.
(que em deixis fer drames, tio)
El Pau m’ha dit de quedar. No avui, que té molta feina, un dia d’aquests. Al final, li he dit que no perquè torno a tenir por. Tinc por d’ell, dels seus amics, de la seva feina. De que comparteixi el porro amb algú infectat i la ventilació de casa no sigui suficient perquè s’endgui el puto virus de l’aire.
Fa uns dies que visc amb una sensació terrible de desemparament. El Jordi deia l’altre dia que què passaria amb tots els morts que no s’havien pogut acomiadar, que d’un dia per l’altre se’ls enduien i fins mai més. Vaig tornar-ho a pensar: això és la guerra. I a estones som víctimes, però, també, massa estones em sento arma capaç de matar al pare. I m’aterra la idea.
Ara ja no és llunyà i, encara que algú digui que els números són inventats, sé que la cosina de la Laura ha necessitat oxigen i la germana de la Txell no respon a la medicació i que aquell senyor que va fer fora de la feina al pare porta dos mesos en coma induït. Ja deixen de ser números. I potser no són els malalts els qui m’atabalen, sinó la Txell i la Laura, que pateixen i ploren i estan pendents del mòbil i en un tancar i obrir d’ulls les coses, ai les coses… la Gemma ho deia, això, que te’n vas a dormir amb la tos i amb la merda d’incertesa.
I torno a pensar que tant de bo no estimés a ningú, perquè no em caldria patir tant i podria quedar amb el Pau sense por, però que si no estimés a ningú igual tampoc voldria quedar amb el Pau perquè quedo amb ell perquè me l’estimo.
I després, doncs que és diumenge, que són quarts de set i ja és fosc i que, de normal, també seria un dia terrible.
Passo més hores del dia amb els auriculars posats que sense i m’adono que aquesta normalitat deu ser això. Lo de les mans i la mascareta, en realitat, suposo que més assumit. Però lo de la distància sembla que, després de tantes repeticions, encara m’agafa per sorpresa.
Estic asseguda a la terrassa d’un bar, preparada per dinar davant del mar. Ma germana m’esciru. Sola?! Sí, sola, amb qui…? Em fa peneta la gent que seu sola, sentencia la desgraciada.
I me’n recordo d’escriure, any enrere, què era això d’anar sola. Sempre m’intriguen les persones que seuen soles. Espero no fer pena a ningú, perquè jo no he caigut que podia fer-ne fins que l’Ares m’hi ha fet caure.
A la plaça n’hi ha d’altres, que seuen soles. Als bars, als bancs. No serà tant.
El que penso, enguany, és que aquesta normalitat també serà això. M’adono que, ara, molta gent que seu sola només està esperant a algú i que, després de tants mesos d’aïllament, costa més existir sense companyia. Serà que ja n’hem tingut prou d’estar amb ningú.
Potser la culpa és de qui no ens va advertir que, abans de ser tribu, s’és persona i que per escoltar, una ha d’escoltar-se; per perdonar, una ha de perdonar-se; per estimar, una ha d’estimar-se. Que per conviure, primer, s’ha de viure. I que quan m’atabala estar massa hores sola, potser és perquè no m’escolto o no em deixo parlar.
En fi, que aquesta normalitat suposo que serà que, quan s’obrin les portes d’arribada de l’aeroport, ningú estigui esperant a l’altre costat. Ni a mi – que tampoc és novetat – ni a ningú.
mentre floreixen les flors 