El vino que llena el vaso y el alma.

El vino que derrama y, luego, es imposible quitar la marca desigual que quedó en la camisa medio blanca.

El vino de la botella que se andaba muriendo de asco en el fondo del estante de la cocina. Y que alguien pensó en pasar las horas mirando el infinito sin dejar que asome el fondo del vaso. Como un optimista: siempre medio lleno. Como un optimista: ¿para qué morir en el problema, si puedo estar viviendo la solución?

El vino que refleja, incansable, esa luna que hoy brilla encima de nuestras cabezas. Que nunca vamos a estar tan lejos si, al final, la estamos mirando y la estamos viendo en el mismo instante.

El vino que, con una dosis tan insignificante de un veneno letal, apenas te provoca un sutil escalofrío hasta medio agradable.

El vino que, al final, sólo deja que digas la verdad. La embriaguez de la sinceridad (superando, más o menos, el humo, el hielo y los guantes), la borrachera de la intensidad del momento. La risa real. Sigue. Con o sin vino.

Pero sí. Otra vez el puto universo.

Y el vino.

Él vino.

Plou fora i l’Anna mira, pensativament, com entrenen futbol al camp de baix. L’Emina i el Belmin han sortit i sembla que, avui, Sarajevo seguirà gris. Pensa i deixa correr els pensaments, però, al fons del cor, sap perfectament què està passant. Què hi fa allà.

Falta, exactament, un mes i una setmana perquè es compleixi el dinovè aniversari del petit sentiment que, avui, sent com l’origen de tot.

---

A l’Anna, des de sempre, li ha costat preguntar: les adreces dels llocs on ha d’anar, el preu d’allò que s’ha de comprar, els ingredients del que vol menjar. Però, sobretot, sobretot, li costa preguntar aquelles coses que pinten a desgràcia.

Recorda com evitava preguntar com havia anat l’operació del padrí Miquel, recorda com evitava preguntar pels resultats de les proves del padrí Francisco, sap com evita bastant preguntar del pare i la seva cosa.

Però si hi ha una cosa que recorda amb nitidesa, és quan evitava preguntar per la guerra. Tenia només set anys i ja se sentia mig còmoda amb la desinformació.

Li havien dit que el pare marxava, que a la feina construïen una escola a Sarajevo, que ves a saber on era, perquè ella sabia on era Juneda i Torregrossa i Lleida i, potser, Barcelona i prou. Però Sarajevo estava en guerra i això, més o menys, sí que sabia què volia dir.

Guerra. G-U-E-R-R-A. g u e r r a.

És igual com ho escrivís, com ho pensés, perquè sempre és terrible pensar en això. I més si ets una nena. I més si ets una nena que no pregunta perquè si no es diu en veu alta, serà que no existeix.

---

Sarajevo ja no estava en guerra quan hi va anar el pare. De fet feia quatre anys que s’havia acabat el setge. Però això ho ha descobert avui, perquè aleshores no preguntava gaire.

Ara sembla que ha parat de ploure i, malgrat fa fred, surt al carrer. Ha fet una recerca ràpida al GoogleMaps, aprofitant que el mal temps convida a quedar-se a casa. Ha buscat una teulada arrodonida com la de la foto que té guardada al mòbil. Sembla que té sort: coincideix l’edifici, el barri i l’entorn.

Disset minuts de trajecte i un bitllet que equival a noranta cèntims són tot el que la separen de Mojmilo. Està nerviosa: sap que en el moment en què arribi allà, passarà alguna cosa.

Camina pel barri, encara avui, foradat per les bales. Entra a totes les escoles fins que troba la correcta.

L’ESCOLA.

I tremola: de genolls, de mans, de veu. La mestra la rep i li ensenya la placa descolorida que li confirma que, efectivament, és allà.

Sona el timbre i surten molts nens i nenes de totes les portes de colors que les envolten. S’acomiaden i se’n van, tranquil·la. L’Anna de vint-i-sis i, per fi, l’Anna de set.

Confirma que és allò, que és allà. Que sí, que el destí del viatge no és aleatori, mai ho ha estat i sempre ho ha sabut: en aquell moment, el magnetisme de Sarajevo li resulta meravellós i sanador.

I sent que només és allà. Que només ÉS, sincera. Que, només on deixa sortir les vulnerabilitats de més al fons, és també on, inevitablement, es descobreix l’essència.

Llovía fuerte en Belgrado, cuando el universo decía, con demasiada fuerza, que el bus salía a las doce.

Y, después de tanto tiempo que, en realidad, había sido un instante, deseé que esa ciudad fea me siguiera atrapando en aquella conexión fuerte y llena de aleatoriedad. Adoro las ciudades feas porque siempre andan repletas de sorpresas lindas: una mirada, mil sonrisas, tres mil carcajadas y algún cevapi. Como el cometa que pasa cada 76 años y si te despistas un poco, te lo pierdes. Tan inoportuna como siempre, la vida.

Y me iré y te irás y reconoces que también te costaba desprender al principio, pero insistes que eso se aprende con el tiempo. Reconozco que me da rabia unidirecconal, que te desprendas de mí. Porque también sé que, en las semanas que vengan, las imágenes de mi mente y corazón perderán nitidez, claridad y fuerza. Y el cotidiano me absorverá. Y la extrañez inicial se volverá rutina. Y sólo quedará alguna palabra mísera que en las próximas horas escribiré en mi cuaderno.

Y que el universo volverá a movernos, como peones en su gigante partida de ajedrez, esperando que esa chiqita probabilidad vuelva a encontrarnosde nuevo. O no. Pero en eso consiste la vida: dejarse llevar sin adelantarse, sin forzar el paso.

Por suerte, el destino es como la Biblia: cada una lo interpreta como quiere. Dos llamadas, un mensaje y la lluvia que no cesa.

Me quedo.

Y, entonces, sale el sol.

serà típic i tòpic? doncs, mira, probablement si.

però sortir de la unió europea està sent una mica intens de contrastos. començant pel roaming, per l’aspecte dels autobusos i acabant pel fet que aquí la presència de l’anglès és una mica com la del xinès: inexistent.

i, negaré haver-ho dit, però estic una mica cagada (i a més, amb certa part de literalitat, perquè alguna cosa no li ha sentat del tot bé al meu sistema digestiu). la fisonomia de les persones aquí és dura i no saps gaire què, perquè la comunicació és molt complicada.

però el món és meravellós, i quan semblava que moriria de soledat i tot això, l’Anna ha tirat el seu seient del bus enrere i m’ha donat un cop al genoll i s’ha disculpat dos-centes vegades i hem rigut perquè les Annes sembla que som plaga mundial. i ella, que és bòsnia nascuda a Itàlia que treballa a Croàcia, quan ha somrigut, totes les faccions que semblaven malhumorades han desaparegut i m’ha dit que m’enamoraré de Bòsnia not because I come from there, but i’ve never met such a kind society as the bosnian one. i com que una ja es coneix, doncs he pensat que tampoc és tan descabellada la idea que m’enamori de ves a saber què.

i ara sí, sembla que les meves hores de dades mòbils estan arribant al seu final per endinsar-me a aquesta terra que em crida i m’atreu irracionalment. o no, però crec que això ja és una altra història.

la vida és una puta montanya russa que em fa passar de la eufòria més absoluta a la misèria més profunda i, joder, que addiciva que és la intensitat.