Anna

les nits de després

per

fa calor i no és nou, però jo fa dies que ja la visc, aquesta calor de lleida. perquè vaig pujar-hi dissabte al matí, divendres treballava fins tard per no tenir una temptació massa gran d’anar-me-n’hi abans d’hora. descansa, em va dir el jose quan ens vam acomiadar a les deu de la nit, i jo vaig respondre que si li expliqués què faria dissabte a primera hora no s’ho creuria. potser perquè ja tinc una edat, i ja se sap, les colònies ja no són coses de l’edat.

vaig tornar diumenge, d’aquests dos dies de permís que m’han donat, i encara tinc per desfer la motxilla, una setmana i mitja després. com per no perdre la tradició. aquest cop, només hi ha un necesser petit amb un raspall de dents (que no he utilitzat), unes calces de recanvi (que no he fet servir) i una samarreta neta (que segueix plegada al fons de la bossa). potser ho arreglo un dia d’aquests. no sé si això són coses de l’edat mal curades o què.

i venen les nits de després i n’hi ha alguna en què em costa una mica adormir-me, suposo que hi ajuda el fet que no porti una mitja de 3 o 4 hores dormides per nit durant els últims deu dies. però sobretot, és de l’entusiasme que m’ha quedat al cos després de veure’m tan prescindible.

perquè ens vam trucar amb el marc el tercer o el quart dia i em va fer preguntes que es va respondre ell mateix. què dir, és el millor. sembla que tots els dubtes i pors que existeixen es queden amb qui entoma el percal. i em fa una mica de riure veure com fa mil anys començava sentint-me incapaç d’estar a l’alçada i com ara és un altre qui dubta i sóc jo qui veu com, clarament, les coses s’estan fent bé. i que tot és perfecte perquè res ho és. bueno sí: és perfecte el mecanisme que fa que l’engranatge segueixi funcionant d’aquesta manera. encara que la paraula mecanisme sigui tan lletja per definir tot això. diem-ne MÀGIA, si de cas.

arribem i les famílies em pregunten com ha anat tot, mentre jo faig la feina avorrida i necessària que és tornar documentació (ara ja només em donen aquest tipus de feines), i responc que jo vaig pujar ahir i ara ja sóc a baix i després em pregunten com ho he viscut i he de fer una explicació que penso que no és senzilla d’entendre perquè és un dol una mica particular. suposo que és el que ve després d’un amor particular.

per sort, al camp d’esports hi ha el jordi i la gemma i em sento una mica més lliure d’explicar-los, mentre ploro (perquè sóc una ploramiques) que això és meravellós i difícil i bonic i que segueix sent tan fàcil confondre el que és màgic del que és real… i m’ho estimo tant, que això em fa ben feliç. i es miren i ens mirem i sé que m’entenen. no cal massa més paraules.

aix…

imagina’t que el que construeixes toca el cel.

les nits d’abans

per

aquest és el primer any que no tinc nit d’abans. aquella que m’agafaven nervis i emoció i angúnia a parts iguals. l’última nit de les setmanes prèvies. aquella que em feia sentir que se m’acabava el temps. com si després d’aquell dia no existís res més. perquè, en realitat, després d’aquell dia, no existia res més.

enguany no hi ha hagut nit d’abans. però baixant cap a casa la tarda abans, a l’alçada del carrefour, em van agafar totes les neures. tinc molta enyorança d’aquells nervis, d’aquella emoció i d’aquella angúnia perquè eren el pròleg d’una cosa meravellosa. avui estic cansada i em fa ràbia estar cansada perquè aquesta quotidianitat és esgotadora i no perquè se’m van fer les quatre fent cursa de matalassos. o pegant bronca als qui feien cursa de matalassos. o retallant monedes perquè algú va decidir que havien de ser en forma rodona. o traient a passejar la meua síndrome de la impostora mentre consolo algú que tampoc se sent suficient.

qui sóc jo sense això? a estones m’ho pregunto de forma seriosa. i a estones no trobo l’anna mi, perquè ja hi ha massa gent que em crida pel meu nom seriós (i anava a dir el de veritat, però no penso que sigui un més real que l’altre).

ahir em truca el marc i em diu que jo sempre ho feia fàcil i que sempre tenia idees i que sempre podia amb tot i li pregunto que de qui em parla, perquè a mi tot se’m feia bola, sempre tenia més patilla que grans projectes i sempre acabava plorant sola pels racons. potser la millor qualitat que tenia era la de fingir. després penso que també ho pensava jo, tot això, quan vaig agafar el relleu de l’oscar i em fa riure perquè tardem molts anys en aprendre a creure’ns que ho fem bé i que fer-ho a la nostra manera és fer-ho bé, també.

després, suposo, tardem uns quants anys en aprendre a no ser-hi, a no ser-hi bé.

ara em trobo al punt en què em fa una mica de mal mirar enrere. no sé com se viu sabent que no hi haurà més nit d’abans i tota la pesca. em va fer una estranya pena i tendresa i complicitat mirar-me amb el jordi i l’albert al camp d’esports i entendre que ja sóc al club dels jubilats. dels veterans. dels qui ja han deixat la petjada que el pas dels altres anirà esborrant però que ajudarà a que el camí no es desdibuixi.

ja sabia que arribaria el dia en què no aniria de colònies. també sé que arribarà un dia en què ja ningú sabrà qui vam ser. i des de l’ego, em fa molta pena, inclús ràbia. però des del cor penso una altra cosa a la qual encara no hi sé posar paraules. però és una cosa bonica que si tanco els ulls i la sento dins, em fa absolutament feliç.

totes fem el que podem

per

hola, torno a ser jo

després de tant de temps fent coses per blogs i pàgines que no són la meua, m’he recordat que abans, fa dies, també escrivia per mi.

potser també recordo que, a vegades, feia coses per mi i, probablement, només per mi. ara ja no ho faig perquè la vida se’m presenta plena de cares de gent i històries de persones i m’està costant molt estar-ne indiferent. potser no cal, això de sudar de tot, però igual sí que puc anar pensant més sovint que no he de salvar el món jo soleta. o que tot és més relatiu o menys transcendent. o, bàsicament, posar-me per davant. o al centre, joder, que per això és la meua, de vida.

bé, no sé si m’explico, perquè fa tants dies que no escric que ja no sé ni si me’n recordo de fer-ho.

hi ha dies en què m’enyoro filla de puta, aquella que tirava pel dret com un buldòzer que no mirava prim. després em recordo i em convenço que és més revolucionari ser bona persona. no sé massa en quin dels dos rols em perdo més.

la setmana passada, em va agafar la dèria d’endreçar l’estanteria del menjador perquè estava tot ple de munts. coses per endreçar i llençar i potser per guardar-ne algunes que valen la pena. n’hi havia de meues i de d’altres, ni recordo com van arribar a parar a casa. però em vaig prendre el luxe de fer neteja amb el meu criteri. perquè, saps, a vegades li dono valor. molt poques, però em sento bé quan ho faig.

no res, petites coses (com llençar la merda pròpia i aliena) amb les que em reconcilio i sense que ningú m’hagi de felicitar o dir-me que ho faig molt bé.

totes fem el que podem.

ser gairebé ningú

per

Quan vam arribar a la part de dalt de la serra que ens portaria a Iruya vaig connectar amb aquesta sensació: la de ser res. Quantes probabilitats hi ha que, en tots els quilòmetres quadrats que té la terra, acabéssim en aquell lloc tan recòndit i amagat que s’obria pas després d’hores i minuts fent corbes que aixecaven polseguera a dojo? Entre poques i cap, però allà érem. Quants racons hi ha al món que queden amagats radere de les cantonades?

Que sé jo. Em sento petita, minúscula, en aquests casos. Em sento com la formiga que pul·lula sola buscant una molla de pa que li ha caigut a algú que menja com les gallines i tard o d’hora, tornarà al niu. Però que passeja pel tros de terra i passeja, a cada passa, per damunt d’un gra de sorra aleatori que potser mai més tornarà a xafar o sí però quants grans de sorra són una opció bona per posar-hi peu o pota.

Ara sec a la terrassa d’un hostel car d’un altre lloc menys recòndit i el col·lega ha sortit a comprar tabac i jo sento passar els cotxes que tornen cap a casa, supooso, d’una manera rutinària. Jo faig també la meua, de rutina poc rutinària, però cada dia sembla més quotidiana.

I ja tinc bitllet de tornada i em fa emoció anar sabent per on passaré abans d’enlairar-me de nou, però ara gaudeixo de l’atmosfera que hi ha quan penso que no sóc gran cosa, que no sóc ningú. Ho faig després d’una trucada en què el pare ha somrigut com sempre i la mare ha somrigut més de lo habitual i també ho faig després de llegir un missatge del tiet que em diu que li agrada llegir-me i que té ganes d’abraçar-me en directe. I també ho faig després de riure amb una tipa del hostel perquè els problemes que tenen aquí també els tenim, més o menys amb la mateixa humanitat, a tots els racons d’aquesta terra: els que són plens de gent i t’obliguen a ser anònima, els que són recòndits i amagats i et conviden a ser ningú i també els que són casa i et recorden que, a vegades, t’estimen tant que et fan ser-ho tot.

Qui m’havia de dir a mi que a aquestes alçades, en aquesta tranquil·litat que a vegades confonc – de forma encertada, penso – amb la felicitat, sentiria una mica d’il·lusió per tornar a casa. Però bueno, ja ho deien, no, aquells que tornar sempre és la millor part de l’aventura.

soledat universal – ser sola

per

És inevitable, crec, que hi hagi uns quants moments al llarg del dia en què em sento mig sola. Potser és perquè he decidit pirar-me sola, què sé jo. Deu ser, no? En tot cas, pensava, que és alguna cosa com soledat momentània: la que arriba al vespre, quan estàs com a cansada i tot això, la que arriba el dia que no em trobo bé del tot, la que ve amb els núvols d’un dia que no fa massa bon temps. Hi ha gent que viu en una cosa que suposo que deu ser com una soledat universal.

Montevideo, 30 de gener

Després d’un dia recalorós començava una nit recalorosa també i, com per obra de la providència, ens vam dir gairebé a l’uníson si volíem sortir a sopar l’una amb l’altra. També alhora vam acceptar la proposta. Igual que la meua soledat, la companyia també va ser passatgera. Ella era argentina en procés de ser italiana sense haver xafat mai Itàlia. Vam seure en una terrassa. El terra desprenia calor i els para-sols, que encara estaven oberts, només feien que retindre la xafogor. I vam xerrar una estoneta de coses, de la vida, de la política, del feminisme, de la família, de nosaltres com a éssers interconnectats i interdependents però, al cap i a la fi, éssers que arribem i marxem d’aquest món sols.

Em deia que se n’anava, que se n’anava sola havent tallat molts llaços que li feien mal. Que el país ja era un lloc de desesperança i tampoc comptava amb massa més on aferrar-se dins les fronteres i les perspectives de l’Argentina. Et fa pena? li vaig preguntar i em va dir que no. Que no es parlava amb els seus pares, que a Europa l’esperava algú amb qui havia compartit massa poc temps però prou coses fortes. I que, què podia passar si no anava bé del tot? Res massa més transcendent.

Me’n vaig anar a dormir veient-la, de reüll, treure coses innecessàries de la maleta per evitar recàrrecs en facturar-la. Era una mica metafòric: va deixar a la tauleta de nit molts paquets d’herba de mate i pots de dulce de leche, que es van quedar en terra de mate i de dulce de leche.

Montevideo, 1 de febrer

M’obre les portes de casa seua, en un barri tranquil i li pregunto com es pronuncia el seu nom, que l’escriu d’una forma estranya. Tot és més simple i ella em diu que ja sap d’on vinc perquè hi ha viscut, a Lleida. Em fa gràcia com de petit és el món, sobretot per qui no és ben bé d’enlloc: ha passat per mil pobles i ciutats, s’hi ha establert però no del tot. I ara és aquí perquè era fàcil per qüestions del Mercosur, res massa més emocionant.

M’explica que és d’un lloc on ja no hi ha res a fer i que només s’hi queda, precisament, qui ja no té res a fer. Gent gran, gent que ha perdut del tot l’esperança, gent que ja no sap com començar – una altra vegada – fora de les fronteres de Veneçuela. No té cap amiga ni cap amic que encara siguin al país.

Parlo, de tant en tant amb ma mare, però és molt car, volar d’allà cap a qualsevol lloc del món em diu mentre penso que tenim vares de medir diferents per valorar què és o no és car i busco d’amagat quant costa i veig que el meu vol per venir m’ha costat més diners del que ella refereix. Rasco amb la punta dels dits, per canalitzar el neguit que em generen aquestes situacions, la punta del meu passaport que ha quedat tirat sobre del llit.

Aquí hi té alguns amics i jo penso que deuen ser nous amics, com a molt de quan va arribar, però no li pregunto. Em parla de relacions que ha anat teixint arreu del món però jo m’imagino que són lluny. I si es posa trista a l’Uruguai, a quina espatlla va a plorar? pensa la meua nena interior que sempre acaba buscant consol a les mateixes faldes, que sempre són de fàcil accés.

Còrdova, 7 de febrer

Vull pensar que aquella va ser la setmana més calorosa de l’estiu cordovès perquè si no, no m’ho explico. Si vols, podem dormir a la terrassa, em va dir i vam pujar uns matalassos petits i vam beure molt cervesa de litre i quan jo explicava merdes de la meua família em va dir que li agradava molt, que li expliqués coses de la meua família.

I sense saber d’on va sortir aquell moment d’intimitat, perquè no feia ni vint-i-quatre hores que ens coneixíem, em va explicar com era estar sol en un lloc que no és el teu o sí que ho és però només perquè hi ets de cos present. És a dir: sol i sense res més que un mateix, sense un lloc on caure mort i sense un peso per comprar-se un pancho i sense un número on trucar i explicar que se sent terriblement sol.

M’abruma el sentiment de sentir-se tan sol de que no pots dir-li a ningú que te sents sol i després parlo amb el Roger per telèfon que em re-diu coses com que és important dir em sento sol i sentir que hi ha resposta d’algú que et faci sentir menys sol. I me poso a plorar com una bleda.

Iruya, 12 de març

Aquests dies en què ja he passat el primer sotrac de la soledat momentània, recapitulo una mica i me l’abraço: és suau perquè sempre compta amb molta companyia incondicional a més o menys quilòmetres. I al final, d’aquestes converses també acabo despullant que potser aquesta por a estar sol no és ben bé això, sinó que, per un moment, deu ser que encara em fa vertigen la simple idea de ser sola.

óleo de mujer sin sombrero

per

hay un momento, en la pista de despegue, en el que la persona que está al mando decide subir. el instante: las ruedas pierden el contacto con el suelo y empiezas a volar. imagino que quien sabe mucho de aviones, me diría que es poco probable morir entonces, pero seguramente quien ha volado antes sabe que soltar la gravedad, a veces implica salir herido.

hace un tiempo nos tiraron las cartas y hay ratos que no se si reír o llorar con lo que salió. la mayoría de días me pasa eso, de no saber si reír o llorar con las cosas y, casi todas las veces, las ganas nacen del mismo sitio. de la emoción que produce mirar y no alcanzar a ver el suelo, de las cosas que van quedando atrás y todas las cosas que quedan por delante. sí: las que viviré, que son algunas, y las que dejaré pasar, sin quererlo o sin saberlo, que son muchas. me decían ayer: si yo hubiera sabido que hoy estaría acá con vos, no hubiera llorado tanto. y quien sabe si yo tampoco, pero todo el mundo tiene miedo cuando los motores empiezan a hacer ruido y todo empieza a tomar la velocidad que escapa de nuestro control.

a ratos me encuentro que no se o no quiero poner palabras a todo esto por miedo que queden matices sin describir y que con el paso del tiempo queden olvidados en algún rincón de mi cuerpo. y que, un día aleatorio, el olor a óleo o las canciones de silvio rodríguez me devuelvan momentáneamente aquí. supongo que por eso llevo tantos días con ésto escrito en la carpeta de borradores y la libreta medio cerrada. lo publicaré sin terminar porque no se como hacerlo y, en todo caso, creo que no quiero que termine.

de todos modos, estos días aprendí que a veces tampoco es necesario volar, que con subirse a un auto por horas y horas, también se hace camino. que, al final, lo importante es seguir eNViaje.

reverdecer

per

Tancant aquest dos mil vint-i-tres, com sempre, recapitulo. Quin any, mare de déu.

he tingut por, molta por perquè ja no sé on caure morta: les certeses casi no existeixen
he viscut al fons del pou molts dies i, quan he pujat un sol pam, he clavat les ungles a les parets per evitar baixar ni un mil·límetre
he tornat a tindre por per si relliscava i me n’anava avall una altra puta vegada
no sé com, potser només decidint-ho, he anat escalant-ne les parets, hi ha hagut dies que han relliscat com una granota i d’altres que no semblava tan difícil, potser inclús ho trobava senzill
he vist la llum, l’he tingut a tocar i no m’he n’he fiat del tot
però, al final, l’he tocat, l’he sentit. m’he posat les ulleres de sol i m’hi he entregat en cos i ànima.

he tancat portes:
de les de sang, no vull que ningú faci mal a la meua tribu en nom d’una família trencada
de les que un dia havia triat, però ja no és aquell dia. ha sigut bonic, adéu fins sempre sort.
de les que m’han ferit, les que m’han tocat de mort i que encara em fan sentir vulnerable: he sabut dir prou i no sé com he amuntegat prou valor o prou determinació per fer-ho. que et vagi bé, sense rancúnia, tant de bo un dia t’atreveixis a buidar aquest cabàs de merda i puguis parar de deixar cadàvers al teu pas.

m’he sentit sola i trista
i m’he sostingut
i he descobert que si ho puc fer sola, només vull permetre entrar a qui jo decideixi i no a qui necessiti
perquè sento com que el camí és no necessitar, només escollir.

he descobert una dimensió nova d’aquest coi de vocació:
neix d’una tendres infinita que hi ha dies que em fa plorar de com n’és d’immensa
i com n’és de diminuta: està tota amagada en la corba del nas arromangat de la nena que s’adorm als meus braços, que avui toca que siguin el seu lloc segur.
he descobert que aquesta vocació en guerra constant em porta a tenir, probablement, la professió més bonica del món
també vaig descobrint que m’hi trobo còmoda i que – poc a poc – confio i legitimo la meua manera de fer. MIRACLE.

i de la vida, decideixo cada dia que vull això i que vull compartir-ho amb tu i amb tu i amb tu perquè sou la gent que em fa sentir viva i tranquil·la i m’escalfa el cor en cadascun dels moments que compartim,
siguin bons o siguin de merda,
siguin cada dia amb mil missatges i alguna videotrucada mentre ens fem el dinar
siguin més de tant en tant, quan ens vingui de gust, perquè sabem que quan s’hi ha de ser, no fallem
siguin quan agafi un bus tonto i em planti a París o Tarragona o a la Cerdanya o al Prat o al Camp de l’Arpa

he descobert les fragilitats del pare i, en alguna esquerda, m’hi he embotit i fins i tot hem parlat per whatsapp amb respostes que no han estat només monosíl·labs o dits amunt
també hem menjat xocolata desfeta i molts croissants
he compartit les preocupacions de la mare i ens hem pres un cafè al sol de desembre per celebrar que hem triat les coses que ens fan sentir bé
“el teu cap millor, no?” sí, afirmatiu, absolutament, mare.
he tornat a emocionar-me i a viure l’esperança en forma de pau, he recuperat ganes de compartir i posar el granet de sorra en un projecte que no és meu però de què vull formar-ne part activa

i també he trobat la prova de que no tots els gats negres porten mala sort.
de fet, no sé si en vull dir sort perquè tot això que vivim no és una casualitat, sinó una decisió.
i em fa feliç cuidar-nos cop a opció, cada dia <3

Ara em fa pena acabar aquest any perquè sento que, aquest darrer trimestre, m’he fet gran de cop. Com un pal(?) de bambú. Que tots els nusos que tenia per dins i semblava que només feien que enredar-se fort, de cop, s’han deslligat i tot ha pres un sentit. Que, en resum, flipo on era a finals de setembre i on sóc ara mateix. Tot té tant ordre i tanta harmonia que només puc seguir fent coveta amb les mans perquè aquest foc, que sembla que ara brilla amb força, segueixi cremant.

La Montse dorm a la meua falda roncant, tranquil·líssima i penso “mira, com jo”. Qui sap on coi ens portarà el vint-i-quatre, però joder, això d’ara ja comença a no ser un objectiu, sinó que (com diria ell) comença a ser qüestió de mínims. Sí, decideixo això: pel cap baix, així.

(Cançó argentina al canto, que ara vinc)

totes les cançons d’amor parlen de tu

per

Porto una estona remenant llistes de reproducció i discos i he tornat a racons on feia temps que no arribava perquè m’hi sentia incapaç. Hi ha cançons que sembla que ja tenen un propietari per sempre i també sembla que quan les escoltes no les pots deslligar mai més d’aquelles persones que un dia les van conquerir. Era una merda, perquè hi havia lletres precioses que creia que eren de persones que fan mal i músiques boniques que pensava que formaven part d’escenaris de merda que en algun moment ens devien semblar més o menys bons.

Avui, em sorprenc quan hi torno, perquè sembla que tot s’ha deslligat i desmanegat i ja res pertany a ningú. I, alhora, totes les cançons em transporten a un lloc molt concret que encara ni coneixo. Un lloc entre el melic i l’esquena de l’Ares. I no sé si val la pena donar-li més sentit o menys importància, però és alliberador que s’hagi demostrat que cap melodia és de ningú, ni cap lletra parla d’algú eternament.

En tot cas i si em permets, voldria afegir una clàusula de tieta enamorada: no em sabria gens de greu que, des d’ara i per sempre, totes les cançons d’amor em parlessin de Tu.

qüestió de mínims

per

enmig d’una conversa que començava a prendre un aire una mica més seriós de l’habitual, jo li vaig preguntar si posaria en risc tot això que té ara.

-què tinc, ara? no tinc res.
-calma, pau, tranquil·litat, no?
-bé, sí, la tranquil·litat és tot el que tinc.
-no és poc, eh?
-no, però si mires amb una mica d’atenció, això no és res.
-ho és tot! tu saps quanta gent (jo) vol això i costa molt, molt?
-sí, ja sé que costa. però per mi, la tranquil·litat ja no és un objectiu. la tranquil·litat és una qüestió de mínims i qualsevol cosa que no sigui des d’aquí no la vull. si han de venir coses noves, totes a partir d’aquí, no estic disposat a menys.

el món és una merda, però ets aquí, al meu costat

per

sobre com s’habita el món, ja en parlarem un altre moment, perquè no sé si la indiferència és la manera més adequada de fer-ho o l’única forma de poder sostenir el dia a dia amb una mica de calma.

en tot cas, enmig de tanta merda, de la que ens fa mal de prop (aquí la mateixa comarca mateix) i la que sembla que tenim a l’altra punta del mediterrani, jo et miro i fas que res sigui tan greu.

recordo quan, fa molt temps, algú va dir-me que a la vida no hi havia certeses i jo casi que li compro el discurs. amb una excepció. que ets tu: que vas arribar a la meua vida com una revolució que no entenia gaire i que només portava al caos. i que avui és un port segur i un lloc on ser vulnerable sense patir. i que ja en podem fer moltes, de molts colors, que sempre hi ha camí de tornada.

i que el món és una merda, però ets aquí, al meu costat i, avui, això, em serveix de tot.