Categoria: Quatre-cents vint-i-tres

Aquest Nadal s’ha mort un senyor dels anònims. Dels qui queden al marge dels marges. En un tancar i obrir d’ulls. Avui hi ha trucades professionals entre aquelles persones que l’acompanyaven, d’una manera o altra. Jo no el coneixia, però he detectat els moviments de telèfons i de mails d’aquest matí. Deixa’m posar-me en les pitjors i dir que a ningú li ha fet ni pena, ni tristesa, ni res de res, que es morís.

Ara remenen les seves propietats, que caben en una bossa de fruiteria, d’aquestes verdes i petites. Toquegen amb guants, que qui sap què.

Imagina’t ser tan lliure que només tens el que pots carregar amb una mà.

Busquen un número on fer un truc i informar de que s’ha mort. A veure si hi ha sort, diuen. A veure si ens entenem.

Imagina’t ser tan irrellevant que un dia et mors i ningú t’enyora. Que et mors el dia de Nadal i només impliques un mal de cap logístic i burocràtic.

Suposo que als marges dels marges hi ha molt espai per enterrar els cossos dels anònims. Serà que només existim quan l’estima dels altres ens fa existir i per això diem allò tan ruc de que només morim del tot quan ningú ens recorda. Potser per això hi ha gent, com aquest senyor que s’ha mort el dia de Nadal, que total, no vivia ni quan encara no s’havia mort.

Avui em desperto plorant, com si fos una nena petita. Sembla que no faci pas tant, que escrivia sobre l’home que pregava sota el raig de llum que entrava per la finestra del pavelló 3. En realitat en fa gairebé un any i en realitat només en fa deu mesos.

El refugi de la Parròquia de Sant Ignasi és un lloc tranquil. Sense pretensions de ser més del que el que és: una comunitat que acull, amb els esforços de tantes i molts. Mira, no és res més que això: matalassos a terra, un lladre amb molts endolls, una sala amb taules parades. I mira, tampoc és res més que això: uns porten els kits per repartir, els altres el servei de bugaderia, els altres un tècnic que coordini. I després ve el matrimoni que ha preparat sopar per tothom i també les dones i homes que el serviran i fregaran el menjador en acabar i també les joves que hi passaran la nit i l’endemà preguntaran com han dormit mentre serveixen un cafè de marca blanca.

Les parets de la parròquia són plenes de vida i, mentre la gent surt de fer guitarra, d’apuntar-se a colònies, dels seus grups de reflexió o de catequesis diverses, passen a l’església els qui van a la missa de vuit i pugen al primer pis els qui posaran al terra l’estora i faran la quarta oració del dia. Segurament, no som tan diferents.

I a mi no deixa de sorprendre’m i d’emocionar-me i indignar-me que, mentre a Ceuta o a Gaza o a Huelva o al mateix centre històric de la ciutat, hi abunden les històries d’odi i de violència, les parets de Sant Ignasi són, més que un refugi, un oasi.

Perquè són poc més d’una desena, que s’hi queden. I perquè són molt pocs, en comparació dels qui no ho faran. Però em serveix trobar-me en la mirada de l’altre i veure algú que busca empènyer la vida com, més o menys, a la meva manera, també faig jo. I, en trobar-me amb la persona, més enllà de la resta, és més senzill veure que onze potser són més del que semblava.

Sí: allunyar-me de la homogeneïtzació estúpida que em porta a deslliurar-me de la part proporcional de responsabilitat que em correspon, pel fet de viure en un lloc massa hostil per a les persones. On les veïnes s’organitzen per fer fora dels seus barris els serveis diversos, on les administracions es passen la pilota entre governs i oposicions en una competició per veure qui ho fa pitjor, on la policia pentina les zones a la recerca d’il·legals per expulsar-los, on els protocols només serveixen per seguir fent funcionar l’engranatge productiu d’un sistema podrit, que vacuna en massa perquè la pela és la pela. Qüestió de voluntat, només. O de prioritats, vull dir. Com sempre, suposo.

Però, saps què? Ahir dos dels nois van trobar feina i van marxar de la Parròquia. Avui m’he despertat amb un WhatsApp on se’ns explicava que correria la llista d’espera i, aquesta nit, hi haurà dues noves persones sopant-hi, dormint-hi i compartint-hi. I, a mi, que porto dies d’alta tensió, se m’ha desfet una mica de nus i m’ha agafat la plorera tonta, com mig superada, com sempre, per la voràgine de coses que ens passen però també per l’alegria que hi ha algú que ja no necessita del refugi.

Avui ha estat el primer dia que m’he posat anorac. Fotia una rasca interessant a primera hora i, durant la nit, deu haver gelat, perquè els vidres del cotxe del Mor estaven tots plens de gel. Els hem rascat amb el meu carnet d’universitària. Una bona metàfora, per començar el matí.

La veritat és que ens hem posat en marxa quan encara feia sol al centre. Però, en baixar avinguda Catalunya hi havia una boira que tapava totes les vistes i les ratlles de la carretera també, i la calefacció del cotxe ha tardat en emetre aire calent fins que gairebé ja érem al polígon.

Avui que el pla Iglú omple titulars i piulades, hem arribat al límit nord-est de la comarca i ens hem acompanyat amb tres senyores que fan i desfan com poden i com les deixen. Perquè no hi ha recursos; ni materials, ni humans. Perquè se’ls queixen, perquè contagien i clar, ja que ja som grans i que ens hem de cuidar. I elles, tossudes, obren portes, preparen lots, classifiquen roba. I que arribem, carreguem maleters i carretera i manta, bastant literalment.

El termòmetre segueix baixant i jo que no paro de dir que quin puto fred i arribem on s’acaba la carretera, on s’acaba la pista i, fins i tot, on s’acaba el camí. Surt, del fons d’una construcció abandonada, un home. Africà. De Ghana, ens respon. I un altre, que aparta una cortina perquè l’habitacle no té porta, i un altre, que obre una porta de fusta foradada mentre s’ajusta un barret gastat. I un altre, que surt de darrere un arbre on estava pixant, menys que més amagat perquè, al final, és casa seva i la seva intimitat. Són més d’una desena, que s’abriguen i s’escalfen d’aquella manera. I qui dia passa any empeny. Un mana i no acaben de confiar: normal, tu, en el seu lloc, en qui confiaries? Restes cremades per tot arreu, que devien haver estat un foc.

Em poso els guants i em sento ridícula. Tinc els peus gelats i miro com un dels nois només porta unes sabatilles d’anar per casa desaparellades. Hi ha un gall i un altre ens diu que en tenien més però que se’ls han anat menjant, perquè una cosa o altra havien de fer. El qui ens ho explica porta unes malles tèrmiques amb un forat i té tota la part interior de la cuixa a l’aire. Deixem algunes coses, agafem quatre dades i prometem tornar.

I jo que acabo pensant que igual sí, que va de tres mentides. I que no falten recursos, sinó només voluntat; que no contagien, sinó que només fan lleig o fan nosa; que no és que no hi siguin, sinó que només no volem mirar-los.

Mentre marxem, miro al Mor que condueix concentrat en silenci i giro el cap i veig com algun encara ens observa amb les mans a les butxaques. I, ara, escric mentre poso els peus al radiador perquè avui fot un fred de la hòstia, també dins de casa on avui sembla que no s’ha disparat el termòstat.

I penso a veure si allò d’un món dues classes de persones ja s’ha dit o encara hi sóc a temps.

El David del Blanco, que ha estat molts dies al pavelló de la Fira sent voluntari, m’ha deixat que li publiqui això per aquí 👇

“La cançó diu que a la ciutat de Lleida hi ha una presó i que de presos mai en falten.

Probablement sigui agosarat i una gran falta de respecte parlar de presoners, però trobo que la metàfora és prou il·lustrativa de tot plegat.

Quan entres al pavelló per primer cop, no pots evitar buscar el castell de palla del Cucacolcum. El lloc de tants bons records de tants infants lleidatans s’ha vist convertit, mutat, en una espècie d’Idomeni sense ressò mediàtic, ni músics benintencionats, ni voluntaris que busquen experiències vitals.

Quan entres al pavelló et diuen que “aquest està molt bé, hauríeu d’haver vist l’altre la setmana passada” i tu et preguntes què amaga la definició de “molt bé” i la lleugeresa amb què l’usem. “Molt bé” no pot ser, no és i no serà mai una sort de quadrícula de cinta americana que separa “llits” (de nou la frivolitat, són hamaques de campanya) i passadissos.

I aleshores et donen tot l’equipament que algú ha decidit que tu sí mereixes tenir: una màscara d’aquestes bones, uns guants i un mono de plàstic impermeable sobre el qual fas un parell de bromes per la calor que hi passaràs. I perquè has de treure ferro al fet que no t’estàs canviant de roba perquè vulguis garantir la teva asèpsia, sinó que malfies de la seva perquè, és clar, ja sabem com són les coses i tal…

I aixeques els ulls i veus que els monos que fan d’escut també marquen estatus. N’hi ha de blaus, de rojos, de blancs que incorporen ulleres de protecció (no sigui que tot plegat ens esclati a la cara). I penses que ni en això ens posem d’acord, que si tants caps tants barrets i que aquí tothom vol sortir a la foto i que se’l vegi bé.

I aleshores entres al menjador… bé, a l’espai amb taules tronades distribuïdes a certa distància, i t’encomanen la missió de comprovar que abans de sopar s’hagin dutxat. I tu que d’acord, sense acabar-ho d’entendre gaire perquè tu també rebutjaries dutxar-te en mòduls d’obra, sense cap intimitat. No voldries haver de netejar la roba mentre et dutxes ni estendre-la en una tanca de qualsevol manera. De fet, posats a dir, tu no et dutxes cada dia abans de sopar –hagis treballat o no.

Però és que tu no entens res, perquè el que tu no saps és que t’arrabassin la dignitat i la intimitat tot explicant-te (i també a la resta de ciutadania) que “és que ho han hagut de fer tot de pressa i corrents” i que “tot es fa el millor que es pot” i que ara la situació està “molt bé”.

I tu que recordes la campanya electoral de fa poc més d’un any i com hi havia una fal·lera desproporcionada per construir albergs per temporers. I penses en el Joan. I et cagues en la perra, en algunes mares i en el “està molt bé”. I penses que, encara que no ho vulguis, tu també ets racista perquè fins ara t’estava “molt bé” el que no veies.

I aleshores vas servint el menjar. Bé, podríem dir-ne “menjar” també, però convindrem que la ironia escrita costa i que ha de tenir uns límits, i que no podem posar cometes cada tres paraules. Convindrem també que res està “molt bé”, i que tot el que hauria d’entrar en l’estàndard de normalitat no ho és, però pretenem que ho sigui perquè “fem el que podem pels pobres negrets”… Vaja, t’ha tornat a sortir!

I intentes repartir el sopar amb bon humor i fent broma i preguntant què tal i animant sense esma quan et diuen mal, no hay trabajo perquè saps que ni hay, ni va a haber.

I el primer dia intentes parlar amb uns, i després amb altres. I el segon dia busques als mateixos (perquè necessites sentir que has pogut establir alguna cosa) i vas ampliant, i et vas soltant amb les bromes que veus que accepten. I, amb el francès, retrobes algú d’un país que portes al cor, i coneixes un futur metge que és catalanoparlant, i a un georgià tatuador i a un colombià content perquè el Madrid ha guanyat la lliga, però absolutament destruït perquè la seva germana ha mort i ell que està aquí.

I per un segon et tornar a passar allò que vas viure, per un segon et sembla que no ets blanc, però el segon passa molt ràpid i et criden amigo, picante!. Picante vol dir que, enmig de la vergonya més gran que has vist en la teva ciutat, algú ha pensat a comprar –fora de pressupost, perquè “no entra”- pots de salsa picant per poder-los transportar i perquè sentin que hi ha gent que els vol acollir de debò.

I veus com hi ha gent que vol i necessita un canvi, que la gent respon i intenta fer el dinar que els agrada, que hi ha jefes que es barregen amb indios per acompanyar-los i remar junts. Que la capacitat de resposta de la gent de missa i dels perroflautes és molt alta, que la gent random és molt necessària i que les mascaretes i els monos potser revelen més que no amaguen. Que la gent que està més per la broma i menys per la feina és molt necessària en un lloc on, per estones, hi regna un silenci més propi d’un menjador de presó (petita i bonica, prous n’hi porta el baró).

I surts a llençar la brossa i parles. I et preguntes per què a Lleida els tractem com a gossos, i veus que qui t’ho pregunta porta 20 anys a l’estat i que parla amb un curiós accent galaicoandalús que faria témer els més voxians. I tu li dius que no és així, que és pel virus que ho ha destarotat tot. I et diu que porta anys treballant en llocs de fruita a Espanya i que mai l’han tractat així i tu et penses que no sap de la missa la meitat, però t’adones que tu tampoc i et cagues en els teus prejudicis i desvies la conversa.

I tornes al pavelló i veus un guàrdia de seguretat sent amable i fent xarrera amb ells i penses que ja ho has vist tot i et tornes a cagar en els prejudicis.

I et disposes a marxar, perquè tens un sopar sense cometes, un lavabo sense cometes i un llit sense cometes i t’adones de persones que en la seva intimitat robada treuen una catifa i es posen a resar i penses que realment hi ha fe que mou muntanyes i que “el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu”. I abans de pujar per treure’t la protecció i recuperar la rutina sents algú que parla un espanyol perfecte i et diuen que és un senyor de Palència que ha vingut en recerca de feina perquè qui li faltaven dos mesos de feina per poder-se jubilar.

I les poques conclusions que havies extret d’aquests dies se’n van en orris.”

David del Blanco Catalan