la gent que s’ho mereix tot

em semblen mals dies per les bones decisions. últimament, tinc una llista tan llarga de coses urgents que anar tatxant-ne tots els punts se m’està fent pujada. bueno, pujada que ja comença a ser paret d’escalada i, a mi, les alçades em fan vertigen. i si ja sóc dalt o què, pues encara no ho sé, però la puta mare, que se m’està fent molta bola.

i pel mig, m’emporto a qui convingui i a qui no toca i em reconnecto amb versions de mi que no m’agraden i no vull ser. però sóc, ves, tots tenim una part de nosaltres que és una mica merda, pel que sigui.

després, també he aprofitat, amb la inèrcia que sembla que he agafat de de liar-la tan a consciència, per resoldre algunes velles ferides que encara em coïen i no havia sabut massa com encarar. m’alegro de trobar-hi la mateixa calma que vaig abandonar com una idiota, malgrat al meu darrere vaig deixar-hi tants munts de porqueria, que ja ho diu la mare: allà on cagues deixes la merda.

ara ploro una estoneta i, mig estirada al sofà, vaig destriant entre culpa i tristesa, flagel·lant-me amb la primera i recreant-me en la segona. després potser em faré el llit perquè he tret els llençols, per si això fa net d’alguna cosa o altra.

però bueno, me n’alegro que enmig de tant caos passin coses una mica esperançadores i recordi com, després de fer les coses tan malament com puc, sempre hi són els bons. un dia, ho prometo, m’estimaré prou com per deixar-me estimar bé pels qui em saben veure els racons clars més que les parts fosques.

i ja ho sé, però està bé que de tant en tant algú m’ho recordi: ets molt burra però ets bona noia, Anna

Porto una estona remenant llistes de reproducció i discos i he tornat a racons on feia temps que no arribava perquè m’hi sentia incapaç. Hi ha cançons que sembla que ja tenen un propietari per sempre i també sembla que quan les escoltes no les pots deslligar mai més d’aquelles persones que un dia les van conquerir. Era una merda, perquè hi havia lletres precioses que creia que eren de persones que fan mal i músiques boniques que pensava que formaven part d’escenaris de merda que en algun moment ens devien semblar més o menys bons.

Avui, em sorprenc quan hi torno, perquè sembla que tot s’ha deslligat i desmanegat i ja res pertany a ningú. I, alhora, totes les cançons em transporten a un lloc molt concret que encara ni coneixo. Un lloc entre el melic i l’esquena de l’Ares. I no sé si val la pena donar-li més sentit o menys importància, però és alliberador que s’hagi demostrat que cap melodia és de ningú, ni cap lletra parla d’algú eternament.

En tot cas i si em permets, voldria afegir una clàusula de tieta enamorada: no em sabria gens de greu que, des d’ara i per sempre, totes les cançons d’amor em parlessin de Tu.

sobre com s’habita el món, ja en parlarem un altre moment, perquè no sé si la indiferència és la manera més adequada de fer-ho o l’única forma de poder sostenir el dia a dia amb una mica de calma.

en tot cas, enmig de tanta merda, de la que ens fa mal de prop (aquí la mateixa comarca mateix) i la que sembla que tenim a l’altra punta del mediterrani, jo et miro i fas que res sigui tan greu.

recordo quan, fa molt temps, algú va dir-me que a la vida no hi havia certeses i jo casi que li compro el discurs. amb una excepció. que ets tu: que vas arribar a la meua vida com una revolució que no entenia gaire i que només portava al caos. i que avui és un port segur i un lloc on ser vulnerable sense patir. i que ja en podem fer moltes, de molts colors, que sempre hi ha camí de tornada.

i que el món és una merda, però ets aquí, al meu costat i, avui, això, em serveix de tot.

Vist amb perspectiva, em va dir, tampoc és tan greu. I després d’un silenci una mica incòmode, va afegir que ara no és tan greu, però en aquell moment va fer mal: potser allò no tenia cap valor per ningú i el temps ha acabat confirmant-ho.

En tot cas, des de que vaig arribar, semblava que no havia canviat gran cosa més que algunes de les que portem dins. Com si hagués estat ahir que sèiem al terrat escoltant Extremoduro a la llum de les espelmes. Avui quedem nosaltres i ens preguntem quant de mal ens fa que només hi siguem les dues. Sembla que ja tan sols sap greu. Temps i relativitat, també, suposo, no ho sé.

Que després de posar-nos al dia de les històries estranyes d’aquests últims dos o tres anys, ens trobem amb pijama parlant de les mateixes coses de sempre, amb la mateixa mirada de bona gent de sempre, encenent-nos amb les mateixes reivindicacions de sempre, rient de les desgràcies quotidianes de sempre.

I això que és tan familiar em tranquil·litza i m’avisa que, segurament, les arrels s’han fet fortes, amb les conviccions que ja intuíem i les poques certeses que hem anat confirmant. Però després hem tret branques i fulles i flors i fruits i hem crescut i hem curat coses que avui sembla que ja no són tan greus.

S’ha aixecat al matí i no ha volgut encendre la llum per no molestar-me sense saber que dormir en qualsevol circumstància és el meu superpoder. Ha marxat i quan m’he despertat, m’he trobat el seu missatge i se m’ha escapat un somriure tonto i ves a saber quan ens tornarem a veure però, avui, que bé.

A vegades tanquem portes perquè no sabem com habitar segons quins llocs. Suposo que la lluna plena d’aquests dies ha sigut prou bruixa per deixar-me tornar a racons que pensava que ja estaven abandonats del tot.

Però trobo que aquest lloc és com una casa: és un lloc còmode i un lloc segur. M’adono, mentre faig pipi en un antro que no té paper de vàter, que se m’escapa una mica el riure perquè he sentit que és allà de nou. Torna a ser un lloc còmode i un lloc segur.

Cert, que hi ha persones que venen i van. I jo, que he deixat tants espais deshabitats una temporada bona, quan hi he tornat – segurament perquè la vida pensava que ens hi mereixíem tornar – m’he adonat només hi havia de treure una mica la pols i reparar algunes coses que s’han desgastat amb el pas dels dies, les setmanes, dels mesos, d’algun any. Sí: m’hi he trobat la caseta deshabitada, però sembla ser que no abandonada. Ha sigut fàcil sentir que hi tornava.

I rient i plorant, perquè la nit tot ho ha de fer intens, vaig notant que en les retrobades també m’hi he acabat retrobant.

Ahir – o potser ja avui pels tiquis-miquis – ens posàvem a dormir a les tantes. Serà una visita fugaç, sens dubte, més de l’habitual, i a més, a aquestes hores, n’hi ha que encara dormen.

Però mentre em despullo per posar-me al llit, que és el meu llit aquí i que és un sofà, miro aquest jersei de sanefes peruanes que porto. Ja hem recordat abans, a crits, que el primer cop que vaig venir a Banstraat també el portava. Tinc moltes fotos que m’ho recorden: les fotos d’una escapada, també ràpida, que va ser una mica de fugida al mig d’uns mesos raros.

Munto la paradeta, la baixera que hi va gran, el llençol que fa olor a net i la coixinera que no encaixa amb els coixins del sofà, i em tapo amb una manteta de fil gruixut. Lo de sempre.

Paro a pensar moltes coses abans d’adormir-me. Penso moltes coses en molt poc temps, perquè estic molt cansada i de cop m’adormo. Sense premeditació: com he arribat cada cop que he vingut, com he viscut els dies aquí, com n’he marxat. Com és un refugi, que ja vam quedar que vol dir doble fugida i com sempre m’ha anat bé no fer gran cosa mentre sóc aquí.

Penso ràpid en totes les misèries que ha vist aquest sofà i com cada cop que he anat venint també han anat a menys. Em faig gràcia, mira, Anna, també això ha passat. Ara casi ja no en tinc i m’agafa la pressa per aprofitar cada moment fent coses, moltes coses.

Sí, ara m’he despertat amb aquesta ànsia de voler fer, fer, fer i m’he posat una mica nerviosa perquè són quarts de dos i no hi ha una ànima que es bellugui. Però la màgia d’estar aquí és aquesta: que a vegades no cal fer res, només descansar juntes i riure’ns dels usis que anem tenint i que ens són tan absurds com bonics de compartir.

Segurament, una de les coses que fan més mal del món és haver d’escollir entre la felicitat de qui més estimes i l’opció que una mateixa ha posat per davant de la resta. Sec a posar-hi paraules gairebé un mes després, perquè ara sembla que ja només en queden les restes. Va passar com aquell cometa que passa un cop cada molt temps i que només el veuràs un cop a la vida. Avui ja només en queda el rastre de llum que en va deixar la cua i que sembla que ja no ho enlluerna tant tot i deixa marge a afigurar altres coses.

I ara que ja està, ho guardarem en una caixeta de records i el temps s’ocuparà d’anar difuminant-ne les ombres i quan fem memòria parlarem de les garlandes de llums, del seu somriure brillant, de com la mirava ell, dels balls, del vi, del cesk, de l’estima de tothom i, en fi, que deixarem anar les coses que han fet el camí una mica complicat. Espero ser-ne capaç, jo també.

Però si he de guardar un instant per emmarcar al menjador de casa o a la tauleta del costat del llit, és aquell en què, a quarts d’onze, l’Ares i el pare es van abraçar i el pare, que és una mica bledot, però sempre aconsegueix dissimular-ho, es va emocionar amb aquella cara de satisfet i feliç que va passejar tot el dia. Es posa roig i se li humitegen els ulls i respira ràpid.

I encara que sigui molt subtil, jo ho veig i m’agafa la plorera, perquè penso en l’estiu del divuit i en la incertesa que arrossegàvem i carregàvem. I en com d’impensable m’hauria semblat aquest precís instant si algú m’hagués dit que passaria. I en com, moltes vegades, ens agafen angúnies i neguits tontos que ens fan oblidar les coses importants, com la de poder celebrar la vida amb la gent que estimes.

L’Ares i el pare s’abracen i la mare se’ls mira i, malgrat fa aquella cara borde que també he heretat jo, sé que també està emocionada i feliç. I que som allà i que tot ha anat així i que podríem haver-ho fet millor o pitjor o d’una altra manera i que podrien haver passat prou coses incontrolables i que el pare no estigués abraçant l’Ares emocionat, però sí: som allà i, la final, la vida que ens hem perdut, ja sabem que simplement no existeix.

O mira, la vida que tenim, és la que és i hi ha dies que no ho veig clar, però hi ha moments (com aquest) en què confirmo que és prou bonica. I que la millor manera que tenim de gastar-la és estimant-nos fort.

Surto de la feina corrent perquè hem quedat a gairebé les sis però se m’ha girat un merder d’últim moment. A mig camí em trobo un amic que m’enreda una mica més i faig tard i, amb la mirada esverada, la miro però no la veig. I em crida perquè ja la tinc als morros i ric i m’abraça i caminem poc a poc, de bracet, fins que trobem una taula buida.

I a fora fa un temps gris i entra el fred per la porta, que s’obre i es tanca, i passa un home que fa pudor i marxen les seues amigues que la saluden amb i fins aviat.

Poc a poc anem entrant en profunditat a la vida i en allò que s’amaga darrere d’una persona que es veu decidida i imponent i també tot allò que s’amaga darrere d’una persona que sempre riu i fa broma i jo acabo plorant al mig del bar.

Hi ha gent que et puja al pedestal mentre et mira des de sota i gent que et fa petita mentre t’intenta trepitjar des de dalt. La Laia és d’aquella gent que et fa gran mentre es manté a l’alçada i ens agafem les mans molt fort mentre em mira als ulls. Li dic que gràcies perquè és molt bonic el que em diu i, sobretot, perquè sé que ho pensa de veritat.

A vegades no calen les paraules, que diu ella, perquè hi ha coses que es poden dir amb el cor. Potser sí, penso jo, però també que bonic que hi hagi gent capaç de dir-les amb tanta punteria per deixar-me creure, per una estona, que no sóc tan desastre com, últimament, només em dono el gust de pensar.

L’Uma m’ensenya la seua enèsima flauta: és de fusta, com totes les que toca des que no és a Suïssa, i té una clau al peu. Aquesta és de tres parts, diu; com la que hem tocat sempre, penso. M’ho explica des de l’excepcionalitat, però a mi em fa mitja gràcia perquè suposo que trobo que és lo normal.

I llavors em diu que m’hi fixi, que al cap té una esquerda. Baixa gairebé des del forat de bufar, fins allà on s’encaixa amb el cos. M’hi fixo: és una esquerda arreglada amb traça i quasi no es nota. Però hi és.

M’explica que la fusta és viva i que, durant els primers mesos en què pren aquesta nova forma de ser, es va ajustant. Adaptant a ser instrument. La fusta és viva i per això s’esquerda. I per això té aquest so rodó. I per això desperta a la mirada de l’Uma aquesta espurna de passió que la flauta de metall no ha despertat mai en excés.

Ja hem parlat vegades de la llàstima que ens fa que mai ens hagin explicat res de les flautes històriques abans. A mi em deixa rumiant l’esquerda en qüestió. No ho sé: igual si haguéssim entès que les flautes de fusta s’esquerden perquè estan vives, hauríem entès que tenim dret a esquerdar-nos perquè, precisament, també estem vives. I que no passa res si després ens deixa cicatriu o si costa més del compte que l’escletxa cicatritzi: a la fusta li costa anys estabilitzar-se.

I que bueno, que al final, posar les esquerdes a les mans de gent com l’Uma, vol dir que n’acabarà sortint música meravellosa.