Ahir – o potser ja avui pels tiquis-miquis – ens posàvem a dormir a les tantes. Serà una visita fugaç, sens dubte, més de l’habitual, i a més, a aquestes hores, n’hi ha que encara dormen.
Però mentre em despullo per posar-me al llit, que és el meu llit aquí i que és un sofà, miro aquest jersei de sanefes peruanes que porto. Ja hem recordat abans, a crits, que el primer cop que vaig venir a Banstraat també el portava. Tinc moltes fotos que m’ho recorden: les fotos d’una escapada, també ràpida, que va ser una mica de fugida al mig d’uns mesos raros.
Munto la paradeta, la baixera que hi va gran, el llençol que fa olor a net i la coixinera que no encaixa amb els coixins del sofà, i em tapo amb una manteta de fil gruixut. Lo de sempre.
Paro a pensar moltes coses abans d’adormir-me. Penso moltes coses en molt poc temps, perquè estic molt cansada i de cop m’adormo. Sense premeditació: com he arribat cada cop que he vingut, com he viscut els dies aquí, com n’he marxat. Com és un refugi, que ja vam quedar que vol dir doble fugida i com sempre m’ha anat bé no fer gran cosa mentre sóc aquí.
Penso ràpid en totes les misèries que ha vist aquest sofà i com cada cop que he anat venint també han anat a menys. Em faig gràcia, mira, Anna, també això ha passat. Ara casi ja no en tinc i m’agafa la pressa per aprofitar cada moment fent coses, moltes coses.
Sí, ara m’he despertat amb aquesta ànsia de voler fer, fer, fer i m’he posat una mica nerviosa perquè són quarts de dos i no hi ha una ànima que es bellugui. Però la màgia d’estar aquí és aquesta: que a vegades no cal fer res, només descansar juntes i riure’ns dels usis que anem tenint i que ens són tan absurds com bonics de compartir.
Segurament, una de les coses que fan més mal del món és haver d’escollir entre la felicitat de qui més estimes i l’opció que una mateixa ha posat per davant de la resta. Sec a posar-hi paraules gairebé un mes després, perquè ara sembla que ja només en queden les restes. Va passar com aquell cometa que passa un cop cada molt temps i que només el veuràs un cop a la vida. Avui ja només en queda el rastre de llum que en va deixar la cua i que sembla que ja no ho enlluerna tant tot i deixa marge a afigurar altres coses.
I ara que ja està, ho guardarem en una caixeta de records i el temps s’ocuparà d’anar difuminant-ne les ombres i quan fem memòria parlarem de les garlandes de llums, del seu somriure brillant, de com la mirava ell, dels balls, del vi, del cesk, de l’estima de tothom i, en fi, que deixarem anar les coses que han fet el camí una mica complicat. Espero ser-ne capaç, jo també.
Però si he de guardar un instant per emmarcar al menjador de casa o a la tauleta del costat del llit, és aquell en què, a quarts d’onze, l’Ares i el pare es van abraçar i el pare, que és una mica bledot, però sempre aconsegueix dissimular-ho, es va emocionar amb aquella cara de satisfet i feliç que va passejar tot el dia. Es posa roig i se li humitegen els ulls i respira ràpid.
I encara que sigui molt subtil, jo ho veig i m’agafa la plorera, perquè penso en l’estiu del divuit i en la incertesa que arrossegàvem i carregàvem. I en com d’impensable m’hauria semblat aquest precís instant si algú m’hagués dit que passaria. I en com, moltes vegades, ens agafen angúnies i neguits tontos que ens fan oblidar les coses importants, com la de poder celebrar la vida amb la gent que estimes.
L’Ares i el pare s’abracen i la mare se’ls mira i, malgrat fa aquella cara borde que també he heretat jo, sé que també està emocionada i feliç. I que som allà i que tot ha anat així i que podríem haver-ho fet millor o pitjor o d’una altra manera i que podrien haver passat prou coses incontrolables i que el pare no estigués abraçant l’Ares emocionat, però sí: som allà i, la final, la vida que ens hem perdut, ja sabem que simplement no existeix.
O mira, la vida que tenim, és la que és i hi ha dies que no ho veig clar, però hi ha moments (com aquest) en què confirmo que és prou bonica. I que la millor manera que tenim de gastar-la és estimant-nos fort.
Surto de la feina corrent perquè hem quedat a gairebé les sis però se m’ha girat un merder d’últim moment. A mig camí em trobo un amic que m’enreda una mica més i faig tard i, amb la mirada esverada, la miro però no la veig. I em crida perquè ja la tinc als morros i ric i m’abraça i caminem poc a poc, de bracet, fins que trobem una taula buida.
I a fora fa un temps gris i entra el fred per la porta, que s’obre i es tanca, i passa un home que fa pudor i marxen les seues amigues que la saluden amb i fins aviat.
Poc a poc anem entrant en profunditat a la vida i en allò que s’amaga darrere d’una persona que es veu decidida i imponent i també tot allò que s’amaga darrere d’una persona que sempre riu i fa broma i jo acabo plorant al mig del bar.
Hi ha gent que et puja al pedestal mentre et mira des de sota i gent que et fa petita mentre t’intenta trepitjar des de dalt. La Laia és d’aquella gent que et fa gran mentre es manté a l’alçada i ens agafem les mans molt fort mentre em mira als ulls. Li dic que gràcies perquè és molt bonic el que em diu i, sobretot, perquè sé que ho pensa de veritat.
A vegades no calen les paraules, que diu ella, perquè hi ha coses que es poden dir amb el cor. Potser sí, penso jo, però també que bonic que hi hagi gent capaç de dir-les amb tanta punteria per deixar-me creure, per una estona, que no sóc tan desastre com, últimament, només em dono el gust de pensar.
Deixem enrere el sol i les corbes perquè ara la carretera és plana i llarga i recta. Hem sumat un altre fracàs, però direm que l’univers no volia que fos. En tot cas, ha fet sol, que no és poc, i ara ja es pon. El cel és de colors i a l’horitzó comença en taronja i va canviant poc a poc fins al blau fosc. Es farà de nit abans que arribem a la boira.
I comencen a sonar cançons que feia molts dies que no escoltàvem i que van carregades de l’energia d’aquest any i cançons que sonen sempre que som a la furgo perquè porten l’energia d’aquesta vida. No són aleatòries: les trio a consciència.
Ric i se’m posen els ulls plorosos i dissimulo una mica: queden poques hores per engegar a prendre pel cul aquest any de merda, encara que l’oscar estigui tan tossut en dir-ne any d’aprenentatges i creixement. Ja gairebé no queda res de sol, però encara es veu la silueta de les muntanyes a contrallum.
En fi, l’any nou tampoc serà garantia de gran cosa, però mentre penso tot això en silenci, confirmo que inclús estant callats junts estem bé. I després ell me mira de reüll, còmplice, i diu tan convençut que m’ho apunto:
Volia acabar així, ho tinc claríssim
I jo, que igual no havia pensat que ho volia, també veig claríssim que no hi ha hagut millor forma de fer-ho.
L’Uma m’ensenya la seua enèsima flauta: és de fusta, com totes les que toca des que no és a Suïssa, i té una clau al peu. Aquesta és de tres parts, diu; com la que hem tocat sempre, penso. M’ho explica des de l’excepcionalitat, però a mi em fa mitja gràcia perquè suposo que trobo que és lo normal.
I llavors em diu que m’hi fixi, que al cap té una esquerda. Baixa gairebé des del forat de bufar, fins allà on s’encaixa amb el cos. M’hi fixo: és una esquerda arreglada amb traça i quasi no es nota. Però hi és.
M’explica que la fusta és viva i que, durant els primers mesos en què pren aquesta nova forma de ser, es va ajustant. Adaptant a ser instrument. La fusta és viva i per això s’esquerda. I per això té aquest so rodó. I per això desperta a la mirada de l’Uma aquesta espurna de passió que la flauta de metall no ha despertat mai en excés.
Ja hem parlat vegades de la llàstima que ens fa que mai ens hagin explicat res de les flautes històriques abans. A mi em deixa rumiant l’esquerda en qüestió. No ho sé: igual si haguéssim entès que les flautes de fusta s’esquerden perquè estan vives, hauríem entès que tenim dret a esquerdar-nos perquè, precisament, també estem vives. I que no passa res si després ens deixa cicatriu o si costa més del compte que l’escletxa cicatritzi: a la fusta li costa anys estabilitzar-se.
I que bueno, que al final, posar les esquerdes a les mans de gent com l’Uma, vol dir que n’acabarà sortint música meravellosa.
l’oscar s’ha comprat un armari vell que s’havia de pujar d’una peça per les escales d’una casa, vella també. ha pagat més de cent euros per l’armari perquè, total, ha dit, només són poc més de cent euros.
si jo empenyo i tu fas tope i l’acompanyes, el deixem a terra i després li donem el tomb. només vigila que no bolqui i ara vinc cap allà i t’ajudo, que no pesa gaire, m’ha dit. i jo he aguantat i he fet tope i hem donat el tomb a l’armari, que sí que pesava, però ell tenia fe en que jo, malgrat tenir uns canells que semblen dos branquillons, tindria prou força perquè no caigués. i, si queia i es rebentava contra terra, només eren poc més de cent euros. ho ha dit ell, no jo, que a mi m’hagués dolgut.
després ha tret un carretó, que també s’havia comprat, per pujar-hi l’armari sobre i l’ha estirat fins a l’entrada al pati. jo posava la mà i no servia de res perquè la força la feia ell, però em deia que sí, que sí que servia per donar-li perspectiva. i jo que venga, sí, per aquí, que ho fas molt bé. i ell que sí que és important algú que dóna perspectiva.
i hem pujat per les escales, jo darrere, resant vint pare nostres perquè no es desequilibrés i em caigués a sobre, ell suant la gota gorda estirant el carro. no sap resar, crec, però si en sabés potser ho hagués fet perquè no era fàcil. i jo que he calculat l’ample de l’armari amb la distància que tinc entre el colze i el puny i l’ample de la porta del pis amb la mateixa unitat de mesura i semblava que encaixava.
a últim moment hem vist que no, que no passava.
i l’armari, a l’angle de l’escala que ni estira, ni empeny, que jo el veia escales avall i el gos que s’ho mirava a poca distància amb cara d’escèptic. però en fi: si l’oscar no ho veia clar, no ho ha dit en veu alta. jo no ho veia clar i tampoc ho he dit.
i, de nou, que si ell feia palanca jo només havia d’acompanyar l’armari en diagonal i m’he enganxat els dits i he dit ai però de seguida he reculat perquè només faltaria que ara m’he de queixar per un pessic. que tampoc he fet massa més que pessigar-me, de fet. ara veig que m’hi he fet una rascada.
i hem col·locat l’armari. jo li he dit que avorat del tot, tocant la paret, l’oscar no ho veia clar. i jo que sí i aquí, on queda buit, posa’t una planta. i si no hi ha llum, doncs de plàstic. ni de conya, a casa meua això no entra. vali.
després hem begut una cervesa sense gluten i una shandy a la sala de la llar de foc amb el foc apagat i un fred que encara ara no sento els dits dels peus. però se’ns ha fet fosc, fosquíssim, una foscor increïble, d’aquelles de ser lluny de tot. (tan lluny que hem vist una guineu i un cérvol corrent pel costat de la casa, però això quan encara era de dia)
jo he enfocat el pany de la porta d’entrada, perquè pogués tancar bé, amb la llanterna del mòbil mentre seguia no callant. li devia explicar alguna moguda de la vida, sense feedback. que em sents? no m’ha respost i després m’ha dit que no em sentia perquè estava concentrat fent una altra cosa i jo li he dit ets molt home, joder, no saps fer dues coses alhora i m’ha dit que no i que no callo mai.
i jo que sé que no callo mai i ell que sap que no sap fer dues coses alhora, hem rigut molt i m’ha dit que vigilés de no caure perquè era molt fosc i hem seguit rient molt perquè era una possibilitat real que caigués. i això és l’important. després hem seguit amb coses importants de la vida, però no eren tant importants com aquesta, certament:
que el moment en que ens hem partit el cul ha sigut un dels més feliços que recordo d’últimament. que ens tenim i ens estimem moltíssim i que la vida és meravellosa, que diria ell, encara que a mi avui em costi una mica d’acabar-m’ho de creure del tot. volia fer una gran metàfora amb el puto armari, però sudo. només que m’ha agradat molt l’aventura així no planificada i m’agrada molt sentir-me acompanyada per un personaje com l’oscar i que quin fred que fa per aquí, ja.
(i em mires amb cara rara, potser perquè en tants mesos no he sabut posar cap puto límit i ara et sorprèn un no per resposta)
és a dir, sí que voldria, però fem-ho bé.
perquè, joder, passejo pel barri i ets per tot arreu. i també per on treballo i on surto a esmorzar. i a casa, sí, a casa, a massa racons; als calaixos, en les portes obertes dels armaris, a la pica, als coixins del sofà, als llibres que tinc escampats per tot arreu, a la sorra del gat, als quadres que penjo i despenjo depenent del dia. i al cotxe i als pobles on arribo o d’on marxo. i també a les converses absurdes i en les profundes, i en les cançons, sí, en totes d’una forma o altra, a les que compartíem i a les que se colen als daily mix de l’spotify perquè un dia els vam sentir des del meu mòbil. sí, també hi ets, al mòbil i a la galeria, als emojis més utilitzats, als stikers que ja no utilitzo.
i no hi som bé, no ens hi trobo segurs i, a estones, sento fort que hi ha portes que s’han tancar per poder sortir-ne tranquil·la. m’ha costat però aquí estem. deixar-les obertes també pot fer que se n’escapin els fantasmes i les misèries i no són poques i no els vull a lo nostre, sigui el que sigui això de lo nostre.
d’espai, parlaves d’espai i de temps, suposo, encara que això últim no ho diguessis per si un cas, perquè no fos preludi de res. però escolta’m, sí: final. final d’aquesta por i d’aquesta necessitat i d’aquesta dependència i d’aquesta distància tan estreta que ofega però tan ampla que descuida. si hem de ser, siguem una altra cosa, una que sigui nova.
avui no vull fer cap compte enrere, encara que a vegades se m’escapa de fer-ho. he decidit que no vull. no tinc esperança perquè no vull esperar. ni cansar-me d’esperar, ni desesperar-me. confio que sortirà bé, sigui com sigui aquest bé. confio en el quatre i confio que hi haurà cinc. crec en totes les oportunitats del món, si han de ser perquè estiguem bé.
estimar és no aferrar-se a l’absurd. estimar és deixar anar encara que el buit sembli que ens matarà de pena. només a estones. d’altres estic tan convençuda que és això que no sabria com explicar-ho sense plorar. però que anirà bé.
i merda, sí, ets a tot arreu. potser avui amb més calma, també ho veig tot més clar. més tranquil·la, igual d’intensita. poc a poc, ho intento: ni teories, ni pel·lícules.
només una mica d’aire. una mica d’espai. i que sí, que t’estimo i que també t’ho mereixes, no?
Crec que agafaré entrades per anar a veure C. Tangana perquè penso que soleta mai sóc suficient. No ho penso de la manera que ho faig amb la resta, sinó d’una manera en què l’agraïment m’envaeix terriblement i ja se sap que tots els excessos són dolents. I col·lapso i acabo pensant que què he fet jo per merèixer que encara em cuidin tan incondicionalment.
I agafaré entrades per C. Tangana a tribuna, si pot ser; amb cadira, si pot ser; perquè discazo i no sé què més. Surten dimarts o dimecres. Ara em veig prou incapaç de pensar en res més amb què fer-me la simpàtica i m’he de reparar per poder parar i mirar una mica més enllà de la porta de casa, però ho faré.
Què et sembla Saragossa, que queda a prop? O Bilbao que falta menys? Jo convido, que també t’ho mereixes, no?
Potser tinc un imant que atreu persones massa(?) sensibles, però segur que aquelles qui en saben dirien que jo sóc qui els busco. No ho faig expressament.
Dilluns, quan tornava a casa al vespre, em vaig trobar la S. Em va explicar que ell estava molt bé i que no el coneixeria i que, després que passés allò, tot havia canviat. Jo vaig pensar que sí, que tot devia haver canviat i ho vaig pensar només veient la mirada d’ella. Em va convidar a seure i m’hauria agradat quedar-m’hi, però com que sempre hi ha coses més urgents que importants, vaig marxar.
Ja li diré que t’escrigui! em va dir, somrient mentre ens separàvem.
Vaig pensar que no ho faria, perquè quantes vegades havíem intentat contactar sense èxit. L’últim cop que ens havíem vist, era quan havia passat allò i ell tenia coses més importants a fer que estar per mi.
Dimecres, contra tot pronòstic, em va trucar. No tenia guardat el seu número i el vaig agafar de miracle. Últimament, només fan que trucar-me de Naturgy i penjo directament els telèfons desconeguts. Però d’esma, vaig respondre.
Anna Miiiiiiiiiiiiiii!
I jo, silenci. Aquesta forma de cridar-me està reservada a quatre privilegiats que arrosseguen el que queda de la meva monitora. No li reconeixia la veu: ja semblava haver deixat, definitivament, la carcassa de nen. La mateixa tarda, em recollia per casa amb cotxe i em pagava un cafè que va durar gairebé tres hores.
Si faig memòria, a grans trets, dels últims mesos de la meua vida, puc assegurar, sense gaire marge d’error, que la tarda del dimecres ha estat de les més felices que he viscut recentment.
Ell m’havia ensenyat coses molt importants, sense saber-ho. Que estimar no és patir i que posar límits és estimar. Ara pago molts diners a una terapeuta perquè m’ho recordi, però aquell nen indomable de quinze anys ja m’ho havia ensenyat feia dies. I gratis.
I, després, vam xerrar, ens vam escoltar. Jo em vaig obrir en canal perquè, efectivament, ja no és aquell adolescent que carrega una motxilla pesada i és incapaç de compartir-ne el pes. Ara és un tio adult, que treballa i estudia i que és conscient de tot i bastant. Que demana perdó pel que ha fet, però no es flagel·la pel que ha estat. Jo vaig marxar fa molts anys, perquè em veia incapaç de salvar-li la vida, però he descobert que només hi havia una persona capaç de fer-ho: ell mateix. I joder, si ho ha fet.
M’explica que li interessen coses, m’explica que ha trobat sentit a moltes de les merdes que li han passat. M’explica filosofies de vida i, de cop, com si fos una revelació, calla i em diu però siaquesta me la vas explicar tu, Anna Mi! I a mi se me posa com la pell de gallina, perquè veig que l’aprenentatge va ser recíproc i que per molt que passéssim de l’amor a l’odi de forma constant i de forma dilatada en el temps, n’apreníem molt l’un de l’altra. I n’apreníem coses que encara avui mantenim com a essència.
N’ha après, de la vida, i no era fàcil.
Ens acomiadem. Em fa un petó a la galta i ens abracem fort. Que fort tot, penso. I em diu que el truqui, però no allò de veiem-nos un dia, que el truqui el dia que pugui quedar que s’ho organitza, que li dec un cafè, que avui ha pagat ell. Riu amb aquella cara de nen malparit desgraciat que no perd, encara que tingui unes faccions més d’adult.
Me’l miro, amb un somriure de bleda. He tret, d’algun lloc de mi, tota l’estima que li tenia en aquell moment: segueix intacta. Sorprenentment. Ara, la diferència és que ell ha après que pot ser estimat sense buscar raons i sense motius i sense haver de demostrar res.
mentre floreixen les flors 