les tres mentides

Avui ha estat el primer dia que m’he posat anorac. Fotia una rasca interessant a primera hora i, durant la nit, deu haver gelat, perquè els vidres del cotxe del Mor estaven tots plens de gel. Els hem rascat amb el meu carnet d’universitària. Una bona metàfora, per començar el matí.

La veritat és que ens hem posat en marxa quan encara feia sol al centre. Però, en baixar avinguda Catalunya hi havia una boira que tapava totes les vistes i les ratlles de la carretera també, i la calefacció del cotxe ha tardat en emetre aire calent fins que gairebé ja érem al polígon.

Avui que el pla Iglú omple titulars i piulades, hem arribat al límit nord-est de la comarca i ens hem acompanyat amb tres senyores que fan i desfan com poden i com les deixen. Perquè no hi ha recursos; ni materials, ni humans. Perquè se’ls queixen, perquè contagien i clar, ja que ja som grans i que ens hem de cuidar. I elles, tossudes, obren portes, preparen lots, classifiquen roba. I que arribem, carreguem maleters i carretera i manta, bastant literalment.

El termòmetre segueix baixant i jo que no paro de dir que quin puto fred i arribem on s’acaba la carretera, on s’acaba la pista i, fins i tot, on s’acaba el camí. Surt, del fons d’una construcció abandonada, un home. Africà. De Ghana, ens respon. I un altre, que aparta una cortina perquè l’habitacle no té porta, i un altre, que obre una porta de fusta foradada mentre s’ajusta un barret gastat. I un altre, que surt de darrere un arbre on estava pixant, menys que més amagat perquè, al final, és casa seva i la seva intimitat. Són més d’una desena, que s’abriguen i s’escalfen d’aquella manera. I qui dia passa any empeny. Un mana i no acaben de confiar: normal, tu, en el seu lloc, en qui confiaries? Restes cremades per tot arreu, que devien haver estat un foc.

Em poso els guants i em sento ridícula. Tinc els peus gelats i miro com un dels nois només porta unes sabatilles d’anar per casa desaparellades. Hi ha un gall i un altre ens diu que en tenien més però que se’ls han anat menjant, perquè una cosa o altra havien de fer. El qui ens ho explica porta unes malles tèrmiques amb un forat i té tota la part interior de la cuixa a l’aire. Deixem algunes coses, agafem quatre dades i prometem tornar.

I jo que acabo pensant que igual sí, que va de tres mentides. I que no falten recursos, sinó només voluntat; que no contagien, sinó que només fan lleig o fan nosa; que no és que no hi siguin, sinó que només no volem mirar-los.

Mentre marxem, miro al Mor que condueix concentrat en silenci i giro el cap i veig com algun encara ens observa amb les mans a les butxaques. I, ara, escric mentre poso els peus al radiador perquè avui fot un fred de la hòstia, també dins de casa on avui sembla que no s’ha disparat el termòstat.

I penso a veure si allò d’un món dues classes de persones ja s’ha dit o encara hi sóc a temps.

no sé si tinc ganes de sobreviure

A estones em fa por trobar-me pensant que no sé si tinc ganes de sobreviure a tot això. No d’una manera suïcida, crec, més aviat d’una manera resignada. Fa poc, quan em pensava que em moria de veritat dalt d’un avió, em va fer una sensació estranya i tranquil·litzadora: quan em penso que em moro, tot es relativitza.

Fa un parell de divendres vam anar de concert i vam ballar fins no poder més. Perquè la gent, té ganes de ballar, joder. L’endemà em sentia culpable. Divendres passat van venir a inaugurar el pis nou la família. Perquè ens necessitem i ja fem prou reprimint l’instint d’abraçar-nos fort al primer moment. L’endemà em sentia culpable. Els divendres sembla que són el meu dia preferit. Ara, odio els dissabtes.

Els dissabtes fan olor a tragèdia i a preludi dels diumenges, que encara són pitjors. Perquè et qüestionen: que s’espera de mi? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc prescindible a tot arreu on m’hi va la vida. I el que és pitjor: tothom qui estimo és prescindible als espais on els va la vida. Sóc dany col·lateral. I el que és pitjor: tothom qui estimo també ho és.

I ja no sé si val la pena sobreviure, si no puc seguir estimant de prop. Perquè pateixo, però sobretot m’enyoro. Enyoro d’una forma egoista i trista i, sobretot, amb la certesa que no vindran temps millors, més o menys per ningú.

I busco, com una desesperada, dades que aportin llum o un comentari de la mare o una decisió d’algú que desprengui encert. I no trobo.

I m’enyoro de quan m’enamoro perquè és senyal de primers cops. M’enyoro de quan improviso i sobre la marxa amb mil opcions davant. M’enyoro de que, de totes les opcions, triï habitualment la pitjor. I també odio enyorar-me d’odiar planificar. M’enyoro de que em faci mandra, no por, pujar fins a casa del pare i la mare. M’enyoro de no veure’t perquè ens avorrim i no perquè ens contagiem.

M’enyoro d’estar de bajona perquè sóc una bleda i no perquè la vida em quedi gran. De veritat, que el món de fora és una merda; però si miro cap endins, als vespres, no trobo res gaire millor.

De veritat: si peta tot, crec que no vull sobreviure.

(que em deixis fer drames, tio)

és diumenge, quarts de set i ja és fosc

El Pau m’ha dit de quedar. No avui, que té molta feina, un dia d’aquests. Al final, li he dit que no perquè torno a tenir por. Tinc por d’ell, dels seus amics, de la seva feina. De que comparteixi el porro amb algú infectat i la ventilació de casa no sigui suficient perquè s’endgui el puto virus de l’aire.

Fa uns dies que visc amb una sensació terrible de desemparament. El Jordi deia l’altre dia que què passaria amb tots els morts que no s’havien pogut acomiadar, que d’un dia per l’altre se’ls enduien i fins mai més. Vaig tornar-ho a pensar: això és la guerra. I a estones som víctimes, però, també, massa estones em sento arma capaç de matar al pare. I m’aterra la idea.

Ara ja no és llunyà i, encara que algú digui que els números són inventats, sé que la cosina de la Laura ha necessitat oxigen i la germana de la Txell no respon a la medicació i que aquell senyor que va fer fora de la feina al pare porta dos mesos en coma induït. Ja deixen de ser números. I potser no són els malalts els qui m’atabalen, sinó la Txell i la Laura, que pateixen i ploren i estan pendents del mòbil i en un tancar i obrir d’ulls les coses, ai les coses… la Gemma ho deia, això, que te’n vas a dormir amb la tos i amb la merda d’incertesa.

I torno a pensar que tant de bo no estimés a ningú, perquè no em caldria patir tant i podria quedar amb el Pau sense por, però que si no estimés a ningú igual tampoc voldria quedar amb el Pau perquè quedo amb ell perquè me l’estimo.

I després, doncs que és diumenge, que són quarts de set i ja és fosc i que, de normal, també seria un dia terrible.

negar-m’ho

El tio que seia al meu costat a l’avió va portar, les quatre hores de trajecte, la mascareta sota el nas i el mòbil sense mode avió, actualitzant el feed d’Instagram contínuament. Portava el braç immobilitzat i tota la cama de crostes, com si s’hagués barallat fort amb algú. A més, feia una pinta estranya, tot s’ha de dir. I per molt que llegim a la Maleno i mirem When they see us i passem l’estiu treballant amb les persones temporeres, en moments que pensem que morirem, l’instint primari de veure un xaval amb pinta de moro saltant-se les normes dalt d’un avió, ens treu les màscares i deixa aflorar tot aquest racisme que ens han injectat en vena al llarg de tants anys.

El cas és que em costa reconèixer-ho, però no parava de pensar en totes les coses que ja havia fet i totes les que em faltaven per fer. Vaig pensar en la tristesa que deixaria en alguns llocs i també en la indiferència en d’altres. Portada en un diari, encapçalant els telenotícies l’endemà. M’havia preguntat tantes vegades com deu ser viure sabent que et mors, que en aquell moment se’m feia estrany viure només tres hores sabent que em moria.

Total, que no. Es veu que el tio no preveia atemptar (i per molta mascareta per sota del nas, sembla que tampoc escampava covid). És fàcil, ara, negar-ho tot. Tampoc he explicat a ningú que pensés que el tio del meu costat ens anava a matar a totes, així que negar-ho seria, bàsicament, negar-m’ho.

I és una mica angoixant no saber com afrontar tot això, sabent que m’omplo la boca amb discursos que, en el meu ser més irracional, allà on trec l’instint de supervivència, se’m desmunten. Perquè, al final, resulta que el xaval no era ni moro. Jo, per la meva part, he deixat, durant uns dies, de llegir llibres i de mirar sèries amb discursos antirracistes perquè, mira, em fan sentir lamentable.

La gent que seu sola

Passo més hores del dia amb els auriculars posats que sense i m’adono que aquesta normalitat deu ser això. Lo de les mans i la mascareta, en realitat, suposo que més assumit. Però lo de la distància sembla que, després de tantes repeticions, encara m’agafa per sorpresa.

Estic asseguda a la terrassa d’un bar, preparada per dinar davant del mar. Ma germana m’esciru. Sola?! Sí, sola, amb qui…? Em fa peneta la gent que seu sola, sentencia la desgraciada.

I me’n recordo d’escriure, any enrere, què era això d’anar sola. Sempre m’intriguen les persones que seuen soles. Espero no fer pena a ningú, perquè jo no he caigut que podia fer-ne fins que l’Ares m’hi ha fet caure.

A la plaça n’hi ha d’altres, que seuen soles. Als bars, als bancs. No serà tant.

El que penso, enguany, és que aquesta normalitat també serà això. M’adono que, ara, molta gent que seu sola només està esperant a algú i que, després de tants mesos d’aïllament, costa més existir sense companyia. Serà que ja n’hem tingut prou d’estar amb ningú.

Potser la culpa és de qui no ens va advertir que, abans de ser tribu, s’és persona i que per escoltar, una ha d’escoltar-se; per perdonar, una ha de perdonar-se; per estimar, una ha d’estimar-se. Que per conviure, primer, s’ha de viure. I que quan m’atabala estar massa hores sola, potser és perquè no m’escolto o no em deixo parlar.

En fi, que aquesta normalitat suposo que serà que, quan s’obrin les portes d’arribada de l’aeroport, ningú estigui esperant a l’altre costat. Ni a mi – que tampoc és novetat – ni a ningú.

la presó de Lleida

El David del Blanco, que ha estat molts dies al pavelló de la Fira sent voluntari, m’ha deixat que li publiqui això per aquí 👇

“La cançó diu que a la ciutat de Lleida hi ha una presó i que de presos mai en falten.

Probablement sigui agosarat i una gran falta de respecte parlar de presoners, però trobo que la metàfora és prou il·lustrativa de tot plegat.

Quan entres al pavelló per primer cop, no pots evitar buscar el castell de palla del Cucacolcum. El lloc de tants bons records de tants infants lleidatans s’ha vist convertit, mutat, en una espècie d’Idomeni sense ressò mediàtic, ni músics benintencionats, ni voluntaris que busquen experiències vitals.

Quan entres al pavelló et diuen que “aquest està molt bé, hauríeu d’haver vist l’altre la setmana passada” i tu et preguntes què amaga la definició de “molt bé” i la lleugeresa amb què l’usem. “Molt bé” no pot ser, no és i no serà mai una sort de quadrícula de cinta americana que separa “llits” (de nou la frivolitat, són hamaques de campanya) i passadissos.

I aleshores et donen tot l’equipament que algú ha decidit que tu sí mereixes tenir: una màscara d’aquestes bones, uns guants i un mono de plàstic impermeable sobre el qual fas un parell de bromes per la calor que hi passaràs. I perquè has de treure ferro al fet que no t’estàs canviant de roba perquè vulguis garantir la teva asèpsia, sinó que malfies de la seva perquè, és clar, ja sabem com són les coses i tal…

I aixeques els ulls i veus que els monos que fan d’escut també marquen estatus. N’hi ha de blaus, de rojos, de blancs que incorporen ulleres de protecció (no sigui que tot plegat ens esclati a la cara). I penses que ni en això ens posem d’acord, que si tants caps tants barrets i que aquí tothom vol sortir a la foto i que se’l vegi bé.

I aleshores entres al menjador… bé, a l’espai amb taules tronades distribuïdes a certa distància, i t’encomanen la missió de comprovar que abans de sopar s’hagin dutxat. I tu que d’acord, sense acabar-ho d’entendre gaire perquè tu també rebutjaries dutxar-te en mòduls d’obra, sense cap intimitat. No voldries haver de netejar la roba mentre et dutxes ni estendre-la en una tanca de qualsevol manera. De fet, posats a dir, tu no et dutxes cada dia abans de sopar –hagis treballat o no.

Però és que tu no entens res, perquè el que tu no saps és que t’arrabassin la dignitat i la intimitat tot explicant-te (i també a la resta de ciutadania) que “és que ho han hagut de fer tot de pressa i corrents” i que “tot es fa el millor que es pot” i que ara la situació està “molt bé”.

I tu que recordes la campanya electoral de fa poc més d’un any i com hi havia una fal·lera desproporcionada per construir albergs per temporers. I penses en el Joan. I et cagues en la perra, en algunes mares i en el “està molt bé”. I penses que, encara que no ho vulguis, tu també ets racista perquè fins ara t’estava “molt bé” el que no veies.

I aleshores vas servint el menjar. Bé, podríem dir-ne “menjar” també, però convindrem que la ironia escrita costa i que ha de tenir uns límits, i que no podem posar cometes cada tres paraules. Convindrem també que res està “molt bé”, i que tot el que hauria d’entrar en l’estàndard de normalitat no ho és, però pretenem que ho sigui perquè “fem el que podem pels pobres negrets”… Vaja, t’ha tornat a sortir!

I intentes repartir el sopar amb bon humor i fent broma i preguntant què tal i animant sense esma quan et diuen mal, no hay trabajo perquè saps que ni hay, ni va a haber.

I el primer dia intentes parlar amb uns, i després amb altres. I el segon dia busques als mateixos (perquè necessites sentir que has pogut establir alguna cosa) i vas ampliant, i et vas soltant amb les bromes que veus que accepten. I, amb el francès, retrobes algú d’un país que portes al cor, i coneixes un futur metge que és catalanoparlant, i a un georgià tatuador i a un colombià content perquè el Madrid ha guanyat la lliga, però absolutament destruït perquè la seva germana ha mort i ell que està aquí.

I per un segon et tornar a passar allò que vas viure, per un segon et sembla que no ets blanc, però el segon passa molt ràpid i et criden amigo, picante!. Picante vol dir que, enmig de la vergonya més gran que has vist en la teva ciutat, algú ha pensat a comprar –fora de pressupost, perquè “no entra”- pots de salsa picant per poder-los transportar i perquè sentin que hi ha gent que els vol acollir de debò.

I veus com hi ha gent que vol i necessita un canvi, que la gent respon i intenta fer el dinar que els agrada, que hi ha jefes que es barregen amb indios per acompanyar-los i remar junts. Que la capacitat de resposta de la gent de missa i dels perroflautes és molt alta, que la gent random és molt necessària i que les mascaretes i els monos potser revelen més que no amaguen. Que la gent que està més per la broma i menys per la feina és molt necessària en un lloc on, per estones, hi regna un silenci més propi d’un menjador de presó (petita i bonica, prous n’hi porta el baró).

I surts a llençar la brossa i parles. I et preguntes per què a Lleida els tractem com a gossos, i veus que qui t’ho pregunta porta 20 anys a l’estat i que parla amb un curiós accent galaicoandalús que faria témer els més voxians. I tu li dius que no és així, que és pel virus que ho ha destarotat tot. I et diu que porta anys treballant en llocs de fruita a Espanya i que mai l’han tractat així i tu et penses que no sap de la missa la meitat, però t’adones que tu tampoc i et cagues en els teus prejudicis i desvies la conversa.

I tornes al pavelló i veus un guàrdia de seguretat sent amable i fent xarrera amb ells i penses que ja ho has vist tot i et tornes a cagar en els prejudicis.

I et disposes a marxar, perquè tens un sopar sense cometes, un lavabo sense cometes i un llit sense cometes i t’adones de persones que en la seva intimitat robada treuen una catifa i es posen a resar i penses que realment hi ha fe que mou muntanyes i que “el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu”. I abans de pujar per treure’t la protecció i recuperar la rutina sents algú que parla un espanyol perfecte i et diuen que és un senyor de Palència que ha vingut en recerca de feina perquè qui li faltaven dos mesos de feina per poder-se jubilar.

I les poques conclusions que havies extret d’aquests dies se’n van en orris.”

David del Blanco Catalan

‘gracias vida por ser maravillosa’

Dimecres passat vaig tenir una sensació estranya. Feia dies que no publicava res a la mossegada del tauró. Suposo que preferia llegir-la allà, abans que preguntar-li directament: sempre és millor no preguntar si no saps entomar la resposta. Però aquest dia alguna cosa em va dir que potser sí que tocava escoltar-la i que ho havia de fer ara, que a la vida, a vegades, el després no existeix.

La Carla em va dir que estava molt fluixa, poca cosa més. Ens vam acomiadar.

Ja fa molt temps de l’últim cop que vam veure’ns, perquè el darrer que havíem quedat el va anul·lar. No es trobava bé i havia après a escoltar al seu cos. Jo li hauria preguntat per com es viu sabent que et mors. Saps? Com si això de morir fos una cosa aliena al viure. Però, al final, acabàvem parlant només de vida, reconciliant els espais que ens havien fet mal i, senzillament, estant. Sent. Sentint.

Aquests dies, la llegia amb la por de trobar-la massa forta o massa feble, la llegia amb la por de trobar una realitat que evidenciés la meua misèria, la llegia amb la por de veure més la malalta que a ella. La llegia amb la por de la seva por. La llegia amb la por de que un dia deixés d’escriure.

Dijous ens vam acomiadar. El que no sabia és que ja seria per sempre. Com diria ella, no agraïm prou les coses bones que ens passen. Gràcies per haver compartit una mica en aquest camí de la vida.

 “Somos seres muy afortunados de poder vivir cada dia, de tener una seguridad. Agradecimiento profundo solo es lo que puedo sentir. Gracias vida por ser maravillosa y lo que tenga que ser será. Acceptar las circunstancias

l’home que prega a la llum (o el quatre-cents vint-i-tres)

A la primera fila d’hamaques hi ha un senyor gran. O potser només envellit. Resa amb els ulls tancats i la llum que entra per la finestra del fons del pavelló l’il·lumina d’una manera que sembla que Al·là li estigui dient ‘Tranquil, estic amb tu‘. Jo passo per allà cada quatre o cinc minuts i l’home, quiet, segueix pregant, aliè a tot el que l’envolta. I em pregunto, constantment, com es pot seguir tenint fe, en un lloc com aquest?

Surto i em trec la mascareta per respirar una mica. El cel ja és lila i fa olor a vespre. Penso que, per molt que busquem discursos conciliadors que ens deixin la consciència tranquil·la, la realitat és una animalada. O pitjor que una animalada: quina altra espècie és capaç de fer això? Torno a entrar.

Una estesa d’hamaques, amb la separació de rigor, amb mantes desiguals i coixins nous. Tota una vida posada en una bossa d’escombraries blanca dins cada minúscula parcel·la o en una maleta nova dins la consigna. Roba estesa per totes les tanques que perimetren la zona, calor asfixiant ocupant fins a l’últim racó dels pavellons. I, sobretot, la targeta.

Ahir, en preguntar-li a un noi com es deia, a l’entrada del menjador, em va respondre ‘quatre-cents vint-i-tres’, mentre em donava la targeta perquè ho pogués comprovar. Allà dins, no té nom. A ningú li importa: a partir d’ara, només seràs quatre-cents vint-i-tres. Sense història, sense motxilla, sense família, sense somnis. Sense nom. Quatre-cents vint-i-tres ha accedit al pavelló sense febre. Quatre-cents vint-i-tres s’ha dutxat. Quatre-cents vint-i-tres ha sopat. Quatre-cents vint-i-tres ha accedit al recinte d’hamaques. Demà, quatre-cents vint-i-tres no vindrà, esborrarem el número i l’hamaca l’ocupara el quatre-cents vint-i-quatre, i després el quatre-cents vint-i-cinc i així fins que es doni per acabada la campanya. I no és culpa de totes les persones i entitats que, allà dins, intenten fer de l’infern un espai menys inhumà: sempre acaba sent el bon sistema, que ens utilitza com a part d’un engranatge perfecte que acaba putejant aquells qui necessita per beneficiar als de sempre.

No sé com seguir posant paraules a una imatge que és molt complicada de descriure sense caure en el discurs lacrimogen, sense envair els espais d’intimitat d’aquells que gairebé no en tenen. No tinc ni la més remota idea sobre com combatre l’odi i la por que es percep a la tele, a twitter i pels carrers: com donar raons a algú que sent irracionalment? Perquè sí: això també és la nostra ciutat, no cal emmascarar ni suavitzar cap realitat. Som una ciutat racista, impregnades d’un racisme tan inherent que ni ens l’identifiquem i preferim dir-ne ‘ordre’ o ‘preocupació’ o ‘neteja’.

La llum ja no entra per la finestra: gairebé és fosc i s’encenen les llums del pavelló 3. L’home que resava immòbil ja no hi és: se’n deu haver anat a sopar. Igual és un treballador del camp que segueix els circuits tot l’any arreu de l’estat. Igual no, igual és un dels centenars de venedors ambulants o dels qui es dediquen a l’hoteleria i la restauració que, enguany, s’han vist sense opcions i la fruita els ha semblat una bona alternativa.

En tot cas, ens és una mica igual. A efectes pràctics, l’únic que necessitem és saber que el quatre-cents vint-i-tres seguirà tancat allà dins, que no embrutarà els nostres barris i que no anirà escampant el covid pels nostres carrers. Perquè està clar: que el quatre-cents vint-i-tres sigui el Mamadou o el Pere tant li fa. El que ens desperta la consciència és quan el quatre-cents vint-i-tres és el culpable absolut de posar a la corda fluixa els nostres privilegis.

Passin i vegin! Si us plau aplaudeixin!

L’onzena cançó del Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014) dels Amics de les Arts es titula ‘La dona vestigi’. Cançó que mai ha estat entre els grans hits, per cert, però escolteu-la.

En acabar l’estiu d’aquell 2014, en què sortia el quart disc d’estudi dels Amics, la galeria del meu primer smartphone estava plena de fotos amb nens i nenes negres. M’havia sortit l’oportunitat d’anar a Roquetas de Mar a conèixer la realitat de temporers i, en general, de les persones magrebines i subsaharianes (moros i negres) migrades. Avui em sento una mica idiota, perquè a vegades passa que cal fer mil quilòmetres per adonar-te que, en realitat, l’avorriment quotidià t’ha fet cega d’allò que tens a la plaça de davant de casa.

Ha plogut molt des d’aquell juliol, també dels estius següents en què, voluntariat internacional rere voluntariat internacional, anava canviat el concepte fortuna pel de privilegi. I avui sec a escriure sabent que sóc una suma d’aquests privilegis. En procés de deconstrucció, sí, però descobrir-me sobre uns fonaments plens de merda, fa mal i causa una mica de desorientació, què he de dir.

Aquests dies torna a ser titular a tot arreu. Lleida i, en general, Ponent estem al punt de mira. Tenim periodistes de tots els mitjans coneguts i desconeguts trucant a portes i telèfons, ocupant places i carrers de càmeres i micros. Això és drama, no lo de la Casanovas! Documentals, peces, articles, opinions. Fotos, moltes fotos. Mil enfocaments. Deu mil reaccions, que si no opines sembles ruc! Joder, mai havíem obert ni el comarques i avui omplim les primeres pàgines de tot arreu.

Atenció, senyores i senyors. El número que ve a continuació no el fa cap més circ al món: és tot un prodigi, passin i vegin.

És un circ.

Ara es tracta de treure el millor titular, el que atregui més visites al web, les declaracions de la persona més interessant, el negre que faci més pena (¿seguro que no quieres salir?) . Ara es tracta d’anar al racó més miserable – encara que no hi visqui ni un temporer – a fer fotos dels llocs més bruts i pestilents per poder tenir la imatge que val més que mil paraules (i hem pensat que ens hi podríeu acompanyar). Ara es tracta de que el moro digui, amb cara de tristesa, que té por i si ho pot dir davant del micro millor encara (¿puedes repetir esto?). Ara es tracta d’il·lustrar les peces amb rostres que despertin la compassió – fugaç – de l’espectador, que pensarà que fan molta llàstima i que tant de bo hi pogués fer alguna cosa (suerte que hacéis un gran trabajo, ¿eh?).

I jo, sense voler-ho del tot, em trobo de cara amb l’Anna que es feia fotos amb nens negres, dels quals no en sabia res més que la desgràcia que els intuïa, i de la qual no me’n sentia gens responsable (quina sort haver nascut on he nascut, tu!).

No tinc cap solució ni voldria caure en cap parany d’alliçonar a ningú: a mi m’ha portat alguns anys de feina descobrir que segons quins retrats de pobresa i misèria no ajuden en absolutament res ni a ningú. Igual, jo que sé, hem d’allargar la mirada, entomar la part que ens toca i actuar en conseqüència. Que la situació no és novetat: fa dècades que es repeteix.

O igual no. Igual només és enguany, que cal fer-ne notícia, perquè la injustícia no són ells dormint al carrer, sinó nosaltres en risc d’infectar-nos.

Quina meravella! Passin i vegin! Si us plau, aplaudeixin!

echar de menos sin cuenta atrás

Faltaba tanto tiempo, que parecía que nunca llegaría. Pero también parecía evidente que llegaría el tres o cuatro de junio, aunque estos días han demostrado que tampoco eso era una verdad incontestable. Al menos, no para todas.

Quizás es porque me cuesta poco echar de menos y se me hace bola echar de menos sin cuenta atrás. Como extrañando aquél que se va sin vuelta. Pero a ratos – y sólo a ratos – siento que aprendo a vivir con ello. Sobretodo, con la añoranza del sentir de los instantes exactos. Me gusta tumbarme en los recuerdos y, simplemente, estar allí.

Hoy me siento rara porque termina una cuenta atrás que lleva a ninguna parte. Tres o cuatro de junio y andamos pies en el suelo. Pero al fin y al cabo, quizás solamente parecía que nunca llegaría porque nunca tuvo que llegar.