el dos mil vint: desenllaç (iv)

Quan feia quatre dies que treballàvem junts, ens van enviar, sols, al cul del món. Vam fer moltes hores de tren, moltes hores de tren i vam pagar molt, molt poc per fotre’ns les botes a Sevilla.

Huelva és lleig a morir, confesso. No hi arriba l’alta velocitat i les carreteres estan envoltades de camps de maduixes, petits hivernacles i arbres alts i atapeïts que tapen les misèries o les vergonyes o les dues coses. Però vam compartir camí, estada i tornada.

Aquest any ha cremat l’assentament que vam visitar i va sortir una mica a la tele. Jo recordo, tinc gravat a foc, com darrere d’un cartell que hi posava prohibido acampar hi havia el campament més gran que havia vist mai en directe. També recordo, tinc gravada a foc la conversa que vam tenir després, tornant. Suposo que la distància que hi ha entre una dona blanca en la meva situació i els homes negres que vivien allà devia ser infinita; però quan també ets home i ets negre i ets immigrant… en fi.

Quants dies fa, d’allò? Molts. I ara marxa una temporada i entre les coses més boniques que m’han passat aquest any, sens dubte, hi ha un àudio de tres minuts i mig que em va arribar un dimecres de desembre, quan anava cap a casa.

Com deu ser això de ser tan bona persona, en un món tan de merda?

Tanquem un dos mil vint de comiats, també. De dir-nos adéu i de dir-nos que bé hem estat compartint, des de lo senzill i des de lo fàcil. Perquè així és tot amb ell: senzill i fàcil. Em diu que conèixer-me li ha fet trencar amb els prejudicis que tenia sobre la joventut europea, a mi em surt de dir-li que no n’hi ha per tant i que quina merda que existeixin tantes barreres entre unes i d’altres, que per trobar-nos hagi estat necessari un contracte laboral. I que quina sort que no s’hagi quedat en això.

El millor del dos mil vint han estat els moments en què ens l’ha suat la llei i ens hem abraçat fort: fa gustet d’abraçar-lo. Malgrat tot. Que feliços, ben feliços de poder-nos dir que comptem l’un amb l’altra pel que faci falta, que som agència de viatge i diccionari wolof – català i tot el que convingui. Però que també està bé no haver de parlar i saber dir-nos amb una mirada amb una rialla i amb una abraçada que això serà un comiat per qui vulgui que ho sigui. Però no per nosaltres.

Que tinguis un bon viatge. Ba beneen! Ens veiem a la tornada.

el dos mil vint: desenllaç (III)

Sens dubte, penso que el canvi d’enguany, malgrat tot, ha estat marxar del PisOT. Em sento plenament afortunada i, sobretot, privilegiada per poder-ho fer. Perquè, en realitat, totes hauríem de poder decidir viure soles o viure com ens donés la gana, però en fi. Decidir.

Jo vaig decidir marxar. I ha estat una gran decisió.

Potser perquè sóc una marrana i una desendreçada i, a la meua nova casa, puc ser-ho sense condicionants. Potser perquè he deixat enrere el soroll del carrer Major a totes hores o perquè els tancaments són nous i no pago tanta calefacció. Doncs pot ser.

Però el que més feliç em fa de tot és que he agafat perspectiva, distància i ho he vist clar: el privilegi serà viure sola, però la sort és que, després d’anys de més o de menys, tornem a ser-hi, simplement. Que les merdes del dia a dia, no són tan greus comparades amb una pandèmia mundial. Que el pas del temps i la distància no són suficients per acabar amb el que, amb amor i altres ingredients cursis, hem anat muntant i desmuntant fins a dia d’avui.

La sort, veritablement, és que l’Anna va venir un dia, quan jo m’acabava d’instal·lar a casa nova, i vam xerrar com no havíem fet en mesos de convivència i vam tirar una tomata amanida a terra. Perquè a espectacle maldestre hi ha poca gent que ens faci ombra i perquè hi ha coses que no canvien. I, després, ens vam abraçar com mai, diria jo.

I sort, també, és que l’Helena, que va ocupar el meu lloc al PisOT, per quatre dies, però diu que es queda. Uns quants més de quatre, al menys. L’he recollit d’imprevist a la feina i coses. Coses com que a les cinc de la tarda ja anàvem torrades. Com que hem brindat amb massa coses barrejades i escric amb mitja ressaca. Però quien madura de más, se pudre.

I al final, doncs mira, visc sola però existeixo acompanyada. I el pisOT no serà la meua casa d’escampar-hi la merda i deixar les sabates tirades pel mig, però sí que sento que, al final, segueix sent un lloc on puc fer caca i anar descalça i bé, no hi ha massa més llocs on sàpiga i pugui fer les dues coses.

Que no ho dic gaire – no ho dic mai -, però les estimo infinito.

la vida

Ahir vam comprar i quan el Joan va dir el número de client, la noia de la caixa va preguntar-li “Maria Lluïsa?”. Que , li va respondre. La Maria Lluïsa és morta.

Perquè era gran, perquè estava fotuda. Però queda això: la tarja de clienta del Plus al seu nom. El Joan va dir que i, en fi, després va pagar i vam marxar i la vida segueix, perquè al final és per als qui la vivim.

L’altre dia també recordava el dia que es va morir el padrí Miquel. Jo feia educació física i ho recordo perquè no m’havia portat jaqueta i feia fresca, i per fresca jo, que anava de tirants, i algú me’n va deixar una, de dessuadora. Era lila i me’n recordo perquè érem al camp de futbol de Santa Maria de Gardeny i la mare va entrar per la portalada i jo vaig saber que, evidentment, només podia venir-me a dir una cosa i em vaig treure la jaqueta i li vaig tirar als morros a l’Anna, que crec que era qui me l’havia deixat.

Feia solet, malgrat el fred. Un bon dia, per ser l’hivern a Lleida.

Per mi, tot va frenar en sec. Com pot seguir girant el món, amb tot això que jo sento ara mateix? I ho recordo perquè feia dies que rumiava com seria el dia que el padrí es morís i si el pare ploraria, i etcètera, perquè què podia pensar més enllà, si mai m’ha explicat massa ningú què és morir-se. O què em queda a mi després que algú es mori.

El meu món va frenar en sec i només podia plorar i preguntar, no sé exactament a qui, el per què. Ai, morir, que és molt difícil pel qui es queda viu.

I m’he enyorat durant molt temps, d’una forma egoista en què castigava a qui no m’havia explicat, exigint que se’m tornés al padrí. Per què ningú dóna cap explicació, mai? Per què sempre que en parlàvem amb la padrina, ho fèiem amb pena, si ell era antònim d’això?

Des de sempre, he sentit, de forma suau però persistent, que ningú m’havia explicat per què s’havia mort el padrí de la Núria a la plaça del conservatori, per què s’havia mort l’Alfonso, per què s’havia mort la mare de l’Albert, per què s’havia mort el Jordi de la Magda. Per què s’havia mort el padrí Miquel.

I un dia, el padrí Cisco també es va morir. Al llit, plàcidament, acompanyat. Jo vaig plorar una mica, perquè era el que s’esperava de mi. I el món – també el meu – sorprenentment, va seguir girant. Perquè ja l’enyorava infinitament i em feia patir la soledat on es quedava a viure la padrina, però vaig tenir com una sensació d’alleujament d’aquella que queda quan despertes d’un somni estrany: la vida és per les qui la vivim. I, indubtablement, vivim per morir-nos.

Quan es va morir la Carla, igual al començament em vaig sentir mig indiferent, perquè no acabava de creure-m’ho. Potser perquè no li tocava o potser perquè pensàvem que no li tocava. I vaig veure la seva germana i vaig pensar que segur que estava preguntant-se com coi el món podia seguir girant amb un buit tan gros.

Però des de fa una temporada hi penso molt en morir-me jo, en morir-se com a concepte o que es morin les del meu voltant. La conclusió sempre és la mateixa: estimar molt fa mal, perquè estimar omple i potser les persones som petites, però ocupem grans espais que en morir queden deserts. I penso que no em fa tanta por morir-me, però m’aterreix la idea de que, si me moro, aquells qui més m’estimen siguin incapaços de trobar consol al buit.

Avui penso en com ens anirem morint totes, més tard o més d’hora. I ja passo de demanar a nostre senyor que no es morin. Que no em mori. Perquè, per sort, és impossible.

Potser, i només potser, amb molt esforç i tota la pesca, he après a pensar que quan falti algú que ocupi molt lloc, no demani pas que torni, perquè al final és egoista, sinó que pugui demanar tenir forces per anar omplint els buits amb coses boniques, que no substitueixin abraçades, però que ajudin a sostenir absències. I d’agrair, sempre, haver compartit tot allò compartit.

Perquè sí, la vida, al final, és per aquelles qui la vivim.

el dos mil vint: desenllaç (II)

M’agraden les cançons d’amor alternatives perquè m’imagino a nosaltres protagonitzant-ne el videoclip. N’he après: amb els dies valoro molt això que anem construint. Que no és fàcil, ja et dic jo que no ho és; perquè, a dies, tu ets difícil i, els altres, jo sóc impossible. Que què serem demà? Mira, amic, jo no sé què som avui, imagina’t.

El que sí que sé és que hi som, que ens entenem amb poc. Que em costa imaginar-ne dues amb tanta complicitat. Que m’he fet gran i hem crescut. I que, si miro enrere, em sembla increïble haver arribat aquí, així. Que si tu cuines, jo et cuso els pantalons; que si tu pagues el dinar, tu també pagues el sopar, que per això ets ric i jo no tant. Ja truco jo i reservo.

Estàs molt enamorada, últimament, eh…?

No crec, crec que no massa més de lo habitual, que és entre poc i gens. Però hem sobreviscut, fins i tot, a una pandèmia mundial. En fi, què més? Ja ho sabem: els dies bons gairebé som invencibles.

I els altres, anem fent.

el dos mil vint: desenllaç (I)

Si penso dos minuts, sembla que faci dècades que va començar aquest dos mil vint. I, la veritat, és que la situació no ha estat fàcil i una acaba majareta, actuant per inèrcia i funcionant per rutina.

Així que des, de fa uns mesos, m’he obligat a escriure abans d’anar a dormir. Sobre què m’ha passat al llarg del dia, les coses bones i l’origen de les dolentes.

I m’he adonat d’una cosa: la vida és la que és, així en general, però cada dia passen coses bones. Coses que, si no paro i en prenc consciència, passen de llarg. I demà més.

Acabem el dos mil vint i jo vull reivindicar a totes les coses bones que m’han passat aquests mesos i, sobretot, a les persones que les han provocat.


Diumenge vaig sortir de casa la mare i el pare amb mal de galtes de tan riure. Últimament és la tònica: hi anem l’Ares i jo, compartim taula amb les finestres una mica obertes i la mascareta posada i riem. D’això, d’allò, del mort i de qui el vetlla. També del pare, que hi ha dies que no s’entera de la missa la meitat, o de la mare, que cada cop és més com la padrina. De l’Ares i jo no, mai, perquè som perfectes.

Suposo que la distància relativitza les merdes i t’enfronta a l’essencial: que ens estimem, que estimar és assumir riscos i que, en temps de covid, tampoc volem allunyar-nos més del que és extremadament imprescindible. I que el temps que compartim, volem que sigui de qualitat.

Arribo a la nit i sempre escric una cosa o altra sobre nosaltres. I ara, que acabem l’any, em sento extremadament agraïda. Prenc consciència de què vol dir ser estimada d’una forma tan incondicional i agraeixo haver arribat a aquest punt d’entesa, de respecte dels temps i dels espais, d’acceptació de les opcions de cadascú. I, sobretot, de poder compartir intensitat, complicitat, de sentir que la família de sang no té per què representar res, però que bonic que és que ho representi.

Sí: el dos mil dinou va enfrontar-nos a moments molt complicats. Però aquest dos mil vint, el penso ara, des del desembre, i no puc fer més que donar gràcies per haver-nos fet aprendre a estimar-nos tan bé i tan bonic.

les tres mentides

Avui ha estat el primer dia que m’he posat anorac. Fotia una rasca interessant a primera hora i, durant la nit, deu haver gelat, perquè els vidres del cotxe del Mor estaven tots plens de gel. Els hem rascat amb el meu carnet d’universitària. Una bona metàfora, per començar el matí.

La veritat és que ens hem posat en marxa quan encara feia sol al centre. Però, en baixar avinguda Catalunya hi havia una boira que tapava totes les vistes i les ratlles de la carretera també, i la calefacció del cotxe ha tardat en emetre aire calent fins que gairebé ja érem al polígon.

Avui que el pla Iglú omple titulars i piulades, hem arribat al límit nord-est de la comarca i ens hem acompanyat amb tres senyores que fan i desfan com poden i com les deixen. Perquè no hi ha recursos; ni materials, ni humans. Perquè se’ls queixen, perquè contagien i clar, ja que ja som grans i que ens hem de cuidar. I elles, tossudes, obren portes, preparen lots, classifiquen roba. I que arribem, carreguem maleters i carretera i manta, bastant literalment.

El termòmetre segueix baixant i jo que no paro de dir que quin puto fred i arribem on s’acaba la carretera, on s’acaba la pista i, fins i tot, on s’acaba el camí. Surt, del fons d’una construcció abandonada, un home. Africà. De Ghana, ens respon. I un altre, que aparta una cortina perquè l’habitacle no té porta, i un altre, que obre una porta de fusta foradada mentre s’ajusta un barret gastat. I un altre, que surt de darrere un arbre on estava pixant, menys que més amagat perquè, al final, és casa seva i la seva intimitat. Són més d’una desena, que s’abriguen i s’escalfen d’aquella manera. I qui dia passa any empeny. Un mana i no acaben de confiar: normal, tu, en el seu lloc, en qui confiaries? Restes cremades per tot arreu, que devien haver estat un foc.

Em poso els guants i em sento ridícula. Tinc els peus gelats i miro com un dels nois només porta unes sabatilles d’anar per casa desaparellades. Hi ha un gall i un altre ens diu que en tenien més però que se’ls han anat menjant, perquè una cosa o altra havien de fer. El qui ens ho explica porta unes malles tèrmiques amb un forat i té tota la part interior de la cuixa a l’aire. Deixem algunes coses, agafem quatre dades i prometem tornar.

I jo que acabo pensant que igual sí, que va de tres mentides. I que no falten recursos, sinó només voluntat; que no contagien, sinó que només fan lleig o fan nosa; que no és que no hi siguin, sinó que només no volem mirar-los.

Mentre marxem, miro al Mor que condueix concentrat en silenci i giro el cap i veig com algun encara ens observa amb les mans a les butxaques. I, ara, escric mentre poso els peus al radiador perquè avui fot un fred de la hòstia, també dins de casa on avui sembla que no s’ha disparat el termòstat.

I penso a veure si allò d’un món dues classes de persones ja s’ha dit o encara hi sóc a temps.

no sé si tinc ganes de sobreviure

A estones em fa por trobar-me pensant que no sé si tinc ganes de sobreviure a tot això. No d’una manera suïcida, crec, més aviat d’una manera resignada. Fa poc, quan em pensava que em moria de veritat dalt d’un avió, em va fer una sensació estranya i tranquil·litzadora: quan em penso que em moro, tot es relativitza.

Fa un parell de divendres vam anar de concert i vam ballar fins no poder més. Perquè la gent, té ganes de ballar, joder. L’endemà em sentia culpable. Divendres passat van venir a inaugurar el pis nou la família. Perquè ens necessitem i ja fem prou reprimint l’instint d’abraçar-nos fort al primer moment. L’endemà em sentia culpable. Els divendres sembla que són el meu dia preferit. Ara, odio els dissabtes.

Els dissabtes fan olor a tragèdia i a preludi dels diumenges, que encara són pitjors. Perquè et qüestionen: que s’espera de mi? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc prescindible a tot arreu on m’hi va la vida. I el que és pitjor: tothom qui estimo és prescindible als espais on els va la vida. Sóc dany col·lateral. I el que és pitjor: tothom qui estimo també ho és.

I ja no sé si val la pena sobreviure, si no puc seguir estimant de prop. Perquè pateixo, però sobretot m’enyoro. Enyoro d’una forma egoista i trista i, sobretot, amb la certesa que no vindran temps millors, més o menys per ningú.

I busco, com una desesperada, dades que aportin llum o un comentari de la mare o una decisió d’algú que desprengui encert. I no trobo.

I m’enyoro de quan m’enamoro perquè és senyal de primers cops. M’enyoro de quan improviso i sobre la marxa amb mil opcions davant. M’enyoro de que, de totes les opcions, triï habitualment la pitjor. I també odio enyorar-me d’odiar planificar. M’enyoro de que em faci mandra, no por, pujar fins a casa del pare i la mare. M’enyoro de no veure’t perquè ens avorrim i no perquè ens contagiem.

M’enyoro d’estar de bajona perquè sóc una bleda i no perquè la vida em quedi gran. De veritat, que el món de fora és una merda; però si miro cap endins, als vespres, no trobo res gaire millor.

De veritat: si peta tot, crec que no vull sobreviure.

(que em deixis fer drames, tio)

és diumenge, quarts de set i ja és fosc

El Pau m’ha dit de quedar. No avui, que té molta feina, un dia d’aquests. Al final, li he dit que no perquè torno a tenir por. Tinc por d’ell, dels seus amics, de la seva feina. De que comparteixi el porro amb algú infectat i la ventilació de casa no sigui suficient perquè s’endgui el puto virus de l’aire.

Fa uns dies que visc amb una sensació terrible de desemparament. El Jordi deia l’altre dia que què passaria amb tots els morts que no s’havien pogut acomiadar, que d’un dia per l’altre se’ls enduien i fins mai més. Vaig tornar-ho a pensar: això és la guerra. I a estones som víctimes, però, també, massa estones em sento arma capaç de matar al pare. I m’aterra la idea.

Ara ja no és llunyà i, encara que algú digui que els números són inventats, sé que la cosina de la Laura ha necessitat oxigen i la germana de la Txell no respon a la medicació i que aquell senyor que va fer fora de la feina al pare porta dos mesos en coma induït. Ja deixen de ser números. I potser no són els malalts els qui m’atabalen, sinó la Txell i la Laura, que pateixen i ploren i estan pendents del mòbil i en un tancar i obrir d’ulls les coses, ai les coses… la Gemma ho deia, això, que te’n vas a dormir amb la tos i amb la merda d’incertesa.

I torno a pensar que tant de bo no estimés a ningú, perquè no em caldria patir tant i podria quedar amb el Pau sense por, però que si no estimés a ningú igual tampoc voldria quedar amb el Pau perquè quedo amb ell perquè me l’estimo.

I després, doncs que és diumenge, que són quarts de set i ja és fosc i que, de normal, també seria un dia terrible.

negar-m’ho

El tio que seia al meu costat a l’avió va portar, les quatre hores de trajecte, la mascareta sota el nas i el mòbil sense mode avió, actualitzant el feed d’Instagram contínuament. Portava el braç immobilitzat i tota la cama de crostes, com si s’hagués barallat fort amb algú. A més, feia una pinta estranya, tot s’ha de dir. I per molt que llegim a la Maleno i mirem When they see us i passem l’estiu treballant amb les persones temporeres, en moments que pensem que morirem, l’instint primari de veure un xaval amb pinta de moro saltant-se les normes dalt d’un avió, ens treu les màscares i deixa aflorar tot aquest racisme que ens han injectat en vena al llarg de tants anys.

El cas és que em costa reconèixer-ho, però no parava de pensar en totes les coses que ja havia fet i totes les que em faltaven per fer. Vaig pensar en la tristesa que deixaria en alguns llocs i també en la indiferència en d’altres. Portada en un diari, encapçalant els telenotícies l’endemà. M’havia preguntat tantes vegades com deu ser viure sabent que et mors, que en aquell moment se’m feia estrany viure només tres hores sabent que em moria.

Total, que no. Es veu que el tio no preveia atemptar (i per molta mascareta per sota del nas, sembla que tampoc escampava covid). És fàcil, ara, negar-ho tot. Tampoc he explicat a ningú que pensés que el tio del meu costat ens anava a matar a totes, així que negar-ho seria, bàsicament, negar-m’ho.

I és una mica angoixant no saber com afrontar tot això, sabent que m’omplo la boca amb discursos que, en el meu ser més irracional, allà on trec l’instint de supervivència, se’m desmunten. Perquè, al final, resulta que el xaval no era ni moro. Jo, per la meva part, he deixat, durant uns dies, de llegir llibres i de mirar sèries amb discursos antirracistes perquè, mira, em fan sentir lamentable.

La gent que seu sola

Passo més hores del dia amb els auriculars posats que sense i m’adono que aquesta normalitat deu ser això. Lo de les mans i la mascareta, en realitat, suposo que més assumit. Però lo de la distància sembla que, després de tantes repeticions, encara m’agafa per sorpresa.

Estic asseguda a la terrassa d’un bar, preparada per dinar davant del mar. Ma germana m’esciru. Sola?! Sí, sola, amb qui…? Em fa peneta la gent que seu sola, sentencia la desgraciada.

I me’n recordo d’escriure, any enrere, què era això d’anar sola. Sempre m’intriguen les persones que seuen soles. Espero no fer pena a ningú, perquè jo no he caigut que podia fer-ne fins que l’Ares m’hi ha fet caure.

A la plaça n’hi ha d’altres, que seuen soles. Als bars, als bancs. No serà tant.

El que penso, enguany, és que aquesta normalitat també serà això. M’adono que, ara, molta gent que seu sola només està esperant a algú i que, després de tants mesos d’aïllament, costa més existir sense companyia. Serà que ja n’hem tingut prou d’estar amb ningú.

Potser la culpa és de qui no ens va advertir que, abans de ser tribu, s’és persona i que per escoltar, una ha d’escoltar-se; per perdonar, una ha de perdonar-se; per estimar, una ha d’estimar-se. Que per conviure, primer, s’ha de viure. I que quan m’atabala estar massa hores sola, potser és perquè no m’escolto o no em deixo parlar.

En fi, que aquesta normalitat suposo que serà que, quan s’obrin les portes d’arribada de l’aeroport, ningú estigui esperant a l’altre costat. Ni a mi – que tampoc és novetat – ni a ningú.