ser gairebé ningú

| annaMi

Quan vam arribar a la part de dalt de la serra que ens portaria a Iruya vaig connectar amb aquesta sensació: la de ser res. Quantes probabilitats hi ha que, en tots els quilòmetres quadrats que té la terra, acabéssim en aquell lloc tan recòndit i amagat que s’obria pas després d’hores i minuts fent corbes que aixecaven polseguera a dojo? Entre poques i cap, però allà érem. Quants racons hi ha al món que queden amagats radere de les cantonades?

Que sé jo. Em sento petita, minúscula, en aquests casos. Em sento com la formiga que pul·lula sola buscant una molla de pa que li ha caigut a algú que menja com les gallines i tard o d’hora, tornarà al niu. Però que passeja pel tros de terra i passeja, a cada passa, per damunt d’un gra de sorra aleatori que potser mai més tornarà a xafar o sí però quants grans de sorra són una opció bona per posar-hi peu o pota.

Ara sec a la terrassa d’un hostel car d’un altre lloc menys recòndit i el col·lega ha sortit a comprar tabac i jo sento passar els cotxes que tornen cap a casa, supooso, d’una manera rutinària. Jo faig també la meua, de rutina poc rutinària, però cada dia sembla més quotidiana.

I ja tinc bitllet de tornada i em fa emoció anar sabent per on passaré abans d’enlairar-me de nou, però ara gaudeixo de l’atmosfera que hi ha quan penso que no sóc gran cosa, que no sóc ningú. Ho faig després d’una trucada en què el pare ha somrigut com sempre i la mare ha somrigut més de lo habitual i també ho faig després de llegir un missatge del tiet que em diu que li agrada llegir-me i que té ganes d’abraçar-me en directe. I també ho faig després de riure amb una tipa del hostel perquè els problemes que tenen aquí també els tenim, més o menys amb la mateixa humanitat, a tots els racons d’aquesta terra: els que són plens de gent i t’obliguen a ser anònima, els que són recòndits i amagats i et conviden a ser ningú i també els que són casa i et recorden que, a vegades, t’estimen tant que et fan ser-ho tot.

Qui m’havia de dir a mi que a aquestes alçades, en aquesta tranquil·litat que a vegades confonc – de forma encertada, penso – amb la felicitat, sentiria una mica d’il·lusió per tornar a casa. Però bueno, ja ho deien, no, aquells que tornar sempre és la millor part de l’aventura.

soledat universal – ser sola

| annaMi

És inevitable, crec, que hi hagi uns quants moments al llarg del dia en què em sento mig sola. Potser és perquè he decidit pirar-me sola, què sé jo. Deu ser, no? En tot cas, pensava, que és alguna cosa com soledat momentània: la que arriba al vespre, quan estàs com a cansada i tot això, la que arriba el dia que no em trobo bé del tot, la que ve amb els núvols d’un dia que no fa massa bon temps. Hi ha gent que viu en una cosa que suposo que deu ser com una soledat universal.

Montevideo, 30 de gener

Després d’un dia recalorós començava una nit recalorosa també i, com per obra de la providència, ens vam dir gairebé a l’uníson si volíem sortir a sopar l’una amb l’altra. També alhora vam acceptar la proposta. Igual que la meua soledat, la companyia també va ser passatgera. Ella era argentina en procés de ser italiana sense haver xafat mai Itàlia. Vam seure en una terrassa. El terra desprenia calor i els para-sols, que encara estaven oberts, només feien que retindre la xafogor. I vam xerrar una estoneta de coses, de la vida, de la política, del feminisme, de la família, de nosaltres com a éssers interconnectats i interdependents però, al cap i a la fi, éssers que arribem i marxem d’aquest món sols.

Em deia que se n’anava, que se n’anava sola havent tallat molts llaços que li feien mal. Que el país ja era un lloc de desesperança i tampoc comptava amb massa més on aferrar-se dins les fronteres i les perspectives de l’Argentina. Et fa pena? li vaig preguntar i em va dir que no. Que no es parlava amb els seus pares, que a Europa l’esperava algú amb qui havia compartit massa poc temps però prou coses fortes. I que, què podia passar si no anava bé del tot? Res massa més transcendent.

Me’n vaig anar a dormir veient-la, de reüll, treure coses innecessàries de la maleta per evitar recàrrecs en facturar-la. Era una mica metafòric: va deixar a la tauleta de nit molts paquets d’herba de mate i pots de dulce de leche, que es van quedar en terra de mate i de dulce de leche.

Montevideo, 1 de febrer

M’obre les portes de casa seua, en un barri tranquil i li pregunto com es pronuncia el seu nom, que l’escriu d’una forma estranya. Tot és més simple i ella em diu que ja sap d’on vinc perquè hi ha viscut, a Lleida. Em fa gràcia com de petit és el món, sobretot per qui no és ben bé d’enlloc: ha passat per mil pobles i ciutats, s’hi ha establert però no del tot. I ara és aquí perquè era fàcil per qüestions del Mercosur, res massa més emocionant.

M’explica que és d’un lloc on ja no hi ha res a fer i que només s’hi queda, precisament, qui ja no té res a fer. Gent gran, gent que ha perdut del tot l’esperança, gent que ja no sap com començar – una altra vegada – fora de les fronteres de Veneçuela. No té cap amiga ni cap amic que encara siguin al país.

Parlo, de tant en tant amb ma mare, però és molt car, volar d’allà cap a qualsevol lloc del món em diu mentre penso que tenim vares de medir diferents per valorar què és o no és car i busco d’amagat quant costa i veig que el meu vol per venir m’ha costat més diners del que ella refereix. Rasco amb la punta dels dits, per canalitzar el neguit que em generen aquestes situacions, la punta del meu passaport que ha quedat tirat sobre del llit.

Aquí hi té alguns amics i jo penso que deuen ser nous amics, com a molt de quan va arribar, però no li pregunto. Em parla de relacions que ha anat teixint arreu del món però jo m’imagino que són lluny. I si es posa trista a l’Uruguai, a quina espatlla va a plorar? pensa la meua nena interior que sempre acaba buscant consol a les mateixes faldes, que sempre són de fàcil accés.

Còrdova, 7 de febrer

Vull pensar que aquella va ser la setmana més calorosa de l’estiu cordovès perquè si no, no m’ho explico. Si vols, podem dormir a la terrassa, em va dir i vam pujar uns matalassos petits i vam beure molt cervesa de litre i quan jo explicava merdes de la meua família em va dir que li agradava molt, que li expliqués coses de la meua família.

I sense saber d’on va sortir aquell moment d’intimitat, perquè no feia ni vint-i-quatre hores que ens coneixíem, em va explicar com era estar sol en un lloc que no és el teu o sí que ho és però només perquè hi ets de cos present. És a dir: sol i sense res més que un mateix, sense un lloc on caure mort i sense un peso per comprar-se un pancho i sense un número on trucar i explicar que se sent terriblement sol.

M’abruma el sentiment de sentir-se tan sol de que no pots dir-li a ningú que te sents sol i després parlo amb el Roger per telèfon que em re-diu coses com que és important dir em sento sol i sentir que hi ha resposta d’algú que et faci sentir menys sol. I me poso a plorar com una bleda.

Iruya, 12 de març

Aquests dies en què ja he passat el primer sotrac de la soledat momentània, recapitulo una mica i me l’abraço: és suau perquè sempre compta amb molta companyia incondicional a més o menys quilòmetres. I al final, d’aquestes converses també acabo despullant que potser aquesta por a estar sol no és ben bé això, sinó que, per un moment, deu ser que encara em fa vertigen la simple idea de ser sola.

óleo de mujer sin sombrero

| annaMi

hay un momento, en la pista de despegue, en el que la persona que está al mando decide subir. el instante: las ruedas pierden el contacto con el suelo y empiezas a volar. imagino que quien sabe mucho de aviones, me diría que es poco probable morir entonces, pero seguramente quien ha volado antes sabe que soltar la gravedad, a veces implica salir herido.

hace un tiempo nos tiraron las cartas y hay ratos que no se si reír o llorar con lo que salió. la mayoría de días me pasa eso, de no saber si reír o llorar con las cosas y, casi todas las veces, las ganas nacen del mismo sitio. de la emoción que produce mirar y no alcanzar a ver el suelo, de las cosas que van quedando atrás y todas las cosas que quedan por delante. sí: las que viviré, que son algunas, y las que dejaré pasar, sin quererlo o sin saberlo, que son muchas. me decían ayer: si yo hubiera sabido que hoy estaría acá con vos, no hubiera llorado tanto. y quien sabe si yo tampoco, pero todo el mundo tiene miedo cuando los motores empiezan a hacer ruido y todo empieza a tomar la velocidad que escapa de nuestro control.

a ratos me encuentro que no se o no quiero poner palabras a todo esto por miedo que queden matices sin describir y que con el paso del tiempo queden olvidados en algún rincón de mi cuerpo. y que, un día aleatorio, el olor a óleo o las canciones de silvio rodríguez me devuelvan momentáneamente aquí. supongo que por eso llevo tantos días con ésto escrito en la carpeta de borradores y la libreta medio cerrada. lo publicaré sin terminar porque no se como hacerlo y, en todo caso, creo que no quiero que termine.

de todos modos, estos días aprendí que a veces tampoco es necesario volar, que con subirse a un auto por horas y horas, también se hace camino. que, al final, lo importante es seguir eNViaje.

reverdecer

| annaMi

Tancant aquest dos mil vint-i-tres, com sempre, recapitulo. Quin any, mare de déu.

he tingut por, molta por perquè ja no sé on caure morta: les certeses casi no existeixen
he viscut al fons del pou molts dies i, quan he pujat un sol pam, he clavat les ungles a les parets per evitar baixar ni un mil·límetre
he tornat a tindre por per si relliscava i me n’anava avall una altra puta vegada
no sé com, potser només decidint-ho, he anat escalant-ne les parets, hi ha hagut dies que han relliscat com una granota i d’altres que no semblava tan difícil, potser inclús ho trobava senzill
he vist la llum, l’he tingut a tocar i no m’he n’he fiat del tot
però, al final, l’he tocat, l’he sentit. m’he posat les ulleres de sol i m’hi he entregat en cos i ànima.

he tancat portes:
de les de sang, no vull que ningú faci mal a la meua tribu en nom d’una família trencada
de les que un dia havia triat, però ja no és aquell dia. ha sigut bonic, adéu fins sempre sort.
de les que m’han ferit, les que m’han tocat de mort i que encara em fan sentir vulnerable: he sabut dir prou i no sé com he amuntegat prou valor o prou determinació per fer-ho. que et vagi bé, sense rancúnia, tant de bo un dia t’atreveixis a buidar aquest cabàs de merda i puguis parar de deixar cadàvers al teu pas.

m’he sentit sola i trista
i m’he sostingut
i he descobert que si ho puc fer sola, només vull permetre entrar a qui jo decideixi i no a qui necessiti
perquè sento com que el camí és no necessitar, només escollir.

he descobert una dimensió nova d’aquest coi de vocació:
neix d’una tendres infinita que hi ha dies que em fa plorar de com n’és d’immensa
i com n’és de diminuta: està tota amagada en la corba del nas arromangat de la nena que s’adorm als meus braços, que avui toca que siguin el seu lloc segur.
he descobert que aquesta vocació en guerra constant em porta a tenir, probablement, la professió més bonica del món
també vaig descobrint que m’hi trobo còmoda i que – poc a poc – confio i legitimo la meua manera de fer. MIRACLE.

i de la vida, decideixo cada dia que vull això i que vull compartir-ho amb tu i amb tu i amb tu perquè sou la gent que em fa sentir viva i tranquil·la i m’escalfa el cor en cadascun dels moments que compartim,
siguin bons o siguin de merda,
siguin cada dia amb mil missatges i alguna videotrucada mentre ens fem el dinar
siguin més de tant en tant, quan ens vingui de gust, perquè sabem que quan s’hi ha de ser, no fallem
siguin quan agafi un bus tonto i em planti a París o Tarragona o a la Cerdanya o al Prat o al Camp de l’Arpa

he descobert les fragilitats del pare i, en alguna esquerda, m’hi he embotit i fins i tot hem parlat per whatsapp amb respostes que no han estat només monosíl·labs o dits amunt
també hem menjat xocolata desfeta i molts croissants
he compartit les preocupacions de la mare i ens hem pres un cafè al sol de desembre per celebrar que hem triat les coses que ens fan sentir bé
“el teu cap millor, no?” sí, afirmatiu, absolutament, mare.
he tornat a emocionar-me i a viure l’esperança en forma de pau, he recuperat ganes de compartir i posar el granet de sorra en un projecte que no és meu però de què vull formar-ne part activa

i també he trobat la prova de que no tots els gats negres porten mala sort.
de fet, no sé si en vull dir sort perquè tot això que vivim no és una casualitat, sinó una decisió.
i em fa feliç cuidar-nos cop a opció, cada dia ❤

Ara em fa pena acabar aquest any perquè sento que, aquest darrer trimestre, m’he fet gran de cop. Com un pal(?) de bambú. Que tots els nusos que tenia per dins i semblava que només feien que enredar-se fort, de cop, s’han deslligat i tot ha pres un sentit. Que, en resum, flipo on era a finals de setembre i on sóc ara mateix. Tot té tant ordre i tanta harmonia que només puc seguir fent coveta amb les mans perquè aquest foc, que sembla que ara brilla amb força, segueixi cremant.

La Montse dorm a la meua falda roncant, tranquil·líssima i penso “mira, com jo”. Qui sap on coi ens portarà el vint-i-quatre, però joder, això d’ara ja comença a no ser un objectiu, sinó que (com diria ell) comença a ser qüestió de mínims. Sí, decideixo això: pel cap baix, així.

(Cançó argentina al canto, que ara vinc)

totes les cançons d’amor parlen de tu

| annaMi

Porto una estona remenant llistes de reproducció i discos i he tornat a racons on feia temps que no arribava perquè m’hi sentia incapaç. Hi ha cançons que sembla que ja tenen un propietari per sempre i també sembla que quan les escoltes no les pots deslligar mai més d’aquelles persones que un dia les van conquerir. Era una merda, perquè hi havia lletres precioses que creia que eren de persones que fan mal i músiques boniques que pensava que formaven part d’escenaris de merda que en algun moment ens devien semblar més o menys bons.

Avui, em sorprenc quan hi torno, perquè sembla que tot s’ha deslligat i desmanegat i ja res pertany a ningú. I, alhora, totes les cançons em transporten a un lloc molt concret que encara ni coneixo. Un lloc entre el melic i l’esquena de l’Ares. I no sé si val la pena donar-li més sentit o menys importància, però és alliberador que s’hagi demostrat que cap melodia és de ningú, ni cap lletra parla d’algú eternament.

En tot cas i si em permets, voldria afegir una clàusula de tieta enamorada: no em sabria gens de greu que, des d’ara i per sempre, totes les cançons d’amor em parlessin de Tu.

qüestió de mínims

| annaMi

enmig d’una conversa que començava a prendre un aire una mica més seriós de l’habitual, jo li vaig preguntar si posaria en risc tot això que té ara.

-què tinc, ara? no tinc res.
-calma, pau, tranquil·litat, no?
-bé, sí, la tranquil·litat és tot el que tinc.
-no és poc, eh?
-no, però si mires amb una mica d’atenció, això no és res.
-ho és tot! tu saps quanta gent (jo) vol això i costa molt, molt?
-sí, ja sé que costa. però per mi, la tranquil·litat ja no és un objectiu. la tranquil·litat és una qüestió de mínims i qualsevol cosa que no sigui des d’aquí no la vull. si han de venir coses noves, totes a partir d’aquí, no estic disposat a menys.

el món és una merda, però ets aquí, al meu costat

| annaMi

sobre com s’habita el món, ja en parlarem un altre moment, perquè no sé si la indiferència és la manera més adequada de fer-ho o l’única forma de poder sostenir el dia a dia amb una mica de calma.

en tot cas, enmig de tanta merda, de la que ens fa mal de prop (aquí la mateixa comarca mateix) i la que sembla que tenim a l’altra punta del mediterrani, jo et miro i fas que res sigui tan greu.

recordo quan, fa molt temps, algú va dir-me que a la vida no hi havia certeses i jo casi que li compro el discurs. amb una excepció. que ets tu: que vas arribar a la meua vida com una revolució que no entenia gaire i que només portava al caos. i que avui és un port segur i un lloc on ser vulnerable sense patir. i que ja en podem fer moltes, de molts colors, que sempre hi ha camí de tornada.

i que el món és una merda, però ets aquí, al meu costat i, avui, això, em serveix de tot.

Frontera: si no es veuen, no existeixen

| annaMi

El Ramon és un home senzill. D’origen mexicà, riu i parla però, sobretot, sobretot, escolta. Caminem pels carrers humits de Melilla. M’ha recollit al port a primera hora i les prediccions eren certes: plovisqueja.

– Sort que has vingut per mar, han tancat l’aeroport i estan derivant als vols cap a Màlaga – em diu.

És missioner, ara viu en comunitat a Madrid i està de pas per aquí, de visita a unes velles amistats. Ens ha posat en contacte un conegut en comú i és una oportunitat d’or, penso. Perquè és sensible i atent, perquè veu moltes coses que queden amagades de les superfícies i perquè no té por de rascar una mica les crostes i que surtin coses que s’amaguen endins. Li explico que vull conèixer i observar, només. És divendres Sant: jo estic de vacances i ell de passió.

El centre de Melilla és, aproximadament, senyorial, té algun passeig ample i ple d’arbres als marges. Pugem a les muralles de l’antiga fortalesa, passegem. A mi ja m’ha calat l’aigua cap dins als mitjons i tinc els peus gelats.

Sense parar de parlar, arribem a la part alta de la ciutat. Allà hi ha la casa de monges on m’hi quedaré uns dies, potser un parell o tres, ja veurem. Res en queda, de la Melilla més elegant: som en un barri  de cases baixes i reixes a les finestres.

– Aquell edifici – em comenta assenyalant-me’n un de vell amb l’arrebossat i la pintura en mal estat – és la presó.

Fa un dia gris, d’aquells que també transformen la ciutat en grisa. El Ramon ha anat a fer quatre encàrrecs i jo que m’he asseguda a la part alta d’un carreró amb escales. Escolto: podríem estar parlant de la banda sonora del Príncipe. Se sent la vida passar i, de fons, música en àrab sortint d’una finestra oberta. El cant de les gavines, que sembla que volin lleuger, però em pregunto: no tindran turbulències, també? Una dona amb shayla surt de casa i espera. A qui espera? Igual pensa el mateix de mi: a qui espero? Comença a caminar i baixa les escales, l’espera un xaval amb gorra.

– Hola, fill – li diu, ajudant-se de la paret.

La silueta de la ciutat és mig decadent. Suposo que estic encarada a la zona fronterera. Els arrebossats de les parets i la pintura salten. Ciutat de mar, sospiro. Ningú té ganes de repintar-ho? Passa un gat, indiferent a la meva existència. En passa un altre que, silenciós, me mira.

I, de fons, es dibuixa la tanca. Es dibuixa i s’intueix perquè, a estones, no s’acaba de veure. Però hi és, perquè Melilla és ciutat de tanca i de frontera; la fina línia que separa el bé del mal. Em sento una mica turista de safari.

Puja un home amb un xandall vermell i desgastat. Me’l miro. Cabell repentinat enrere, camina feixuc. I sento, des de darrere, que em criden. El Ramon ja ha tornat.

És divendres Sant i enfilem cap a Rostrogordo. És un parc, un bosc. Una zona natural enmig d’una ciutat. I allà, passegem tot el matí. M’explica que ell veu, en la tanca, la mateixa creu on, tal dia com aquell, van crucificar Jesús.

– On seria, si no? – busca al mòbil i m’ensenya una imatge que devia estar presa des d’aquell mateix racó. És un home negre, dalt de tot d’un pal, amb les quatre coses que arrossega. Porta els peus descalços i amb la mà es tapa el rostre – li diem, entre nosaltres, el Crist de la Tanca.

I, des d’allà mateix, des del camí que va paral·lel a la tanca, ens la mirem. No dic res i ell em deixa callar. Van passant cotxes de Guàrdia Civil cada poca estona.

– No t’apropis massa, no la toquis – m’aconsella – vols veure què era la tanca abans?

I caminem a pas tranquil, fins al mig de la malesa. La tanca d’abans eren uns pals d’un metre d’alçada amb un filferro unint-lo amb el següent i amb l’altre i amb l’altre i amb l’altre. Ara, estan rovellats i només són el vestigi d’un període en què la frontera devia ser més o menys real, però si aixecaves prou la cama, era així de simple de creuar-la.

Em giro per mirar, de nou, la tanca d’ara. És alta. No és la tanca, són les tanques. Són altes, molt altes. Hi ha focos, hi ha càmeres. Hi ha portes. El Ramon observa com les miro.

– Per les devolucions exprés – diu – però si no es veuen, no existeixen. I això que veus és el més lleu: allò realment perillós és a la tanca des de l’altra banda. Per això els tornen: allà hi fan la feina.

Tornem. Agafem un taxi en silenci.

I el Ramon, que té facilitat per entaular conversa amb tothom, comença a parlar amb el taxista. De tot, d’abans, d’ara. I l’home, que és de Melilla de tota la vida, voreja la tanca i passem per la vora d’un centre de menors. Ens explica que els veïns es queixen dels nois interns i que els nois interns hi ha dies que no tenen ni aigua corrent i que a veure qui té més motius per queixar-se, si els interns o els externs. Passem prop del pas fronterer de Barrio Chino i ens explica com les porteadoras passen per aquells marges, carregades, fins i tot, amb rentadores a l’esquena i que ell, quan en veu una, para a ajudar-la, carrega el que pot al taxi. Gratis, es clar, com les he de fer pagar res?

– Això no li sembla bé a tothom, però a veure, què he de fer? Mirar cap a l’altre costat? Sí, podria fer-ho, mira. N’hi ha molts que ho fan. Ja se sap, allò que no veus, no existeix.

Ja és el segon cop que ho sento en molt poca estona. Quantes coses no existeixen perquè decideixo no mirar-les?

frontera: la fossa comuna més gran

| annaMi

Llegeixo pel Twitter que farà un temps regular. Que farà molt aire i també que anirà plovent tot el dia. Jo aterro a Almeria i allà fa sol, però la pluja i el vent em fan patir una mica per quan pujaré al ferri. A veure si la nit serà moguda. Em rosto les ungles, mentre espero l’autobús que em portarà al centre de la ciutat, on he quedat amb un vell amic. Cap al tard, m’acostarà al port.

I mira que m’hi deixa amb molt marge de temps, però a vegades m’encanto i sembla mentida que em passin aquestes coses: quan m’he menjat els vint minuts de cua per embarcar, em diuen que no puc passar perquè no he validat el passatge a la finestreta de baix. Miro el rellotge. Queden cinc minuts per l’hora de sortida. Miro al de seguretat, que em veu cara d’espant.

– Corre – només li surt de dir-me.

Obedient, desfaig corrent el camí que he estat fent, i arribo a la finestreta. Hi ha tres dones despatxant i tres cues d’homes. Tres cues de passaports verds. Un té problemes: just el del meu davant i jo que m’impaciento. La que l’atén no s’hi esforça. L’aparta.

– No hi podem fer res – li diu, apàtica.

Jo me’l miro, m’estic posant encara més nerviosa. L’home també està nerviós. Miro el rellotge. No queda res i em quedo a terra, segur.

– Noia – em diu, amb la mateixa apatia – el passaport.

A mi, que em sabia greu pel senyor, li allargo el meu passaport a la dona. L’home em mira, no sé què vol, però passo. Ploraria: perquè faig un ús de merda del meu privilegi, perquè no vull que se m’escapi el ferri i perquè els treballadors cara al públic haurien de ser més amables.

L’home, quan veu que jo trec el meu passatge amb rapidesa, comença a cridar coses en àrab. Jo passo, agafo el meu passaport, la motxilla, la cartera, el mòbil. No miro enrere, només desitjo no haver-me deixat res i intento no pensar en l’home que avui es quedarà a terra. De la seva història? No en sé res, però no tinc temps per imaginar-me-la. Torno a córrer. El de seguretat em veu de lluny i em somriu. M’ha estat fàcil saltar els obstacles i arribar a temps. M’agafa el passatge validat.

– Ara ja està, no tancaran la plataforma mentre hi caminis per sobre – riu.

Segueixo caminant ràpid. Sí, ja està. Miro enrere: tant de bo el senyor a qui m’he colat, hagi aconseguit entrar, també.

No.

No hi ha ningú darrere meu, probablement, seré de les últimes passatgeres en embarcar. Camino ràpid per la plataforma metàl·lica i només se senten, de fons, els sorolls de l’Almeria nocturna, les onades del mar calmat, les meves passes en direcció a l’entrada al ferri.

Busco el meu seient: m’he agafat una butaca a primera classe perquè puc i perquè hi he de fer nit. Joder, penso, que sorollós tot plegat: homes parlant a crits en àrab, dones que havien acomodat la família com si allò fos casa seua amb tota la canalla dormint al mig dels passadissos sobre màrfegues, racons amb estores on la gent resa. Dos homes barallant-se enmig d’una multitud que crida, de nou, en àrab. Passaports verds i passatges escampats per damunt dels seients.

Havia quedat amb el Ramon a Melilla per conèixer una realitat de tanca, de frontera, de dolor. Havia de veure l’Albert a Nador, per descobrir què s’amaga a l’altre costat de tant filferro. Què em passava? Aquella escena m’estava provocant molta incomoditat. Semblava, amb total seguretat, que no esperava trobar-me tants moros a primera classe. Hagués plorat una altra vegada.

Vaig seure en un racó, allunyada de tothom. Per la finestra, només s’hi veia nit.

I si naufraguem? pensava enmig del rebombori mental que em deixava tot de pensaments de merda a la intempèrie. M’havia vist tan privilegiada en tan poc temps, que el meu cap s’aferrava a qualsevol excusa per seguir divagant. Si s’enfonsa el vaixell, em responia, freda, em salvaran de les primeres. Obvi. Merda. Ara sí, ploro una mica d’amagat, com si m’hagués negat més cops que sant Pere. Com lluito contra una mala herba que acabo de descobrir que està arrelada tan profund?

I, mentre encasto la meva front contra el vidre gelat de la finestra, miro la negror del meu davant. És immensa i jo petita, minúscula. Baixen les llums de cabina: hora de dormir, malgrat segueix la sorollada.

El mar ens bressola suau, el mar està tranquil. Quants han fet el trajecte invers, em pregunto. Quants han fracassat fent el trajecte invers, m’insisteixo. Quants no han tingut l’oportunitat ni d’anar en tercera classe, m’acuso. I, mentre reconec que em queda tant per fer, m’adormo, feta una bola, sobre la fossa comuna més gran del món.