amiga

per

quan anava cap allà, em va tocar el seient al costat de la porta d’emergència de l’avió i és tot tan simbòlic, que sempre acaba sent una mica porta d’emergència, això de volar cap allà. ara torno asseguda en un seient estret dels del mig i no voldria que la vida agafés aquesta onda. de totes formes, a vegades no cal tant de misticisme, només treure’ns de sobre allò que ofega, ja ens ho ha demostrat una pedra.

marxo cap a casa després d’uns dies de no fer res i ser-ho tot, de fer silenci al mig de les nostres rareses i sentir-nos tan diferents com incondicionals. i ja cansa això de dir que ens diem poc que ens estimem perquè no parem de fer-ho. serà que no ens calen paraules, que ja tenim clar que també ens entenem d’altres maneres.

com pagant preus desorbitats per compartir cervesa i fritanga mentre tenim idees brillants. o buscant pedres a casa d’una bruixa bona, llegint-nos la ment als moments més tràgics i divertits i lamentables. i també sostenint-nos les ànsies i els moments vitals estranys, dormint molt l’una al costat de l’altra. i cansant-nos quan fem moltes passes, jo més que ella, no sé encara quan i per què. i també buscant-nos l’horòscop i tenint les cartes astrals dels nostres enemics, amors i familiars guardats per poder anar avaluant-ne l’evolució i la compatibilitat.

i ara també t’ho dic amb paraules, perquè no ens cal gran cosa més que saber i sentir que hi som, que volem ser-hi. que triem ser-hi cada dia de les nostres vides. aquí no hi ha judicis, no hi ha consells de merda que comencen dient què hem de fer. i mira que veiem tan clar què merdes ha de fer l’altra, que a vegades és desesperant.

gràcies per fer la vista grossa quan ho escatxigo tot i valorar l’esforç que faig quan intento ser una persona d’ordre sense gaire èxit. al final tauro i aquari sembla que s’entenen més del que diuen. deu ser el teu ascendent o la meua lluna. que jo que sé, ets de lo millor que tinc a la vida, amiga ❤️

coses de família

per

El padrí tenia, de colze en avall, la pell morena i arrugada, les mans tacades pel sol i unes ungles dobles i esquerdades. De colze en amunt, tenia uns bracets blancs i sequets, amb la pell que li penjava llisa, suau i les clavícules ben marcades. També tenia els ulls blaus i nets radere d’unes ulleres gruixudes i una cabellera blanca tupida i brillant que es pentinava enrere o s’amagava davall de la gorra. Quan s’assentava, creuava les cames amb delicadesa i remenava un palillo entre les dents. El padrí era un home de poques paraules i era tosc i obstinat. Fa poc me’n vaig adonar: tremendo capricorn.

Quan era petita, molts dies patia perquè sempre estava morrut amb uns o altres. Aquests de la cooperativa del pa, que això o allò. Els de l’aigua, que demà arribaria a la forcada i no sé quantos. Els que boicotegen al capellà i, després, sempre a primera fila a missa major.

Rascant una mica, ara de més gran, he anat entenent per què sempre tenia fronts oberts. El padrí era un home íntegre. I combregaríem més o menys en què deia, però estava clar que no li agradaven les hipocresies. Ni les injustícies. Ni les corrupcions. Ni les mentides. Ni els trucs per sortir-ne més guanyador que els altres.

A la terra, no se li ha d’anar a mitges tintes. Està clar: si sembres, reculls. I sembla que el padrí ho aplicava més enllà del tros.

Però el món, massa sovint, no està preparat per la gent de coses clares.

És més fàcil acceptar la teua part del pastís, fer pinya per aconseguir els interessos propis, jugar brut per sortir-ne guanyador.

El padrí no jugava aquest joc.

I per això, si voleu pensar que avui el padrí estaria trist, jo no m’ho crec. Perquè el padrí estaria decebut i enfadat, s’hi posaria de cara i s’arromangaria els pantalons per entrar al fangar. Diria les veritats, les seues, suposo. Faria callar a més d’una, potser fa dies que ja ho hauria fet, i pararia totes les merdes que fan mal als qui estimem.

Però, en fi, són coses de família. De família de sang. La que perdona humiliacions i permet maltractes, de la que no triem, la que ens ve donada i la que ens toca assumir a qualsevol cost. Aquesta. Coses de família i, ja se sap, els draps bruts, es renten a casa.

el món no és tan gran (II)

per

Mentre l’exèrcit dels Estats Units bombardejava Caracas, vam rebre una trucada de la Joe. Que l’anéssim a buscar. L’expressió era més aviat que la traguéssim d‘allí. Van córrer i vam fer-ho tot tan bé com vam poder, però alguna cosa dins seu s’estava trencant i jo penso que era la il·lusió. Ella ja ho sabia que, en el fons, només era això. Una il·lusió. I que la mare, realment, tenia aquell títol perquè l’havia parit i perquè, d’una manera destralera, l’estimava. Però que era incapaç de tenir cura ni d’ella ni de les seues germanes.

I plorava, tremolant, amb els llavis blaus del fred i l’angoixa i es preguntava per què. Però la Joe és llesta i ja sap que no hi ha cap resposta. I que tot el que ella hauria pogut fer bé mai hagués estat suficient perquè, en aquesta vida, les coses mai depenen només d’un mateix. La Joe, que massa vegades s’ha cregut que ja era gran, només es una nena que ha anat aprenent aquesta lliçó d’una manera ràpida i fulminant. Ara toca assumir-la i acceptar-la.

I mentre obrien els telenotícies amb titulars que canviarien el rumb del planeta, el món petit de la Joe se li escapava entre les mans. I mentre uns i altres debatien quina era la millor fórmula per a mantenir l’ordre mundial, la Joe només intentava endreçar-se les coses que havia portat a la bossa, sabent que casa seua probablement ja mai més tornaria a ser-ho. I mentre els adults parlàvem de què era just o injust de les coses que ens toquen de lluny, la Joe no podia evitar pensar si havia fet alguna cosa tan greu perquè li passessin tantes lletges precisament a ella.

Jo me l’estimo un munt, a la Joe, i a vegades penso que l’entenc més del que es pensa. Hi ha dies que veig tantes coses fora del meu abast, que m’angoixa seguir llegint què hi passa. I llavors torno a creure que, si no vull, el món no és tan gran i que potser avui tornaré a seure una estoneta amb la Joe a fer coses irrellevants com la gramàtica i la geometria. I que farà aquell somriure estrany i jo em posaré una mica trista perquè m’imagino què hi deu haver radere d’una mirada que fa veure que va podent amb tot perquè ningú pot amb tot. I està bé no poder i està bé ser-hi uns quants, a la rereguarda, per ajudar a sostenir un món que sembla que no és tan gran però que per la Joe pesa molt. I que per la Joe ho és tot.

el món no és tan gran (I)

per

Hi ha una frase del Pere Casaldàliga que diu que al final del camí li preguntaran si ha estimat i ha viscut i sense dir res, obrirà el cor vessant de noms. Jo, ahir al vespre li ensenyava a l’E. coses de valor que guardo entre una caixeta de fusta i una carpeta verda. Coses amuntegades que de tant en tant remeno i llegeixo, d’altres que només recito perquè, més o menys, me les sé de memòria.

Resulta que després de dedicar tants anys i tant temps i tantes energies, jo mateixa vaig treure pes i importància a tot el que hi havíem fet. Me’n reia quan dèiem que canviàvem el món i que no sé què de les utopies i no sé quantos del contracorrent. Fins i tot sento que en algun moment, vaig agafar mania a tot el bombo que donàvem a una cosa molt simple que realment sí que era una cosa similar a canviar el món. Hi ha un vídeo a internet d’un nen que vol pujar una gallina a la seua bici i tot sembla impossible i al final ho fa. Ningú li ha dit que és impossible. Doncs ara penso que és una mica això i ho veig amb bastanta tendresa. I amb cert orgull, també.

Penso en el final del camí, quan hi arribi, i em venen al cap tot de noms de persones amb qui, probablement, sí que vam canviar-nos el rumb de la vida. Mai sabrem on seríem d’una altra manera, però el que és cert és que caminar per on hem caminat ha deixat empremta en el fer, en el ser i en l’estimar. Igual que altres van caminar-hi abans i ja casi se’ls han esborrat les petjades i les nostres casi també ja son imperceptibles. Però entre uns i altres, hem fet que el camí mai es desdibuixi.

Ara fa dies que no em trec aquesta cançó del cap i me la poso en bucle al cotxe i sempre m’emociono. Sembla que sí que hem acabat guanyant més del que tots ens pensem. Avui l’han posat com a cançó de fons al post d’instagram d’aquest cap de setmana a l’esplai i les nenes que feien primària quan jo vaig marxar ara ja són monitores. I això també m’emociona.

M’emociona tant, que vaig acabar trucant al Roger per veure’ns.

I com tothom, sento que m’horroritza el que passa al món i em prenc aquest concepte de món amb massa de pes i em condiciona més del que voldria. Però després penso que no n’hi ha d’haver per tant: mossèn Ramon em va dir fa un temps que el que hem de fer és mantenir la rajola que ocupem neta. I el món de cop es fa petit: és tot el que cap en una dedicatòria al cançoner, el que hi ha entre el teu cos i el meu en una abraçada, tot el que ens podem dir cantant al foc de camp. No sé si podem fer-hi gran cosa més, però això és molt.

Un dia, al final del camí, em preguntaran si he estimat i si he viscut i jo, sense dir res, també podré obrir la caixa de fusta i la carpeta verda.

els bons

per

em semblen mals dies per les bones decisions. últimament, tinc una llista tan llarga de coses urgents que anar tatxant-ne tots els punts se m’està fent pujada. bueno, pujada que ja comença a ser paret d’escalada i, a mi, les alçades em fan vertigen. i si ja sóc dalt o què, pues encara no ho sé, però la puta mare, que se m’està fent molta bola.

i pel mig, m’emporto a qui convingui i a qui no toca i em reconnecto amb versions de mi que no m’agraden i no vull ser. però sóc, ves, tots tenim una part de nosaltres que és una mica merda, pel que sigui.

després, també he aprofitat, amb la inèrcia que sembla que he agafat de de liar-la tan a consciència, per resoldre algunes velles ferides que encara em coïen i no havia sabut massa com encarar. m’alegro de trobar-hi la mateixa calma que vaig abandonar com una idiota, malgrat al meu darrere vaig deixar-hi tants munts de porqueria, que ja ho diu la mare: allà on cagues deixes la merda.

ara ploro una estoneta i, mig estirada al sofà, vaig destriant entre culpa i tristesa, flagel·lant-me amb la primera i recreant-me en la segona. després potser em faré el llit perquè he tret els llençols, per si això fa net d’alguna cosa o altra.

però bueno, me n’alegro que enmig de tant caos passin coses una mica esperançadores i recordi com, després de fer les coses tan malament com puc, sempre hi són els bons. un dia, ho prometo, m’estimaré prou com per deixar-me estimar bé pels qui em saben veure els racons clars més que les parts fosques.

i ja ho sé, però està bé que de tant en tant algú m’ho recordi: ets molt burra però ets bona noia, Anna

les ganes de marxar corrents

per

No has pensat mai en fer-te monja? em pregunta la padrina mentre li poso rulos. Les meues amigues d’Arbeca, totes se van posar a monges: la Lourdes de ca l’Hereuet i la Dolors de cal Rinxo conto que es van posar a Dominiques. La Pepeta… ara no me’n recordo de quina casa era, però d’aquells de l’Opus, saps?

Els cabells de la padrina són tots blancs, però com que la perruquera fa servir un xampú especial per a canes, tenen un to blavós i brillant. La Maria Antonieta del Marsol, de les Carmelites. N’hi havia una més gran que també es va posar a Dominica i després se’n va sortir. No li devia agradar això d’estar tancada. I se’n riu.

També té tot de clapes i el radere del cap, despentinat. Me mira de reüll. Ara ja no sé si són vives o són mortes. Segueix de cara a la tele, com si no acabés de fer un comentari gaire transcendent. Hi passen un partit del femení del Barça en diferit, s’ha quedat aleatòriament esport3. Però tant li fa això que allò, perquè mirar, no s’ho mira gaire. Ella només rumia les seues coses mentre el món segueix girant.

Aquell capellà totes les indicava de que es posessin a monges. Es toca el clatell i em pregunta si en sé, de posar rulos, i jo li dic que no n’havia posat mai. Es resigna a lo que pugui ser. A mi no, perquè ja festejava amb ton pare, conto. Padrí. Bueno, això, ton padrí.

Es va tocant el cap, com avaluant i examinant com ho he fet, sempre avalua, examina i jutja. Bueno, només m’avalua, m’examina i em jutja. Jo li dic que no es toqui i com que se segueix tocant, apujo el to. Tu a manar, eh? Per això mai podries ser monja, riu. I tu, què?, em defenso. Jo mira, ja pots manar, si ningú et fa cas, i canvia de canal, se n’ha adonat que el futbol ni fu ni fa. Tu no en tens cap d’amiga monja? Li dic que una sí, que una Filla de Jesús i diu que no val perquè és una dona gran.

L’altre dia, que vaig anar a dinar a cal Fusteret, i jo ja ho sé perquè també hi era, al sortir em vaig trobar una noia d’Arbeca que està casada a Juneda i em va preguntar per la Maria, que tan amigues que eren. La del senyor Vigatà, que el coneixes? Pots comptar que aquest sí que és mort, penso, i que la noia en qüestió deu tindre, fa o no fa, noranta anys.

L’acabo de pentinar i sembla que queda satisfeta, però no m’ho fa saber perquè la truquen i prefereix explicar-li a qui sigui que hi ha a l’altre costat del telèfon, saps? l’Anna m’ha posat rulos.

I jo he pensat que joder la vida, mentre busco la botella de colònia. Li ruixo el cap bé de Nenuco, és fresqueta, no?, i torno olfactòriament a la Torregrossa dels noranta-tots o dels primers dos mils: després de berenar una llesca de pa del d’abans amb tomata i formatge de bola, era ella qui ens pentinava a nantres i ens feia unes cues ben tibades amb la mateixa colònia i un pinte de pues dures blau. Avui li apanyo jo els cabells que es resisteixen a quedar al seu lloc, que després de tanta estona al coixí, estan tots rebregades com un niu de garses, que diria el padrí.

Hi ha dies que només tinc ganes de marxar corrents. Ara només tinc ganes de marxar corrents i la padrina que no para de repetir-me que a la nit no facis tard, com ahir, eh? Torna ràpid, que no vull estar sola. I jo tampoc, en realitat.

les nits de després

per

fa calor i no és nou, però jo fa dies que ja la visc, aquesta calor de lleida. perquè vaig pujar-hi dissabte al matí, divendres treballava fins tard per no tenir una temptació massa gran d’anar-me-n’hi abans d’hora. descansa, em va dir el jose quan ens vam acomiadar a les deu de la nit, i jo vaig respondre que si li expliqués què faria dissabte a primera hora no s’ho creuria. potser perquè ja tinc una edat, i ja se sap, les colònies ja no són coses de l’edat.

vaig tornar diumenge, d’aquests dos dies de permís que m’han donat, i encara tinc per desfer la motxilla, una setmana i mitja després. com per no perdre la tradició. aquest cop, només hi ha un necesser petit amb un raspall de dents (que no he utilitzat), unes calces de recanvi (que no he fet servir) i una samarreta neta (que segueix plegada al fons de la bossa). potser ho arreglo un dia d’aquests. no sé si això són coses de l’edat mal curades o què.

i venen les nits de després i n’hi ha alguna en què em costa una mica adormir-me, suposo que hi ajuda el fet que no porti una mitja de 3 o 4 hores dormides per nit durant els últims deu dies. però sobretot, és de l’entusiasme que m’ha quedat al cos després de veure’m tan prescindible.

perquè ens vam trucar amb el marc el tercer o el quart dia i em va fer preguntes que es va respondre ell mateix. què dir, és el millor. sembla que tots els dubtes i pors que existeixen es queden amb qui entoma el percal. i em fa una mica de riure veure com fa mil anys començava sentint-me incapaç d’estar a l’alçada i com ara és un altre qui dubta i sóc jo qui veu com, clarament, les coses s’estan fent bé. i que tot és perfecte perquè res ho és. bueno sí: és perfecte el mecanisme que fa que l’engranatge segueixi funcionant d’aquesta manera. encara que la paraula mecanisme sigui tan lletja per definir tot això. diem-ne MÀGIA, si de cas.

arribem i les famílies em pregunten com ha anat tot, mentre jo faig la feina avorrida i necessària que és tornar documentació (ara ja només em donen aquest tipus de feines), i responc que jo vaig pujar ahir i ara ja sóc a baix i després em pregunten com ho he viscut i he de fer una explicació que penso que no és senzilla d’entendre perquè és un dol una mica particular. suposo que és el que ve després d’un amor particular.

per sort, al camp d’esports hi ha el jordi i la gemma i em sento una mica més lliure d’explicar-los, mentre ploro (perquè sóc una ploramiques) que això és meravellós i difícil i bonic i que segueix sent tan fàcil confondre el que és màgic del que és real… i m’ho estimo tant, que això em fa ben feliç. i es miren i ens mirem i sé que m’entenen. no cal massa més paraules.

aix…

imagina’t que el que construeixes toca el cel.

les nits d’abans

per

aquest és el primer any que no tinc nit d’abans. aquella que m’agafaven nervis i emoció i angúnia a parts iguals. l’última nit de les setmanes prèvies. aquella que em feia sentir que se m’acabava el temps. com si després d’aquell dia no existís res més. perquè, en realitat, després d’aquell dia, no existia res més.

enguany no hi ha hagut nit d’abans. però baixant cap a casa la tarda abans, a l’alçada del carrefour, em van agafar totes les neures. tinc molta enyorança d’aquells nervis, d’aquella emoció i d’aquella angúnia perquè eren el pròleg d’una cosa meravellosa. avui estic cansada i em fa ràbia estar cansada perquè aquesta quotidianitat és esgotadora i no perquè se’m van fer les quatre fent cursa de matalassos. o pegant bronca als qui feien cursa de matalassos. o retallant monedes perquè algú va decidir que havien de ser en forma rodona. o traient a passejar la meua síndrome de la impostora mentre consolo algú que tampoc se sent suficient.

qui sóc jo sense això? a estones m’ho pregunto de forma seriosa. i a estones no trobo l’anna mi, perquè ja hi ha massa gent que em crida pel meu nom seriós (i anava a dir el de veritat, però no penso que sigui un més real que l’altre).

ahir em truca el marc i em diu que jo sempre ho feia fàcil i que sempre tenia idees i que sempre podia amb tot i li pregunto que de qui em parla, perquè a mi tot se’m feia bola, sempre tenia més patilla que grans projectes i sempre acabava plorant sola pels racons. potser la millor qualitat que tenia era la de fingir. després penso que també ho pensava jo, tot això, quan vaig agafar el relleu de l’oscar i em fa riure perquè tardem molts anys en aprendre a creure’ns que ho fem bé i que fer-ho a la nostra manera és fer-ho bé, també.

després, suposo, tardem uns quants anys en aprendre a no ser-hi, a no ser-hi bé.

ara em trobo al punt en què em fa una mica de mal mirar enrere. no sé com se viu sabent que no hi haurà més nit d’abans i tota la pesca. em va fer una estranya pena i tendresa i complicitat mirar-me amb el jordi i l’albert al camp d’esports i entendre que ja sóc al club dels jubilats. dels veterans. dels qui ja han deixat la petjada que el pas dels altres anirà esborrant però que ajudarà a que el camí no es desdibuixi.

ja sabia que arribaria el dia en què no aniria de colònies. també sé que arribarà un dia en què ja ningú sabrà qui vam ser. i des de l’ego, em fa molta pena, inclús ràbia. però des del cor penso una altra cosa a la qual encara no hi sé posar paraules. però és una cosa bonica que si tanco els ulls i la sento dins, em fa absolutament feliç.

totes fem el que podem

per

hola, torno a ser jo

després de tant de temps fent coses per blogs i pàgines que no són la meua, m’he recordat que abans, fa dies, també escrivia per mi.

potser també recordo que, a vegades, feia coses per mi i, probablement, només per mi. ara ja no ho faig perquè la vida se’m presenta plena de cares de gent i històries de persones i m’està costant molt estar-ne indiferent. potser no cal, això de sudar de tot, però igual sí que puc anar pensant més sovint que no he de salvar el món jo soleta. o que tot és més relatiu o menys transcendent. o, bàsicament, posar-me per davant. o al centre, joder, que per això és la meua, de vida.

bé, no sé si m’explico, perquè fa tants dies que no escric que ja no sé ni si me’n recordo de fer-ho.

hi ha dies en què m’enyoro filla de puta, aquella que tirava pel dret com un buldòzer que no mirava prim. després em recordo i em convenço que és més revolucionari ser bona persona. no sé massa en quin dels dos rols em perdo més.

la setmana passada, em va agafar la dèria d’endreçar l’estanteria del menjador perquè estava tot ple de munts. coses per endreçar i llençar i potser per guardar-ne algunes que valen la pena. n’hi havia de meues i de d’altres, ni recordo com van arribar a parar a casa. però em vaig prendre el luxe de fer neteja amb el meu criteri. perquè, saps, a vegades li dono valor. molt poques, però em sento bé quan ho faig.

no res, petites coses (com llençar la merda pròpia i aliena) amb les que em reconcilio i sense que ningú m’hagi de felicitar o dir-me que ho faig molt bé.

totes fem el que podem.

ser gairebé ningú

per

Quan vam arribar a la part de dalt de la serra que ens portaria a Iruya vaig connectar amb aquesta sensació: la de ser res. Quantes probabilitats hi ha que, en tots els quilòmetres quadrats que té la terra, acabéssim en aquell lloc tan recòndit i amagat que s’obria pas després d’hores i minuts fent corbes que aixecaven polseguera a dojo? Entre poques i cap, però allà érem. Quants racons hi ha al món que queden amagats radere de les cantonades?

Que sé jo. Em sento petita, minúscula, en aquests casos. Em sento com la formiga que pul·lula sola buscant una molla de pa que li ha caigut a algú que menja com les gallines i tard o d’hora, tornarà al niu. Però que passeja pel tros de terra i passeja, a cada passa, per damunt d’un gra de sorra aleatori que potser mai més tornarà a xafar o sí però quants grans de sorra són una opció bona per posar-hi peu o pota.

Ara sec a la terrassa d’un hostel car d’un altre lloc menys recòndit i el col·lega ha sortit a comprar tabac i jo sento passar els cotxes que tornen cap a casa, supooso, d’una manera rutinària. Jo faig també la meua, de rutina poc rutinària, però cada dia sembla més quotidiana.

I ja tinc bitllet de tornada i em fa emoció anar sabent per on passaré abans d’enlairar-me de nou, però ara gaudeixo de l’atmosfera que hi ha quan penso que no sóc gran cosa, que no sóc ningú. Ho faig després d’una trucada en què el pare ha somrigut com sempre i la mare ha somrigut més de lo habitual i també ho faig després de llegir un missatge del tiet que em diu que li agrada llegir-me i que té ganes d’abraçar-me en directe. I també ho faig després de riure amb una tipa del hostel perquè els problemes que tenen aquí també els tenim, més o menys amb la mateixa humanitat, a tots els racons d’aquesta terra: els que són plens de gent i t’obliguen a ser anònima, els que són recòndits i amagats i et conviden a ser ningú i també els que són casa i et recorden que, a vegades, t’estimen tant que et fan ser-ho tot.

Qui m’havia de dir a mi que a aquestes alçades, en aquesta tranquil·litat que a vegades confonc – de forma encertada, penso – amb la felicitat, sentiria una mica d’il·lusió per tornar a casa. Però bueno, ja ho deien, no, aquells que tornar sempre és la millor part de l’aventura.