dels dies bons

No negaré que porto una bona ratxa, curta però bona. No ho dic massa fort, perquè sé com en soc, de volàtil, i tal com ha vingut la calma, en tres minuts se pot convertir en tempesta. I com si tingués una espelma petiteta amb una llum tènue, faig cabaneta amb les mans perquè es quedi encesa una mica més estona dintre de tot aquest caos habitual.

Ahir vaig decidir passar-hi al tard. Ja se m’havia acabat el temps reglamentari i començaven els minuts afegits, però alguna cosa m’hi va portar. Jo que sé: suposo que me l’estimo i encara no sé ben bé com, perquè és difícil, complicat, gairebé diria que impossible; però vull ser-hi. No sé quins astres s’havien alineat i la mateixa cosa que m’hi va portar, m’hi va retenir.

Feia aire i les portes del pis picaven suaus. Si algú amb criteri hagués vist el lavabo o la cuina o la taula del menjador, ahir hauria estat dia de bronca i d’arromangar-se amb el sanitol. Però, en fi, qui soc jo per donar lliçons d’ordre i neteja.

Veure’l riure em cura i em reconcilia amb una vocació en guerra constant (enfora i endins). Em repetia que és bona persona, que té un cor molt gran, però jo ja ho sé. Des de fa dies, a més a més. I m’explicava coses i es justificava amb arguments de merda per això i per allò, però és que a mi m’era igual, perquè ja sé que ens estimem, malgrat tenir dies de tots colors.

I vam acabar emocionant-nos una mica, perquè va decidir obrir uns mil·límetres la carcassa i vam demanar-nos coses. Coses de cuidar-nos, res de l’altre món, només tot el que hauria de ser d’aquest. I ens vam abraçar de forma destralera mentre amagàvem les cares perquè som penya dura que no plora mai i ens vam acomiadar.

Avui tornarà a vestir la puta armadura, segur, i ens barallarem per això o per allò, etc. En tot cas, crec que vaig entenent que no va de que sempre tot sigui brillant, sinó de ser-hi i seguir-hi sent perquè, de tant en tant, quan algú senti la necessitat de baixar la guàrdia i treure a passejar tot el cabàs de merda i deixar a l’aire algunes vulnerabilitats, pugui trobar un lloc segur on fer-ho.

Ja ho vaig dir un dia: quin sentit té tot això si no és des de l’estima. I avui, amb el cor escalfadet, encara ho veig més clar.

ochenta y medio

Ara espero a que la meitat de la meua família salti en paracaigudes. Des de la cadira del bar – jo sóc més de tocar de peus a terra, al menys, de forma literal – penso que la velocitat s’hauria de reservar a això: les temeritats capritxoses que tenim de tant en tant. Quan saltes, ha dit el pare, abans que s’obri el paracaigudes, vas a 200 quilòmetres per hora. Ok, rebut, això no és per a mi.

Dimecres, en un intent desesperat de fer una parada al mig d’una setmana vertiginosa, vam descobrir un poble abandonat que resulta que tenia alguns lligams amb gent que estimem i que ens fan pensar que les casualitats no existeixen. Vam fer cap allà perquè havíem de fer-hi cap.

I saps què passa, que quan puges a les altes velocitats el paisatges es converteix en una barreja de colors que es difuminen entre ells i acaben per desfigurar-se. Costa destriar i després sembla que no has vist res. Potser per això cada cop m’agrada més asseure’m al copilot d’aquesta furgo que ha de fer els bots de la carretera molt a poc a poc i que permet posar el cap enganxat al vidre per observar amb més deteniment. Paz-ciencia, en diu, i cada dia me’l crec més. Encara que em costi un munt aplicar-m’ho quan estic desequilibradeta.

Dijous torna la voràgine i, allà asseguda, de cop me sento com en càmera lenta mentre tot lo del meu voltant està reproduint-se a x2. Com jo mateixa des de fa dies, eh? I, llavors, em vibra l’ull, em surt sang fora d’hores, em costa respirar i ploro massa sovint. Marxo.

I saps què passa, que jo vull tornar al ritme de dimecres en què sobre la marxa i mirant poc a poc, és més fàcil llegir alguna pista que et porta a llocs curiosos amb gent curiosa que explica històries de les que no importen o de les que ho importen tot.

Com la fàbrica de formatges que aquell dia estava tancada per descans setmanal i que això ens va fer arribar a conèixer la senyora que despatxava en una botigueta petita i fosca. La mateixa que ens va explicar que es jubilava amb vuitanta anys i mig i que devíem ser dels seus últims clients. En sortir-ne després d’haver firat, l’oscar em va dir que ochenta y medio era un títol típic del meu blog. I, bueno, doncs li he fet cas.

HIPOCONDRISME: esclerosi múltiple

Com oblidar el que deu trobar-se en el top 5 de pitjors estius de la meua vida. Tot es remunta a un dia que vaig a recollir unes ulleres noves a l’òptica. Quan fas un gasto gros com el que faig jo cada cop que he de fer vidres, em regalen una revisió oftalmològica, que envien a un doctor de ves a saber on i t’envia un informe acurat sobre l’estat de salut del fons de l’ull. Al meu informe hi havia un post-it rosa que volia dir ATENCiÓ! PERiLL! RiSC de MORT!

Així que el Xavier, l’òptic de confiança, em diu que m’ho faci mirar, que sembla ser que no veuen simètric el nervi òptic. Sé que hi ha una part d’ell que és per fer-se el xulo i demostrar-me que en sap molt, però JODER PAVO, A MI NO ME FACIS AQUESTES PIXADETES QUE ME CAGO A SOBRE. Efectivament, jo ja em congelo: em quedaré cega. Li pregunto, és greu? I em diu, amb un to de rata sàvia, fes-t’ho mirar al més aviat possible.

M’ho faria mirar l’endemà a primera hora, faltaria més. Però no ho faré sense abans xequejar tota la internet i bum. Neuritis òptica que bum, és el primer símptoma de l’esclerosi múltiple. Acabo de signar un contracte de lloguer en un segon que, en realitat és un tercer, i que no té ascensor i jo en tres dies ja aniré amb cadira de rodes. Google diu que en una mitja de 15-20 anys, en el pitjor dels casos, però jo seré, segur, l’excepció. Segur.

L’oftalmòleg em diu que no té importància i que ell, més que una inflamació, diria que és una deformació, però que anem revisant i que si començo a veure-hi doble o a veure taques o a veure-hi estrany CORRi a urgències (cosa que jo ja sabia perquè ho he llegit a google) i que, si no, fins l’any vinent, que anem controlant.

Però no acaba aquí, perquè ma mare, que a vegades no controla quan està generant o agreujant els meus complexos em diu que m’he posat gorda i me poso a fer, de forma obsessiva, la Patry Jordan. Dec fer malament alguna cosa perquè, al cap d’uns dies, se’m comença a adormir la part de darrere de la cama i fins al dit petit del peu. Casualitat? No lo creo: nervi òptic inflamat + pessigolleig a les extremitats i, si hi paro atenció, també noto debilitat muscular i fatiga. I el que és pitjor, NINGÚ ME FA PUTO CAS.

L’Anna em diu que he fet malament algun exercici de glutis i que tinc una mica de ciàtica, la Marta em diu que me’n vagi a dormir i que no em dirà quins són els símptomes perquè me’ls aniré notant tots d’un en un i que sóc idiota i la Maria se’n riu de mi i em fa posar de puntetes i em diu que en tres o quatre o set dies se’m passarà.

Aquell estiu també vaig descobrir que no veig taques negres, sinó que si pares atenció quan mires les coses et pots veure les pròpies pestanyes i mai més les he deixat de veure. Segueixo tenint el nervi òptic sortit, deu ser anatòmic, em va dir l’oftalmòleg, que no és típic dels miops però que tampoc és típic dels baixets tenir el peu gros i bé que hi ha persones de metre i mig amb una llesca del 45. Tampoc se m’ha adormit mai més la cama de forma recurrent, ni els braços, ni res. I cansada ho segueixo estant com a filosofia de vida.

Sembla que un altre cop he esquivat la mort però, en fi, ara visc en un pis que té no un, sinó dos ascensors i cap barrera arquitectònica que m’impedís seguir vivint on visc encara que perdi mobilitat. Ah, i que la Maria Pombo expliqués que ella sí que té aquesta malaltia, doncs també em va donar cert sentiment comunitari per si algun dia passa, que encara no ho he descartat del tot. Perquè, en fi, no n’aprenc i avui, de bon matí, m’he mirat un vídeo de 40 minuts que es titulava “tengo esclerosis múltiple… y me he quedado ciega” i m’ha tornat a agafar una mica de neura.

trenta

Tenia ganes de començar aquesta pàgina en blanc, potser de forma més metafòrica, però també de forma com a més palpable perquè fa dies que no escric gran cosa. Engego la dècada dels 30 i hi arribo una mica despentinada i amb cert caos, però com sempre, res de nou. Ahir em posava al llit sabent que tinc un sofà nou a casa i una nova cafetera i sentia la Montse rascar alguna cosa pel menjador i vaig aixecar-me d’una revolada i la vaig esbroncar, no fos cas que allò que estigués rascant fos el nou sofà. I es va quedar immòbil, en una posició incòmoda amb una pota aixecada, com si l’hagués enxampat amb les mans a la massa, fent alguna cosa que no havia de fer. Sap quan fa coses que no ha de fer i només les fa perquè vol casito, ja ens entenem. Però em va mirar amb aquests ulls blaus enormes que gasta i la cara de què vols tu ara que vaig riure sola pensant que jaja, si aquest és el problema més gros amb què arribo als 30.

Feia dies que s’atansaven i pensava, de forma recurrent, que quin vertigen, 30. Però hi arribo havent tancat el calvari més llarg que he viscut, en forma de carrera universitària a distància, amb la pujada de sou que això implica i també amb una calma general que feia dies que no tenia i, a priori, molt temps lliure, que és tot el que desitjo al meu dia a dia. Han arribat amb sorpreses boniques que em poden fer perquè, encara que vagi d’espavilada, sóc una mica ingènua o molt confiada. I també amb reaparicions de persones amb qui he compartit tant, amb videotrucades d’aquelles que hi són sempre i bufant les espelmes al costat de qui més estimo. M’han regalat un sofà, de sorpresa, del qual no sé com me n’aixecaré per anar a treballar perquè és extremadament millor que el que tenia abans, comodíssim. I també una cafetera espectacular que m’ocupa mitja cuina i que apretes un botó i la resta se fa sol i ja m’agrada perquè sóc una mica gandula. I un joc de taula, a mi que els jocs de taula meh, però que l’accepto perquè m’han promès que no quedarà així. En fi, lo important, és que tot això ho he fet al costat dels qui hi són sempre i que, al final, avui només és un dia, però la vida en són molts.

I arribo als 30 amb certa consciència de tot plegat, de què em passa per dins i més o menys què passa per fora i, sobretot, amb la sensació – molt cansada i gairebé sempre satisfactòria – d’estar aprenent, en molt poc temps, tantes coses com no havia après mai. I, bueno, també arribo als 30 sense haver fet grans coses, assumint que la vida no té res especial reservat per mi, perquè al final, les grans coses son la vida i especial ho és tot allò que va arribant.

Avui estic agraïda, perquè a vegades penso que sóc un desastre de persona que no mereix res del que té i després passen coses, com aquests darrers tres o quatre dies molt intensos i bonics, que m’ensenyen – o em recorden – que visca l’amor entre les persones que hi som perquè volem ser-hi. Tant de bo aquesta sensació em duri molt temps dins del cor i no se m’oblidi amb la facilitat que se m’obliden les coses bones.

del qui i del quan

Qui em coneix ja ho sap de sobres: odio aquestes dates amb tot el meu cor i tota la meua ànima. Algunes vegades penso que és una mica per aquesta rebel·lia mal resolta que tinc per dins que pensa que a mi ningú m’ha de dir amb qui he de celebrar o quan ho he de celebrar, jo que sé.

En tot cas, enfilant ja la recta final, crec que no va gaire d’això. Acabo moltes d’aquestes jornades desgastada i plena d’angúnia. Hi ha moments en què tinc ràbia, una ràbia que m’envaeix sencera i em faria dir coses desagradables, molt desagradables. Les penso i els hi poso paraules i, per sort, només es queden dins del meu cap perquè crec que ja no sóc aquella persona a qui li importava tres merdes ferir als altres.

I com que encara no sé bloquejar i eliminar persones que no vull que formin part del meu entorn proper, perquè les tradicions i tot això, empasso i ho faig perquè PATATA. No sé per què ho faig, suposo que perquè encara no he recollit prou valentia per dir fins aquí: que jo vull celebrar les coses amb qui em doni la gana i quan em doni la gana.

DUBTE

Pujo al cotxe i quan porto vuit o deu quilòmetres rodats m’agafa el dubte de si he agafat la targeta després de pagar a la gasolinera. També començo a dubtar a veure si m’hauré deixat la cartera damunt del taulell i també si he posat gasolina enlloc de dièsel. Aquest últim qüestionament el descarto perquè ja fa una estona que rodo i me n’hauria adonat. Quant als altres, he de parar obligatòriament en un desvio a comprovar que, efectivament, ho he guardat tot i ho porto a la motxilla.

Surto de casa després d’una estona cosint i penso que merda, que a veure si no hauré desendollat la planxa. Em sobrevola el dubte constantment, miro el mòbil cada dos per tres per si em truca la veïna que surt fum per sota la porta o els bombers o els mossos per informar-me que ho he perdut tot. Quan arribo a casa, més aviat del que hauria perquè la idea m’amarga el dia, veig que, efectivament, he desendollat la planxa en acabar de fer-la servir.

M’he fet un tàper i també començo a dubtar si, al sortir de casa d’esma, m’hauré deixat el fogó obert. No tinc constància dins del meu cap d’haver-lo apagat, malgrat em jugaria el coll que ho he mirat tres o quatre cops. Faig un missatge a la veïna del davant, que té un joc de claus meues, a veure si pot fer-hi un cop d’ull. Em fa certa vergonya, perquè tinc la cuina feta una merda amb els plats bruts de fa quinze dies i la vitro amb una solera que ni se veuen les ratlles que delimiten les rodones. Però no sé tirar endavant el dia pensant en casa cremada i/o en la factura de la llum que m’arribarà. Efectivament, el fogó està apagat i la veïna ja ha descobert com de marrana sóc.

Arribo a casa després d’aparcar el cotxe al parking, em despullo i em poso al llit i, així de cop, començo a desvetllar-me perquè dubto sobre si m’he deixat les claus posades i me’l robaran. Fa un fred que pela a casa, però aparto el nòrdic i vaig descalça fins al rebedor on, efectivament, hi ha les claus del cotxe, però que, si no l’hagués tancat, les portes se bloquejen soles passats uns minuts. Com no he pogut pensat abans que no puc cridar l’ascensor per pujar a casa sense una clau minúscula que porto al clauer de les claus del cotxe?

Surto de la feina, que són les tantes. A l’oficina fa un fred que pela i tinc un radiador elèctric sota la taula mentre treballo que m’escalfa els peus i les cuixes. Arroplego tot, tanco porta, camino amb les mans a les butxaques i l’esquena encongida i, quan ja sóc a tres minuts de casa, no és que dubti, és que ho tinc claríssim: m’he deixat el radiador encès i és divendres. Reculo, desfaig el camí amb tot el puto fred que fa per arribar a l’oficina i veure que, evidentment, he apagat el radiador i, fins i tot, l’he desendollat.

L’O. em demana que li regui les plantes mentre és fora. Hi vaig alguns dies a la setmana a revisar que tot estigui bé. Fa tres dies que no hi he passat i, de sobte, dubto per si no he apagat la bomba d’aire calent que he encès perquè té un raconet bonic on m’he quedat a llegir una estona. Que porta tres dies tirant escalfor i que li arribarà una factura de la hòstia. Deixo de fer el que estic fent de forma sobtada, vaig a buscar el cotxe i condueixo ràpid, com si ara em vingués de tres minuts. Efectivament, no tant sols la bomba d’aire està apagada sinó que també estan abaixats els ploms.

I igual que amb les merdes petits, també dubto, dubto, dubtooooooooooo de les que no són merdes i les que no són petites. No sé si algun dia puc confiar que també puc fer-ho bé de tant en tant (que s’ha demostrat que sí), perquè aquesta desconfiança em fa fer quilòmetres, perdre temps i viure de la preocupació en quantitats industrials i insostenibles.

les últimes vegades

Ja és dilluns i, com cada dilluns, ens reunim un grup de persones a qui estimo molt i amb qui em sento molt bé i sopem i riem i mirem un capítol d’això que fan a tv3. Després allarguem més o menys, depenent de com de cansades estem, alguns fan el ronso més estona que d’altres i, durant la resta de la setmana, la quotidianitat ens permet o no de veure’ns algun altre dia.

Ara pensava en escriure’ls perquè no sé a casa de qui anirem.

M’agrada perquè, durant aquelles hores, casa de cadascú passa a ser una mica casa de tothom. Per exemple, i potser és una mica tonto, ens remenem els armaris de la cuina buscant plats i bols o obrim calaixos per trobar els tovallons o obrim les portes tancades de les habitacions per trobar més cadires de les que hi ha al voltant de la taula. Per mi, la meua intimitat és sagrada, però que em remenin la casa durant aquelles hores m’és igual, perquè, en certa manera, ja formen part de la meua casa. Allò que trobo tan ridícul que es diu de són casa.

Ara pensava en escriure’ls perquè no sé a casa de qui anirem i no sé si dir-ne catastrofisme o excés de realisme adult, però m’he parat un moment a pensar que aquesta, igual que d’altres coses, també s’acabarà. O deixarem de fer-ho i trobarem altres espais. Senzillament, un dia ningú preguntarà on anem el dilluns següent i ningú ho enyorarà gaire i, la setmana que ve, no preguntar per no fer-ho començarà a ser la nova tradició.

No serà nou, no serà cap primera vegada: d’altres han estat presents de forma molt forta i després han estat passat de forma molt forta, també.

Només que rumiava en com serà l’última vegada. Em venen al cap algunes últimes vegades que no sabia que ho eren, de fet ni pensava que hi hauria última vegada per això o allò. També això passarà em repeteixo, últimament, perquè torno a tenir alguna baixada. També això passarà em sap greu repetir-me ara que escric a veure demà on anem a veure Crims.

I m’agrada veure que, després de tenir èpoques en què me les passo pensant en coses que ja no són amb nostàlgia o temporades que només tinc al cap coses terrorífiques que potser seran amb una ànsia terrible, veig poc a poc que les coses passen i ja està.

De totes formes, avui no crec que sigui l’última vegada, la veritat, perquè el capítol serà una primera part.

els confins d’aquest sofà

Ahir – o potser ja avui pels tiquis-miquis – ens posàvem a dormir a les tantes. Serà una visita fugaç, sens dubte, més de l’habitual, i a més, a aquestes hores, n’hi ha que encara dormen.

Però mentre em despullo per posar-me al llit, que és el meu llit aquí i que és un sofà, miro aquest jersei de sanefes peruanes que porto. Ja hem recordat abans, a crits, que el primer cop que vaig venir a Banstraat també el portava. Tinc moltes fotos que m’ho recorden: les fotos d’una escapada, també ràpida, que va ser una mica de fugida al mig d’uns mesos raros.

Munto la paradeta, la baixera que hi va gran, el llençol que fa olor a net i la coixinera que no encaixa amb els coixins del sofà, i em tapo amb una manteta de fil gruixut. Lo de sempre.

Paro a pensar moltes coses abans d’adormir-me. Penso moltes coses en molt poc temps, perquè estic molt cansada i de cop m’adormo. Sense premeditació: com he arribat cada cop que he vingut, com he viscut els dies aquí, com n’he marxat. Com és un refugi, que ja vam quedar que vol dir doble fugida i com sempre m’ha anat bé no fer gran cosa mentre sóc aquí.

Penso ràpid en totes les misèries que ha vist aquest sofà i com cada cop que he anat venint també han anat a menys. Em faig gràcia, mira, Anna, també això ha passat. Ara casi ja no en tinc i m’agafa la pressa per aprofitar cada moment fent coses, moltes coses.

Sí, ara m’he despertat amb aquesta ànsia de voler fer, fer, fer i m’he posat una mica nerviosa perquè són quarts de dos i no hi ha una ànima que es bellugui. Però la màgia d’estar aquí és aquesta: que a vegades no cal fer res, només descansar juntes i riure’ns dels usis que anem tenint i que ens són tan absurds com bonics de compartir.

hipocondrisme: amputació de dits

Feia dies que em rondava la idea pel cap. Com una mosca que entra al menjador i es dedica a donar tombs per l’espai que hi ha entre la tele i qui la mira. Que hi és, saps que hi és perquè, joder, la tens als morros. Només que, de tant en tant, enfoques cap a allò que hi surt a la pantalla i deixes de veure-les. Però, de cop, t’adones que hi són i ja no veus res més que les putes mosques en rotllana.

Jo me’n vaig adonar un cap de setmana que voltava per casa. Dissabte al matí tenia totes les puntes dels dits plenes de puntets vermells. No sabia quant de temps feia que els hi tenia. I si feia molts dies i ja era massa tard? A la tarda, s’havien transformat en una mena d’ampolles diminutes que feien que tingués ultra sensibilitat quan tocava qualsevol cosa.

Si hi ha alguna cosa que em genera més addicció que pensar-me que m’estic morint, és mossegar-me els repels del voltant de les ungles. Des d’aquell moment, també ho era mossegar-me aquest tipus d’ampolles diminutes de les que surt líquid i (no se podia saber) deixaven els dits en carn viva.

La mare me va dir que ja aniríem al metge, però clar, era dissabte a la tarda i estàvem parlant de que, com a molt d’hora, em veurien dilluns al matí. Tenint en compte que jo no em volia morir, vaig valorar totes les opcions realistes que podrien passar amb els meus dits plens de líquid d’aspecte sospitós després d’esperar tants dies (tres) en anar al metge. Era evident que l’opció amb més possibilitats d’esdevenir un fet era l’amputació. I em convencia a mi mateixa: no pateixis, que morir-te no et moriràs, a una mala, et tallaran els dits.

Aquesta història no sé si l’havia explicat a ningú, però disset anys després encara em recordo, allà assegudeta a la geladeria de Ricardo, mirant-me les mans, començant a gestionar el complexe que em generaria no tenir dits. I disset anys després, quan la vida se’m fa bola em tornen a sortit puntets vermells, que se’m fan ampolles petitetes per totes les mans i, també, disset anys després me les segueixo mossegant i deixant-me les mans fetes un cristo.

Per cert: mans que encara tinc perquè sembla ser que la doctora no va valorar l’amputació com una opció real.