El padrí tenia, de colze en avall, la pell morena i arrugada, les mans tacades pel sol i unes ungles dobles i esquerdades. De colze en amunt, tenia uns bracets blancs i sequets, amb la pell que li penjava llisa, suau i les clavícules ben marcades. També tenia els ulls blaus i nets radere d’unes ulleres gruixudes i una cabellera blanca tupida i brillant que es pentinava enrere o s’amagava davall de la gorra. Quan s’assentava, creuava les cames amb delicadesa i remenava un palillo entre les dents. El padrí era un home de poques paraules i era tosc i obstinat. Fa poc me’n vaig adonar: tremendo capricorn.
Quan era petita, molts dies patia perquè sempre estava morrut amb uns o altres. Aquests de la cooperativa del pa, que això o allò. Els de l’aigua, que demà arribaria a la forcada i no sé quantos. Els que boicotegen al capellà i, després, sempre a primera fila a missa major.
Rascant una mica, ara de més gran, he anat entenent per què sempre tenia fronts oberts. El padrí era un home íntegre. I combregaríem més o menys en què deia, però estava clar que no li agradaven les hipocresies. Ni les injustícies. Ni les corrupcions. Ni les mentides. Ni els trucs per sortir-ne més guanyador que els altres.
A la terra, no se li ha d’anar a mitges tintes. Està clar: si sembres, reculls. I sembla que el padrí ho aplicava més enllà del tros.
Però el món, massa sovint, no està preparat per la gent de coses clares.
És més fàcil acceptar la teua part del pastís, fer pinya per aconseguir els interessos propis, jugar brut per sortir-ne guanyador.
El padrí no jugava aquest joc.
I per això, si voleu pensar que avui el padrí estaria trist, jo no m’ho crec. Perquè el padrí estaria decebut i enfadat, s’hi posaria de cara i s’arromangaria els pantalons per entrar al fangar. Diria les veritats, les seues, suposo. Faria callar a més d’una, potser fa dies que ja ho hauria fet, i pararia totes les merdes que fan mal als qui estimem.
Però, en fi, són coses de família. De família de sang. La que perdona humiliacions i permet maltractes, de la que no triem, la que ens ve donada i la que ens toca assumir a qualsevol cost. Aquesta. Coses de família i, ja se sap, els draps bruts, es renten a casa.