La forma en que paseas

María vive en el Albaicín y yo llego al barrio a media tarde tarde. En realidad, estoy harta de gente y quizás esa zona tampoco sea la mejor idea, pero qué le vamos a hacer. De hecho, estoy TAN han harta de multitudes, que me ha parecido que la Alhambra era meh.

Pues luego, está María, con quien me pasa esa cosa que parece que nos conozcamos desde siempre y sólo acaba de llegar, pero nos contamos la vida con todo lujo de detalles y nos entendemos. Simple. Y compartir, habíamos compartido cuatro días. En plan cuatro días exactos, que los contamos.

Pero salgo del callejón y me abre la puerta y dice que es como medio milagroso que esté allí. Y sí: estoy. Luego o el día siguiente paseamos. El Albaicín es precioso, a la vez que difícil de andar cuando estás cansada, con que yo andaba lenta, lenta. Y María me dice que le encanta la forma en que paseo: así como poco a poco, como sin prisa, como sin día, sin hora y ya veremos.

Yo me pongo a pensar que ojalá pudiera caminar siempre de ese modo, pero que las cosas no siempre son de una manera u otra, que descubrir y entender que no todo es blanco o negro es el mayor logro de mi vida. Y que hoy sigo andando lenta, que eso es lo que siento, mañana veremos. Porqué anteayer andaba rápido para que no terminara la hora del parquímetro y qué haré por la tarde todavía es un misterio. Quizás me quedo quieta para que nadie me escuche, vamos a ver.

En todo caso, cada momento tiene su ritmo y, a pesar que en días como hoy me cuesta entender que, a veces, hay que poner pausa, sé que lo andado siempre merece la pena. Incluso cuando hay que deshacer camino o cuando las zarzas te han rajado todos los tobillos.

Mira, hoy sigo caminando con las huellas de lo que he sido a mis espaldas. No las puedo borrar, pero sí decidir cómo serán las que pise de ahora en adelante. Y, con pocas dudas, me parece que sé la dirección.

El dia que vaig conèixer el teu nen

feia fred i es feia fosc aviat i jo seia sota la mirada distreta del Godard mentre rostava el plat. I, precisament, quan vas començar a parlar, només desitjava que res fos tan greu perquè el mal no fos irreparable. En aquell moment vaig descobrir que t’estimava, perquè sembla que quan s’estima no se vol que l’altre pateixi gens ni mica. Jo crec que no hi ha cap mal prou irreparable, més o menys. Però, en tot cas, sí que era tan greu.

Ara torna a fer fred i sembla que tantes coses han canviat i d’altres segueixen igual. I no hi ha toc de queda però se torna a fer fosc més aviat i tot segueix sent tan greu. Però igual ja som més amics, amb aquest nen rabiós.

I, joder, que avui conduïa ràpid per l’autovia buida, amb tots els sentits posats en la conducció perquè pensava que ara em va malament morir-me i no voldria pas que a la pena del teu nen s’hi sumés la pena del teu adult. Com anirà això, doncs ni idea, però en tot cas, no vull arriscar-me a que no hi hagi cap més vida i això se quedi així i aquí. I que, mira, les botes grogues prefereixo portar-les jo fins que la sola estigui llisa.

Tornarà a passar (quatre després)

Demà o demà passat comença la tardor i tant de bo tot l’any fos tardor. Perquè al vespre es fa fosc aviat, però no gaire; perquè a les nits fa fred, però no gaire i perquè puc portar les jaquetes d’entretemps. Sí, i perquè no s’apropa l’estiu, sí sobretot, perquè s’allunya de l’estiu.

I ara que tinc vehicle propi vull pujar a la muntanya perquè el verd primavera és espectacular, però els grocs i els marrons i els rojos de la tardor em recorden que si les arrels són fortes, què més dóna que caiguin les fulles una altra vegada.

I sí, ho sé segur perquè ja hi he estat abans: tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

les claus de casa

La Kua ve del Vietnam i ha acabat a casa per aquelles coses que, a vegades, té la vida. Va arribar abans d’ahir i ens vam entendre de forma gairebé automàtica. Va fluir. I després ella va cuinar, vam xerrar, vam beure dalt de la muntanya i tota la pesca. El cas és que sí: va fluir tant i tan bé que li vaig deixar un joc de claus de casa. Perquè fes el que volgués, entrés, sortís, etcètera; sense haver d’estar, necessàriament, pendents l’una de l’altra.

Pensava que, fa només tres dies, ni sabia que la Kua existia i avui li he deixat les claus de casa. Amb tot el que implica: les meues coses de valor, els meus espais d’intimitat, els meus records absurds, les meues fotos preferides, la bèstia amb qui comparteixo pis. Tot, mira. Però li he deixat les claus amb la fe de qui encara creu que hi ha persones bones.

I podria haver-ho destruït tot i obert el gat en canal, però no ho ha fet: ha endreçat la roba que hi havia estesa, ha comprat cervesa per les dues i ha preparat un sopar boníssim. I podria haver deixat els pèls al forat de la dutxa i els plats bruts mal amuntegats sobre el taulell, però no: els plats són nets, les restes del sopar en un plat a la nevera i el forat de la dutxa absolutament despejat.

Deixar les claus de casa és com estimar: obrir les portes i confiar. Saber que poses a les mans de l’altra tot el que ets i tot el que tens, tot el que sents i tot el que has construït, sabent que t’arrisques a patir. A que et facin mal. A que et facin pols.

O que, com la Kua, entrin i tinguin cura dels espais sagrats, habitin els racons amb respecte, cuidin el gat que esgarrapa quan se sent amenaçat. Fregant algun plat brut i no deixant pèls a la dutxa. Compartint cervesa, compartint menjar, rient, explicant-nos la vida a una profunditat rara (sobretot per allò de que fa tres dies no ens coneixíem). I demà, en marxar, deixarà les claus a l’armariet del costat de la porta i tancarà sense fer massa soroll.

Amb la certesa que, si algun dia poso un peu a Hanoi, també jo tindré un joc de claus de casa seva.

per dormir i no somiar

Ara mateix diria que es deia Donald, però tampoc sé si hi posaria la mà al foc. Ens vam conèixer a l’església de la Virgen de África. Feia d’escolanet i deia que l’havia ajudat tant. El mossèn era un home vidu, que s’havia ordenat després que morís la seva dona i la verge d’Àfrica una figura lletja que provocava molta devoció.

El Donald era camerunès i tenia divuit anys recent fets. Parlava fatal el castellà, mentre deia moltes coses. Generalment, només se l’entenia pel context i perquè gesticulava en excés. En un moment, va assenyalar el CETI i va dir-nos que allò era casa seva. Que entréssim, que ens l’ensenyaria. No hi vam entrar mai. Després ens van explicar que fins feia poc havia viscut en un pavelló on tenien altres xavals menors d’edat desubicats.

I venia i ballava i reia i no parava mai de moure’s. Compartíem tant com tan poc. Sí: ens enteníem prou perquè compartíem – només (?) – l’espai i el moment. I això ens van apropar. Com sempre, posar-hi cara ajudava a comprendre una mica algun patiment.

Després vam tornar i, com sempre, les coses es van difuminant. Suposo que toca resignar-s’hi. Jo no me n’havia recordat més, del Donald, malgrat en aquell moment em va impactar la seva existència. Fins ara, que retornen als xavals tanca enllà, d’aquesta manera tan impune, aprofitant que el focus està en un altre lloc.

En fi, si ens vam conèixer i compartir i ja ni me’n recordo gaire, em fa cert mal pensar en tots aquells a qui no coneixerem mai perquè els estan tornant per la porta del darrere, ràpid i net.

El Donald (sí, que crec que es deia així) volia ser electricista o llauner, ara no acabo de fer memòria. Bevia moltíssim: vodka barat, ginebra barata, el que fos barat. I era prou simple: que si se n’anava a dormir borratxo, al menys, no somiava.

fragilitats

L’aire del vespre o l’aire de la nit sempre és revelador. Perquè són les hores baixes i perquè quan se fa silenci criden més fort les pors i les neures. Hi ha vespres en què les sé fer callar bé i vespres que no trobo el fons on fer peu i retombo pel llit durant hores i hores amb els ulls com taronges.

I mentre el món se’n va a la merda, i ho sé, i per això em sap greu ser tan pesada amb lo meu, sempre hi ha persones que agafen fragilitats i ni les ignoren, ni les menyspreen. Les cuiden. S’hi recreen amb tanta precisió que espanta deixar entrar algú tan endins de casa. Però mira: quan hi són, m’atreveixo a saltar confiant que hi haurà xarxa.

Com estàs, avui?

La nit també és un lloc on perdre’s pels carrers buits de la ciutat i l’aire fred m’esborrona però m’està bé. Massa (potser) al límit del toc de queda. I sempre, per sort, hi ha qui surt del llit per venir-me a acompanyar, malgrat totes les meues pors i malgrat totes les meues neures. Malgrat que hi hagi algun dia en què les meves fragilitats estiguin tan esmolades que, sense voler, fereixin de mort allò que es troben per davant.

massa

Val: massa és igual a volum per densitat. No ho entenc gaire perquè, al final, sóc de lletres. I no serà pas que no intento entendre-ho, de veritat, eh? Potser avui ho deixo, o demà, o l’altre. Lo de voler-ho entendre-ho sempre tot, dic. O igual se me’n passaran les ganes, calla. Jo que sé.

El que sí que sé, és que a estones deambulo sense massa rumb i hi ha dies que em costa veure , fins i tot, el demà en el sentit més estricte de la temporalitat. Què hi farem. Però ahir em vaig comprar un impermeable groc amb l’excusa que si entro en un túnel que connecti totes les dimensions possibles, em pugui reconèixer qui ho hagi de fer. Amb una mica de sort, no n’existirà cap més que la que ens ha tocat viure (que a estones se’ns fa llarga i tot, eh) i, mira, anirem fent, recuperant les ganes en aquells Moments que ens salven la Vida.

Sí: a mi em passa, també, sobretot quan me despistes i deixo de recordar que estic trista. I després, que no m’agrada esforçar-m’hi, però encara menys m’agrada fer cas. I tot això i allò.

Aleshores, és com que les casualitats i les sincronies ens porten a un lloc, a un mateix lloc alhora i després, quan l’universa ja ha fet la feina dura, ens encarreguem nosaltres de dinamitar-ho més o menys tot. Entre el desastre i el miracle.

I vaja, que sí, que si hem de multiplicar tot el volum per tanta densitat, clarament surt massa. Però jo, ja saps: hi ha coses que penso que mai són massa.

el dia que vaig saber que era guapa

Fa uns dies vaig trobar aquesta imatge sobre els privilegis i com que sempre sóc de fer tots els tests i demés enquestes que trobo per internet, vaig estar remenant-lo una estoneta.

Interseccionalitat - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

No és cap sorpresa descobrir que habito, la major part de la meva vida, la meitat superior del dibuix. En tot cas, n’hi ha un, dels biaixos, que m’agrada especialment: el de ser una persona guapa. Una persona guapa segons la manera en com la societat et diu que has de ser guapa, clar. I m’he remuntat al dia que vaig saber que jo sí que entrava dins aquesta categoria, amb més o menys marge de maniobra.

Sempre havia pensat que el ser una persona que encaixa amb els canons de bellesa no necessàriament t’obre portes. Potser, en cert sentit, segueixo pensant-ho. Però m’aturo un moment i reviso la meva vida i veig un punt d’inflexió: el moment en que prenc consciència que sí que hi entro, en general, dins d’aquest cànon. Podria fer una llista de coses que es consideren bé ✅ sobre com és el meu cos, però en fi, igual m’arriscaria a semblar insolentment creguda, amb un ego més descomunal del que ja passejo. No crec que sigui ben bé així, però en fi, ja ens entenem.

A mi, encaixar-hi m’ha apropat a l'(auto)acceptació. Desenganyem-nos: quan la resta t’accepta, costa menys fer-ho amb tu mateixa. I dic menys, perquè les imperfeccions sempre estan multiplicades quan una se les mira des de la pròpia perspectiva. Però el que vull dir és que sentir que ets allò que s’espera d’un cos, facilita el camí de la vida. A mi, no haver-me de barallar contra el meu nas, el meu acné o el pèl de les meves cuixes m’ha permès barallar-me contra coses que no eren Jo mateixa. Suposo que ho agraeixo. També ho dic: no visc sense complexos, però la societat me’n genera menys i el treball per combatre-me’ls és menys feixuc i dolorós.

Perquè el dia que jo vaig saber que era guapa, la meua forma de relacionar-me amb les altres persones també va canviar. En aquell moment vaig descobrir que podia jugar amb moltes coses d’allò que era per fora i, a partir d’aquí, reconstruir allò que era per dins i fer-ho servir en el dia a dia. En realitat, entendre que no em cal preocupar per allò físic, em porta a relaxar-me, sabent que ningú posarà el dit a la llaga d’allò que em desagrada de mi – perquè igual no és tan evident, no pas perquè no existeixi – i em deixa treure’m l’armadura més sovint.

I em pregunto, massa vegades, què passaria si a totes les coses que més o menys desobeeixo – digues-ne depilació, sostenidors o maquillatges – els tragués el factor que se m’escapa del control. Si seria capaç de no depilar-me, no vestir sostenidors o anar amb la cara neta si tingués més pèl del que toca o més pit del que toca o més grans a la cara dels que toca. Mira, la resposta sol ser que igual no, igual no seria capaç perquè aniria per darrere en la meua lluita per ser qui vull ser.

Total, que opto per treure’m mèrits i, al final, dic que la manera com em veig ha estat una butlleta de loteria més o menys guanyadora, perquè a més, també sóc blanca i europea i cis i tinc estudis superiors i etc. Aleatorietat. Però que, sens dubte, encaixar amb els patrons que la societat ha decidit que havien de ser, m’ha facilitat prou la manera com funciona allò que tinc dins del meu cap i, en conseqüència, la manera com sóc avui.

En fi, no sé com tancar-ho, així que, si pretenem acabar amb tot l’hemisferi de dalt de la roda dels privilegis per començar el camí de la vida des de la mateixa línia de sortida i de forma col·lectiva, no se m’acudeix gran cosa, més enllà de fer petar el sistema. Que bona sort, amigues.

buit

Aquesta nit he dormit a casa del pare i la mare perquè la solitud, massa estones, ja se’m soledat. Com poden arribar a fer tan mal les coses tan bones? Suposo que arriscar té aquestes coses. Ai, la intensitat: per a bé i per a mal.

I ara, que l’oscar m’ha dit que toco el buit amb la punta dels dits, he oberts els ulls. Penso que no tan sols toco el buit amb la punta dels dits, sinó que m’hi trobo de ple. Fins al coll i a la deriva; sense gasolina al motor, sense rems, sense àncora.

M’ho diu mentre em recull amb la furgo nova i descobrim paisatges amb més o menys ajuda del google maps i riem i cantem i ploro moltíssim. Em toca l’orella: la Vida.

I, enmig del buit, hi trobo l’Ares, sigui l’hora que sigui del dia que sigui, que ho deixa tot perquè sóc prioritat. I l’Helena, que no m’aconsella, que m’acompanya. I l’Uma, que ja és aquí, que m’obre portes a casa a l’únic poble amb toc de queda de la zona. I l’Enric, que aprèn a tractar les meues rareses i m’hi quedo a gust. I el pare i la mare, recordant-me on és el refugi més gran que tinc, fent-me companyia fins que caic adormida aquest dia que sembla prou negre. I la Gemma i el Jordi i la Martina que, enmig de tot, suposo que no gosen travessar fronteres, però aconsegueixen que els senti al costadet. I algun com estàs estrany que no sé com entomar i encaixar enmig de tot.

Sí: de cop, obro els ulls i veig que el buit – ja m’ho ha dit l’oscar – és només teoria. Que al buit hi trobo tant amor que, encara que no em vegi capaç de ser massa més, ara mateix tinc ganes de donar les Gràcies. Suposo que tastar el buit mai és fàcil. No m’ho està sent.

Però penso que igual, de moment, només és mig buit. I igual demà serà mig ple, jo que sé.

la línia de baix

Com agafar el baix quan sempre has estat la veu cantant, el solo de guitarra o la bateria que fa una entrada triomfant al començament de la cançó. Probablement, una de les lliçons més complicades d’aprendre que he rebut aquests darrers mesos.

I tot comença amb un grup de persones meravelloses, sense cap mena de dubte. Tan meravelloses com inexpertes, així en general. Tan inexpertes com enèrgiques i il·lusionades. I jo: per aquí i per allà. Que, si estiro, corro el risc de que algú es desenganxi, així que no queda més opció que empènyer, acompanyar a qui porta el pas més lent, frenar a qui corre massa. Perdre la paciència massa vegades, intentar contenir-me amb més o menys traça. I oblidar-me de que el meu nom pugui quedar als annals de la història immediata.Va d’això? Ahir ho suposava, avui ho sé gairebé segur.

Quan marxa tothom de la colònia i quedem quatre gats fent de cotxe escombra, em passejo pels llocs que hem ocupat els darrers deu dies. Ara, en silenci. Només ressona alguna porta que peta amb el corrent d’aire, perquè ja se sap que enguany totes les finestres havien d’estar permanentment obertes. Estic rebentada, estic tan cansada que, per primer cop a la meua vida, agraeixo que s’hagin acabat les colònies. Però penso en tot el que hem aconseguit, que ni és poc, ni era fàcil. Ha acabat amb èxit inqüestionable. Malgrat tot.

Jo ja no em crec discursos fàcils sobre que les monitores i monitors canviarem el món, tampoc crec en la idealització d’aquests deu dies: només una història més, de poca durada, però molta energia i algun moment de màgia. I sento que ja he superat que ningú em demanés una signatura al cançoner i que poques nenes es vinguessin a acomiadar de mi després de tot. També que alguna monitora em retregui que no va saber com fer-ho fins que ja érem al quart dia. I respiro, penso que això és el res a canvi i que ja constava al contracte. Però costa, joder si costa.

Mira: l’última tarda, el Gerard es va fer mal. Poc mal, però suficient per baixar a l’hospital. I enmig de l’huracà de coses que estaven passant, preludi d’una nit èpica, vaig agafar el cotxe per seure tres hores a la sala d’espera, mentre la traumatòloga resolia les coses més urgents. Semblava l’univers dient-me relaxa’t i confia.

Perquè, després, flueix tot i quan s’han fet amb amor, les coses funcionen. Fulards amunt, coreografies apreses. La inexpertesa fusionant-se amb la veterania, de forma gairebé impecable. Mirades brillants, abraçades al camp d’esports. Les famílies reconeixent-nos felices a les fotos i a la vida. Remeno el mòbil i trobo alguna foto i m’hi veig, sorprenentment, guapa de contenta. Amb perspectiva, probablement no ha estat el meu millor any de colònies, però sí l’any en què més coses he après.

I segurament em tocarà tornar a fer un exercici de re-reconèixer la meva feina en tot això. Perquè l’última nit va passar sense mi i va passar bé, molt bé. I, després de deu dies sentint-me la baixista anònima de la banda, he de re-escoltar la cançó sense la línia de baix i adonar-me que totes les peces de l’engranatge, tant les que es senten fàcilment com les que no, són necessàries perquè tot això funcioni.

I, com sempre, perquè tot allò que construïm, toqui el cel.