del qui i del quan

Qui em coneix ja ho sap de sobres: odio aquestes dates amb tot el meu cor i tota la meua ànima. Algunes vegades penso que és una mica per aquesta rebel·lia mal resolta que tinc per dins que pensa que a mi ningú m’ha de dir amb qui he de celebrar o quan ho he de celebrar, jo que sé.

En tot cas, enfilant ja la recta final, crec que no va gaire d’això. Acabo moltes d’aquestes jornades desgastada i plena d’angúnia. Hi ha moments en què tinc ràbia, una ràbia que m’envaeix sencera i em faria dir coses desagradables, molt desagradables. Les penso i els hi poso paraules i, per sort, només es queden dins del meu cap perquè crec que ja no sóc aquella persona a qui li importava tres merdes ferir als altres.

I com que encara no sé bloquejar i eliminar persones que no vull que formin part del meu entorn proper, perquè les tradicions i tot això, empasso i ho faig perquè PATATA. No sé per què ho faig, suposo que perquè encara no he recollit prou valentia per dir fins aquí: que jo vull celebrar les coses amb qui em doni la gana i quan em doni la gana.

DUBTE

Pujo al cotxe i quan porto vuit o deu quilòmetres rodats m’agafa el dubte de si he agafat la targeta després de pagar a la gasolinera. També començo a dubtar a veure si m’hauré deixat la cartera damunt del taulell i també si he posat gasolina enlloc de dièsel. Aquest últim qüestionament el descarto perquè ja fa una estona que rodo i me n’hauria adonat. Quant als altres, he de parar obligatòriament en un desvio a comprovar que, efectivament, ho he guardat tot i ho porto a la motxilla.

Surto de casa després d’una estona cosint i penso que merda, que a veure si no hauré desendollat la planxa. Em sobrevola el dubte constantment, miro el mòbil cada dos per tres per si em truca la veïna que surt fum per sota la porta o els bombers o els mossos per informar-me que ho he perdut tot. Quan arribo a casa, més aviat del que hauria perquè la idea m’amarga el dia, veig que, efectivament, he desendollat la planxa en acabar de fer-la servir.

M’he fet un tàper i també començo a dubtar si, al sortir de casa d’esma, m’hauré deixat el fogó obert. No tinc constància dins del meu cap d’haver-lo apagat, malgrat em jugaria el coll que ho he mirat tres o quatre cops. Faig un missatge a la veïna del davant, que té un joc de claus meues, a veure si pot fer-hi un cop d’ull. Em fa certa vergonya, perquè tinc la cuina feta una merda amb els plats bruts de fa quinze dies i la vitro amb una solera que ni se veuen les ratlles que delimiten les rodones. Però no sé tirar endavant el dia pensant en casa cremada i/o en la factura de la llum que m’arribarà. Efectivament, el fogó està apagat i la veïna ja ha descobert com de marrana sóc.

Arribo a casa després d’aparcar el cotxe al parking, em despullo i em poso al llit i, així de cop, començo a desvetllar-me perquè dubto sobre si m’he deixat les claus posades i me’l robaran. Fa un fred que pela a casa, però aparto el nòrdic i vaig descalça fins al rebedor on, efectivament, hi ha les claus del cotxe, però que, si no l’hagués tancat, les portes se bloquejen soles passats uns minuts. Com no he pogut pensat abans que no puc cridar l’ascensor per pujar a casa sense una clau minúscula que porto al clauer de les claus del cotxe?

Surto de la feina, que són les tantes. A l’oficina fa un fred que pela i tinc un radiador elèctric sota la taula mentre treballo que m’escalfa els peus i les cuixes. Arroplego tot, tanco porta, camino amb les mans a les butxaques i l’esquena encongida i, quan ja sóc a tres minuts de casa, no és que dubti, és que ho tinc claríssim: m’he deixat el radiador encès i és divendres. Reculo, desfaig el camí amb tot el puto fred que fa per arribar a l’oficina i veure que, evidentment, he apagat el radiador i, fins i tot, l’he desendollat.

L’O. em demana que li regui les plantes mentre és fora. Hi vaig alguns dies a la setmana a revisar que tot estigui bé. Fa tres dies que no hi he passat i, de sobte, dubto per si no he apagat la bomba d’aire calent que he encès perquè té un raconet bonic on m’he quedat a llegir una estona. Que porta tres dies tirant escalfor i que li arribarà una factura de la hòstia. Deixo de fer el que estic fent de forma sobtada, vaig a buscar el cotxe i condueixo ràpid, com si ara em vingués de tres minuts. Efectivament, no tant sols la bomba d’aire està apagada sinó que també estan abaixats els ploms.

I igual que amb les merdes petits, també dubto, dubto, dubtooooooooooo de les que no són merdes i les que no són petites. No sé si algun dia puc confiar que també puc fer-ho bé de tant en tant (que s’ha demostrat que sí), perquè aquesta desconfiança em fa fer quilòmetres, perdre temps i viure de la preocupació en quantitats industrials i insostenibles.

les últimes vegades

Ja és dilluns i, com cada dilluns, ens reunim un grup de persones a qui estimo molt i amb qui em sento molt bé i sopem i riem i mirem un capítol d’això que fan a tv3. Després allarguem més o menys, depenent de com de cansades estem, alguns fan el ronso més estona que d’altres i, durant la resta de la setmana, la quotidianitat ens permet o no de veure’ns algun altre dia.

Ara pensava en escriure’ls perquè no sé a casa de qui anirem.

M’agrada perquè, durant aquelles hores, casa de cadascú passa a ser una mica casa de tothom. Per exemple, i potser és una mica tonto, ens remenem els armaris de la cuina buscant plats i bols o obrim calaixos per trobar els tovallons o obrim les portes tancades de les habitacions per trobar més cadires de les que hi ha al voltant de la taula. Per mi, la meua intimitat és sagrada, però que em remenin la casa durant aquelles hores m’és igual, perquè, en certa manera, ja formen part de la meua casa. Allò que trobo tan ridícul que es diu de són casa.

Ara pensava en escriure’ls perquè no sé a casa de qui anirem i no sé si dir-ne catastrofisme o excés de realisme adult, però m’he parat un moment a pensar que aquesta, igual que d’altres coses, també s’acabarà. O deixarem de fer-ho i trobarem altres espais. Senzillament, un dia ningú preguntarà on anem el dilluns següent i ningú ho enyorarà gaire i, la setmana que ve, no preguntar per no fer-ho començarà a ser la nova tradició.

No serà nou, no serà cap primera vegada: d’altres han estat presents de forma molt forta i després han estat passat de forma molt forta, també.

Només que rumiava en com serà l’última vegada. Em venen al cap algunes últimes vegades que no sabia que ho eren, de fet ni pensava que hi hauria última vegada per això o allò. També això passarà em repeteixo, últimament, perquè torno a tenir alguna baixada. També això passarà em sap greu repetir-me ara que escric a veure demà on anem a veure Crims.

I m’agrada veure que, després de tenir èpoques en què me les passo pensant en coses que ja no són amb nostàlgia o temporades que només tinc al cap coses terrorífiques que potser seran amb una ànsia terrible, veig poc a poc que les coses passen i ja està.

De totes formes, avui no crec que sigui l’última vegada, la veritat, perquè el capítol serà una primera part.

els confins d’aquest sofà

Ahir – o potser ja avui pels tiquis-miquis – ens posàvem a dormir a les tantes. Serà una visita fugaç, sens dubte, més de l’habitual, i a més, a aquestes hores, n’hi ha que encara dormen.

Però mentre em despullo per posar-me al llit, que és el meu llit aquí i que és un sofà, miro aquest jersei de sanefes peruanes que porto. Ja hem recordat abans, a crits, que el primer cop que vaig venir a Banstraat també el portava. Tinc moltes fotos que m’ho recorden: les fotos d’una escapada, també ràpida, que va ser una mica de fugida al mig d’uns mesos raros.

Munto la paradeta, la baixera que hi va gran, el llençol que fa olor a net i la coixinera que no encaixa amb els coixins del sofà, i em tapo amb una manteta de fil gruixut. Lo de sempre.

Paro a pensar moltes coses abans d’adormir-me. Penso moltes coses en molt poc temps, perquè estic molt cansada i de cop m’adormo. Sense premeditació: com he arribat cada cop que he vingut, com he viscut els dies aquí, com n’he marxat. Com és un refugi, que ja vam quedar que vol dir doble fugida i com sempre m’ha anat bé no fer gran cosa mentre sóc aquí.

Penso ràpid en totes les misèries que ha vist aquest sofà i com cada cop que he anat venint també han anat a menys. Em faig gràcia, mira, Anna, també això ha passat. Ara casi ja no en tinc i m’agafa la pressa per aprofitar cada moment fent coses, moltes coses.

Sí, ara m’he despertat amb aquesta ànsia de voler fer, fer, fer i m’he posat una mica nerviosa perquè són quarts de dos i no hi ha una ànima que es bellugui. Però la màgia d’estar aquí és aquesta: que a vegades no cal fer res, només descansar juntes i riure’ns dels usis que anem tenint i que ens són tan absurds com bonics de compartir.

hipocondrisme: amputació de dits

Feia dies que em rondava la idea pel cap. Com una mosca que entra al menjador i es dedica a donar tombs per l’espai que hi ha entre la tele i qui la mira. Que hi és, saps que hi és perquè, joder, la tens als morros. Només que, de tant en tant, enfoques cap a allò que hi surt a la pantalla i deixes de veure-les. Però, de cop, t’adones que hi són i ja no veus res més que les putes mosques en rotllana.

Jo me’n vaig adonar un cap de setmana que voltava per casa. Dissabte al matí tenia totes les puntes dels dits plenes de puntets vermells. No sabia quant de temps feia que els hi tenia. I si feia molts dies i ja era massa tard? A la tarda, s’havien transformat en una mena d’ampolles diminutes que feien que tingués ultra sensibilitat quan tocava qualsevol cosa.

Si hi ha alguna cosa que em genera més addicció que pensar-me que m’estic morint, és mossegar-me els repels del voltant de les ungles. Des d’aquell moment, també ho era mossegar-me aquest tipus d’ampolles diminutes de les que surt líquid i (no se podia saber) deixaven els dits en carn viva.

La mare me va dir que ja aniríem al metge, però clar, era dissabte a la tarda i estàvem parlant de que, com a molt d’hora, em veurien dilluns al matí. Tenint en compte que jo no em volia morir, vaig valorar totes les opcions realistes que podrien passar amb els meus dits plens de líquid d’aspecte sospitós després d’esperar tants dies (tres) en anar al metge. Era evident que l’opció amb més possibilitats d’esdevenir un fet era l’amputació. I em convencia a mi mateixa: no pateixis, que morir-te no et moriràs, a una mala, et tallaran els dits.

Aquesta història no sé si l’havia explicat a ningú, però disset anys després encara em recordo, allà assegudeta a la geladeria de Ricardo, mirant-me les mans, començant a gestionar el complexe que em generaria no tenir dits. I disset anys després, quan la vida se’m fa bola em tornen a sortit puntets vermells, que se’m fan ampolles petitetes per totes les mans i, també, disset anys després me les segueixo mossegant i deixant-me les mans fetes un cristo.

Per cert: mans que encara tinc perquè sembla ser que la doctora no va valorar l’amputació com una opció real.

hipocondrisme: el primer cop que em moria

Tenir una mica d’otitis va ser el pretext perfecte per tornar a treure, per enèsima vegada, el puto tema de conversa en què jo explico totes les vegades que he pensat que em moria de malaltia. Encara no puc parlar del meu mal actual, perquè l’otitis sembla que ja no mata en l’espai-temps on visc, però jo no tinc fe cega en les metgesses i els metges que em visiten. Sempre tinc la desesperança que seré aquell típic cas en què un error estúpid de diagnòstic acaba en paràlisi facial, amputació d’extremitats o ceguera absoluta. Ara, per exemple, després de sis dies eterns de dolor timpànic, ocular i, sobretot, cervical, segueixo amb l’espineta de pensar que igual tinc meningitis. I fins que no se confirmi que no, que efectivament només és otitits, no em veig amb cor de parlar del tema.

Però sí de la resta de cops en què he pensat que patia de coses mortals que han acabat sent rucades.

El primer cop que pensava que la vida se m’acabava no tenia més de vuit o deu anys. Realment, aquell cop encara no era experta en simptomatologia ni havia llegit cap article de tumedicodigital punto com. Però sí que tenia una cosa clara, perquè més o menys sempre he estat una nena observadora: que la gent que tenia càncer era calba. No sabia exactament què era causa i què era conseqüència, però era un fet contrastat i comprovat.

I, és clar: si una cosa porto a la genètica, és l’alopècia i la caiguda de cabell és la primera reacció del meu cos davant qualsevol cosa. Estrès? Caiguda de cabell. Ansietat? Caiguda de cabell. Canvi d’alimentació? Caiguda de cabell. Canvi d’estació? Caiguda de cabell. Penso que em moro? Caiguda de cabell. I no ens mentirem: no vaig sobrada. La meua mata és pobreta, quatre pèls, una cua de rata. Em cauen més de tres cabells i els compto amb molt neguit. M’agafa la neura d’acabar sent un agent més del calvari que és Cal Fusteret de Juneda.

Torno al tema: la meua jo de vuit o deu anys, comptant els pèls que em queien. Molts, tenia la sensació i, a més, el terra del lavabo de casa, aleshores, era blanc. Sempre era ple de cabells. Socorro: m’estava quedant CALBA. Calba de càncer, és clar.

Em fa certa gràcia tendra recordar-me al lavabo sense saber expressar com de malament em sentia perquè, dins del meu cap, era súper evident que m’estava morint. Ara sóc molt més experta i no pensaria que allò és càncer, sinó tres mil altres patologies gravíssimes que acaben en la mort o en coses pitjors.

Però d’aquella nena que ja patia per estar malalta, segueixo mantenint intacta l’angoixa que em produeix sentir que tinc alguna cosa. Autodiagnosticar-me merdes i patir severament. Puc parlar de les coses que ja se m’han curat amb certa mofa, però quan en ve una de nova, no puc evitar preocupar-me en excés, donar tombs al llit hores i hores, mirar pel·lícules sense enterar-me de res del que hi passa perquè ja tinc el cap a la UCI.

En fi, he pensat que hi ha nínxol de mercat, perquè amb el Roger, que és l’únic que m’entén, ens fem podcasts per treure l’angoixa que ens provoca el mínim símptoma i ens va bé. No tant lo de treure-ho (que la sensació d’emmalaltir és ben real, es digui en veu alta o no) sinó lo de sentir que no tothom se’n riu i ho troba estúpid, i t’entén i t’acompanya en el teu dolor, que al cap i a la fi, només sol existir dins del cap d’una mateixa.

Seguiré, crec. En la propera entrega (així per generar hype) explicaré aquella època de la meua vida en què pensava que m’haurien d’amputar els dits i no podria anar mai més al conservatori perquè QUI TOCA LA FLAUTA SENSE DITS. I el conservatori, la flauta i la música en general me la suava, en realitat, però estava enamorada d’una persona d’allà dins i el dramita que no ens el treguin mai.

començar a estimar

Pujàvem cinta transportadora amunt, després d’haver fet una compra que s’ha passat en tres euros del pressupost que tenim. M’he girat i he quedat en contra del sentit de la marxa per veure’l de cara.

Ell m’ha mirat amb aquesta expressió de malcarat que sempre té i jo he posat els ulls guerxos.

M’ha preguntat per què el mirava així de malament.

He sospirat mirant al sostre.

Quan he baixat el cap, hi estava ell, amb els ulls guerxos.

Hem rigut juntets fins que la cinta ha arribat a dalt i ara penso que en aquell moment deu haver estat quan l’he començat a estimar.

I que bé, perquè quin sentit deu tenir fer això sense l’amor.

s’ha mort la inés

S’ha mort la Inés i a efectes pràctics, no implica gran cosa. La Inés era la cosina del pare i era dels manyos. Feia anys que no ens vèiem, segurament ni ens reconeixeríem amb els seus fills, que tenen edats semblants a la meua.

Els manyos eren un col·lectiu heterogeni i ben avingut que vivien en diferents llocs de l’Aragó i venien, cada any, un moment o altre de l’estiu. A la seua casa familiar, hi havia un garatge molt gran, amb unes rajoles blanques i lluentes que relliscaven i sempre tenien la portalada mig oberta. Més cap al fons, les germanes, que totes s’assemblaven molt i no sabia ben bé qui era qui, fumaven compulsivament. Els germans també s’assemblaven, entre ells, però l’un era la versió divertida de l’altre. Al sostre, un ventilador que no parava mai de girar i, a la butaca, la germana del padrí, que era sorda com una tàpia i portava unes ulleres que s’enfosquien amb la claror.

Després que se morís el padrí, també se va morir la tieta Maria i, poc a poc, la portalada que donava al garatge de rajoles blanques i lluentes va deixar d’obrir-se. Suposo, també, que aquesta tercera generació amb qui jugàvem ens vam anar fent grans i ja no ens agradava tant repassar les rajoles del carrer amb guixos de colors. Ens deixava de fer gràcia trobar-nos a les piscines de sorpresa. I al final, l’exotisme d’aquella gent que venia parlant castellà es va anar esfumant perquè també nosaltres vam aprendre l’idioma de forma polida i ja sabíem que cama era llit i pierna era cama.

Avui s’ha mort la Inés, després de molts dies malalta i, encara que no em genera gran cosa, sento el pas del temps de forma pesada i densa. I que si miro enrere, ara ja només veig els ventiladors del sostre, les rajoles blanques i lluentes i el terra del carrer pintat amb guixos de colors com si fos una pel·lícula d’aquestes on no hi passa res però la fotografia és bonica i nostàlgica.

els dos segons de silenci

Al final, la conclusió que en trec és que és un desgraciat. Un gran i complet desgraciat i ho és tant, perquè avarca el significat total de ser-ho.

Té una mirada que esquiva, que sempre està atenta de reüll però mai cedeix un mil·límetre a poder-lo mirar a la cara. És alt, però sense una altura intimidatòria. Més aviat té aquell mig metre descontrolat que tenen els adolescents quan comencen a deixar de ser nens però encara no són homes. Ell s’encongeix, geperut, mentre diu moltes paraules malsonants dirigides a fer mal, mentre el seu cos explica que s’està fent una bola perquè només es defensa.

I crida, insulta, sap quina tecla tocar per fer ferir amb més precisió: n’ha après dels millors, dels qui són mesquins o més astuts o tenen més experiència en l’art d’atacar amb dolenteria. Però ell no, ell és molt just, un tio tonto que només sap imitar per sobreviure. I és un desgraciat perquè té una ràbia que ves a saber d’on li neix i amenaça com una bomba de rellotgeria tota l’estona però, sobretot, és un desgraciat perquè no sé si algú se l’estima gaire. Lo pitjor és que ell mateix ho percep.

A mi em sap greu, perquè aconsegueix despertar-me el que vol, algun instint primari que he de contenir amb feines i treballs. Perquè jo -suposo- en sé més. Perquè jo intueixo que l’iceberg amaga molt gel davall del nivell de l’aigua. Perquè no és res personal cap a mi.

I perquè al final em convenço que només necessita sentir que algú es preocupa d’ell i li importa tenir-lo a prop. A pesar de tots els pesars, només és un nen que està sol i se n’ha sentit. Potser per això saluda a la gent anònima que es troba pel carrer i, a vegades, els dóna conversa intuint que comparteixen coses: el color de pell, la precarietat, la soledat o què sé jo.

El que passa és que, algun dia, li surt el tret per la culata i quan li pregunten d’on és calla de cop. Passen dos segons (eterns) de silenci mentre decideix què deu haver de respondre, sabent que ni això, ni allò és ben bé veritat o que ni això, ni allò és totalment mentida. Que, potser el que passa és que sigui el que sigui, ell és d’enlloc i de ningú i que tal com ha vingut ha viscut i tal com ha viscut marxarà.

I que suposo que sentir que tant és fa mal.