s’ha mort la inés

S’ha mort la Inés i a efectes pràctics, no implica gran cosa. La Inés era la cosina del pare i era dels manyos. Feia anys que no ens vèiem, segurament ni ens reconeixeríem amb els seus fills, que tenen edats semblants a la meua.

Els manyos eren un col·lectiu heterogeni i ben avingut que vivien en diferents llocs de l’Aragó i venien, cada any, un moment o altre de l’estiu. A la seua casa familiar, hi havia un garatge molt gran, amb unes rajoles blanques i lluentes que relliscaven i sempre tenien la portalada mig oberta. Més cap al fons, les germanes, que totes s’assemblaven molt i no sabia ben bé qui era qui, fumaven compulsivament. Els germans també s’assemblaven, entre ells, però l’un era la versió divertida de l’altre. Al sostre, un ventilador que no parava mai de girar i, a la butaca, la germana del padrí, que era sorda com una tàpia i portava unes ulleres que s’enfosquien amb la claror.

Després que se morís el padrí, també se va morir la tieta Maria i, poc a poc, la portalada que donava al garatge de rajoles blanques i lluentes va deixar d’obrir-se. Suposo, també, que aquesta tercera generació amb qui jugàvem ens vam anar fent grans i ja no ens agradava tant repassar les rajoles del carrer amb guixos de colors. Ens deixava de fer gràcia trobar-nos a les piscines de sorpresa. I al final, l’exotisme d’aquella gent que venia parlant castellà es va anar esfumant perquè també nosaltres vam aprendre l’idioma de forma polida i ja sabíem que cama era llit i pierna era cama.

Avui s’ha mort la Inés, després de molts dies malalta i, encara que no em genera gran cosa, sento el pas del temps de forma pesada i densa. I que si miro enrere, ara ja només veig els ventiladors del sostre, les rajoles blanques i lluentes i el terra del carrer pintat amb guixos de colors com si fos una pel·lícula d’aquestes on no hi passa res però la fotografia és bonica i nostàlgica.

els dos segons de silenci

Al final, la conclusió que en trec és que és un desgraciat. Un gran i complet desgraciat i ho és tant, perquè avarca el significat total de ser-ho.

Té una mirada que esquiva, que sempre està atenta de reüll però mai cedeix un mil·límetre a poder-lo mirar a la cara. És alt, però sense una altura intimidatòria. Més aviat té aquell mig metre descontrolat que tenen els adolescents quan comencen a deixar de ser nens però encara no són homes. Ell s’encongeix, geperut, mentre diu moltes paraules malsonants dirigides a fer mal, mentre el seu cos explica que s’està fent una bola perquè només es defensa.

I crida, insulta, sap quina tecla tocar per fer ferir amb més precisió: n’ha après dels millors, dels qui són mesquins o més astuts o tenen més experiència en l’art d’atacar amb dolenteria. Però ell no, ell és molt just, un tio tonto que només sap imitar per sobreviure. I és un desgraciat perquè té una ràbia que ves a saber d’on li neix i amenaça com una bomba de rellotgeria tota l’estona però, sobretot, és un desgraciat perquè no sé si algú se l’estima gaire. Lo pitjor és que ell mateix ho percep.

A mi em sap greu, perquè aconsegueix despertar-me el que vol, algun instint primari que he de contenir amb feines i treballs. Perquè jo -suposo- en sé més. Perquè jo intueixo que l’iceberg amaga molt gel davall del nivell de l’aigua. Perquè no és res personal cap a mi.

I perquè al final em convenço que només necessita sentir que algú es preocupa d’ell i li importa tenir-lo a prop. A pesar de tots els pesars, només és un nen que està sol i se n’ha sentit. Potser per això saluda a la gent anònima que es troba pel carrer i, a vegades, els dóna conversa intuint que comparteixen coses: el color de pell, la precarietat, la soledat o què sé jo.

El que passa és que, algun dia, li surt el tret per la culata i quan li pregunten d’on és calla de cop. Passen dos segons (eterns) de silenci mentre decideix què deu haver de respondre, sabent que ni això, ni allò és ben bé veritat o que ni això, ni allò és totalment mentida. Que, potser el que passa és que sigui el que sigui, ell és d’enlloc i de ningú i que tal com ha vingut ha viscut i tal com ha viscut marxarà.

I que suposo que sentir que tant és fa mal.

gastar-la bé

Segurament, una de les coses que fan més mal del món és haver d’escollir entre la felicitat de qui més estimes i l’opció que una mateixa ha posat per davant de la resta. Sec a posar-hi paraules gairebé un mes després, perquè ara sembla que ja només en queden les restes. Va passar com aquell cometa que passa un cop cada molt temps i que només el veuràs un cop a la vida. Avui ja només en queda el rastre de llum que en va deixar la cua i que sembla que ja no ho enlluerna tant tot i deixa marge a afigurar altres coses.

I ara que ja està, ho guardarem en una caixeta de records i el temps s’ocuparà d’anar difuminant-ne les ombres i quan fem memòria parlarem de les garlandes de llums, del seu somriure brillant, de com la mirava ell, dels balls, del vi, del cesk, de l’estima de tothom i, en fi, que deixarem anar les coses que han fet el camí una mica complicat. Espero ser-ne capaç, jo també.

Però si he de guardar un instant per emmarcar al menjador de casa o a la tauleta del costat del llit, és aquell en què, a quarts d’onze, l’Ares i el pare es van abraçar i el pare, que és una mica bledot, però sempre aconsegueix dissimular-ho, es va emocionar amb aquella cara de satisfet i feliç que va passejar tot el dia. Es posa roig i se li humitegen els ulls i respira ràpid.

I encara que sigui molt subtil, jo ho veig i m’agafa la plorera, perquè penso en l’estiu del divuit i en la incertesa que arrossegàvem i carregàvem. I en com d’impensable m’hauria semblat aquest precís instant si algú m’hagués dit que passaria. I en com, moltes vegades, ens agafen angúnies i neguits tontos que ens fan oblidar les coses importants, com la de poder celebrar la vida amb la gent que estimes.

L’Ares i el pare s’abracen i la mare se’ls mira i, malgrat fa aquella cara borde que també he heretat jo, sé que també està emocionada i feliç. I que som allà i que tot ha anat així i que podríem haver-ho fet millor o pitjor o d’una altra manera i que podrien haver passat prou coses incontrolables i que el pare no estigués abraçant l’Ares emocionat, però sí: som allà i, la final, la vida que ens hem perdut, ja sabem que simplement no existeix.

O mira, la vida que tenim, és la que és i hi ha dies que no ho veig clar, però hi ha moments (com aquest) en què confirmo que és prou bonica. I que la millor manera que tenim de gastar-la és estimant-nos fort.

que me lleve en un cometa (continuació)

és tard, tardíssim. sento com sona purpurina i em crema una mica per dins perquè no crec que hagi de sonar aquesta cançó, però també em fa gràcia perquè jo també vaig plena de purpurina. acabo feines pendents davant de l’ordinador, sola a la sala de monis, i penso en que què bé que s’hagi acabat tot i que s’hagi acabat bé.

i en ve una i se m’asseu al costat i mira el que faig. se queda allà en silenci, amb aquesta mirada de no deixar veure massa què hi té dins. i després ve l’altra i se m’asseu a l’altre costat i no ens diem res. però es fa una boleta a la meua espatlla i tanca els ulls i posem una cançó maca. i l’una me diu que vigili amb quina cançó trio perquè igual li fa cosa que sigui massa emotiva i l’altra calla, que totes sabem que és de plorar fàcil.

els deixo llegir la primera part d’aquell moment que estem vivint i que probablement només jo sé que és la continuació d’alguna cosa i entra i surt gent, que fa com mig interessar-se per veure o saber què passa però tothom acaba marxant. ja no se sent la música de fons. i mentre allà dins segueix sonant Pedro Guerra, jo les abraço. a la que m’ha dit que vigili què faig sonar comencen a caure-li uns llagrimons grossos com júpiter. s’amaga la cara a la meua falda, suposo que això de plorar no va amb ella.

sí: les abraço i les estimo molt. no vull que s’acabi aquell moment, mai.

però hi ha massa coses per fer aquesta última nit, i toca tornar a reprendre el mode pràctic i resolutiu una estoneta més.

en fi, només desitjo, de nou, molts anys després, que me lleve en un cometa

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (iii – la teoria de la relativitat)

Ara que ja sembla que controlo les quatre cordes, també sembla que l’univers no en té prou i, toca passar pàgina i començar la lliçó següent. En tot cas, sento que ja em trobo prou còmoda en aquesta línia de defensa.

Però qui em coneix sabrà que no és gens fàcil per mi això d’anar apagant focs constantment i resoldre les merdes de caire més logístic, acumulant cansament i vigilant que el camí estigui desbrossat perquè qui vingui darrere se’l trobi còmode de caminar. A vegades se me’n va la pinça de tanta resolució i resolutivitat i surto de la forma més primària. Em ve al cap aquell fragment de Haru en què diu que quan perdem la concentració és fàcil fer mal.

Enguany m’ha salvat (una mica) el simple però complex fet de relativitzar. Que arribo? Bé. Generalment arribo, certament. Que no arribo? Mala sort, algú altre ho haurà de fer. O no, i no passa (gairebé) res. (Treu els parèntesis, amiga). No, no passa res. O potser és que no passa com existia al meu cap i ja està: aleshores, certament, no passa res.

M’ha costat, m’ha costat infinit relativitzar, però m’ha salvat fer-ho. He viscut amb una intensitat suïcida i he mort. Ara li he dit a la mare que és l’edat, però m’ha dit que igual no, que igual és que he posat el cos al límit. També pot ser. Segurament és.

Per sort, en el meu camí per aprendre a relativitzar, també he descobert que puc deixar-me cuidar i acompanyar per persones a qui els ho dec tot i que m’és igual quina etiqueta ens pengin. La realitat és que sumen i curen i això és el que he necessitat. Segurament en elles he trobat espais que són vitamina i no drenatge, i després han deixat calma i no guerra. Hi són i vull que hi siguin, dins i fora de tot això.

Avui, des de casa, veig fotos i no surto a pràcticament cap. Igual no hi era, igual ni sé de què ha anat tot plegat, però des de la trinxera estic satisfeta. Mortalment satisfeta. Després de quaranta-vuit hores en horitzontal estic satisfeta.

Segur que vols tornar? em deia l’Alba entrant a Lleida. Segur, sí, vaig dir-li sense pensar-m’ho gens. Perquè, al final, el que ens queda és portar aquestes dosis de lo que sigui que és la Màgia a LaVida i potser no serà tan intens, però ens ajudarà a no morir en l’intent d’expandir-ho. Potser serà més constant, potser no ens posarà tant a prova i tampoc ens caldrà explotar perquè ens trobem al límit.

Així que, bentornada i bastant bendormida, assaboreixo les cagades i els encerts, les relacions boniques que hem continuat i les que hem descobert, les mirades de complicitat i les abraçades on els cors bategaven alhora. El saber apartar allò que resta i neix de coses lletges, sabent que potser hi és, però sense donar-hi més pes del que té.

I agraeixo haver conegut i viscut això tants anys. I agraeixo haver anat creixent i sabent fer i sabent ser conscient del que faig i sóc, encara que a dies no pugui tancar del tot aquest sac de pandora que em fa explotar i rebentar i ser també les meues ombres.

Sec al sofà i no sé quan m’aixecaré, potser d’aquí dos o tres dies. He estès una rentadora i és el màxim esforç que tinc previst de fer. Em veig encara restes de purpurina a la cama i ric una mica. Saps per què? Perquè ja veig la llum al final del túnel i això em fa feliç. I perquè sé que, malgrat i gràcies a tot plegat, encara he sentit que era AQUÍ.

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (ii)

Quan sona el pip de l’alarma, vol dir que ja no ha de sortir ningú més d’allà dins i és absurd com de contenta em fa. Pujo les escales a pas lent, intento entrar ràpid, però no garanteixo gran cosa. Sec damunt la taula i penso en aquella cançó que diu que si et veiessis com jo et veig i tot allò.

I parlem una mica de tot de coses sense importància que fan riure i ens fan riure i aquests dies no em cal massa més. Res més, inclús diria.

Que jo que sé, crec que als llits incòmodes somio més i hi tinc el son més lleuger. I m’hi agrada somiar coses agradables, despertar-me decebuda perquè allà era tot idíl·lic i adonar-me que només estava somiant coses que ja són reals. I somriure amb els ulls tancats i girar-me per seguir dormint, que aquesta nit feia fresca i se podia dormir bé.

Entra la llum del matí i se senten mixons. M’he despertat cansada, però m’he trobat amb una calma tremenda de saber que és AQUÍ.

hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (i)

L’olor de la casa que serà casa uns dies i que també ho és la resta de l’any des de més lluny. La llum fosca a les escales i clara a la peixera. L’ambient carregat del matí, l’aire fresc que entra per la finestra. L’eternitat al nostre davant. El gall a primera hora, els cops de porta a la darrera.

La gent i laVida. Intento posar pausa perquè la voràgine d’això que s’atansa no se m’emporti, però joder si me costa. La intensitat d’aquestes setmanes no ha tornat – encara – a la normalitat. Segueixo en alta freqüència: responc, parlo, decideixo, pregunto en excés sense rebre massa contesta. Acompanyo i intento deixar-me acompanyar. Controlo per bloquejar els meus dubtes i les meues inseguretats. També intento deixar-me descontrolar una mica i deixar que res sigui perfecte i que, així, ho pugui ser tot.

I al final, ens anem abraçant, perquè a vegades, hi ha persones que no volen dir coses amb paraules, però les acaben dient mentre s’apreta un cos contra l’altre.

Se’n va anant tothom i em torno a quedar sola amb aquells ulls grossos que són impossibles de llegir i que algun altre dia ja m’han fet estar-m’hi una estoneta. Ens abracem suau però ferm i penso endins que, per mi, no caldria que s’acabés mai, aquell moment.

Ai, sí, que després de molt de temps, torno a sentir que és AQUÍ.

quasi tot

Toquen dos quarts d’onze i corre una mica d’aire. No fa gaire que se n’ha anat el Roger i ha anat tancant, però aquests dies, la parròquia torna a ser de portes obertes.

Aquí es barregen les històries de la gent, que entra, que surt i l’Amadou ho resumeix de forma senzilla, potser sí, però sincera. Que al final, només has de respectar i la resta és fàcil. I sembla demagògic i simplista, però pren una mica més de valor quan ho diu un home musulmà, fill i germà de dues dones cristianes.

Suposo que la novetat suma punts a que allò sigui noticiable i, per això, avui el refugi de Sant Ignasi torna a ser un lloc petit. Recupera l’humilitat amb què començava fa un parell d’anys, perquè ja fa dies que s’organitza i ja no hi ha tant virus i perquè, probablement, ja està agafant el rol de tradició. En fi: ja no ens importa gaire, i tot això. De fet, m’hi incloc: sóc aquí perquè l’Ares m’havia dit que la tarda estava fluixa i jo he dit que em faci servir de comodí, si vol. Més per fer el favor que per voluntat de ser-hi. Si la diferència entre donar-ho tot i donar-hi quasi tot és infinita, avui sóc, sens dubte, de l’equip dels ‘quasi tot’ i no n’estic especialment orgullosa, tampoc.

Però he estat observant com el Ramon, amb els seus vuitanta-molts, perseguia la gent perquè signessin el full de la ILP per la regularització exprés de persones migrants i, després, s’enduia els papers orgullós d’haver omplert un parell de pàgines senceres en una estoneta. I també he xerrat amb el Roger d’estar amb calma amb les decisions i d’entendre que, si la xarxa és prou forta, la caiguda queda esmorteïda i hem parlat de gent amb noms i rostres i de molts problemes i poques solucions. Jo que sé: m’han reconciliat una mica amb la vida.

I, l’última mitja hora, m’he estat al carrer, veient passar gent amb panyoleta que tirava direcció als campos i he pensat que, quan el tio que ha entrat primer aquesta tarda surti de la parròquia per anar a treballar, probablement, encara hi haurà molta gent desperta i borratxa i en tindran per estona. Intento no jutjar massa, però em surt sol. Sempre se’m fan bola aquestes situacions i avui estic massa cansada per frenar.

També passen tres dones i una mira cap dins, perquè s’hi veu llum. Jo m’espero a que arribin les noies que faran nit mentre actualitzo el TL de Twitter a cada minut sense gaire entusiasme. Una de les senyores li pregunta a l’altra que què s’hi fa, tan tard, i l’altra que si hi dormen els temporers, també que hi sopen i tot això. I que ah, molt bé, així hauria de ser a tot arreu, li respon la primera.

Penso que sí, eh? i també penso que vull anar-me’n cap a casa a dormir al meu llit després de fer-me una dutxa freda i demà ja ho trobarem. Intento no entrar en bucles de contradiccions i incoherències que em fan sentir regular sense massa sentit, però em reafirmo en que estic molt cansada i em deixo anar una mica, sabent que només és això: cansament.

…..

Arribo a casa i tanco la porta amb clau per dins. Dues voltes, faig.

I em faig mig riure.

Dona-hi un tomb més, amiga, que sembla que lo de les portes obertes ha quedat a mans de sant Ignasi.

un cor molt gran

Avui m’he dignat a fregar tots els plats bruts que tenia a la pica. M’ha relliscat un tàper de vidre i se m’ha trencat: tot ha quedat ple de vidres petits i esmolats i m’he tallat totes les mans i m’ha sortit molta sang i he plorat exageradament. Tampoc m’he fet massa mal, però sembla que aquests dies totes les qui hem conegut al Miquel Àngel tenim l’ànima trista i qualsevol excusa és bona per treure la pena de dins.

És tan fàcil descriure’l, que tothom hi està d’acord: era una bona persona amb un cor molt gran. Ho sé perquè he tingut la sort de coincidir-hi. I també ho sé perquè llegeixis qui llegeixis, parlis amb qui parlis, ningú s’oblida de mencionar-ho. Sí: sembla difícil, avui, trobar algú amb qui tot sembla fàcil. I se’ns fa un buit terrible i ja s’omple d’enyorança, encara que no hagi arribat la data d’aquella reunió que estàvem a punt de tancar de cara a la setmana que ve.

Suposo que avui costa posar paraules. Però és indiscutible que ha estat d’aquells que, per allà on ha passat, ha fet bé i ho ha deixat prou millor de com ho havia trobat. A nosaltres ens ha fet millor equip, ens ha sacsejat una mica d’allà on érem i ens ha moderat quan semblava que ho volíem cremar tot a la babalà.

Estic segura que no ha hagut d’esperar gaire estona a que l’àngel d’esquenes amples i to dolç però inapel·lable el deixés passar al gran banquet.

Que sí: avui tenim l’ànima trista per l’absència sobtada. Pels pendents que, per sort, tots eren més o menys logístics: allò important ja ens ho sabíem. Però sobretot, també tenim l’ànima plena d’agraïment d’haver coincidit i compartit un trosset de camí, perquè quan camines amb algú de pas ferm però, alhora, flexible, la petjada que deixa costa d’esborrar.

El trobarem a faltar.