mentre el nen B. naixia a la quarta planta de l’hospital, el senyor R. ingressava a la uci: els havien confirmat que era un infart. i ho vaig trobar curiós, perquè la mare del nen B., que és ma cosina, és cardiòloga i, en un altre escenari, hauria estat vetllant per la vida del senyor R. però feia deies que ja no treballava i, aquella matinada, estava donant-li al nen B., la vida.
realment, quan ma cosina es va quedar embarassada per primera vegada em va impressionar. penso que és perquè deu ser la persona d’igual a igual que vaig conèixer primer. també la seua arribada va condicionar el sorgiment de l’anna mi: va ser ella qui em va prendre l’exclusivitat.
i la resta, va anar fent el seu curs: vam deixar les rodetes de la bici més o menys al mateix temps, vam aprendre a tirar-nos de cap a la piscina el mateix estiu. vam deixar de demanar menú infantil a la mateixa boda. sospitàvem que els regals dels reis ens portaven eren les joguines que compartiríem durant tot l’any. inclús, coses de la vida, vam començar a festejar amb qui semblava que seria el pare dels nostres fills respectius al mateix any. de fet, en el seu cas, ha estat així.
en el meu, he fet el que he pogut. i me l’he mirat de reüll moltes vegades, el camí que ha anat fent ella.
l’altre dia, la psicòloga em va dir que potser era el moment de rellegir la meua vida des d’un lloc nou. potser així em seria més fàcil perdonar-me, entendre’m i no exigir-me. no exigir-me tantíssimes coses que no van amb mi i, així, relativitzar la insuficiència en què m’ubico dia sí i dia també. rellegir trenta-tres anys amb un nou llenguatge que em faci comprendre’m des de la tendresa i viure les meues neures en pau. no cal dir-ne neures, em diria l’ana perquè aquesta paraula em condiciona: viure la meua opció en pau.
que hi ha massa dies que desitjo desitjar el que els altres aspiren i m’esforço molt per voler voler el que més o menys tothom vol i voler voler ser el que no sóc per encaixar en un lloc que ni m’agrada, ni em fa bé. si és que no vull allò que no vull, vull voler-ho, mira que és trist. però neix el nen B. i penso que voldria voler la maternitat perquè tot seria més fàcil i no decebria al pare i a la mare i el pau tindria un cosí i podria passar a ser el pau mi i tothom seria feliç i menjaríem perdices por siempre jamás.
en canvi, del que tinc ganes, és de trucar a l’oscar i preguntar-li pel senyor R. i estar una estona al telèfon i regar les plantes mentre passen les hores, esperant que no hi hagi cap més notícia que el temps que passa sense cap notícia.
que estic contenta amb l’arribada del nen B., no voldria que se’m mal interpretés.
però a vegades, em permeto triar la meua opció sense massa culpa. és una opció simple però molt complicada d’escollir quan em pesen massa els judicis que capitanejo jo mateixa. en fi, és una opció que va de trucades i d’avions i de vi i d’expressions que conformen un llenguatge que només entenem entre entre dos. no aspiro a gaire més, sent honesta, però necessito acceptar-ho. i no sé si em fa vertigen o una mica de por, això de començar a ubicar les coses des d’aquest prisma nou. però potser així em permetré, d’una puta vegada després de més de tres dècades, desitjar el que jo desitjo.