Categoria: aContraCorRent

  • està anant molt bé (NO?)

    Em fa feliç – i no puc començar d’altra manera – dir que he tornat a ser feliç. No sé com ha passat, però ha sigut molt fàcil. No sé si en sóc plenament responsable. Majoritàriament, sí, però no puc negar que més o menys totes les persones qui m’han acompanyat aquests dies han estat còmplices de recuperar-ne la il·lusió. Quin camí més llarg i quina línia d’arribada més emocionant!

    En fi, ara veig que Línia del baix, controlada. Teoria de la relativitat, gairebé assumida al cent per cent. Torno a sortir en quatre fotos comptades, acabo tot això sense la firma de ningú en un cançoner que ni m’he molestat en agafar. De les bromes internes entre monis me n’entero de la meitat. I m’agrada molt sentir-me en pau amb això i a pesar d’això, jo que sempre he pecat de main character a temps complet. Em quedo tots els moments en què he observat des de la llunyania i la calma, veient que fluïa, que les persones trobaven un lloc on estar bé i que, en general, no importava res fora d’allà.

    Un dia jo seia en un racó, sola, mirant com plovia. Tothom era al poble, fent jaleo i quedàvem els quatre de la rereguarda, que tancàvem coses aprofitant la calma estranya que queda a la colònia quan tothom està por ahi. Va venir la Rosa per l’esquena i em va dir ‘està anant molt bé, no, aquest any?’. Està anant molt bé, Rosa, sí i m’agrada que tu també ho vegis <3.

    I ara, que ja sóc a casa, i que la vida segueix, enyoro la sensació de present que m’han regalat aquestes colònies. Han estat uns dies d’aprenenetatge, com sempre. Però saps aquell tram que és pla, que el creua l’aigua clara d’algun rierol de muntanya, que ve després d’una costa pronunciada i és el preludi de seguir ascendint? Doncs així. Suposo que toca seguir amunt, sense perdre massa la perspectiva i amb la mirada allà on poso cada peu.

    Ara deixa’m ubicar totes les cares, cadascuna de les paraules, algunes llàgrimes de pena i d’alegria, els moments més eufòrics i els més rabiosos. També les complicitats que s’aniran esfumant a mesura que avancin els dies i no passa res: el que compta és tot allò que va ser i que ningú ens pot nit prendre, ni embrutar.

    Estic rebentada, encara, i a estones em poso trista perquè en tres dies veig com se’m va escapant la calma entre els dits. Vol dir que començo un altre cop, la pujada, que el camí no s’acaba – déu me’n guard – i que calça’t i endavant.

  • que me lleve en un cometa (continuació)

    és tard, tardíssim. sento com sona purpurina i em crema una mica per dins perquè no crec que hagi de sonar aquesta cançó, però també em fa gràcia perquè jo també vaig plena de purpurina. acabo feines pendents davant de l’ordinador, sola a la sala de monis, i penso en que què bé que s’hagi acabat tot i que s’hagi acabat bé.

    i en ve una i se m’asseu al costat i mira el que faig. se queda allà en silenci, amb aquesta mirada de no deixar veure massa què hi té dins. i després ve l’altra i se m’asseu a l’altre costat i no ens diem res. però es fa una boleta a la meua espatlla i tanca els ulls i posem una cançó maca. i l’una me diu que vigili amb quina cançó trio perquè igual li fa cosa que sigui massa emotiva i l’altra calla, que totes sabem que és de plorar fàcil.

    els deixo llegir la primera part d’aquell moment que estem vivint i que probablement només jo sé que és la continuació d’alguna cosa i entra i surt gent, que fa com mig interessar-se per veure o saber què passa però tothom acaba marxant. ja no se sent la música de fons. i mentre allà dins segueix sonant Pedro Guerra, jo les abraço. a la que m’ha dit que vigili què faig sonar comencen a caure-li uns llagrimons grossos com júpiter. s’amaga la cara a la meua falda, suposo que això de plorar no va amb ella.

    sí: les abraço i les estimo molt. no vull que s’acabi aquell moment, mai.

    però hi ha massa coses per fer aquesta última nit, i toca tornar a reprendre el mode pràctic i resolutiu una estoneta més.

    en fi, només desitjo, de nou, molts anys després, que me lleve en un cometa

  • hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (iii – la teoria de la relativitat)

    Ara que ja sembla que controlo les quatre cordes, també sembla que l’univers no en té prou i, toca passar pàgina i començar la lliçó següent. En tot cas, sento que ja em trobo prou còmoda en aquesta línia de defensa.

    Però qui em coneix sabrà que no és gens fàcil per mi això d’anar apagant focs constantment i resoldre les merdes de caire més logístic, acumulant cansament i vigilant que el camí estigui desbrossat perquè qui vingui darrere se’l trobi còmode de caminar. A vegades se me’n va la pinça de tanta resolució i resolutivitat i surto de la forma més primària. Em ve al cap aquell fragment de Haru en què diu que quan perdem la concentració és fàcil fer mal.

    Enguany m’ha salvat (una mica) el simple però complex fet de relativitzar. Que arribo? Bé. Generalment arribo, certament. Que no arribo? Mala sort, algú altre ho haurà de fer. O no, i no passa (gairebé) res. (Treu els parèntesis, amiga). No, no passa res. O potser és que no passa com existia al meu cap i ja està: aleshores, certament, no passa res.

    M’ha costat, m’ha costat infinit relativitzar, però m’ha salvat fer-ho. He viscut amb una intensitat suïcida i he mort. Ara li he dit a la mare que és l’edat, però m’ha dit que igual no, que igual és que he posat el cos al límit. També pot ser. Segurament és.

    Per sort, en el meu camí per aprendre a relativitzar, també he descobert que puc deixar-me cuidar i acompanyar per persones a qui els ho dec tot i que m’és igual quina etiqueta ens pengin. La realitat és que sumen i curen i això és el que he necessitat. Segurament en elles he trobat espais que són vitamina i no drenatge, i després han deixat calma i no guerra. Hi són i vull que hi siguin, dins i fora de tot això.

    Avui, des de casa, veig fotos i no surto a pràcticament cap. Igual no hi era, igual ni sé de què ha anat tot plegat, però des de la trinxera estic satisfeta. Mortalment satisfeta. Després de quaranta-vuit hores en horitzontal estic satisfeta.

    Segur que vols tornar? em deia l’Alba entrant a Lleida. Segur, sí, vaig dir-li sense pensar-m’ho gens. Perquè, al final, el que ens queda és portar aquestes dosis de lo que sigui que és la Màgia a LaVida i potser no serà tan intens, però ens ajudarà a no morir en l’intent d’expandir-ho. Potser serà més constant, potser no ens posarà tant a prova i tampoc ens caldrà explotar perquè ens trobem al límit.

    Així que, bentornada i bastant bendormida, assaboreixo les cagades i els encerts, les relacions boniques que hem continuat i les que hem descobert, les mirades de complicitat i les abraçades on els cors bategaven alhora. El saber apartar allò que resta i neix de coses lletges, sabent que potser hi és, però sense donar-hi més pes del que té.

    I agraeixo haver conegut i viscut això tants anys. I agraeixo haver anat creixent i sabent fer i sabent ser conscient del que faig i sóc, encara que a dies no pugui tancar del tot aquest sac de pandora que em fa explotar i rebentar i ser també les meues ombres.

    Sec al sofà i no sé quan m’aixecaré, potser d’aquí dos o tres dies. He estès una rentadora i és el màxim esforç que tinc previst de fer. Em veig encara restes de purpurina a la cama i ric una mica. Saps per què? Perquè ja veig la llum al final del túnel i això em fa feliç. I perquè sé que, malgrat i gràcies a tot plegat, encara he sentit que era AQUÍ.

  • hi ha dies que encara sento que és AQUÍ (i)

    L’olor de la casa que serà casa uns dies i que també ho és la resta de l’any des de més lluny. La llum fosca a les escales i clara a la peixera. L’ambient carregat del matí, l’aire fresc que entra per la finestra. L’eternitat al nostre davant. El gall a primera hora, els cops de porta a la darrera.

    La gent i laVida. Intento posar pausa perquè la voràgine d’això que s’atansa no se m’emporti, però joder si me costa. La intensitat d’aquestes setmanes no ha tornat – encara – a la normalitat. Segueixo en alta freqüència: responc, parlo, decideixo, pregunto en excés sense rebre massa contesta. Acompanyo i intento deixar-me acompanyar. Controlo per bloquejar els meus dubtes i les meues inseguretats. També intento deixar-me descontrolar una mica i deixar que res sigui perfecte i que, així, ho pugui ser tot.

    I al final, ens anem abraçant, perquè a vegades, hi ha persones que no volen dir coses amb paraules, però les acaben dient mentre s’apreta un cos contra l’altre.

    Se’n va anant tothom i em torno a quedar sola amb aquells ulls grossos que són impossibles de llegir i que algun altre dia ja m’han fet estar-m’hi una estoneta. Ens abracem suau però ferm i penso endins que, per mi, no caldria que s’acabés mai, aquell moment.

    Ai, sí, que després de molt de temps, torno a sentir que és AQUÍ.

  • la línia de baix

    Com agafar el baix quan sempre has estat la veu cantant, el solo de guitarra o la bateria que fa una entrada triomfant al començament de la cançó. Probablement, una de les lliçons més complicades d’aprendre que he rebut aquests darrers mesos.

    I tot comença amb un grup de persones meravelloses, sense cap mena de dubte. Tan meravelloses com inexpertes, així en general. Tan inexpertes com enèrgiques i il·lusionades. I jo: per aquí i per allà. Que, si estiro, corro el risc de que algú es desenganxi, així que no queda més opció que empènyer, acompanyar a qui porta el pas més lent, frenar a qui corre massa. Perdre la paciència massa vegades, intentar contenir-me amb més o menys traça. I oblidar-me de que el meu nom pugui quedar als annals de la història immediata.Va d’això? Ahir ho suposava, avui ho sé gairebé segur.

    Quan marxa tothom de la colònia i quedem quatre gats fent de cotxe escombra, em passejo pels llocs que hem ocupat els darrers deu dies. Ara, en silenci. Només ressona alguna porta que peta amb el corrent d’aire, perquè ja se sap que enguany totes les finestres havien d’estar permanentment obertes. Estic rebentada, estic tan cansada que, per primer cop a la meua vida, agraeixo que s’hagin acabat les colònies. Però penso en tot el que hem aconseguit, que ni és poc, ni era fàcil. Ha acabat amb èxit inqüestionable. Malgrat tot.

    Jo ja no em crec discursos fàcils sobre que les monitores i monitors canviarem el món, tampoc crec en la idealització d’aquests deu dies: només una història més, de poca durada, però molta energia i algun moment de màgia. I sento que ja he superat que ningú em demanés una signatura al cançoner i que poques nenes es vinguessin a acomiadar de mi després de tot. També que alguna monitora em retregui que no va saber com fer-ho fins que ja érem al quart dia. I respiro, penso que això és el res a canvi i que ja constava al contracte. Però costa, joder si costa.

    Mira: l’última tarda, el Gerard es va fer mal. Poc mal, però suficient per baixar a l’hospital. I enmig de l’huracà de coses que estaven passant, preludi d’una nit èpica, vaig agafar el cotxe per seure tres hores a la sala d’espera, mentre la traumatòloga resolia les coses més urgents. Semblava l’univers dient-me relaxa’t i confia.

    Perquè, després, flueix tot i quan s’han fet amb amor, les coses funcionen. Fulards amunt, coreografies apreses. La inexpertesa fusionant-se amb la veterania, de forma gairebé impecable. Mirades brillants, abraçades al camp d’esports. Les famílies reconeixent-nos felices a les fotos i a la vida. Remeno el mòbil i trobo alguna foto i m’hi veig, sorprenentment, guapa de contenta. Amb perspectiva, probablement no ha estat el meu millor any de colònies, però sí l’any en què més coses he après.

    I segurament em tocarà tornar a fer un exercici de re-reconèixer la meva feina en tot això. Perquè l’última nit va passar sense mi i va passar bé, molt bé. I, després de deu dies sentint-me la baixista anònima de la banda, he de re-escoltar la cançó sense la línia de baix i adonar-me que totes les peces de l’engranatge, tant les que es senten fàcilment com les que no, són necessàries perquè tot això funcioni.

    I, com sempre, perquè tot allò que construïm, toqui el cel.

  • Paraules que em fan feliç (x)

    30 de juny de 2019

    Com començar? Pinta llarg. Però crec que ni el llibre més gruixut de la història seria capaç de descriure com em sento a aquestes hores.

    Per dir-ho ras i clar: sóc la persona més afortunada del món. Va: intentaré ser breu.

    Recordo el meu primer KMP admirant l’Aleix, el Carles, l’Oscar, l’Albert quan ho donaven tot per quatre mataos com jo com la resta de persones acampades. També el meu segon KMP on ens van donar una samarreta verda, amb una frase a l’esquena que deia: “imagina que el que construeixes toca el cel”. La portava el primer dia de colònies, no sé si algú s’hi va fixar però, com a la vida, ni hi ha res casual. No sé si enteneu què vol dir això: a mi m’ha costat anys d’eufòries passatgeres, de plors perquè no entenia moltes coses, de frustracions perquè pensava que no valia, de complicitats, moltes i diverses, d’amor, de ràbia, d’incomprensió… en definitiva, un conjunt d’emocions que em resulten inexplicables, però que, senzillament, sento així.

    Per mi, aquest “imagina que el que construeixes toca el cel” sou vosaltres. Sense més. Sou el millor equip de què he format part. Totes i cadascuna de les vostres particularitats, especialment el Paraguaio, amb qui hem crescut junts, fem tàndem en aquest merder que són les colònies, i això és sempre un plaer, un honor i una sort. I també l’Ares: companya constant i fidel, a les bones i a les dolentes, quan s’ha de felicitar i quan s’ha d’acompanyar en l’error.

    A totes i tots: gràcies. Per ser com sou, per haver aportat tantes coses bones i boniques a aquest equipàs que hem format. M’ho heu posat extremadament fàcil. A cadascú pel seu granet de sorra, perquè això hagi estat increïble. I, sobretot, a aquelles persones que s’han incorporat de nou: sou uns novatos brutals. És un luxe haver pogut compartir aquest pas tan important amb vosaltres, en especial, a aquelles i aquells que vau formar part de la meua primera generació de nenes i nens de colònies.

    Ahir també pensava en els nostres primers anys de colònies. L’altre dia era a la dutxa (estrany…) i pensava en tot plegat i em vaig posar a plorar. És increïble, sí, el que hem fet aquest any. Hem aconseguit l’inaconseguible: ens hem cuidat entre totes, ens hem estimat, sempre hem trobat l’abraçada i el somriure necessaris per tirar endavant en hores baixes. Estic feliç d’haver-me trobat amb cadascuna de vosaltres en aquest camí: sento les colònies com la meva vida, hi inverteixo moltes hores i molta energia. Però quan el retorn és aquest, sento que val la pena. I, sobretot, perquè els 59 nens i nenes que han volgut creure en això, han al·lucinat, han gaudit, s’han sentit estimats i estimades i han estat tan feliços com nosaltres. I, al final, això és el combustible que ens fa seguir movent-nos.

    També vull demanar disculpes si amb algú no he estat a l’alçada o si en algun mal moment he parlat malament: ja em coneixeu i a vegades sóc incontrolable, fins i tot, per mi mateixa. Em sap greu, de tot cor.

    I, dit això, només queda recordar que, demà, a les 19h teniu un beure pagat al costat del Camp d’Esports i que ben aviat revisarem i anirem a celebrar que hem fet pes MILLORS COLÒNIES DEL MÓN MUNDIAL.

    Gràcies, de nou, a totes i a tots. Ha estat una passada i m’heu fet sentir tan afortunada que plor. Us estimo MAZO.

  • la carta més difícil

    Ja no escrivim cartes i tot és tan instantani, que redactar coses llargues sense esperar una resposta imminent o tan sols esperar resposta se’ns fa raro. Se’m fa raro, vaja. A més, crec que sempre he tingut la sort de no haver de fer gaires cartes. Ni de confessió, ni de comiat, ni d’amor: sóc més del tal com raja al moment, per sort o per desgràcia.

    Però aquest cap de setmana ha estat diferent. Suposo que per tothom és extraordinari el que ens toca viure. I hi ha tantes coses que hem hagut de deixar o acomiadar o arraconar, que cadascú ja porta la seva creu i sap com de pesada és.

    Jo porto tres dies recordant en bucle l’únic estiu que m’he quedat sense colònies. Va ser per decisió meua. Poc reflexionada, rebel, adolescent. Potser gràcies a aquell any, la resta ha tingut sentit de ser: a vegades cal valorar el que hem perdut per demostrar-nos que no volíem perdre-ho. Per sort, la pèrdua de l’estiu 2007 va ser corregida i reconduïda. Infinitament més valorada: al 2008, LRP; al 2009, Sala U i al 2010, Projecte K van començar a demostrar-me que, a la vida, hi ha més alternatives de les que volen que coneguem, sentim, vivim i siguem.

    I, després, al 2011, una nit en què tot em superava i declarava rotundament allò de que fer de monitora no era lo meu, l’Oscar em va dir que tenia raó: no cal fer, sinó que cal SER. I em va explicar coses que em van ajudar a descobrir(-me) i a construir(-me) i que encara avui miro de desxifrar una mica més.

    Però aquest 2020, que sembla que ens vol fer replantejar massa coses, també ens enfronta a decisions complicades. Com aquesta, que era crònica d’una mort anunciada, però una mort, al cap i a la fi.

    Dissabte, vam decidir anul·lar les colònies d’aquest estiu.

    Suposo que no hi havia d’altra. Suposo, també, que ens passegem pel món amb l’etiqueta d’ingenus, d’idealistes. D’insensats. De temeraris. I un etcètera al qual hauríem fet honor si haguéssim triat qualsevol altra alternativa. Que no es pot dir que no l’haguem buscat. Que no es pot dir que no les haguem calculat totes al mil·límetre. Que no es pot dir que no haguem plorat l’única opció que ens ha acabat semblant viable. Jo sí, al menys.

    Perquè aquests dies estic molt trista, com si m’haguessin arrencat una part de mi que a estones em sembla suportablement petita i a estones em sembla immensament devastadora. I ho dic amb la mà al cor, a risc de ser una bleda o de semblar que mai les he passat putes de veritat.

    Però mira, jo m’ho estimo: el concepte, les persones petites i grans, cadascun dels racons de la casa, les mirades, els somriures, les bústies, els balls sobre els tamborets, l’enyorança, el cabell greixós, el no puc més i quant falta, el despertador sonant després de tres hores de dormir, l’olor a matí, l’olor del lavabo del setè dia, la calma, el gall quan surt el sol, el terra que rellisca la tarda de dutxes, la gespa mal tallada, el sabó malgastat, el pebre, el perdre’s per la muntanya, els mòbils apagats, no sé, tot, tot. I m’ho estimo d’aquesta manera en que jo faig les coses i que no deixa gaire espai al cap perquè pràcticament tot ho gestiona el cor.

    I, mentre escrivim la carta a les famílies i a la canalla, explicant que la decisió que hem escollit també és la decisió que ens fa més mal de prendre, ploro tant, tant, que m’acabo assemblant a l’Anna que fa molts anys, la nit abans, plorava perquè no volia marxar de colònies.

    Avui, sabent-les tan lluny, m’hi quedaria a viure.

    colonies

  • La Revolta Permanent: que tot et vagi bé

    “i a poc a poc ens hem fet grans
    hi ha nits que encara ens pesen
    però no hem deixat de caminar…”

    Els acords d’una cançó desconeguda em retornen a l’olor característica d’una sala de concerts atrotinada, on només érem nens i ens descobríem l’un a l’altre com a persones que començaven a fer camí plegades. Han passat molts anys: ahir en tancàvem la primera dècada tocant el cel des del terrat fosc de casa meva, només il·luminades per quatre espelmes grogues i una lila que accentuaven les ombres de les nostres cares.

    Créixer implica assumir el canvi constant, però fer-ho bé és complicat. Des del meu racó, t’observo i et veig com acompanyes la porta, deixant-la gairebé tancada però sense apagar l’escletxa de claror que encara entra tímidament: no tinc res més a dir-te, ja saps què en penso de la teva llum.

    Que em transporta, en un tancar i obrir d’ulls, damunt d’un tamboret amb falta d’equilibri ballant a cor de desenes de veus eufòriques. Que em transporta al llit de 90 suant i rient, esquivant mirades i fent-li la guitza al cansament. Que em transporta a les nits d’estiu respirant alhora, entre cervesa i mojitos.

    Però sobretot, torno allà on una mirada és la crossa per seguir a pas ferm, on la mà estesa es la força que fa seguir endavant i on un somriure és l’empenta per sentir que això que fem val la pena. Has estat company, amic, suport i energia; motiu de plors i de somriures, de rialles, de riallades; m’has fet odiar-te amb força i estimar-te amb bogeria.

    I avui, en el meu procés d’aprendre a desprendre, et dic adéu entre llàgrimes. Que són dolces: de totes les opcions que tenies, marxes amb el cap ben alt i amb la sensació de feina ben feta i, sobretot, ben acabada. Marxes amb la gratitud unànime de la gent que ha pogut creuar-se amb tu, aprendre amb tu i de tu.

    I ja ho saps: marxes amb les portes i les finestres ben obertes. Que corri l’aire, que respiris a ple pulmó. Que t’escoltis i que et quedis amb allò que més feliç et faci.

    Jo seré aquí, allà, on la vida ens porti a trobar-nos de nou, per seguir trencant esquemes i aguantant-li la mirada a una societat que, de tan en tan, necessita que li treguin la pols i li recordin que, malgrat tot, no hem deixat de caminar.

    “…riu i crida com ho vam fer abans
    quan vivíem jugant i res era important
    només seguir cantant i fer ballar el camí”

     

  • caminem fins l’h o r i t…

    Intueixo, des de lluny, com riuen. Ho intueixo perquè sóc molt espavilada, però sóc tan lluny que m’és impossible confirmar les meves sospites.

    Sempre havia pensat que el camí em portaria fins un refugi de muntanya amb una gandula al sol de primavera. Que aquest camí seguiria, però que jo els abraçaria fort i els desitjaria tot el millor del món. I, mentre començava la nova etapa per mi, ells seguirien caminant, compartint petjades amb noves botes, noves mans, noves fites. Sempre havia pensat que el comiat seria difícil, que decidir on posar punt i final a la ruta seria una decisió complicada i dura de prendre. Suposo que, també, sempre havia pensat com seria passar el testimoni i veure com, en l’intercanvi, els nostres dits es freguen, sense voler i ens agafaria el riure junts, per darrer cop. 

    Però avui sec, esgotada, en una pedra grossa al marge del camí. Després d’haver pujat arrossegant-me la meitat d’aquesta costa, no puc més. Em pesa la motxilla. Em cremen els peus. Crido perquè m’esperin, però ningú m’escolta, ningú em sent. Decideixen fer drecera i jo torno a cridar perquè no es desviïn, crido fort però ja no em surt la veu. Agafen el camí curt: total, arribaran al mateix lloc i seran quarts de set de la tarda i que més dóna per aquí que per allà.

    Jo em quedo aquí. No vull drecera, no vull caminar més. La decisió ha estat dura però no difícil: sé que, d’aquesta manera, no vull fer ni un pas més. Igual quan algú passi a prop d’on sóc, m’afegiré a una nova tropa de caminants. Però, ara, ja en tinc prou.

    .

    .

    .

    Ja són lluny, massa lluny. Jo no correré i no sembla que retrocedeixi ningú: tampoc els ho demano. Però hi ha estones que tanta distància em sembla insalvable i les botes m’han fet tantes llagues que, fins i tot, em fan mal a l’ànima.

  • que me lleve en un cometa

    tothom ha retirat i el menjador s’ha quedat buit. només quedem l’Oscar i jo, que em faig la romancera perquè no vull que s’acabi allò que estem vivint. de lluny se sent la cridòria, però nosaltres seguim aliens a allò que no és la nostra rialla: sembla que ho hem aconseguit, sense saber ben bé què és allò que volem aconseguir.

    “cantem alguna cosa, va“.

    i mentre sonen els primers acords d’un Drexler que ja ha assumit que todo se transforma, arriba l’Albert i n’improvisa la bateria amb dues culleres i una motxilla. jo aguanto entre les mans la samarreta nova i coneguda de cal·ligrafia desordenada i groga i acaba la cançó: y que sea lo que sea. crec que ser feliç no és gaire més que allò.

    la porta està mig oberta i, en el nostre silenci, entra l’Aleix, que remena la motxilla. “què més podem cantar?”. l’Oscar segueix potinejant entre cordes i l’Aleix (que sembla que ja ha trobat allò que buscava o no, perquè, en realitat, mai saps ben bé) seu al costat de l’Albert. entra i surt l’Alba, entra i surt el Paraguaio. entra i es queda el Carles. tanca la porta. pul·lula com si allò no anés amb ell.

    hi ha una petició, l’Oscar s’hi nega.

    aparentment.

    però sembla que flueix i comença a tocar les notes d’una melodia que jo desconec.

    ells la canten a quatre veus. a quatre veus amb una complicitat que espanta i, per un instant, tota l’energia de l’univers es torna a concentrar allà dins. el temps para i retrocedeix. i, de cop, desapareix l’enyorança d’aquells dies de KMP perquè són allà, al meu abast. no ho enyoro: ho visc.

    ho visc l’instant que dura la cançó, i demano molt fort que no s’acabin mai aquells acords.

    uns acords que, de nou, recull Meritxell, en una incansable lluita per eliminar les utopies i els somnis: sentim que ja són realitats construïdes. a base d’anys, d’amor, de contracorrents, de renúncies, d’apostes, de compromís, de rialles, de somriures, de llàgrimes, de crits, d’abraçades, de mirades, de quilòmetres, de cervesa, de cels, de cims, de dubtes, de justificacions, d’angoixa, de felicitat. de fites al camí.

    de complicitats: fortes, sinceres, estranyes, convençudes.

    i em sento la persona més afortunada de totes i se m’oblida, fins i tot, de com es respira, de com es plora, de com es riu. avui és meravellós, per fi, poder tornar a ser públic privilegiat de la Sala U*, del concert de les nostres vides.

    y le pido al dibujante que me lleve en un cometa.