la línia de baix

Com agafar el baix quan sempre has estat la veu cantant, el solo de guitarra o la bateria que fa una entrada triomfant al començament de la cançó. Probablement, una de les lliçons més complicades d’aprendre que he rebut aquests darrers mesos.

I tot comença amb un grup de persones meravelloses, sense cap mena de dubte. Tan meravelloses com inexpertes, així en general. Tan inexpertes com enèrgiques i il·lusionades. I jo: per aquí i per allà. Que, si estiro, corro el risc de que algú es desenganxi, així que no queda més opció que empènyer, acompanyar a qui porta el pas més lent, frenar a qui corre massa. Perdre la paciència massa vegades, intentar contenir-me amb més o menys traça. I oblidar-me de que el meu nom pugui quedar als annals de la història immediata.Va d’això? Ahir ho suposava, avui ho sé gairebé segur.

Quan marxa tothom de la colònia i quedem quatre gats fent de cotxe escombra, em passejo pels llocs que hem ocupat els darrers deu dies. Ara, en silenci. Només ressona alguna porta que peta amb el corrent d’aire, perquè ja se sap que enguany totes les finestres havien d’estar permanentment obertes. Estic rebentada, estic tan cansada que, per primer cop a la meua vida, agraeixo que s’hagin acabat les colònies. Però penso en tot el que hem aconseguit, que ni és poc, ni era fàcil. Ha acabat amb èxit inqüestionable. Malgrat tot.

Jo ja no em crec discursos fàcils sobre que les monitores i monitors canviarem el món, tampoc crec en la idealització d’aquests deu dies: només una història més, de poca durada, però molta energia i algun moment de màgia. I sento que ja he superat que ningú em demanés una signatura al cançoner i que poques nenes es vinguessin a acomiadar de mi després de tot. També que alguna monitora em retregui que no va saber com fer-ho fins que ja érem al quart dia. I respiro, penso que això és el res a canvi i que ja constava al contracte. Però costa, joder si costa.

Mira: l’última tarda, el Gerard es va fer mal. Poc mal, però suficient per baixar a l’hospital. I enmig de l’huracà de coses que estaven passant, preludi d’una nit èpica, vaig agafar el cotxe per seure tres hores a la sala d’espera, mentre la traumatòloga resolia les coses més urgents. Semblava l’univers dient-me relaxa’t i confia.

Perquè, després, flueix tot i quan s’han fet amb amor, les coses funcionen. Fulards amunt, coreografies apreses. La inexpertesa fusionant-se amb la veterania, de forma gairebé impecable. Mirades brillants, abraçades al camp d’esports. Les famílies reconeixent-nos felices a les fotos i a la vida. Remeno el mòbil i trobo alguna foto i m’hi veig, sorprenentment, guapa de contenta. Amb perspectiva, probablement no ha estat el meu millor any de colònies, però sí l’any en què més coses he après.

I segurament em tocarà tornar a fer un exercici de re-reconèixer la meva feina en tot això. Perquè l’última nit va passar sense mi i va passar bé, molt bé. I, després de deu dies sentint-me la baixista anònima de la banda, he de re-escoltar la cançó sense la línia de baix i adonar-me que totes les peces de l’engranatge, tant les que es senten fàcilment com les que no, són necessàries perquè tot això funcioni.

I, com sempre, perquè tot allò que construïm, toqui el cel.

Paraules que em fan feliç (x)

30 de juny de 2019

Com començar? Pinta llarg. Però crec que ni el llibre més gruixut de la història seria capaç de descriure com em sento a aquestes hores.

Per dir-ho ras i clar: sóc la persona més afortunada del món. Va: intentaré ser breu.

Recordo el meu primer KMP admirant l’Aleix, el Carles, l’Oscar, l’Albert quan ho donaven tot per quatre mataos com jo com la resta de persones acampades. També el meu segon KMP on ens van donar una samarreta verda, amb una frase a l’esquena que deia: “imagina que el que construeixes toca el cel”. La portava el primer dia de colònies, no sé si algú s’hi va fixar però, com a la vida, ni hi ha res casual. No sé si enteneu què vol dir això: a mi m’ha costat anys d’eufòries passatgeres, de plors perquè no entenia moltes coses, de frustracions perquè pensava que no valia, de complicitats, moltes i diverses, d’amor, de ràbia, d’incomprensió… en definitiva, un conjunt d’emocions que em resulten inexplicables, però que, senzillament, sento així.

Per mi, aquest “imagina que el que construeixes toca el cel” sou vosaltres. Sense més. Sou el millor equip de què he format part. Totes i cadascuna de les vostres particularitats, especialment el Paraguaio, amb qui hem crescut junts, fem tàndem en aquest merder que són les colònies, i això és sempre un plaer, un honor i una sort. I també l’Ares: companya constant i fidel, a les bones i a les dolentes, quan s’ha de felicitar i quan s’ha d’acompanyar en l’error.

A totes i tots: gràcies. Per ser com sou, per haver aportat tantes coses bones i boniques a aquest equipàs que hem format. M’ho heu posat extremadament fàcil. A cadascú pel seu granet de sorra, perquè això hagi estat increïble. I, sobretot, a aquelles persones que s’han incorporat de nou: sou uns novatos brutals. És un luxe haver pogut compartir aquest pas tan important amb vosaltres, en especial, a aquelles i aquells que vau formar part de la meua primera generació de nenes i nens de colònies.

Ahir també pensava en els nostres primers anys de colònies. L’altre dia era a la dutxa (estrany…) i pensava en tot plegat i em vaig posar a plorar. És increïble, sí, el que hem fet aquest any. Hem aconseguit l’inaconseguible: ens hem cuidat entre totes, ens hem estimat, sempre hem trobat l’abraçada i el somriure necessaris per tirar endavant en hores baixes. Estic feliç d’haver-me trobat amb cadascuna de vosaltres en aquest camí: sento les colònies com la meva vida, hi inverteixo moltes hores i molta energia. Però quan el retorn és aquest, sento que val la pena. I, sobretot, perquè els 59 nens i nenes que han volgut creure en això, han al·lucinat, han gaudit, s’han sentit estimats i estimades i han estat tan feliços com nosaltres. I, al final, això és el combustible que ens fa seguir movent-nos.

També vull demanar disculpes si amb algú no he estat a l’alçada o si en algun mal moment he parlat malament: ja em coneixeu i a vegades sóc incontrolable, fins i tot, per mi mateixa. Em sap greu, de tot cor.

I, dit això, només queda recordar que, demà, a les 19h teniu un beure pagat al costat del Camp d’Esports i que ben aviat revisarem i anirem a celebrar que hem fet pes MILLORS COLÒNIES DEL MÓN MUNDIAL.

Gràcies, de nou, a totes i a tots. Ha estat una passada i m’heu fet sentir tan afortunada que plor. Us estimo MAZO.

la carta més difícil

Ja no escrivim cartes i tot és tan instantani, que redactar coses llargues sense esperar una resposta imminent o tan sols esperar resposta se’ns fa raro. Se’m fa raro, vaja. A més, crec que sempre he tingut la sort de no haver de fer gaires cartes. Ni de confessió, ni de comiat, ni d’amor: sóc més del tal com raja al moment, per sort o per desgràcia.

Però aquest cap de setmana ha estat diferent. Suposo que per tothom és extraordinari el que ens toca viure. I hi ha tantes coses que hem hagut de deixar o acomiadar o arraconar, que cadascú ja porta la seva creu i sap com de pesada és.

Jo porto tres dies recordant en bucle l’únic estiu que m’he quedat sense colònies. Va ser per decisió meua. Poc reflexionada, rebel, adolescent. Potser gràcies a aquell any, la resta ha tingut sentit de ser: a vegades cal valorar el que hem perdut per demostrar-nos que no volíem perdre-ho. Per sort, la pèrdua de l’estiu 2007 va ser corregida i reconduïda. Infinitament més valorada: al 2008, LRP; al 2009, Sala U i al 2010, Projecte K van començar a demostrar-me que, a la vida, hi ha més alternatives de les que volen que coneguem, sentim, vivim i siguem.

I, després, al 2011, una nit en què tot em superava i declarava rotundament allò de que fer de monitora no era lo meu, l’Oscar em va dir que tenia raó: no cal fer, sinó que cal SER. I em va explicar coses que em van ajudar a descobrir(-me) i a construir(-me) i que encara avui miro de desxifrar una mica més.

Però aquest 2020, que sembla que ens vol fer replantejar massa coses, també ens enfronta a decisions complicades. Com aquesta, que era crònica d’una mort anunciada, però una mort, al cap i a la fi.

Dissabte, vam decidir anul·lar les colònies d’aquest estiu.

Suposo que no hi havia d’altra. Suposo, també, que ens passegem pel món amb l’etiqueta d’ingenus, d’idealistes. D’insensats. De temeraris. I un etcètera al qual hauríem fet honor si haguéssim triat qualsevol altra alternativa. Que no es pot dir que no l’haguem buscat. Que no es pot dir que no les haguem calculat totes al mil·límetre. Que no es pot dir que no haguem plorat l’única opció que ens ha acabat semblant viable. Jo sí, al menys.

Perquè aquests dies estic molt trista, com si m’haguessin arrencat una part de mi que a estones em sembla suportablement petita i a estones em sembla immensament devastadora. I ho dic amb la mà al cor, a risc de ser una bleda o de semblar que mai les he passat putes de veritat.

Però mira, jo m’ho estimo: el concepte, les persones petites i grans, cadascun dels racons de la casa, les mirades, els somriures, les bústies, els balls sobre els tamborets, l’enyorança, el cabell greixós, el no puc més i quant falta, el despertador sonant després de tres hores de dormir, l’olor a matí, l’olor del lavabo del setè dia, la calma, el gall quan surt el sol, el terra que rellisca la tarda de dutxes, la gespa mal tallada, el sabó malgastat, el pebre, el perdre’s per la muntanya, els mòbils apagats, no sé, tot, tot. I m’ho estimo d’aquesta manera en que jo faig les coses i que no deixa gaire espai al cap perquè pràcticament tot ho gestiona el cor.

I, mentre escrivim la carta a les famílies i a la canalla, explicant que la decisió que hem escollit també és la decisió que ens fa més mal de prendre, ploro tant, tant, que m’acabo assemblant a l’Anna que fa molts anys, la nit abans, plorava perquè no volia marxar de colònies.

Avui, sabent-les tan lluny, m’hi quedaria a viure.

colonies

La Revolta Permanent: que tot et vagi bé

“i a poc a poc ens hem fet grans
hi ha nits que encara ens pesen
però no hem deixat de caminar…”

Els acords d’una cançó desconeguda em retornen a l’olor característica d’una sala de concerts atrotinada, on només érem nens i ens descobríem l’un a l’altre com a persones que començaven a fer camí plegades. Han passat molts anys: ahir en tancàvem la primera dècada tocant el cel des del terrat fosc de casa meva, només il·luminades per quatre espelmes grogues i una lila que accentuaven les ombres de les nostres cares.

Créixer implica assumir el canvi constant, però fer-ho bé és complicat. Des del meu racó, t’observo i et veig com acompanyes la porta, deixant-la gairebé tancada però sense apagar l’escletxa de claror que encara entra tímidament: no tinc res més a dir-te, ja saps què en penso de la teva llum.

Que em transporta, en un tancar i obrir d’ulls, damunt d’un tamboret amb falta d’equilibri ballant a cor de desenes de veus eufòriques. Que em transporta al llit de 90 suant i rient, esquivant mirades i fent-li la guitza al cansament. Que em transporta a les nits d’estiu respirant alhora, entre cervesa i mojitos.

Però sobretot, torno allà on una mirada és la crossa per seguir a pas ferm, on la mà estesa es la força que fa seguir endavant i on un somriure és l’empenta per sentir que això que fem val la pena. Has estat company, amic, suport i energia; motiu de plors i de somriures, de rialles, de riallades; m’has fet odiar-te amb força i estimar-te amb bogeria.

I avui, en el meu procés d’aprendre a desprendre, et dic adéu entre llàgrimes. Que són dolces: de totes les opcions que tenies, marxes amb el cap ben alt i amb la sensació de feina ben feta i, sobretot, ben acabada. Marxes amb la gratitud unànime de la gent que ha pogut creuar-se amb tu, aprendre amb tu i de tu.

I ja ho saps: marxes amb les portes i les finestres ben obertes. Que corri l’aire, que respiris a ple pulmó. Que t’escoltis i que et quedis amb allò que més feliç et faci.

Jo seré aquí, allà, on la vida ens porti a trobar-nos de nou, per seguir trencant esquemes i aguantant-li la mirada a una societat que, de tan en tan, necessita que li treguin la pols i li recordin que, malgrat tot, no hem deixat de caminar.

“…riu i crida com ho vam fer abans
quan vivíem jugant i res era important
només seguir cantant i fer ballar el camí”

 

caminem fins l’h o r i t…

Intueixo, des de lluny, com riuen. Ho intueixo perquè sóc molt espavilada, però sóc tan lluny que m’és impossible confirmar les meves sospites.

Sempre havia pensat que el camí em portaria fins un refugi de muntanya amb una gandula al sol de primavera. Que aquest camí seguiria, però que jo els abraçaria fort i els desitjaria tot el millor del món. I, mentre començava la nova etapa per mi, ells seguirien caminant, compartint petjades amb noves botes, noves mans, noves fites. Sempre havia pensat que el comiat seria difícil, que decidir on posar punt i final a la ruta seria una decisió complicada i dura de prendre. Suposo que, també, sempre havia pensat com seria passar el testimoni i veure com, en l’intercanvi, els nostres dits es freguen, sense voler i ens agafaria el riure junts, per darrer cop. 

Però avui sec, esgotada, en una pedra grossa al marge del camí. Després d’haver pujat arrossegant-me la meitat d’aquesta costa, no puc més. Em pesa la motxilla. Em cremen els peus. Crido perquè m’esperin, però ningú m’escolta, ningú em sent. Decideixen fer drecera i jo torno a cridar perquè no es desviïn, crido fort però ja no em surt la veu. Agafen el camí curt: total, arribaran al mateix lloc i seran quarts de set de la tarda i que més dóna per aquí que per allà.

Jo em quedo aquí. No vull drecera, no vull caminar més. La decisió ha estat dura però no difícil: sé que, d’aquesta manera, no vull fer ni un pas més. Igual quan algú passi a prop d’on sóc, m’afegiré a una nova tropa de caminants. Però, ara, ja en tinc prou.

.

.

.

Ja són lluny, massa lluny. Jo no correré i no sembla que retrocedeixi ningú: tampoc els ho demano. Però hi ha estones que tanta distància em sembla insalvable i les botes m’han fet tantes llagues que, fins i tot, em fan mal a l’ànima.

que me lleve en un cometa

tothom ha retirat i el menjador s’ha quedat buit. només quedem l’Oscar i jo, que em faig la romancera perquè no vull que s’acabi allò que estem vivint. de lluny se sent la cridòria, però nosaltres seguim aliens a allò que no és la nostra rialla: sembla que ho hem aconseguit, sense saber ben bé què és allò que volem aconseguir.

“cantem alguna cosa, va“.

i mentre sonen els primers acords d’un Drexler que ja ha assumit que todo se transforma, arriba l’Albert i n’improvisa la bateria amb dues culleres i una motxilla. jo aguanto entre les mans la samarreta nova i coneguda de cal·ligrafia desordenada i groga i acaba la cançó: y que sea lo que sea. crec que ser feliç no és gaire més que allò.

la porta està mig oberta i, en el nostre silenci, entra l’Aleix, que remena la motxilla. “què més podem cantar?”. l’Oscar segueix potinejant entre cordes i l’Aleix (que sembla que ja ha trobat allò que buscava o no, perquè, en realitat, mai saps ben bé) seu al costat de l’Albert. entra i surt l’Alba, entra i surt el Paraguaio. entra i es queda el Carles. tanca la porta. pul·lula com si allò no anés amb ell.

hi ha una petició, l’Oscar s’hi nega.

aparentment.

però sembla que flueix i comença a tocar les notes d’una melodia que jo desconec.

ells la canten a quatre veus. a quatre veus amb una complicitat que espanta i, per un instant, tota l’energia de l’univers es torna a concentrar allà dins. el temps para i retrocedeix. i, de cop, desapareix l’enyorança d’aquells dies de KMP perquè són allà, al meu abast. no ho enyoro: ho visc.

ho visc l’instant que dura la cançó, i demano molt fort que no s’acabin mai aquells acords.

uns acords que, de nou, recull Meritxell, en una incansable lluita per eliminar les utopies i els somnis: sentim que ja són realitats construïdes. a base d’anys, d’amor, de contracorrents, de renúncies, d’apostes, de compromís, de rialles, de somriures, de llàgrimes, de crits, d’abraçades, de mirades, de quilòmetres, de cervesa, de cels, de cims, de dubtes, de justificacions, d’angoixa, de felicitat. de fites al camí.

de complicitats: fortes, sinceres, estranyes, convençudes.

i em sento la persona més afortunada de totes i se m’oblida, fins i tot, de com es respira, de com es plora, de com es riu. avui és meravellós, per fi, poder tornar a ser públic privilegiat de la Sala U*, del concert de les nostres vides.

y le pido al dibujante que me lleve en un cometa.

Paraules que em fan feliç (ix)

Gràcies per ser tu i no una altra, ets perfecta Anna. Amb pèls o sense, amb panxa o sense, amb sabates o amb mitjons i xancles, sent tu. (…) Gràcies per confiar-nos aquestes petites coses que, a la vegada, a nosaltres ens fan reflexionar encara més.

la Revolta Permanent: ser i ser recompensat

Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.

Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.

I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.

Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.

Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.

Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.

No és molt fort, tot plegat?

la Revolta Permanent: eterna complicitat

Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…

dissabte, 30 de juny

Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.

Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.

Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.

Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.

Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.

Torno.

.

.

.

I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.