que me lleve en un cometa

tothom ha retirat i el menjador s’ha quedat buit. només quedem l’Oscar i jo, que em faig la romancera perquè no vull que s’acabi allò que estem vivint. de lluny se sent la cridòria, però nosaltres seguim aliens a allò que no és la nostra rialla: sembla que ho hem aconseguit, sense saber ben bé què és allò que volem aconseguir.

“cantem alguna cosa, va“.

i mentre sonen els primers acords d’un Drexler que ja ha assumit que todo se transforma, arriba l’Albert i n’improvisa la bateria amb dues culleres i una motxilla. jo aguanto entre les mans la samarreta nova i coneguda de cal·ligrafia desordenada i groga i acaba la cançó: y que sea lo que sea. crec que ser feliç no és gaire més que allò.

la porta està mig oberta i, en el nostre silenci, entra l’Aleix, que remena la motxilla. “què més podem cantar?”. l’Oscar segueix potinejant entre cordes i l’Aleix (que sembla que ja ha trobat allò que buscava o no, perquè, en realitat, mai saps ben bé) seu al costat de l’Albert. entra i surt l’Alba, entra i surt el Paraguaio. entra i es queda el Carles. tanca la porta. pul·lula com si allò no anés amb ell.

hi ha una petició, l’Oscar s’hi nega.

aparentment.

però sembla que flueix i comença a tocar les notes d’una melodia que jo desconec.

ells la canten a quatre veus. a quatre veus amb una complicitat que espanta i, per un instant, tota l’energia de l’univers es torna a concentrar allà dins. el temps para i retrocedeix. i, de cop, desapareix l’enyorança d’aquells dies de KMP perquè són allà, al meu abast. no ho enyoro: ho visc.

ho visc l’instant que dura la cançó, i demano molt fort que no s’acabin mai aquells acords.

uns acords que, de nou, recull Meritxell, en una incansable lluita per eliminar les utopies i els somnis: sentim que ja són realitats construïdes. a base d’anys, d’amor, de contracorrents, de renúncies, d’apostes, de compromís, de rialles, de somriures, de llàgrimes, de crits, d’abraçades, de mirades, de quilòmetres, de cervesa, de cels, de cims, de dubtes, de justificacions, d’angoixa, de felicitat. de fites al camí.

de complicitats: fortes, sinceres, estranyes, convençudes.

i em sento la persona més afortunada de totes i se m’oblida, fins i tot, de com es respira, de com es plora, de com es riu. avui és meravellós, per fi, poder tornar a ser públic privilegiat de la Sala U*, del concert de les nostres vides.

y le pido al dibujante que me lleve en un cometa.

One Reply to “que me lleve en un cometa”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s