L’olor de la casa que serà casa uns dies i que també ho és la resta de l’any des de més lluny. La llum fosca a les escales i clara a la peixera. L’ambient carregat del matí, l’aire fresc que entra per la finestra. L’eternitat al nostre davant. El gall a primera hora, els cops de porta a la darrera.
La gent i laVida. Intento posar pausa perquè la voràgine d’això que s’atansa no se m’emporti, però joder si me costa. La intensitat d’aquestes setmanes no ha tornat – encara – a la normalitat. Segueixo en alta freqüència: responc, parlo, decideixo, pregunto en excés sense rebre massa contesta. Acompanyo i intento deixar-me acompanyar. Controlo per bloquejar els meus dubtes i les meues inseguretats. També intento deixar-me descontrolar una mica i deixar que res sigui perfecte i que, així, ho pugui ser tot.
I al final, ens anem abraçant, perquè a vegades, hi ha persones que no volen dir coses amb paraules, però les acaben dient mentre s’apreta un cos contra l’altre.
Se’n va anant tothom i em torno a quedar sola amb aquells ulls grossos que són impossibles de llegir i que algun altre dia ja m’han fet estar-m’hi una estoneta. Ens abracem suau però ferm i penso endins que, per mi, no caldria que s’acabés mai, aquell moment.
Ai, sí, que després de molt de temps, torno a sentir que és AQUÍ.
Deixa un comentari