El Ramon és un home senzill. D’origen mexicà, riu i parla però, sobretot, sobretot, escolta. Caminem pels carrers humits de Melilla. M’ha recollit al port a primera hora i les prediccions eren certes: plovisqueja.
– Sort que has vingut per mar, han tancat l’aeroport i estan derivant als vols cap a Màlaga – em diu.
És missioner, ara viu en comunitat a Madrid i està de pas per aquí, de visita a unes velles amistats. Ens ha posat en contacte un conegut en comú i és una oportunitat d’or, penso. Perquè és sensible i atent, perquè veu moltes coses que queden amagades de les superfícies i perquè no té por de rascar una mica les crostes i que surtin coses que s’amaguen endins. Li explico que vull conèixer i observar, només. És divendres Sant: jo estic de vacances i ell de passió.
El centre de Melilla és, aproximadament, senyorial, té algun passeig ample i ple d’arbres als marges. Pugem a les muralles de l’antiga fortalesa, passegem. A mi ja m’ha calat l’aigua cap dins als mitjons i tinc els peus gelats.
Sense parar de parlar, arribem a la part alta de la ciutat. Allà hi ha la casa de monges on m’hi quedaré uns dies, potser un parell o tres, ja veurem. Res en queda, de la Melilla més elegant: som en un barri de cases baixes i reixes a les finestres.
– Aquell edifici – em comenta assenyalant-me’n un de vell amb l’arrebossat i la pintura en mal estat – és la presó.
Fa un dia gris, d’aquells que també transformen la ciutat en grisa. El Ramon ha anat a fer quatre encàrrecs i jo que m’he asseguda a la part alta d’un carreró amb escales. Escolto: podríem estar parlant de la banda sonora del Príncipe. Se sent la vida passar i, de fons, música en àrab sortint d’una finestra oberta. El cant de les gavines, que sembla que volin lleuger, però em pregunto: no tindran turbulències, també? Una dona amb shayla surt de casa i espera. A qui espera? Igual pensa el mateix de mi: a qui espero? Comença a caminar i baixa les escales, l’espera un xaval amb gorra.
– Hola, fill – li diu, ajudant-se de la paret.
La silueta de la ciutat és mig decadent. Suposo que estic encarada a la zona fronterera. Els arrebossats de les parets i la pintura salten. Ciutat de mar, sospiro. Ningú té ganes de repintar-ho? Passa un gat, indiferent a la meva existència. En passa un altre que, silenciós, me mira.
I, de fons, es dibuixa la tanca. Es dibuixa i s’intueix perquè, a estones, no s’acaba de veure. Però hi és, perquè Melilla és ciutat de tanca i de frontera; la fina línia que separa el bé del mal. Em sento una mica turista de safari.
Puja un home amb un xandall vermell i desgastat. Me’l miro. Cabell repentinat enrere, camina feixuc. I sento, des de darrere, que em criden. El Ramon ja ha tornat.
És divendres Sant i enfilem cap a Rostrogordo. És un parc, un bosc. Una zona natural enmig d’una ciutat. I allà, passegem tot el matí. M’explica que ell veu, en la tanca, la mateixa creu on, tal dia com aquell, van crucificar Jesús.
– On seria, si no? – busca al mòbil i m’ensenya una imatge que devia estar presa des d’aquell mateix racó. És un home negre, dalt de tot d’un pal, amb les quatre coses que arrossega. Porta els peus descalços i amb la mà es tapa el rostre – li diem, entre nosaltres, el Crist de la Tanca.
I, des d’allà mateix, des del camí que va paral·lel a la tanca, ens la mirem. No dic res i ell em deixa callar. Van passant cotxes de Guàrdia Civil cada poca estona.
– No t’apropis massa, no la toquis – m’aconsella – vols veure què era la tanca abans?
I caminem a pas tranquil, fins al mig de la malesa. La tanca d’abans eren uns pals d’un metre d’alçada amb un filferro unint-lo amb el següent i amb l’altre i amb l’altre i amb l’altre. Ara, estan rovellats i només són el vestigi d’un període en què la frontera devia ser més o menys real, però si aixecaves prou la cama, era així de simple de creuar-la.
Em giro per mirar, de nou, la tanca d’ara. És alta. No és la tanca, són les tanques. Són altes, molt altes. Hi ha focos, hi ha càmeres. Hi ha portes. El Ramon observa com les miro.
– Per les devolucions exprés – diu – però si no es veuen, no existeixen. I això que veus és el més lleu: allò realment perillós és a la tanca des de l’altra banda. Per això els tornen: allà hi fan la feina.
Tornem. Agafem un taxi en silenci.
I el Ramon, que té facilitat per entaular conversa amb tothom, comença a parlar amb el taxista. De tot, d’abans, d’ara. I l’home, que és de Melilla de tota la vida, voreja la tanca i passem per la vora d’un centre de menors. Ens explica que els veïns es queixen dels nois interns i que els nois interns hi ha dies que no tenen ni aigua corrent i que a veure qui té més motius per queixar-se, si els interns o els externs. Passem prop del pas fronterer de Barrio Chino i ens explica com les porteadoras passen per aquells marges, carregades, fins i tot, amb rentadores a l’esquena i que ell, quan en veu una, para a ajudar-la, carrega el que pot al taxi. Gratis, es clar, com les he de fer pagar res?
– Això no li sembla bé a tothom, però a veure, què he de fer? Mirar cap a l’altre costat? Sí, podria fer-ho, mira. N’hi ha molts que ho fan. Ja se sap, allò que no veus, no existeix.
Ja és el segon cop que ho sento en molt poca estona. Quantes coses no existeixen perquè decideixo no mirar-les?