hipocondrisme: amputació de dits

Feia dies que em rondava la idea pel cap. Com una mosca que entra al menjador i es dedica a donar tombs per l’espai que hi ha entre la tele i qui la mira. Que hi és, saps que hi és perquè, joder, la tens als morros. Només que, de tant en tant, enfoques cap a allò que hi surt a la pantalla i deixes de veure-les. Però, de cop, t’adones que hi són i ja no veus res més que les putes mosques en rotllana.

Jo me’n vaig adonar un cap de setmana que voltava per casa. Dissabte al matí tenia totes les puntes dels dits plenes de puntets vermells. No sabia quant de temps feia que els hi tenia. I si feia molts dies i ja era massa tard? A la tarda, s’havien transformat en una mena d’ampolles diminutes que feien que tingués ultra sensibilitat quan tocava qualsevol cosa.

Si hi ha alguna cosa que em genera més addicció que pensar-me que m’estic morint, és mossegar-me els repels del voltant de les ungles. Des d’aquell moment, també ho era mossegar-me aquest tipus d’ampolles diminutes de les que surt líquid i (no se podia saber) deixaven els dits en carn viva.

La mare me va dir que ja aniríem al metge, però clar, era dissabte a la tarda i estàvem parlant de que, com a molt d’hora, em veurien dilluns al matí. Tenint en compte que jo no em volia morir, vaig valorar totes les opcions realistes que podrien passar amb els meus dits plens de líquid d’aspecte sospitós després d’esperar tants dies (tres) en anar al metge. Era evident que l’opció amb més possibilitats d’esdevenir un fet era l’amputació. I em convencia a mi mateixa: no pateixis, que morir-te no et moriràs, a una mala, et tallaran els dits.

Aquesta història no sé si l’havia explicat a ningú, però disset anys després encara em recordo, allà assegudeta a la geladeria de Ricardo, mirant-me les mans, començant a gestionar el complexe que em generaria no tenir dits. I disset anys després, quan la vida se’m fa bola em tornen a sortit puntets vermells, que se’m fan ampolles petitetes per totes les mans i, també, disset anys després me les segueixo mossegant i deixant-me les mans fetes un cristo.

Per cert: mans que encara tinc perquè sembla ser que la doctora no va valorar l’amputació com una opció real.

hipocondrisme: el primer cop que em moria

Tenir una mica d’otitis va ser el pretext perfecte per tornar a treure, per enèsima vegada, el puto tema de conversa en què jo explico totes les vegades que he pensat que em moria de malaltia. Encara no puc parlar del meu mal actual, perquè l’otitis sembla que ja no mata en l’espai-temps on visc, però jo no tinc fe cega en les metgesses i els metges que em visiten. Sempre tinc la desesperança que seré aquell típic cas en què un error estúpid de diagnòstic acaba en paràlisi facial, amputació d’extremitats o ceguera absoluta. Ara, per exemple, després de sis dies eterns de dolor timpànic, ocular i, sobretot, cervical, segueixo amb l’espineta de pensar que igual tinc meningitis. I fins que no se confirmi que no, que efectivament només és otitits, no em veig amb cor de parlar del tema.

Però sí de la resta de cops en què he pensat que patia de coses mortals que han acabat sent rucades.

El primer cop que pensava que la vida se m’acabava no tenia més de vuit o deu anys. Realment, aquell cop encara no era experta en simptomatologia ni havia llegit cap article de tumedicodigital punto com. Però sí que tenia una cosa clara, perquè més o menys sempre he estat una nena observadora: que la gent que tenia càncer era calba. No sabia exactament què era causa i què era conseqüència, però era un fet contrastat i comprovat.

I, és clar: si una cosa porto a la genètica, és l’alopècia i la caiguda de cabell és la primera reacció del meu cos davant qualsevol cosa. Estrès? Caiguda de cabell. Ansietat? Caiguda de cabell. Canvi d’alimentació? Caiguda de cabell. Canvi d’estació? Caiguda de cabell. Penso que em moro? Caiguda de cabell. I no ens mentirem: no vaig sobrada. La meua mata és pobreta, quatre pèls, una cua de rata. Em cauen més de tres cabells i els compto amb molt neguit. M’agafa la neura d’acabar sent un agent més del calvari que és Cal Fusteret de Juneda.

Torno al tema: la meua jo de vuit o deu anys, comptant els pèls que em queien. Molts, tenia la sensació i, a més, el terra del lavabo de casa, aleshores, era blanc. Sempre era ple de cabells. Socorro: m’estava quedant CALBA. Calba de càncer, és clar.

Em fa certa gràcia tendra recordar-me al lavabo sense saber expressar com de malament em sentia perquè, dins del meu cap, era súper evident que m’estava morint. Ara sóc molt més experta i no pensaria que allò és càncer, sinó tres mil altres patologies gravíssimes que acaben en la mort o en coses pitjors.

Però d’aquella nena que ja patia per estar malalta, segueixo mantenint intacta l’angoixa que em produeix sentir que tinc alguna cosa. Autodiagnosticar-me merdes i patir severament. Puc parlar de les coses que ja se m’han curat amb certa mofa, però quan en ve una de nova, no puc evitar preocupar-me en excés, donar tombs al llit hores i hores, mirar pel·lícules sense enterar-me de res del que hi passa perquè ja tinc el cap a la UCI.

En fi, he pensat que hi ha nínxol de mercat, perquè amb el Roger, que és l’únic que m’entén, ens fem podcasts per treure l’angoixa que ens provoca el mínim símptoma i ens va bé. No tant lo de treure-ho (que la sensació d’emmalaltir és ben real, es digui en veu alta o no) sinó lo de sentir que no tothom se’n riu i ho troba estúpid, i t’entén i t’acompanya en el teu dolor, que al cap i a la fi, només sol existir dins del cap d’una mateixa.

Seguiré, crec. En la propera entrega (així per generar hype) explicaré aquella època de la meua vida en què pensava que m’haurien d’amputar els dits i no podria anar mai més al conservatori perquè QUI TOCA LA FLAUTA SENSE DITS. I el conservatori, la flauta i la música en general me la suava, en realitat, però estava enamorada d’una persona d’allà dins i el dramita que no ens el treguin mai.