Quan vam arribar a la part de dalt de la serra que ens portaria a Iruya vaig connectar amb aquesta sensació: la de ser res. Quantes probabilitats hi ha que, en tots els quilòmetres quadrats que té la terra, acabéssim en aquell lloc tan recòndit i amagat que s’obria pas després d’hores i minuts fent corbes que aixecaven polseguera a dojo? Entre poques i cap, però allà érem. Quants racons hi ha al món que queden amagats radere de les cantonades?
Que sé jo. Em sento petita, minúscula, en aquests casos. Em sento com la formiga que pul·lula sola buscant una molla de pa que li ha caigut a algú que menja com les gallines i tard o d’hora, tornarà al niu. Però que passeja pel tros de terra i passeja, a cada passa, per damunt d’un gra de sorra aleatori que potser mai més tornarà a xafar o sí però quants grans de sorra són una opció bona per posar-hi peu o pota.
Ara sec a la terrassa d’un hostel car d’un altre lloc menys recòndit i el col·lega ha sortit a comprar tabac i jo sento passar els cotxes que tornen cap a casa, supooso, d’una manera rutinària. Jo faig també la meua, de rutina poc rutinària, però cada dia sembla més quotidiana.
I ja tinc bitllet de tornada i em fa emoció anar sabent per on passaré abans d’enlairar-me de nou, però ara gaudeixo de l’atmosfera que hi ha quan penso que no sóc gran cosa, que no sóc ningú. Ho faig després d’una trucada en què el pare ha somrigut com sempre i la mare ha somrigut més de lo habitual i també ho faig després de llegir un missatge del tiet que em diu que li agrada llegir-me i que té ganes d’abraçar-me en directe. I també ho faig després de riure amb una tipa del hostel perquè els problemes que tenen aquí també els tenim, més o menys amb la mateixa humanitat, a tots els racons d’aquesta terra: els que són plens de gent i t’obliguen a ser anònima, els que són recòndits i amagats i et conviden a ser ningú i també els que són casa i et recorden que, a vegades, t’estimen tant que et fan ser-ho tot.
Qui m’havia de dir a mi que a aquestes alçades, en aquesta tranquil·litat que a vegades confonc – de forma encertada, penso – amb la felicitat, sentiria una mica d’il·lusió per tornar a casa. Però bueno, ja ho deien, no, aquells que tornar sempre és la millor part de l’aventura.
És inevitable, crec, que hi hagi uns quants moments al llarg del dia en què em sento mig sola. Potser és perquè he decidit pirar-me sola, què sé jo. Deu ser, no? En tot cas, pensava, que és alguna cosa com soledat momentània: la que arriba al vespre, quan estàs com a cansada i tot això, la que arriba el dia que no em trobo bé del tot, la que ve amb els núvols d’un dia que no fa massa bon temps. Hi ha gent que viu en una cosa que suposo que deu ser com una soledat universal.
Montevideo, 30 de gener
Després d’un dia recalorós començava una nit recalorosa també i, com per obra de la providència, ens vam dir gairebé a l’uníson si volíem sortir a sopar l’una amb l’altra. També alhora vam acceptar la proposta. Igual que la meua soledat, la companyia també va ser passatgera. Ella era argentina en procés de ser italiana sense haver xafat mai Itàlia. Vam seure en una terrassa. El terra desprenia calor i els para-sols, que encara estaven oberts, només feien que retindre la xafogor. I vam xerrar una estoneta de coses, de la vida, de la política, del feminisme, de la família, de nosaltres com a éssers interconnectats i interdependents però, al cap i a la fi, éssers que arribem i marxem d’aquest món sols.
Em deia que se n’anava, que se n’anava sola havent tallat molts llaços que li feien mal. Que el país ja era un lloc de desesperança i tampoc comptava amb massa més on aferrar-se dins les fronteres i les perspectives de l’Argentina. Et fa pena? li vaig preguntar i em va dir que no. Que no es parlava amb els seus pares, que a Europa l’esperava algú amb qui havia compartit massa poc temps però prou coses fortes. I que, què podia passar si no anava bé del tot? Res massa més transcendent.
Me’n vaig anar a dormir veient-la, de reüll, treure coses innecessàries de la maleta per evitar recàrrecs en facturar-la. Era una mica metafòric: va deixar a la tauleta de nit molts paquets d’herba de mate i pots de dulce de leche, que es van quedar en terra de mate i de dulce de leche.
Montevideo, 1 de febrer
M’obre les portes de casa seua, en un barri tranquil i li pregunto com es pronuncia el seu nom, que l’escriu d’una forma estranya. Tot és més simple i ella em diu que ja sap d’on vinc perquè hi ha viscut, a Lleida. Em fa gràcia com de petit és el món, sobretot per qui no és ben bé d’enlloc: ha passat per mil pobles i ciutats, s’hi ha establert però no del tot. I ara és aquí perquè era fàcil per qüestions del Mercosur, res massa més emocionant.
M’explica que és d’un lloc on ja no hi ha res a fer i que només s’hi queda, precisament, qui ja no té res a fer. Gent gran, gent que ha perdut del tot l’esperança, gent que ja no sap com començar – una altra vegada – fora de les fronteres de Veneçuela. No té cap amiga ni cap amic que encara siguin al país.
Parlo, de tant en tant amb ma mare, peròés molt car, volar d’allà cap a qualsevol lloc del món em diu mentre penso que tenim vares de medir diferents per valorar què és o no és car i busco d’amagat quant costa i veig que el meu vol per venir m’ha costat més diners del que ella refereix. Rasco amb la punta dels dits, per canalitzar el neguit que em generen aquestes situacions, la punta del meu passaport que ha quedat tirat sobre del llit.
Aquí hi té alguns amics i jo penso que deuen ser nous amics, com a molt de quan va arribar, però no li pregunto. Em parla de relacions que ha anat teixint arreu del món però jo m’imagino que són lluny. I si es posa trista a l’Uruguai, a quina espatlla va a plorar? pensa la meua nena interior que sempre acaba buscant consol a les mateixes faldes, que sempre són de fàcil accés.
Còrdova, 7 de febrer
Vull pensar que aquella va ser la setmana més calorosa de l’estiu cordovès perquè si no, no m’ho explico. Si vols, podem dormir a la terrassa, em va dir i vam pujar uns matalassos petits i vam beure molt cervesa de litre i quan jo explicava merdes de la meua família em va dir que li agradava molt, que li expliqués coses de la meua família.
I sense saber d’on va sortir aquell moment d’intimitat, perquè no feia ni vint-i-quatre hores que ens coneixíem, em va explicar com era estar sol en un lloc que no és el teu o sí que ho és però només perquè hi ets de cos present. És a dir: sol i sense res més que un mateix, sense un lloc on caure mort i sense un peso per comprar-se un pancho i sense un número on trucar i explicar que se sent terriblement sol.
M’abruma el sentiment de sentir-se tan sol de que no pots dir-li a ningú que te sents sol i després parlo amb el Roger per telèfon que em re-diu coses com que és important dir em sento sol i sentir que hi ha resposta d’algú que et faci sentir menys sol. I me poso a plorar com una bleda.
Iruya, 12 de març
Aquests dies en què ja he passat el primer sotrac de la soledat momentània, recapitulo una mica i me l’abraço: és suau perquè sempre compta amb molta companyia incondicional a més o menys quilòmetres. I al final, d’aquestes converses també acabo despullant que potser aquesta por a estar sol no és ben bé això, sinó que, per un moment, deu ser que encara em fa vertigen la simple idea de ser sola.
hay un momento, en la pista de despegue, en el que la persona que está al mando decide subir. el instante: las ruedas pierden el contacto con el suelo y empiezas a volar. imagino que quien sabe mucho de aviones, me diría que es poco probable morir entonces, pero seguramente quien ha volado antes sabe que soltar la gravedad, a veces implica salir herido.
hace un tiempo nos tiraron las cartas y hay ratos que no se si reír o llorar con lo que salió. la mayoría de días me pasa eso, de no saber si reír o llorar con las cosas y, casi todas las veces, las ganas nacen del mismo sitio. de la emoción que produce mirar y no alcanzar a ver el suelo, de las cosas que van quedando atrás y todas las cosas que quedan por delante. sí: las que viviré, que son algunas, y las que dejaré pasar, sin quererlo o sin saberlo, que son muchas. me decían ayer: si yo hubiera sabido que hoy estaría acá con vos, no hubiera llorado tanto. y quien sabe si yo tampoco, pero todo el mundo tiene miedo cuando los motores empiezan a hacer ruido y todo empieza a tomar la velocidad que escapa de nuestro control.
a ratos me encuentro que no se o no quiero poner palabras a todo esto por miedo que queden matices sin describir y que con el paso del tiempo queden olvidados en algún rincón de mi cuerpo. y que, un día aleatorio, el olor a óleo o las canciones de silvio rodríguez me devuelvan momentáneamente aquí. supongo que por eso llevo tantos días con ésto escrito en la carpeta de borradores y la libreta medio cerrada. lo publicaré sin terminar porque no se como hacerlo y, en todo caso, creo que no quiero que termine.
de todos modos, estos días aprendí que a veces tampoco es necesario volar, que con subirse a un auto por horas y horas, también se hace camino. que, al final, lo importante es seguir eNViaje.
