Categoria: La flor más linda de mi querer

Era com un eriçó, amb les punxes ben negres i la panxa plena de colors. De lo primer, n’estava segura. De lo segon, només en tenia un pressentiment, perquè mai l’havia vist desprotegida del tot. A vegades, deixava entreveure’s lleugerament, però qualsevol pas en fals, per petit que fos, feia que es tornes a fer una bola punxant a la que, sincerament, feia mal apropar-s’hi. També suposo que tot era culpa del mal que devia tenir guardat al fons del cor.

Jo no la coneixia gaire. No m’havia deixat conèixer-la i tampoc m’hi havia interessat, perquè sempre és més agraït relacionar-se amb els nens i nenes divertits i simpàtics. I ella… doncs era esquerpa com ella sola, i no sabria pas com descriure la seva mirada. Potser obscura, potser oculta. Intimidant, penetrant. Indiferent, també. Jo diria que sense malícia, sense mala baba excessiva. Només amb un escut, una màscara, una armadura, una paret que evitava que qualsevol pogués intentar endinsar-se en ella.

La seva zona de confort era aquella. Aquell espai on ningú s’atrevia a entrar-hi perquè et fulminava de reüll i en silenci. Només apartant-te la mà de la seva de forma desagradable. Només amb un gest ràpid i sec en que se’t treia de sobre àgilment.

Però el Cocibolca és massa gran, massa salvatge. Massa feréstec inclús per ella. Sense dir-li res, va acostar-se. Aquest cop ja no era la dona de faccions dures i llavis prims que et mirava des de la distància impassible.

Per primera vegada des de que l’havia conegut, era una nena. Una nena massa petita per haver viscut el que li havia tocat viure, una nena que malgrat l’entorn amarg i la mirada agra que sempre tenia a punt, s’agafava a la meva mà amb tanta força i, alhora, tanta dolcesa, que feia plorar.

I saltava les onades rient d’una forma tan sincera, que la resta del món podria haver-se acabat en aquell precís instant.

Fa un any exactament estava creuant l’Atlàntic, mirant per una finestreta per on només es veia el blanc dels núvols i el blau de l’oceà. Immens, infinit. Angoixant. Sortíem de Madrid a mig matí , direcció centreamèrica amb quatre desconeguts. I pensava, molt sincerament, on merdes m’he fotut i per què no puc quedar-me a caseta tranquil·la enlloc d’anar a jugar a fer l’aventura. D’anar a la piscina a jeure tota la tarda, a fer la cerveseta a l’Antares a la nit amb els col·legues. Sóc així, ploraria com una nena petita el dia abans de marxar de casa, m’he enyorat tota la vida i que el dia que m’independitzi de casa no sé si podré suportar-ho… però és que s’hi està tan bé!

Recordo tenir la Leire al costat a l’avió. I jo tancant els ulls, per allò de que no veiés que estava amb els nervis a flor de pell. Fer veure que dormia per por a que pensés que una jamba de 22 anys tenia yuyu de sortir de casa. Recordo tothom eufòric. Recordo que ells tenien conversa i jo no sabia què dir-los, més enllà de que volia que l’avió fes mitja volta: pensava que entre tanta gent segura d’allà on anàvem, d’allò que anàvem a fer, jo no encaixaria.

Recordo sentir-me, exactament, com el primer dia que vaig pujar a l’autobús de colònies quan tenia 7 o 8 anys. Recordo posar bona cara a les fotos perquè la mama no patís des de casa. Recordo que, els primers dies, preferia fer-li WhatsApps enlloc de Skypes perquè no em sentís la veu de nena petita que s’enyora dels papàs.

— I quan la Maria em diu que si sóc valenta, ric per dins com pensant en tot això…

Però recordo l’última tarda a NATRAS. Recordo la sensació immensa de vida, de respirar, de pausa. Sé que Nicaragua ha estat de les millors coses que he fet a la vida.

I res, que hi torno. Sóc reincident.

Rostres nous, rostres coneguts, noves aventures. El mateix paisatge i, per desgràcia, la mateixa realitat complicada. La Lucía i el seu somriure, el seu amor, les seves abraçades (hi ha coses que no canvien mai!).

I, de nou, els maleïts nervis d’abans de marxar.

Però, he de confessar rotundament, que començo a pensar que aquesta sensació és la que dóna sentit a tot. La que fa que sigui increïble. La que fa que tot exploti, creixi, sigui gran. Sens dubte, he de confessar que és la millor part d’un viatge.

Dia 335 d.M., dia 4 a.M. 

Sólo recuerdo la manera en que el manto azul oscuro iba cubriendo el cielo de Valle Dulce: de una forma sutil y lenta. No te dabas cuenta que los ojos ya no sabían cómo ver las cosas porqué todo tu alrededor había sucumbido a la oscuridad de forma sumisa, lenta y obediente. Quien estaba fuera entraba para dentro, alertados por las voces que nos decían “de noche, mejor no andar por ahí”.

Y recuerdo también aquel atardecer en concreto. Quizás fue el primero en el que llegaron las Toñas a nuestro hogar. Un atardecer dónde toda Nicaragua entró en mí, absorta en la historia de un país olvidado. Absorta en las palabras que salían directas des del corazón y en esos ojos marrones que esa noche se quedaron un ratito más, porque la ruta pasaba más tarde. De cómo la realidad se empezó a volver algo difusa… yo diría que por el calor, pero seguramente fue por el exceso de cerveza. De cómo sé que le gustó que le escuchara, porque sé que ama su historia. De cuando le vi irse, quizás deseando que nunca se acabase el relato…

Pero al mirar el cielo, siempre pienso que no se está demasiado lejos si se ve la misma luna.

Día 314 d.M. 

que si se estrella el avión sea de vuelta.

que mientras pierda altura a gran velocidad, no se me pase por la mente nada más que lo vivido y lo sentido. sus rostros, sus miradas. esos abrazos que todavía siento en mi piel. los de aquí, los de allá…

que si se estrella el avión sea de vuelta. de vuelta de la vida, y que no me quede nada por hacer. que se me escape una breve sonrisa sincera entre el pánico incontrolable de mi cuerpo, pensando en que soy inmensamente feliz.

que si se estrella el avión sea de vuelta, con esa sensación de no haber dejado ningún cabo suelto, de haber reído con ganas y de haber peleado con el corazón. de haber amado y de sentirme amada. de no haberme sentido ni productiva ni útil, sino intensamente viva, porque para eso llegamos al mundo.

y de pensar que lo(s) que dejé, va(n) a poder seguir sin mí, solamente con la certeza de que me fui feliz de haber compartido, en algún momento, un instante con ellos. de agarrar la mano del de al lado e intercambiar alguna mirada cómplice.

y ver, una vez más, estallar la vida.

Día 54 a.M. (antes de Managua)

A vegades et penso valenta.

I segurament el món estarà d’acord amb mi. No tothom té el valor d’agafar un avió i volar lluny, allà on els problemes d’aquí es tornen senzills i les coses senzilles són el dia a dia. No tothom treu el coratge de deixar enrere tantes coses, amb la incertesa del què t’espera davant. No tothom reuneix la força d’emportar-se una caixa plena de records, d’imatges i de cançons i, alhora, una caixa tan buida per anar omplint del que sigui que et donin.

Però, per mi, la valentia no rau en això.

Si et penso valenta no és pels bitllets d’avió, la distància en quilòmetres o el nombre de persones que et direm adéu els propers dies.

Si et penso valenta és per l’estima. Per la inversió. Per la inversió a fons perdut, perquè no tens por. Perquè malgrat estar molt espantada i confusa, no tens por d’estimar. De donar, només donar sense esperar res a canvi, estimar fins a l’extrem sense por a quedar ben buida de tant que has regalat. I, alhora, tan plena d’allò que has rebut sense ni tan sols demanar-ho. D’estimar a tot i a tothom, d’agrair, de somriure a la vida. Però d’estimar, encara amb una intensitat més forta, a aquells que més ho necessiten.

Si et penso valenta és perquè no fas cas als que dicten com s’ha de viure. Perquè ignores el valor de les coses que no en tenen. Perquè ets incapaç de ferir, de fer mal, de perjudicar. Perquè obres el cor en cada moment, perquè poses el cor en tot allò que fas.

Si et penso valenta és perquè transmets. Mires transparent com l’aigua. Perquè cadascun dels teus somriures és potent com un huracà, cadascuna de les teves mirades podria tombar exèrcits sencers, cadascuna de les teves paraules fa somiar, fruit d’una melodia dolça com tu sola.

Si et penso valenta és perquè, fins i tot jo, he aprés abraçar des del cor.

“Al final del camí em preguntaran: ¿Has viscut? ¿Has estimat? I jo, sense dir res,
obriré el cor vessant de noms”

Gràcies, Luci. T’estimo. I ja t’enyoro. 

Dia 173 a. M. (abans de Managua)

Era de nit i el carrer començava a estar buit. Però les cases seguien desprenent vida. Sense vidres, la llum s’escapava per les franges que deixaven les persianes de plàstic transparent, i la quotidianitat es deixava entreveure per les cortines florejades. I l’olor indescriptible d’aquella ciutat t’embriagava i feia que se t’escapés un somriure per sota el nas. D’aquells que fas amb els ulls tancats i el cor obert.

L’aire que es colava per la lona del recorrido despentinava i embullava el cabell d’una forma agressiva, i et picava a la cara i et penetrava als pulmons d’una forma tan bestial que no sabies si cridar o plorar de tanta vida que t’entrava al cos.

I les cases eren mal fetes i petites. I de fusta, insegures i qui sap quanta gent vivia a l’interior. I era mig fosc i la llum de les faroles il·luminava tènuement les escletxes d’un asfalt vell i mal fet que cobria les vies principals de Managua. Perseguíem l’horitzó a alta velocitat, sota la banda sonora de desenes de clàxons. Els carros, ignorant innocentment els cartells que escrivien ‘Despacio’, avançaven per la dreta com a sonats. I era estrany, perquè no et senties pas insegur, malgrat la inexistència de seny i de cinturons de seguretat. Havien desaparegut els venedors ambulants  de les voreres. Només quedaven els vestigis de les parades plenes de mamones, mangos i tajadas: bosses de plàstic i peles de fruita ballant al ritme del vent càlid de la vesprada.

I si t’hi fixaves bé, veies com en alguna de les cantonades començaven a fer-se els grupets de prostitutes que esperaven que la nit els donés suficient per alimentar als fills i tal. Il·luminades, com de lluny, pels arbres que la Murillo havia instal·lat per donar-li color a la ciutat.

I saludaves al comandante Chávez més vistós, i al guerrillero anónimo que predicava (d’una forma que em semblava graciosa) que ‘solo los obreros y campesinos iran hasta el fin‘. I de lluny, entre les tenebres, si t’hi fixaves bé la silueta de Sandino vigilava incansablement la ciutat desordenada que havia quedat després del 72.

Però era el caos perfecte. Com quan t’enamores d’algú ple de defectes i n’estimes absolutament cadascuna de les imperfeccions.

I, en un gir il·legal a l’esquerra en arribar als semàfors del Sombrero, t’endinsaves cap dins al Memorial Sandino. I la polseguera se t’engolia, esborrant al mig de la foscor la ciutat que deixaves enrere. Com si no poguessis tornar-ne mai, com un camí sense retorn.

Dia 136 d.M.

Hoy debe de ser un día bonito, entre el sol cálido y la piel sudada, las sonrisas nerviosas y las ansias de cerrar una etapa. Hoy debe de ser un día bonito, porqué se hacen mayores y dan un paso más, cual luchadores por un sueño.

Y des del otro lado del globo, quisiera estar allí a su lado. Porque todavía recuerdo la tarde en que hablábamos de la gran muralla china y se te caían los ojos por no haber dormido durante la noche. Porque todavia guardo las cartas (que daban patadas al diccionario) derrochando y pidiendo amor a partes iguales. Porque siento en mi piel cada uno de los abrazos, las palabras y las miradas, llenas de sinceridad.

Sin nada que pedir y con tanto para dar.

Día 102 d. M.

Todo lo que pasa es nuestra culpa. Las excusas son una débil arma de doble filo, mae.

Le faltan horas al día,

para seguir ideando

UN PLAN

para llevarte conmigo.

… hasta el extremo…

Día 78 d.M.