Categoria: La flor más linda de mi querer

  • L’odissea d’anar amb autobús per Nicaragua

    Managua és el caos. Ahir per fi donava la cara, i es mostrava tan xafogosa com ens havien promès. Managua és el l’oasi enmig de la calma, el crit enmig del silenci. Managua és com un nen que et mira amb ulls plorosos plens de lleganyes, i que – malgrat tot – t’acabes estimant. 

    No hi ha passos de zebra, no es pot creuar pels passos elevats per si t’atraquen per banda i banda. Després del terratrèmol que va arrasar la ciutat l’any 1972, ningú va fer un pla urbanístic prou consistent i tothom va començar a construir allà on va voler.

    Managua permet a cadascú anar per on vol: creuar pel mig de la carretera, conduir en contradirecció, parar els autobusos enmig del no-res. Managua és plena de mosquits i molts carrers no estan asfaltats. Tots els vehicles toquen el pito com si no hi hagués demà: per avançar, per avisar, per cedir el pas, per agrair que t’han cedit el pas, per saludar… Moltes cases són baixes, fetes de llauna i poc més. Per la nostra zona hi ha llocs on no hi ha ni clavegueres i las aguas negras baixen pel mig del pas.

    Suposo que malgrat haver-la imaginat tan diferent, ens l’anem fent nostra. Lentament. No hi ha sentiment de turista: a Managua, el turisme només hi va per l’aeroport.

    Vam poder estar a la baixada del santito. Gent, molta gent aglomerada perquè Santo Domingo pogués baixar en processó. La festa era evident: gent vestida amb els vestits típics, gent sucada d’oli de motor sota el sol del migdia (sí, tal qual, per complir promeses), molta (molta molta molta molta) pólvora, somriures, borratxos… i cap turista. Em deia la Jenny que s’emocionava: la gent és molt, molt pobra, no tenen gairebé res i, malgrat tot, surten i ho donen tot. La fe és l’únic que els queda, l’únic que ningú els pot prendre. 

    És una pujada d’adrenalina, una gran sorpresa. Mil somriures, alguna baralla. Infants, joves, gent gran, colors, soroll, crits, música… Un no donar l’abast en mirar a tot arreu, per por a perdre’s cap detall.


    Avui hem estat a Granada i a la Laguna d’Apoyo.

    Res a veure.

    DSCN3956Granada desprèn un inconfusible aire colonial. Els carrers són plens de gent d’arreu. Les cases segueixen una harmonia evident, els carrers són rectes i  quadriculats. I, evidentment, el preu de les coses és lleugerament més alt.

    Apoyo és màgic. Un volcà que té el cràter ple d’aigua. Una platja d’aigua dolça. Una tranquil·litat estranya per un lloc tan fantàstic i una vista tan privilegiada (per sort, de moment, el turisme massiu se’n va cap a Costa Rica i companyia).


    DSCN3901La tornada ha estat amb autobús. Un espectacle, gairebé tant com els taxis. Per anar a l’estació d’autobusos, hem pujat 9 en un taxi. Chineados. A l’autobús, al menys, hi havia 120 persones, els uns damunt dels altres, plantats, asseguts. El conductor es creia pilot de fórmula 1, i anava pitant per la carretera perquè tothom s’apartés del seu pas. Conduïa per l’arcén.

    Estem bé, no patiu, aquí ens han dit que no hi ha accidents.

  • Donar-se

    Fa temps, un amic em va explicar que s’havia aventurat a fer un voluntariat amb nens i nenes en situació vulnerable, pensant-se que seria la història de la seva vida, i s’havia adonat que no quan ja hi era de ple. Que no li compensava, que no l’acabava d’omplir, que potser s’atabalava i que demanava infinitament més de compromís del que imaginava. Que el servei que feia era immens i molt necessari, però que no era el que s’havia esperat.

    La seva resposta davant la situació era que, a vegades, la missió que tenim a la vida demana cert sacrifici, i que no sempre que ens donem als altres ha de ser una cosa fantàstica i que em beneficiï ‘a mi‘. I que seguiria endavant, ves.

    Avui, m’he recordat d’ell.

  • És Managua…

    DSCN3806

    … però podria ser qualsevol altra, perquè la primera imatge en sortir de l’aeroport que porta el nom del gran alliberador nicaragüense és un Burguer King. La segona, la casa de la CocaCola i després un McDonalds.

    Ah, i tot d’arbres grocs molt bonics, perquè la primera dama del país veia la ciutat molt grisa. Arbres de 15 o 20 metres plens de llumetes en plan Nadal, que costa 20.000 dòlars mantenir-los en peu (instal·lació, manteniment, llumetes enceses tot lo puto dia i un segurata vigilant-los tot el dia). Vaja, per entendre’ns, amb el que costa tenir aquests catxarros en peu, podrien tenir llum a casa 50 famílies.

    DSCN3820

    I tal. Viva Sandino!

    DSCN3823

  • Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

    Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

    La por ens mou i ens fa estar quiets,
    amb l’amor ens passa el mateix.

    I vivim, segur, fins al moment,
    i la gent necessita altra gent. 
    El més és sempre més que el menys,
    el menys és menys del que volem.

    I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem. 

    Sabem que no és FÀCIL, 
    però ens encanta fer-ho. 

    I res, gaire res més que el que fem,
    gaire res, gaire més serem.


    Marxar.

    La por aquesta que sents, inevitablement.

    Que t’arriba al cervell.

    Que et travessa els músculs i les emocions…

    i els nervis.

    I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).

    Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.

    I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.

    Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.

    I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.

    Ja és aquí…

    … i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).

    (I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)


    Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
    tinc mil nits per explicar-te. 

    Que no sé on sóc, però escric la vida.