Hasta el extremo

Amar és complejo. Para amar tienes que estar dispuesto a darlo todo. Pero el todo, muchas veces, es demasiado.
image

La realidad de las niñas de Casa Hogar no es fácil. Para nada. Todos sabíamos que llegaríamos a un rincón del mundo donde la precariedad y la pobreza es el día a día, el plato que muchos niños y niñas se encuentran en la mesa para desayunar, comer y cenar.

Pero hoy ha sido distinto.

Casa Hogar tiene la doble misión de hacer crecer las niñas, cuidarlas, amarlas, a la vez que crea una casa que todas las chicas deben sentir su hogar. Su hogar, aun que muchas de ellas no quieran estar allí. A la pobreza extrema de sus familias juega un factor más espeluznante, todavía: la mayoría de las chavalas han sufrido algún tipo de abuso sexual.

Nos abre la puerta por primera vez una chiquilla delgada que mira al suelo y no habla. Es fácil juzgar a simple vista, ¿verdad? Pero cuando lo haces aquí, siempre hay una historia detrás que te da una patada y te dice “si no conoces, no hables, ¡imbécil!”

Llega saltando otra muchacha. Tiene nueve años y una sonrisa en la cara tan grande que te hace sentir miserable. Poco a poco se acercan todas. Debe de haber casi treinta. Ríen, corren, barren el suelo, saltan como una chica de su edad en Lleida. Supongo que el día a día será más complejo que esto, pero la primera impresión que nos llevamos fue sorprendentemente habitual.

Bastaron nada más que los minutos de romper el hielo para recibir los pirmeros abrazos. Eran abrazos desnudos. Roces de piel sencillos, que te desarmaban. La inocencia de una niña, mezclada con la brutalidad de un ser humano miserable, que las ha llevado a ser bichos raros de la sociedad. La sinceridad en un gesto, el amor en estado puro. La gratitud de quien se siente querido. La demostración clara que, con todo esto, el ser humano puede seguir amando.

Amar es complejo. Pero cuando no tienes más opción, cuando el corazón te lo pide así, te abres. Y te das, das todo lo que eres. Sin nada que pedir. Amando hasta el extremo, a fondo perdido, porque es entonces cuando se halla la verdadera felicidad.

Tenir somnis no és cosa de dones

Nicaragua no és un país per a les dones. En casar-se amb un home assumeixen un rol inferior, que les compromet a treballar a la casa, cuidar els fills i ser obedient al que fa i diu el marit. La casa i gairebé totes les propietats familiars estan a nom d’ell i el divorci es fa complicat, en el moment en que els advocats són caríssims i, en cas d’acord, la dona es queda al carrer sense res.

Jo pensava que els somnis no estaven fets per a les dones. Que quedaven com a segon plat en una societat extremadament masclista, en que un home pot passejar amb tres o quatre dones tan tranquil·lament, però una dona se la tatxa de puta en amunt per fer-ho.


L’altre dia la vaig conèixer a ella. Té una mirada penetrant i unes faccions serioses. Va per feina, no s’encanta en tonteries i, malgrat ser creient i tenir una fe ferma, no li agraden les estupideses que l’església imposa sobre la gent lliure des de fa segles. No està casada, però viu amb la seva parella. Nou anys d’amor i dos fills no són suficient mostra d’amor davant dels ulls de qualsevol déu? Odia els gringos, diu que li han fet molt mal a la seva pàtria i a la seva gent: no n’hi ha per menys. Opina obertament de política i canta de forma inconscient mentre treballa.

M’explicava que va ser difícil. Amb tant sols 19 anys ja tenia un nen. Encantador, per suposat. Va començar la universitat, malgrat tot. Els pares d’ell i la seva mare s’hi van posar en contra. Viure en pecat mortal! Volien que es construïssin la casa a la mateixa finca que els sogres, però ella s’hi va negar rotundament. A vegades, riu per sota el nas, sense deixar el seu posat seriós i diu que no la poden veure.

El seu home volia que deixés d’estudiar. Le dije que no. Volia tenir els seus estalvis, tenir un grau d’independència. Construir-se la seva pròpia caseta. Anar a la UCA, tenir la seva vida universitària. I treballar, sempre va bé tenir una mica de coixí econòmic. Les lletres de la casa van a mitges, mai li podran fer xantatge amb això. Té els seus estalvis, la seva llibertat…

… i els seus somnis. 

En un racó de món on els somnis no estan fets per les mares, les esposes i les dones en general, ella lluita per fer els seus realitat. I, quan fa aquella rialla astuta per sota del nas, veus que, realment, ningú la farà retrocedir.

L’odissea d’anar amb autobús per Nicaragua

Managua és el caos. Ahir per fi donava la cara, i es mostrava tan xafogosa com ens havien promès. Managua és el l’oasi enmig de la calma, el crit enmig del silenci. Managua és com un nen que et mira amb ulls plorosos plens de lleganyes, i que – malgrat tot – t’acabes estimant. 

No hi ha passos de zebra, no es pot creuar pels passos elevats per si t’atraquen per banda i banda. Després del terratrèmol que va arrasar la ciutat l’any 1972, ningú va fer un pla urbanístic prou consistent i tothom va començar a construir allà on va voler.

Managua permet a cadascú anar per on vol: creuar pel mig de la carretera, conduir en contradirecció, parar els autobusos enmig del no-res. Managua és plena de mosquits i molts carrers no estan asfaltats. Tots els vehicles toquen el pito com si no hi hagués demà: per avançar, per avisar, per cedir el pas, per agrair que t’han cedit el pas, per saludar… Moltes cases són baixes, fetes de llauna i poc més. Per la nostra zona hi ha llocs on no hi ha ni clavegueres i las aguas negras baixen pel mig del pas.

Suposo que malgrat haver-la imaginat tan diferent, ens l’anem fent nostra. Lentament. No hi ha sentiment de turista: a Managua, el turisme només hi va per l’aeroport.

Vam poder estar a la baixada del santito. Gent, molta gent aglomerada perquè Santo Domingo pogués baixar en processó. La festa era evident: gent vestida amb els vestits típics, gent sucada d’oli de motor sota el sol del migdia (sí, tal qual, per complir promeses), molta (molta molta molta molta) pólvora, somriures, borratxos… i cap turista. Em deia la Jenny que s’emocionava: la gent és molt, molt pobra, no tenen gairebé res i, malgrat tot, surten i ho donen tot. La fe és l’únic que els queda, l’únic que ningú els pot prendre. 

És una pujada d’adrenalina, una gran sorpresa. Mil somriures, alguna baralla. Infants, joves, gent gran, colors, soroll, crits, música… Un no donar l’abast en mirar a tot arreu, per por a perdre’s cap detall.


Avui hem estat a Granada i a la Laguna d’Apoyo.

Res a veure.

DSCN3956Granada desprèn un inconfusible aire colonial. Els carrers són plens de gent d’arreu. Les cases segueixen una harmonia evident, els carrers són rectes i  quadriculats. I, evidentment, el preu de les coses és lleugerament més alt.

Apoyo és màgic. Un volcà que té el cràter ple d’aigua. Una platja d’aigua dolça. Una tranquil·litat estranya per un lloc tan fantàstic i una vista tan privilegiada (per sort, de moment, el turisme massiu se’n va cap a Costa Rica i companyia).


DSCN3901La tornada ha estat amb autobús. Un espectacle, gairebé tant com els taxis. Per anar a l’estació d’autobusos, hem pujat 9 en un taxi. Chineados. A l’autobús, al menys, hi havia 120 persones, els uns damunt dels altres, plantats, asseguts. El conductor es creia pilot de fórmula 1, i anava pitant per la carretera perquè tothom s’apartés del seu pas. Conduïa per l’arcén.

Estem bé, no patiu, aquí ens han dit que no hi ha accidents.

Donar-se

Fa temps, un amic em va explicar que s’havia aventurat a fer un voluntariat amb nens i nenes en situació vulnerable, pensant-se que seria la història de la seva vida, i s’havia adonat que no quan ja hi era de ple. Que no li compensava, que no l’acabava d’omplir, que potser s’atabalava i que demanava infinitament més de compromís del que imaginava. Que el servei que feia era immens i molt necessari, però que no era el que s’havia esperat.

La seva resposta davant la situació era que, a vegades, la missió que tenim a la vida demana cert sacrifici, i que no sempre que ens donem als altres ha de ser una cosa fantàstica i que em beneficiï ‘a mi‘. I que seguiria endavant, ves.

Avui, m’he recordat d’ell.

És Managua…

DSCN3806

… però podria ser qualsevol altra, perquè la primera imatge en sortir de l’aeroport que porta el nom del gran alliberador nicaragüense és un Burguer King. La segona, la casa de la CocaCola i després un McDonalds.

Ah, i tot d’arbres grocs molt bonics, perquè la primera dama del país veia la ciutat molt grisa. Arbres de 15 o 20 metres plens de llumetes en plan Nadal, que costa 20.000 dòlars mantenir-los en peu (instal·lació, manteniment, llumetes enceses tot lo puto dia i un segurata vigilant-los tot el dia). Vaja, per entendre’ns, amb el que costa tenir aquests catxarros en peu, podrien tenir llum a casa 50 famílies.

DSCN3820

I tal. Viva Sandino!

DSCN3823

Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?

La por ens mou i ens fa estar quiets,
amb l’amor ens passa el mateix.

I vivim, segur, fins al moment,
i la gent necessita altra gent. 
El més és sempre més que el menys,
el menys és menys del que volem.

I volem tan lluny que no ens movem i ho farem, tan bé, tan com podrem. 

Sabem que no és FÀCIL, 
però ens encanta fer-ho. 

I res, gaire res més que el que fem,
gaire res, gaire més serem.


Marxar.

La por aquesta que sents, inevitablement.

Que t’arriba al cervell.

Que et travessa els músculs i les emocions…

i els nervis.

I (realment) ets feliç per tot plegat (però t’ho negues una mica, per si al final no anés bé o alguna cosa així).

Amargament feliç: sortir de la zona de confort sempre costa infinitat. Suposes que tornaràs.

I segurament tornaràs. Amb el somriure més gran que has tingut mai. I amb les mans molt buides, però amb la motxilla més plena del que has pogut imaginar aquí a casa, al sofà, amb el portàtil i la canyeta a la mà.

Recordes aquesta sensació, estranyament familiar. Saps que has plorat amargament alguna nit per haver pres aquesta decisió: “Per què m’he hagut de fotre en aquest fregao, joder?”.

I passen els dies lentament, i s’apropa, com de puntetes, com rient-se’n de tu per sota del nas. Mires enrere i el temps, en realitat, ha passat volant.

Ja és aquí…

… i sense voler-ho, i sense saber com, Nicaragua ja és part de nosaltres. I encara no l’hem trepitjat. Com si amb la vacuna del tifus, hagués entrat alguna cosa més sota la nostra pell. Ja sento cadascuna de les mirades i dels somriures. Ja sento l’escalfor, la por, la felicitat, l’enyorament (d’aquí i d’allà…).

(I el primer cop que vaig sortir d’aquesta zona de confort tan pudenta, vaig escriure que tenia por. Tenia por que m’agradés massa i no en pogués sortir mai més. Potser vaig pensar que era una idea agosarada (jejejeajajajajujujujuajaja). I ara, sóc aquí. Ultimant el compte enrere…)


Tinc tantes coses a dir-te que tinc el món i visc els dies
tinc mil nits per explicar-te. 

Que no sé on sóc, però escric la vida.