A vegades et penso valenta

A vegades et penso valenta.

I segurament el món estarà d’acord amb mi. No tothom té el valor d’agafar un avió i volar lluny, allà on els problemes d’aquí es tornen senzills i les coses senzilles són el dia a dia. No tothom treu el coratge de deixar enrere tantes coses, amb la incertesa del què t’espera davant. No tothom reuneix la força d’emportar-se una caixa plena de records, d’imatges i de cançons i, alhora, una caixa tan buida per anar omplint del que sigui que et donin.

Però, per mi, la valentia no rau en això.

Si et penso valenta no és pels bitllets d’avió, la distància en quilòmetres o el nombre de persones que et direm adéu els propers dies.

Si et penso valenta és per l’estima. Per la inversió. Per la inversió a fons perdut, perquè no tens por. Perquè malgrat estar molt espantada i confusa, no tens por d’estimar. De donar, només donar sense esperar res a canvi, estimar fins a l’extrem sense por a quedar ben buida de tant que has regalat. I, alhora, tan plena d’allò que has rebut sense ni tan sols demanar-ho. D’estimar a tot i a tothom, d’agrair, de somriure a la vida. Però d’estimar, encara amb una intensitat més forta, a aquells que més ho necessiten.

Si et penso valenta és perquè no fas cas als que dicten com s’ha de viure. Perquè ignores el valor de les coses que no en tenen. Perquè ets incapaç de ferir, de fer mal, de perjudicar. Perquè obres el cor en cada moment, perquè poses el cor en tot allò que fas.

Si et penso valenta és perquè transmets. Mires transparent com l’aigua. Perquè cadascun dels teus somriures és potent com un huracà, cadascuna de les teves mirades podria tombar exèrcits sencers, cadascuna de les teves paraules fa somiar, fruit d’una melodia dolça com tu sola.

Si et penso valenta és perquè, fins i tot jo, he aprés abraçar des del cor.

“Al final del camí em preguntaran: ¿Has viscut? ¿Has estimat? I jo, sense dir res,
obriré el cor vessant de noms”

Gràcies, Luci. T’estimo. I ja t’enyoro. 

Dia 173 a. M. (abans de Managua)