Era com un eriçó, amb les punxes ben negres i la panxa plena de colors. De lo primer, n’estava segura. De lo segon, només en tenia un pressentiment, perquè mai l’havia vist desprotegida del tot. A vegades, deixava entreveure’s lleugerament, però qualsevol pas en fals, per petit que fos, feia que es tornes a fer una bola punxant a la que, sincerament, feia mal apropar-s’hi. També suposo que tot era culpa del mal que devia tenir guardat al fons del cor.
Jo no la coneixia gaire. No m’havia deixat conèixer-la i tampoc m’hi havia interessat, perquè sempre és més agraït relacionar-se amb els nens i nenes divertits i simpàtics. I ella… doncs era esquerpa com ella sola, i no sabria pas com descriure la seva mirada. Potser obscura, potser oculta. Intimidant, penetrant. Indiferent, també. Jo diria que sense malícia, sense mala baba excessiva. Només amb un escut, una màscara, una armadura, una paret que evitava que qualsevol pogués intentar endinsar-se en ella.
La seva zona de confort era aquella. Aquell espai on ningú s’atrevia a entrar-hi perquè et fulminava de reüll i en silenci. Només apartant-te la mà de la seva de forma desagradable. Només amb un gest ràpid i sec en que se’t treia de sobre àgilment.
Però el Cocibolca és massa gran, massa salvatge. Massa feréstec inclús per ella. Sense dir-li res, va acostar-se. Aquest cop ja no era la dona de faccions dures i llavis prims que et mirava des de la distància impassible.
Per primera vegada des de que l’havia conegut, era una nena. Una nena massa petita per haver viscut el que li havia tocat viure, una nena que malgrat l’entorn amarg i la mirada agra que sempre tenia a punt, s’agafava a la meva mà amb tanta força i, alhora, tanta dolcesa, que feia plorar.
I saltava les onades rient d’una forma tan sincera, que la resta del món podria haver-se acabat en aquell precís instant.
Deixa un comentari