hola, torno a ser jo
després de tant de temps fent coses per blogs i pàgines que no són la meua, m’he recordat que abans, fa dies, també escrivia per mi.
potser també recordo que, a vegades, feia coses per mi i, probablement, només per mi. ara ja no ho faig perquè la vida se’m presenta plena de cares de gent i històries de persones i m’està costant molt estar-ne indiferent. potser no cal, això de sudar de tot, però igual sí que puc anar pensant més sovint que no he de salvar el món jo soleta. o que tot és més relatiu o menys transcendent. o, bàsicament, posar-me per davant. o al centre, joder, que per això és la meua, de vida.
bé, no sé si m’explico, perquè fa tants dies que no escric que ja no sé ni si me’n recordo de fer-ho.
hi ha dies en què m’enyoro filla de puta, aquella que tirava pel dret com un buldòzer que no mirava prim. després em recordo i em convenço que és més revolucionari ser bona persona. no sé massa en quin dels dos rols em perdo més.
la setmana passada, em va agafar la dèria d’endreçar l’estanteria del menjador perquè estava tot ple de munts. coses per endreçar i llençar i potser per guardar-ne algunes que valen la pena. n’hi havia de meues i de d’altres, ni recordo com van arribar a parar a casa. però em vaig prendre el luxe de fer neteja amb el meu criteri. perquè, saps, a vegades li dono valor. molt poques, però em sento bé quan ho faig.
no res, petites coses (com llençar la merda pròpia i aliena) amb les que em reconcilio i sense que ningú m’hagi de felicitar o dir-me que ho faig molt bé.
totes fem el que podem.