negar-m’ho

El tio que seia al meu costat a l’avió va portar, les quatre hores de trajecte, la mascareta sota el nas i el mòbil sense mode avió, actualitzant el feed d’Instagram contínuament. Portava el braç immobilitzat i tota la cama de crostes, com si s’hagués barallat fort amb algú. A més, feia una pinta estranya, tot s’ha de dir. I per molt que llegim a la Maleno i mirem When they see us i passem l’estiu treballant amb les persones temporeres, en moments que pensem que morirem, l’instint primari de veure un xaval amb pinta de moro saltant-se les normes dalt d’un avió, ens treu les màscares i deixa aflorar tot aquest racisme que ens han injectat en vena al llarg de tants anys.

El cas és que em costa reconèixer-ho, però no parava de pensar en totes les coses que ja havia fet i totes les que em faltaven per fer. Vaig pensar en la tristesa que deixaria en alguns llocs i també en la indiferència en d’altres. Portada en un diari, encapçalant els telenotícies l’endemà. M’havia preguntat tantes vegades com deu ser viure sabent que et mors, que en aquell moment se’m feia estrany viure només tres hores sabent que em moria.

Total, que no. Es veu que el tio no preveia atemptar (i per molta mascareta per sota del nas, sembla que tampoc escampava covid). És fàcil, ara, negar-ho tot. Tampoc he explicat a ningú que pensés que el tio del meu costat ens anava a matar a totes, així que negar-ho seria, bàsicament, negar-m’ho.

I és una mica angoixant no saber com afrontar tot això, sabent que m’omplo la boca amb discursos que, en el meu ser més irracional, allà on trec l’instint de supervivència, se’m desmunten. Perquè, al final, resulta que el xaval no era ni moro. Jo, per la meva part, he deixat, durant uns dies, de llegir llibres i de mirar sèries amb discursos antirracistes perquè, mira, em fan sentir lamentable.

La gent que seu sola

Passo més hores del dia amb els auriculars posats que sense i m’adono que aquesta normalitat deu ser això. Lo de les mans i la mascareta, en realitat, suposo que més assumit. Però lo de la distància sembla que, després de tantes repeticions, encara m’agafa per sorpresa.

Estic asseguda a la terrassa d’un bar, preparada per dinar davant del mar. Ma germana m’esciru. Sola?! Sí, sola, amb qui…? Em fa peneta la gent que seu sola, sentencia la desgraciada.

I me’n recordo d’escriure, any enrere, què era això d’anar sola. Sempre m’intriguen les persones que seuen soles. Espero no fer pena a ningú, perquè jo no he caigut que podia fer-ne fins que l’Ares m’hi ha fet caure.

A la plaça n’hi ha d’altres, que seuen soles. Als bars, als bancs. No serà tant.

El que penso, enguany, és que aquesta normalitat també serà això. M’adono que, ara, molta gent que seu sola només està esperant a algú i que, després de tants mesos d’aïllament, costa més existir sense companyia. Serà que ja n’hem tingut prou d’estar amb ningú.

Potser la culpa és de qui no ens va advertir que, abans de ser tribu, s’és persona i que per escoltar, una ha d’escoltar-se; per perdonar, una ha de perdonar-se; per estimar, una ha d’estimar-se. Que per conviure, primer, s’ha de viure. I que quan m’atabala estar massa hores sola, potser és perquè no m’escolto o no em deixo parlar.

En fi, que aquesta normalitat suposo que serà que, quan s’obrin les portes d’arribada de l’aeroport, ningú estigui esperant a l’altre costat. Ni a mi – que tampoc és novetat – ni a ningú.

la presó de Lleida

El David del Blanco, que ha estat molts dies al pavelló de la Fira sent voluntari, m’ha deixat que li publiqui això per aquí 👇

“La cançó diu que a la ciutat de Lleida hi ha una presó i que de presos mai en falten.

Probablement sigui agosarat i una gran falta de respecte parlar de presoners, però trobo que la metàfora és prou il·lustrativa de tot plegat.

Quan entres al pavelló per primer cop, no pots evitar buscar el castell de palla del Cucacolcum. El lloc de tants bons records de tants infants lleidatans s’ha vist convertit, mutat, en una espècie d’Idomeni sense ressò mediàtic, ni músics benintencionats, ni voluntaris que busquen experiències vitals.

Quan entres al pavelló et diuen que “aquest està molt bé, hauríeu d’haver vist l’altre la setmana passada” i tu et preguntes què amaga la definició de “molt bé” i la lleugeresa amb què l’usem. “Molt bé” no pot ser, no és i no serà mai una sort de quadrícula de cinta americana que separa “llits” (de nou la frivolitat, són hamaques de campanya) i passadissos.

I aleshores et donen tot l’equipament que algú ha decidit que tu sí mereixes tenir: una màscara d’aquestes bones, uns guants i un mono de plàstic impermeable sobre el qual fas un parell de bromes per la calor que hi passaràs. I perquè has de treure ferro al fet que no t’estàs canviant de roba perquè vulguis garantir la teva asèpsia, sinó que malfies de la seva perquè, és clar, ja sabem com són les coses i tal…

I aixeques els ulls i veus que els monos que fan d’escut també marquen estatus. N’hi ha de blaus, de rojos, de blancs que incorporen ulleres de protecció (no sigui que tot plegat ens esclati a la cara). I penses que ni en això ens posem d’acord, que si tants caps tants barrets i que aquí tothom vol sortir a la foto i que se’l vegi bé.

I aleshores entres al menjador… bé, a l’espai amb taules tronades distribuïdes a certa distància, i t’encomanen la missió de comprovar que abans de sopar s’hagin dutxat. I tu que d’acord, sense acabar-ho d’entendre gaire perquè tu també rebutjaries dutxar-te en mòduls d’obra, sense cap intimitat. No voldries haver de netejar la roba mentre et dutxes ni estendre-la en una tanca de qualsevol manera. De fet, posats a dir, tu no et dutxes cada dia abans de sopar –hagis treballat o no.

Però és que tu no entens res, perquè el que tu no saps és que t’arrabassin la dignitat i la intimitat tot explicant-te (i també a la resta de ciutadania) que “és que ho han hagut de fer tot de pressa i corrents” i que “tot es fa el millor que es pot” i que ara la situació està “molt bé”.

I tu que recordes la campanya electoral de fa poc més d’un any i com hi havia una fal·lera desproporcionada per construir albergs per temporers. I penses en el Joan. I et cagues en la perra, en algunes mares i en el “està molt bé”. I penses que, encara que no ho vulguis, tu també ets racista perquè fins ara t’estava “molt bé” el que no veies.

I aleshores vas servint el menjar. Bé, podríem dir-ne “menjar” també, però convindrem que la ironia escrita costa i que ha de tenir uns límits, i que no podem posar cometes cada tres paraules. Convindrem també que res està “molt bé”, i que tot el que hauria d’entrar en l’estàndard de normalitat no ho és, però pretenem que ho sigui perquè “fem el que podem pels pobres negrets”… Vaja, t’ha tornat a sortir!

I intentes repartir el sopar amb bon humor i fent broma i preguntant què tal i animant sense esma quan et diuen mal, no hay trabajo perquè saps que ni hay, ni va a haber.

I el primer dia intentes parlar amb uns, i després amb altres. I el segon dia busques als mateixos (perquè necessites sentir que has pogut establir alguna cosa) i vas ampliant, i et vas soltant amb les bromes que veus que accepten. I, amb el francès, retrobes algú d’un país que portes al cor, i coneixes un futur metge que és catalanoparlant, i a un georgià tatuador i a un colombià content perquè el Madrid ha guanyat la lliga, però absolutament destruït perquè la seva germana ha mort i ell que està aquí.

I per un segon et tornar a passar allò que vas viure, per un segon et sembla que no ets blanc, però el segon passa molt ràpid i et criden amigo, picante!. Picante vol dir que, enmig de la vergonya més gran que has vist en la teva ciutat, algú ha pensat a comprar –fora de pressupost, perquè “no entra”- pots de salsa picant per poder-los transportar i perquè sentin que hi ha gent que els vol acollir de debò.

I veus com hi ha gent que vol i necessita un canvi, que la gent respon i intenta fer el dinar que els agrada, que hi ha jefes que es barregen amb indios per acompanyar-los i remar junts. Que la capacitat de resposta de la gent de missa i dels perroflautes és molt alta, que la gent random és molt necessària i que les mascaretes i els monos potser revelen més que no amaguen. Que la gent que està més per la broma i menys per la feina és molt necessària en un lloc on, per estones, hi regna un silenci més propi d’un menjador de presó (petita i bonica, prous n’hi porta el baró).

I surts a llençar la brossa i parles. I et preguntes per què a Lleida els tractem com a gossos, i veus que qui t’ho pregunta porta 20 anys a l’estat i que parla amb un curiós accent galaicoandalús que faria témer els més voxians. I tu li dius que no és així, que és pel virus que ho ha destarotat tot. I et diu que porta anys treballant en llocs de fruita a Espanya i que mai l’han tractat així i tu et penses que no sap de la missa la meitat, però t’adones que tu tampoc i et cagues en els teus prejudicis i desvies la conversa.

I tornes al pavelló i veus un guàrdia de seguretat sent amable i fent xarrera amb ells i penses que ja ho has vist tot i et tornes a cagar en els prejudicis.

I et disposes a marxar, perquè tens un sopar sense cometes, un lavabo sense cometes i un llit sense cometes i t’adones de persones que en la seva intimitat robada treuen una catifa i es posen a resar i penses que realment hi ha fe que mou muntanyes i que “el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu”. I abans de pujar per treure’t la protecció i recuperar la rutina sents algú que parla un espanyol perfecte i et diuen que és un senyor de Palència que ha vingut en recerca de feina perquè qui li faltaven dos mesos de feina per poder-se jubilar.

I les poques conclusions que havies extret d’aquests dies se’n van en orris.”

David del Blanco Catalan

‘gracias vida por ser maravillosa’

Dimecres passat vaig tenir una sensació estranya. Feia dies que no publicava res a la mossegada del tauró. Suposo que preferia llegir-la allà, abans que preguntar-li directament: sempre és millor no preguntar si no saps entomar la resposta. Però aquest dia alguna cosa em va dir que potser sí que tocava escoltar-la i que ho havia de fer ara, que a la vida, a vegades, el després no existeix.

La Carla em va dir que estava molt fluixa, poca cosa més. Ens vam acomiadar.

Ja fa molt temps de l’últim cop que vam veure’ns, perquè el darrer que havíem quedat el va anul·lar. No es trobava bé i havia après a escoltar al seu cos. Jo li hauria preguntat per com es viu sabent que et mors. Saps? Com si això de morir fos una cosa aliena al viure. Però, al final, acabàvem parlant només de vida, reconciliant els espais que ens havien fet mal i, senzillament, estant. Sent. Sentint.

Aquests dies, la llegia amb la por de trobar-la massa forta o massa feble, la llegia amb la por de trobar una realitat que evidenciés la meua misèria, la llegia amb la por de veure més la malalta que a ella. La llegia amb la por de la seva por. La llegia amb la por de que un dia deixés d’escriure.

Dijous ens vam acomiadar. El que no sabia és que ja seria per sempre. Com diria ella, no agraïm prou les coses bones que ens passen. Gràcies per haver compartit una mica en aquest camí de la vida.

 “Somos seres muy afortunados de poder vivir cada dia, de tener una seguridad. Agradecimiento profundo solo es lo que puedo sentir. Gracias vida por ser maravillosa y lo que tenga que ser será. Acceptar las circunstancias

l’home que prega a la llum (o el quatre-cents vint-i-tres)

A la primera fila d’hamaques hi ha un senyor gran. O potser només envellit. Resa amb els ulls tancats i la llum que entra per la finestra del fons del pavelló l’il·lumina d’una manera que sembla que Al·là li estigui dient ‘Tranquil, estic amb tu‘. Jo passo per allà cada quatre o cinc minuts i l’home, quiet, segueix pregant, aliè a tot el que l’envolta. I em pregunto, constantment, com es pot seguir tenint fe, en un lloc com aquest?

Surto i em trec la mascareta per respirar una mica. El cel ja és lila i fa olor a vespre. Penso que, per molt que busquem discursos conciliadors que ens deixin la consciència tranquil·la, la realitat és una animalada. O pitjor que una animalada: quina altra espècie és capaç de fer això? Torno a entrar.

Una estesa d’hamaques, amb la separació de rigor, amb mantes desiguals i coixins nous. Tota una vida posada en una bossa d’escombraries blanca dins cada minúscula parcel·la o en una maleta nova dins la consigna. Roba estesa per totes les tanques que perimetren la zona, calor asfixiant ocupant fins a l’últim racó dels pavellons. I, sobretot, la targeta.

Ahir, en preguntar-li a un noi com es deia, a l’entrada del menjador, em va respondre ‘quatre-cents vint-i-tres’, mentre em donava la targeta perquè ho pogués comprovar. Allà dins, no té nom. A ningú li importa: a partir d’ara, només seràs quatre-cents vint-i-tres. Sense història, sense motxilla, sense família, sense somnis. Sense nom. Quatre-cents vint-i-tres ha accedit al pavelló sense febre. Quatre-cents vint-i-tres s’ha dutxat. Quatre-cents vint-i-tres ha sopat. Quatre-cents vint-i-tres ha accedit al recinte d’hamaques. Demà, quatre-cents vint-i-tres no vindrà, esborrarem el número i l’hamaca l’ocupara el quatre-cents vint-i-quatre, i després el quatre-cents vint-i-cinc i així fins que es doni per acabada la campanya. I no és culpa de totes les persones i entitats que, allà dins, intenten fer de l’infern un espai menys inhumà: sempre acaba sent el bon sistema, que ens utilitza com a part d’un engranatge perfecte que acaba putejant aquells qui necessita per beneficiar als de sempre.

No sé com seguir posant paraules a una imatge que és molt complicada de descriure sense caure en el discurs lacrimogen, sense envair els espais d’intimitat d’aquells que gairebé no en tenen. No tinc ni la més remota idea sobre com combatre l’odi i la por que es percep a la tele, a twitter i pels carrers: com donar raons a algú que sent irracionalment? Perquè sí: això també és la nostra ciutat, no cal emmascarar ni suavitzar cap realitat. Som una ciutat racista, impregnades d’un racisme tan inherent que ni ens l’identifiquem i preferim dir-ne ‘ordre’ o ‘preocupació’ o ‘neteja’.

La llum ja no entra per la finestra: gairebé és fosc i s’encenen les llums del pavelló 3. L’home que resava immòbil ja no hi és: se’n deu haver anat a sopar. Igual és un treballador del camp que segueix els circuits tot l’any arreu de l’estat. Igual no, igual és un dels centenars de venedors ambulants o dels qui es dediquen a l’hoteleria i la restauració que, enguany, s’han vist sense opcions i la fruita els ha semblat una bona alternativa.

En tot cas, ens és una mica igual. A efectes pràctics, l’únic que necessitem és saber que el quatre-cents vint-i-tres seguirà tancat allà dins, que no embrutarà els nostres barris i que no anirà escampant el covid pels nostres carrers. Perquè està clar: que el quatre-cents vint-i-tres sigui el Mamadou o el Pere tant li fa. El que ens desperta la consciència és quan el quatre-cents vint-i-tres és el culpable absolut de posar a la corda fluixa els nostres privilegis.

Passin i vegin! Si us plau aplaudeixin!

L’onzena cançó del Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014) dels Amics de les Arts es titula ‘La dona vestigi’. Cançó que mai ha estat entre els grans hits, per cert, però escolteu-la.

En acabar l’estiu d’aquell 2014, en què sortia el quart disc d’estudi dels Amics, la galeria del meu primer smartphone estava plena de fotos amb nens i nenes negres. M’havia sortit l’oportunitat d’anar a Roquetas de Mar a conèixer la realitat de temporers i, en general, de les persones magrebines i subsaharianes (moros i negres) migrades. Avui em sento una mica idiota, perquè a vegades passa que cal fer mil quilòmetres per adonar-te que, en realitat, l’avorriment quotidià t’ha fet cega d’allò que tens a la plaça de davant de casa.

Ha plogut molt des d’aquell juliol, també dels estius següents en què, voluntariat internacional rere voluntariat internacional, anava canviat el concepte fortuna pel de privilegi. I avui sec a escriure sabent que sóc una suma d’aquests privilegis. En procés de deconstrucció, sí, però descobrir-me sobre uns fonaments plens de merda, fa mal i causa una mica de desorientació, què he de dir.

Aquests dies torna a ser titular a tot arreu. Lleida i, en general, Ponent estem al punt de mira. Tenim periodistes de tots els mitjans coneguts i desconeguts trucant a portes i telèfons, ocupant places i carrers de càmeres i micros. Això és drama, no lo de la Casanovas! Documentals, peces, articles, opinions. Fotos, moltes fotos. Mil enfocaments. Deu mil reaccions, que si no opines sembles ruc! Joder, mai havíem obert ni el comarques i avui omplim les primeres pàgines de tot arreu.

Atenció, senyores i senyors. El número que ve a continuació no el fa cap més circ al món: és tot un prodigi, passin i vegin.

És un circ.

Ara es tracta de treure el millor titular, el que atregui més visites al web, les declaracions de la persona més interessant, el negre que faci més pena (¿seguro que no quieres salir?) . Ara es tracta d’anar al racó més miserable – encara que no hi visqui ni un temporer – a fer fotos dels llocs més bruts i pestilents per poder tenir la imatge que val més que mil paraules (i hem pensat que ens hi podríeu acompanyar). Ara es tracta de que el moro digui, amb cara de tristesa, que té por i si ho pot dir davant del micro millor encara (¿puedes repetir esto?). Ara es tracta d’il·lustrar les peces amb rostres que despertin la compassió – fugaç – de l’espectador, que pensarà que fan molta llàstima i que tant de bo hi pogués fer alguna cosa (suerte que hacéis un gran trabajo, ¿eh?).

I jo, sense voler-ho del tot, em trobo de cara amb l’Anna que es feia fotos amb nens negres, dels quals no en sabia res més que la desgràcia que els intuïa, i de la qual no me’n sentia gens responsable (quina sort haver nascut on he nascut, tu!).

No tinc cap solució ni voldria caure en cap parany d’alliçonar a ningú: a mi m’ha portat alguns anys de feina descobrir que segons quins retrats de pobresa i misèria no ajuden en absolutament res ni a ningú. Igual, jo que sé, hem d’allargar la mirada, entomar la part que ens toca i actuar en conseqüència. Que la situació no és novetat: fa dècades que es repeteix.

O igual no. Igual només és enguany, que cal fer-ne notícia, perquè la injustícia no són ells dormint al carrer, sinó nosaltres en risc d’infectar-nos.

Quina meravella! Passin i vegin! Si us plau, aplaudeixin!

echar de menos sin cuenta atrás

Faltaba tanto tiempo, que parecía que nunca llegaría. Pero también parecía evidente que llegaría el tres o cuatro de junio, aunque estos días han demostrado que tampoco eso era una verdad incontestable. Al menos, no para todas.

Quizás es porque me cuesta poco echar de menos y se me hace bola echar de menos sin cuenta atrás. Como extrañando aquél que se va sin vuelta. Pero a ratos – y sólo a ratos – siento que aprendo a vivir con ello. Sobretodo, con la añoranza del sentir de los instantes exactos. Me gusta tumbarme en los recuerdos y, simplemente, estar allí.

Hoy me siento rara porque termina una cuenta atrás que lleva a ninguna parte. Tres o cuatro de junio y andamos pies en el suelo. Pero al fin y al cabo, quizás solamente parecía que nunca llegaría porque nunca tuvo que llegar.

la carta més difícil

Ja no escrivim cartes i tot és tan instantani, que redactar coses llargues sense esperar una resposta imminent o tan sols esperar resposta se’ns fa raro. Se’m fa raro, vaja. A més, crec que sempre he tingut la sort de no haver de fer gaires cartes. Ni de confessió, ni de comiat, ni d’amor: sóc més del tal com raja al moment, per sort o per desgràcia.

Però aquest cap de setmana ha estat diferent. Suposo que per tothom és extraordinari el que ens toca viure. I hi ha tantes coses que hem hagut de deixar o acomiadar o arraconar, que cadascú ja porta la seva creu i sap com de pesada és.

Jo porto tres dies recordant en bucle l’únic estiu que m’he quedat sense colònies. Va ser per decisió meua. Poc reflexionada, rebel, adolescent. Potser gràcies a aquell any, la resta ha tingut sentit de ser: a vegades cal valorar el que hem perdut per demostrar-nos que no volíem perdre-ho. Per sort, la pèrdua de l’estiu 2007 va ser corregida i reconduïda. Infinitament més valorada: al 2008, LRP; al 2009, Sala U i al 2010, Projecte K van començar a demostrar-me que, a la vida, hi ha més alternatives de les que volen que coneguem, sentim, vivim i siguem.

I, després, al 2011, una nit en què tot em superava i declarava rotundament allò de que fer de monitora no era lo meu, l’Oscar em va dir que tenia raó: no cal fer, sinó que cal SER. I em va explicar coses que em van ajudar a descobrir(-me) i a construir(-me) i que encara avui miro de desxifrar una mica més.

Però aquest 2020, que sembla que ens vol fer replantejar massa coses, també ens enfronta a decisions complicades. Com aquesta, que era crònica d’una mort anunciada, però una mort, al cap i a la fi.

Dissabte, vam decidir anul·lar les colònies d’aquest estiu.

Suposo que no hi havia d’altra. Suposo, també, que ens passegem pel món amb l’etiqueta d’ingenus, d’idealistes. D’insensats. De temeraris. I un etcètera al qual hauríem fet honor si haguéssim triat qualsevol altra alternativa. Que no es pot dir que no l’haguem buscat. Que no es pot dir que no les haguem calculat totes al mil·límetre. Que no es pot dir que no haguem plorat l’única opció que ens ha acabat semblant viable. Jo sí, al menys.

Perquè aquests dies estic molt trista, com si m’haguessin arrencat una part de mi que a estones em sembla suportablement petita i a estones em sembla immensament devastadora. I ho dic amb la mà al cor, a risc de ser una bleda o de semblar que mai les he passat putes de veritat.

Però mira, jo m’ho estimo: el concepte, les persones petites i grans, cadascun dels racons de la casa, les mirades, els somriures, les bústies, els balls sobre els tamborets, l’enyorança, el cabell greixós, el no puc més i quant falta, el despertador sonant després de tres hores de dormir, l’olor a matí, l’olor del lavabo del setè dia, la calma, el gall quan surt el sol, el terra que rellisca la tarda de dutxes, la gespa mal tallada, el sabó malgastat, el pebre, el perdre’s per la muntanya, els mòbils apagats, no sé, tot, tot. I m’ho estimo d’aquesta manera en que jo faig les coses i que no deixa gaire espai al cap perquè pràcticament tot ho gestiona el cor.

I, mentre escrivim la carta a les famílies i a la canalla, explicant que la decisió que hem escollit també és la decisió que ens fa més mal de prendre, ploro tant, tant, que m’acabo assemblant a l’Anna que fa molts anys, la nit abans, plorava perquè no volia marxar de colònies.

Avui, sabent-les tan lluny, m’hi quedaria a viure.

colonies

de creure sempre en la sortida

no recordava en excés l’estrany poder però aquests dies de confinament hi hem tornat

una mica com a mecanisme de defensa perquè hi ha massa estones que em quedo a la intempèrie, mirant com no passa res més que la vida

però la pluja m’ha fet tornar als carrers de belgrad aquell dia en què vam aconseguir allargar la casualitat un dia més i el meu paraigües era un desastre i un cotxe va passar de massa a prop i ens va escatxigar de dalt baix però vam riure hores i hores

i d’aquí em veia a l’aeroport de budapest, en què es feia l’hora que d’arribada i jo m’havia demanat un cafè amb llet i semblava pura lava i vaig fer un sant hilari arriscat i quan vas sortir per la porta d’arrivals tenia la llengua com forexpan

i aquests ulls blaus que m’observen des del racó, també penso en la plaça buida a mig juliol amb la boleta de pèl blanc que no callava, igual que ara, només que ara és una bola de pèl gegant

també al parking dels llacs de covadonga després de caminar sis hores – minut amunt, minut avall – amb només un litre d’aigua, perquè ens havia semblat que ja n’hi havia prou, quan vam trobar el bar-refugi i vam beure la millor estrella galícia del món i el millor chorizo al vino que han parit mai sobre qualsevol superfície habitable de la galàxia

o aquell catorze d’agost, que vam marxar a brussel·les perquè ens van dir que el pare no es moria i va ser el nostre error diagnòstic més brutal de la història i vaig plorar tan fort que aquell dia sí que va netejar a fons

la màgia de chiloé i el seu muelle i la seva màgia i la manera espontània en què un moment es va convertir en vincle, enllaç, força còsmica i la brisa que para el reloj, que pone en pausa el corazón i que aquí seguim al costat ininterrompudament

i, no fa pas gaire, en aquell lateral de l’auditori, navegant pel món blau, amb la certesa que igual ja era prou gran per fer de nena i que les gelosies diverses podríem anar deixant-les enrere

o el cafè irlandès de nou euros i les ganes de vomitar que ens recordaven massa a un dia que també vam beure més del compte i et vas rentar les dents amb massa profunditat i alegria

inevitablement, també torno a valle dulce i me’n recordo de molts rostres i de pocs noms i d’algunes sensacions estranyes, llunyanes i meves, de revolucions i evolucions, de canvis bons i dolents, de sacsejades, d’anades i vingudes doloroses que encara fan mal

de reüll veig la meritxell, que d’un verd primavera, sempre em sorprèn que estigui viva perquè se’m moren totes les plantes fàcils de cuidar i no aquesta, que és un bonsai o alguna cosa així, potser per la màgia que un pavo raro i solitari em va demostrar un dia que existia

i, al final, la màgia sempre m’acaba abandonant a canillo amb una abraçada plena de mitjons desaparellats, malgrat les normes, malgrat la injustícia, malgrat les merdes diverses, malgrat la vida

mira, jo sé que no anirà bé perquè tot està anant fatal i tinc el cos ple de proves que ho demostren, que em piquen, que em fan mal

però també penso que, quan m’aferro als moments feliços dels últims dos o tres anys o quatre o lo que em va venint al cap, no em consola saber que van ser, sinó sentir que totes les persones que els han fet existir segueixen a la meua vida

i que ja sé que no va bé, ja ho sé, però

qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida? per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

quan sento que m’estimen, de més a prop o menys, que ja sé que ara és difícil abraçar-nos, el viure es fa més portador 

la veïna de dalt

Vivim en un bloc vell molt petit de només quatre pisos en una zona amb poques cases habitades. A la nostra escala fem confinament la parella del quart i nosaltres. El tercer és buit i al primer hi ha un despatx que sembla que ha aturat activitat.

La Dolors és la dona que viu a dalt i a vegades ens demana coses massa tecnològiques, que ella diu que no sap fer i després ens ho paga amb ampolles de vi i caixes de bombons “que a mi no em convenen i l’Antonio s’ho menjaria tot”. Avui m’ha fet un missatge per si li podia corregir un text i enviar-lo a una adreça d’email en nom seu.

Ha trucat al timbre i ha pujat tres escales, a metre i mig – distància reglamentària que respecta escrupolosament – i, amb la mà que no aguantava el cigarret, m’ha allargat uns papers arrencats d’una llibreta. Em fa gràcia perquè quan vol dir “@” ella escriu “arroba”.

Res, que era una carta al director, pel diari d’un dia d’aquests. Tots ens volem sumar als homenatges a la gent que fa que les ciutats segueixin sent ciutats i ella, que a vegades té insomni, mira mentre fuma com passen els camions del servei de neteja per deixar el carrer net, malgrat no puguem passejar-nos-hi – “amb lo que ens agrada, eh?”  – i treure les bosses de brossa que se’ns amunteguen a casa

Li faig un missatge de que ja ho he enviat i ella treu el cap per la finestra i ens crida “Nenes, ràpides! Què faria sense vosaltres!”.

I és cert: què faríem les unes sense les altres?