Frontera: si no es veuen, no existeixen

El Ramon és un home senzill. D’origen mexicà, riu i parla però, sobretot, sobretot, escolta. Caminem pels carrers humits de Melilla. M’ha recollit al port a primera hora i les prediccions eren certes: plovisqueja.

– Sort que has vingut per mar, han tancat l’aeroport i estan derivant als vols cap a Màlaga – em diu.

És missioner, ara viu en comunitat a Madrid i està de pas per aquí, de visita a unes velles amistats. Ens ha posat en contacte un conegut en comú i és una oportunitat d’or, penso. Perquè és sensible i atent, perquè veu moltes coses que queden amagades de les superfícies i perquè no té por de rascar una mica les crostes i que surtin coses que s’amaguen endins. Li explico que vull conèixer i observar, només. És divendres Sant: jo estic de vacances i ell de passió.

El centre de Melilla és, aproximadament, senyorial, té algun passeig ample i ple d’arbres als marges. Pugem a les muralles de l’antiga fortalesa, passegem. A mi ja m’ha calat l’aigua cap dins als mitjons i tinc els peus gelats.

Sense parar de parlar, arribem a la part alta de la ciutat. Allà hi ha la casa de monges on m’hi quedaré uns dies, potser un parell o tres, ja veurem. Res en queda, de la Melilla més elegant: som en un barri  de cases baixes i reixes a les finestres.

– Aquell edifici – em comenta assenyalant-me’n un de vell amb l’arrebossat i la pintura en mal estat – és la presó.

Fa un dia gris, d’aquells que també transformen la ciutat en grisa. El Ramon ha anat a fer quatre encàrrecs i jo que m’he asseguda a la part alta d’un carreró amb escales. Escolto: podríem estar parlant de la banda sonora del Príncipe. Se sent la vida passar i, de fons, música en àrab sortint d’una finestra oberta. El cant de les gavines, que sembla que volin lleuger, però em pregunto: no tindran turbulències, també? Una dona amb shayla surt de casa i espera. A qui espera? Igual pensa el mateix de mi: a qui espero? Comença a caminar i baixa les escales, l’espera un xaval amb gorra.

– Hola, fill – li diu, ajudant-se de la paret.

La silueta de la ciutat és mig decadent. Suposo que estic encarada a la zona fronterera. Els arrebossats de les parets i la pintura salten. Ciutat de mar, sospiro. Ningú té ganes de repintar-ho? Passa un gat, indiferent a la meva existència. En passa un altre que, silenciós, me mira.

I, de fons, es dibuixa la tanca. Es dibuixa i s’intueix perquè, a estones, no s’acaba de veure. Però hi és, perquè Melilla és ciutat de tanca i de frontera; la fina línia que separa el bé del mal. Em sento una mica turista de safari.

Puja un home amb un xandall vermell i desgastat. Me’l miro. Cabell repentinat enrere, camina feixuc. I sento, des de darrere, que em criden. El Ramon ja ha tornat.

És divendres Sant i enfilem cap a Rostrogordo. És un parc, un bosc. Una zona natural enmig d’una ciutat. I allà, passegem tot el matí. M’explica que ell veu, en la tanca, la mateixa creu on, tal dia com aquell, van crucificar Jesús.

– On seria, si no? – busca al mòbil i m’ensenya una imatge que devia estar presa des d’aquell mateix racó. És un home negre, dalt de tot d’un pal, amb les quatre coses que arrossega. Porta els peus descalços i amb la mà es tapa el rostre – li diem, entre nosaltres, el Crist de la Tanca.

I, des d’allà mateix, des del camí que va paral·lel a la tanca, ens la mirem. No dic res i ell em deixa callar. Van passant cotxes de Guàrdia Civil cada poca estona.

– No t’apropis massa, no la toquis – m’aconsella – vols veure què era la tanca abans?

I caminem a pas tranquil, fins al mig de la malesa. La tanca d’abans eren uns pals d’un metre d’alçada amb un filferro unint-lo amb el següent i amb l’altre i amb l’altre i amb l’altre. Ara, estan rovellats i només són el vestigi d’un període en què la frontera devia ser més o menys real, però si aixecaves prou la cama, era així de simple de creuar-la.

Em giro per mirar, de nou, la tanca d’ara. És alta. No és la tanca, són les tanques. Són altes, molt altes. Hi ha focos, hi ha càmeres. Hi ha portes. El Ramon observa com les miro.

– Per les devolucions exprés – diu – però si no es veuen, no existeixen. I això que veus és el més lleu: allò realment perillós és a la tanca des de l’altra banda. Per això els tornen: allà hi fan la feina.

Tornem. Agafem un taxi en silenci.

I el Ramon, que té facilitat per entaular conversa amb tothom, comença a parlar amb el taxista. De tot, d’abans, d’ara. I l’home, que és de Melilla de tota la vida, voreja la tanca i passem per la vora d’un centre de menors. Ens explica que els veïns es queixen dels nois interns i que els nois interns hi ha dies que no tenen ni aigua corrent i que a veure qui té més motius per queixar-se, si els interns o els externs. Passem prop del pas fronterer de Barrio Chino i ens explica com les porteadoras passen per aquells marges, carregades, fins i tot, amb rentadores a l’esquena i que ell, quan en veu una, para a ajudar-la, carrega el que pot al taxi. Gratis, es clar, com les he de fer pagar res?

– Això no li sembla bé a tothom, però a veure, què he de fer? Mirar cap a l’altre costat? Sí, podria fer-ho, mira. N’hi ha molts que ho fan. Ja se sap, allò que no veus, no existeix.

Ja és el segon cop que ho sento en molt poca estona. Quantes coses no existeixen perquè decideixo no mirar-les?

frontera: la fossa comuna més gran

Llegeixo pel Twitter que farà un temps regular. Que farà molt aire i també que anirà plovent tot el dia. Jo aterro a Almeria i allà fa sol, però la pluja i el vent em fan patir una mica per quan pujaré al ferri. A veure si la nit serà moguda. Em rosto les ungles, mentre espero l’autobús que em portarà al centre de la ciutat, on he quedat amb un vell amic. Cap al tard, m’acostarà al port.

I mira que m’hi deixa amb molt marge de temps, però a vegades m’encanto i sembla mentida que em passin aquestes coses: quan m’he menjat els vint minuts de cua per embarcar, em diuen que no puc passar perquè no he validat el passatge a la finestreta de baix. Miro el rellotge. Queden cinc minuts per l’hora de sortida. Miro al de seguretat, que em veu cara d’espant.

– Corre – només li surt de dir-me.

Obedient, desfaig corrent el camí que he estat fent, i arribo a la finestreta. Hi ha tres dones despatxant i tres cues d’homes. Tres cues de passaports verds. Un té problemes: just el del meu davant i jo que m’impaciento. La que l’atén no s’hi esforça. L’aparta.

– No hi podem fer res – li diu, apàtica.

Jo me’l miro, m’estic posant encara més nerviosa. L’home també està nerviós. Miro el rellotge. No queda res i em quedo a terra, segur.

– Noia – em diu, amb la mateixa apatia – el passaport.

A mi, que em sabia greu pel senyor, li allargo el meu passaport a la dona. L’home em mira, no sé què vol, però passo. Ploraria: perquè faig un ús de merda del meu privilegi, perquè no vull que se m’escapi el ferri i perquè els treballadors cara al públic haurien de ser més amables.

L’home, quan veu que jo trec el meu passatge amb rapidesa, comença a cridar coses en àrab. Jo passo, agafo el meu passaport, la motxilla, la cartera, el mòbil. No miro enrere, només desitjo no haver-me deixat res i intento no pensar en l’home que avui es quedarà a terra. De la seva història? No en sé res, però no tinc temps per imaginar-me-la. Torno a córrer. El de seguretat em veu de lluny i em somriu. M’ha estat fàcil saltar els obstacles i arribar a temps. M’agafa el passatge validat.

– Ara ja està, no tancaran la plataforma mentre hi caminis per sobre – riu.

Segueixo caminant ràpid. Sí, ja està. Miro enrere: tant de bo el senyor a qui m’he colat, hagi aconseguit entrar, també.

No.

No hi ha ningú darrere meu, probablement, seré de les últimes passatgeres en embarcar. Camino ràpid per la plataforma metàl·lica i només se senten, de fons, els sorolls de l’Almeria nocturna, les onades del mar calmat, les meves passes en direcció a l’entrada al ferri.

Busco el meu seient: m’he agafat una butaca a primera classe perquè puc i perquè hi he de fer nit. Joder, penso, que sorollós tot plegat: homes parlant a crits en àrab, dones que havien acomodat la família com si allò fos casa seua amb tota la canalla dormint al mig dels passadissos sobre màrfegues, racons amb estores on la gent resa. Dos homes barallant-se enmig d’una multitud que crida, de nou, en àrab. Passaports verds i passatges escampats per damunt dels seients.

Havia quedat amb el Ramon a Melilla per conèixer una realitat de tanca, de frontera, de dolor. Havia de veure l’Albert a Nador, per descobrir què s’amaga a l’altre costat de tant filferro. Què em passava? Aquella escena m’estava provocant molta incomoditat. Semblava, amb total seguretat, que no esperava trobar-me tants moros a primera classe. Hagués plorat una altra vegada.

Vaig seure en un racó, allunyada de tothom. Per la finestra, només s’hi veia nit.

I si naufraguem? pensava enmig del rebombori mental que em deixava tot de pensaments de merda a la intempèrie. M’havia vist tan privilegiada en tan poc temps, que el meu cap s’aferrava a qualsevol excusa per seguir divagant. Si s’enfonsa el vaixell, em responia, freda, em salvaran de les primeres. Obvi. Merda. Ara sí, ploro una mica d’amagat, com si m’hagués negat més cops que sant Pere. Com lluito contra una mala herba que acabo de descobrir que està arrelada tan profund?

I, mentre encasto la meva front contra el vidre gelat de la finestra, miro la negror del meu davant. És immensa i jo petita, minúscula. Baixen les llums de cabina: hora de dormir, malgrat segueix la sorollada.

El mar ens bressola suau, el mar està tranquil. Quants han fet el trajecte invers, em pregunto. Quants han fracassat fent el trajecte invers, m’insisteixo. Quants no han tingut l’oportunitat ni d’anar en tercera classe, m’acuso. I, mentre reconec que em queda tant per fer, m’adormo, feta una bola, sobre la fossa comuna més gran del món.

vist amb perspectiva

Vist amb perspectiva, em va dir, tampoc és tan greu. I després d’un silenci una mica incòmode, va afegir que ara no és tan greu, però en aquell moment va fer mal: potser allò no tenia cap valor per ningú i el temps ha acabat confirmant-ho.

En tot cas, des de que vaig arribar, semblava que no havia canviat gran cosa més que algunes de les que portem dins. Com si hagués estat ahir que sèiem al terrat escoltant Extremoduro a la llum de les espelmes. Avui quedem nosaltres i ens preguntem quant de mal ens fa que només hi siguem les dues. Sembla que ja tan sols sap greu. Temps i relativitat, també, suposo, no ho sé.

Que després de posar-nos al dia de les històries estranyes d’aquests últims dos o tres anys, ens trobem amb pijama parlant de les mateixes coses de sempre, amb la mateixa mirada de bona gent de sempre, encenent-nos amb les mateixes reivindicacions de sempre, rient de les desgràcies quotidianes de sempre.

I això que és tan familiar em tranquil·litza i m’avisa que, segurament, les arrels s’han fet fortes, amb les conviccions que ja intuíem i les poques certeses que hem anat confirmant. Però després hem tret branques i fulles i flors i fruits i hem crescut i hem curat coses que avui sembla que ja no són tan greus.

S’ha aixecat al matí i no ha volgut encendre la llum per no molestar-me sense saber que dormir en qualsevol circumstància és el meu superpoder. Ha marxat i quan m’he despertat, m’he trobat el seu missatge i se m’ha escapat un somriure tonto i ves a saber quan ens tornarem a veure però, avui, que bé.

retrobar(-se)

A vegades tanquem portes perquè no sabem com habitar segons quins llocs. Suposo que la lluna plena d’aquests dies ha sigut prou bruixa per deixar-me tornar a racons que pensava que ja estaven abandonats del tot.

Però trobo que aquest lloc és com una casa: és un lloc còmode i un lloc segur. M’adono, mentre faig pipi en un antro que no té paper de vàter, que se m’escapa una mica el riure perquè he sentit que és allà de nou. Torna a ser un lloc còmode i un lloc segur.

Cert, que hi ha persones que venen i van. I jo, que he deixat tants espais deshabitats una temporada bona, quan hi he tornat – segurament perquè la vida pensava que ens hi mereixíem tornar – m’he adonat només hi havia de treure una mica la pols i reparar algunes coses que s’han desgastat amb el pas dels dies, les setmanes, dels mesos, d’algun any. Sí: m’hi he trobat la caseta deshabitada, però sembla ser que no abandonada. Ha sigut fàcil sentir que hi tornava.

I rient i plorant, perquè la nit tot ho ha de fer intens, vaig notant que en les retrobades també m’hi he acabat retrobant.

Questo mondo non mi renderà cattivo

Arriba el tard i sembla que tothom comença a fer demostracions del talent que té en l’art de la protesta. Uns ganyolen de forma més subtil, d’altres rondinen amb força contundència i alguna, fins i tot, plora a crits. Suposo que demanen lo que totes, que és una mica de casito.

Sec a terra i venen com gallines al gra, a poc a poc, un que gateja i l’altre que se mou amb els genolls rectes i un que fa la croqueta en bucle. I de cop, estic plena de nens acomodats entre les cuixes i els braços. Tenen rastres de mocs i llàgrimes per tota la cara i intenten pescar-me les arracades i les ulleres com si els anés la vida. Miren amb els ulls oberts i rojos, com de que en qualsevol moment la son se’ls endurà per davant, s’amaguen la cara a la meua samarreta i els meus pantalons, que queden plens de taques de babes.

I quan algun d’ells somriu mentre ens mirem, penso com en serà, de díficil, això que els ve per davant: una vida. Per una cosa o per una altra, són tan minúsculs que pesen menys que la motxilla que ja carreguen. I mentre n’hi ha un, que estirat panxa amunt amb el cap sobre la meua cama esquerra, crida com un ximplet amb la boca oberta i riallera i l’altre m’encaixa la front entre el cap i l’espatlla, tanco els ulls i penso que tant de bo aquest món, que és difícil, que és hostil, que és esquerp, que és tan egoista, no els faci males persones.

està anant molt bé (NO?)

Em fa feliç – i no puc començar d’altra manera – dir que he tornat a ser feliç. No sé com ha passat, però ha sigut molt fàcil. No sé si en sóc plenament responsable. Majoritàriament, sí, però no puc negar que més o menys totes les persones qui m’han acompanyat aquests dies han estat còmplices de recuperar-ne la il·lusió. Quin camí més llarg i quina línia d’arribada més emocionant!

En fi, ara veig que Línia del baix, controlada. Teoria de la relativitat, gairebé assumida al cent per cent. Torno a sortir en quatre fotos comptades, acabo tot això sense la firma de ningú en un cançoner que ni m’he molestat en agafar. De les bromes internes entre monis me n’entero de la meitat. I m’agrada molt sentir-me en pau amb això i a pesar d’això, jo que sempre he pecat de main character a temps complet. Em quedo tots els moments en què he observat des de la llunyania i la calma, veient que fluïa, que les persones trobaven un lloc on estar bé i que, en general, no importava res fora d’allà.

Un dia jo seia en un racó, sola, mirant com plovia. Tothom era al poble, fent jaleo i quedàvem els quatre de la rereguarda, que tancàvem coses aprofitant la calma estranya que queda a la colònia quan tothom està por ahi. Va venir la Rosa per l’esquena i em va dir ‘està anant molt bé, no, aquest any?’. Està anant molt bé, Rosa, sí i m’agrada que tu també ho vegis <3.

I ara, que ja sóc a casa, i que la vida segueix, enyoro la sensació de present que m’han regalat aquestes colònies. Han estat uns dies d’aprenenetatge, com sempre. Però saps aquell tram que és pla, que el creua l’aigua clara d’algun rierol de muntanya, que ve després d’una costa pronunciada i és el preludi de seguir ascendint? Doncs així. Suposo que toca seguir amunt, sense perdre massa la perspectiva i amb la mirada allà on poso cada peu.

Ara deixa’m ubicar totes les cares, cadascuna de les paraules, algunes llàgrimes de pena i d’alegria, els moments més eufòrics i els més rabiosos. També les complicitats que s’aniran esfumant a mesura que avancin els dies i no passa res: el que compta és tot allò que va ser i que ningú ens pot nit prendre, ni embrutar.

Estic rebentada, encara, i a estones em poso trista perquè en tres dies veig com se’m va escapant la calma entre els dits. Vol dir que començo un altre cop, la pujada, que el camí no s’acaba – déu me’n guard – i que calça’t i endavant.

buit

Com que ho ha dit algú que crec que en sap, repetiré això de que el maig és un mes complicat. És el que arrossega totes les dinàmiques esgotadores dels anteriors, però que encara mira de reüll els que portaran les vacances i se fa llarg el compte enrere. Arribo al maig que recordo al meu tiet quan li deia que m’omplís el got: sempre justet, justet, perquè una gota de massa i vesso per tots cantons.

Són dies estranys en què m’adono que no puc amb tot i m’he de permetre no poder-hi. A vegades em passa: a vegades penso que per dins sóc com la butxaca del doraemon i que hi caben tantes coses com passen per davant, com se’m posen pel mig o com les caço al vol. I començar amb força i empenta sempre és fàcil, perquè els inicis, amb la motxilla lleugera, solen ser engrescadors. Però com és això de no veure el final i sentir la bossa que s’enfonsa a l’esquena en punts de dolor i alenteix el pas i acaba fent llaga i acaba enterrant i acaba fent seure per no aixecar-se més o alguna cosa així, eh, com és això?

Sembla que sí: que arrencava el maig com un mes de plenitud, però la diferència entre estar plena i estar(-ne) tipa és subtil. Acaba el maig i tot és massa: vaig tan justa, que l’última gota ho fa trontollar més o menys tot. I torno a tocar-lo, saps?

El buit, aquell lloc on tot s’esvaeix i on les certeses són una mica de mentida o no del tot veritat. En fi, recordo allò de que només cal que no fem allò que no volem fer, que és tan fàcil i tan difícil, joder. Potser no vull estar aquí i tan sols és això, però encara he de decidir si vull sortir-ne. A estones, torno a ser tan petita que no em trobo i així em costa una vida defensar-me i remar cap als llocs on jo mateixa m’espero per cuidar-me. I me desespero esperant que ho faci algú altre.

Quin final de maig.

Però, en fi, avui penso que aquest buit també pot ser vuit i que, si el tombes, és infinit.

dels dies bons

No negaré que porto una bona ratxa, curta però bona. No ho dic massa fort, perquè sé com en soc, de volàtil, i tal com ha vingut la calma, en tres minuts se pot convertir en tempesta. I com si tingués una espelma petiteta amb una llum tènue, faig cabaneta amb les mans perquè es quedi encesa una mica més estona dintre de tot aquest caos habitual.

Ahir vaig decidir passar-hi al tard. Ja se m’havia acabat el temps reglamentari i començaven els minuts afegits, però alguna cosa m’hi va portar. Jo que sé: suposo que me l’estimo i encara no sé ben bé com, perquè és difícil, complicat, gairebé diria que impossible; però vull ser-hi. No sé quins astres s’havien alineat i la mateixa cosa que m’hi va portar, m’hi va retenir.

Feia aire i les portes del pis picaven suaus. Si algú amb criteri hagués vist el lavabo o la cuina o la taula del menjador, ahir hauria estat dia de bronca i d’arromangar-se amb el sanitol. Però, en fi, qui soc jo per donar lliçons d’ordre i neteja.

Veure’l riure em cura i em reconcilia amb una vocació en guerra constant (enfora i endins). Em repetia que és bona persona, que té un cor molt gran, però jo ja ho sé. Des de fa dies, a més a més. I m’explicava coses i es justificava amb arguments de merda per això i per allò, però és que a mi m’era igual, perquè ja sé que ens estimem, malgrat tenir dies de tots colors.

I vam acabar emocionant-nos una mica, perquè va decidir obrir uns mil·límetres la carcassa i vam demanar-nos coses. Coses de cuidar-nos, res de l’altre món, només tot el que hauria de ser d’aquest. I ens vam abraçar de forma destralera mentre amagàvem les cares perquè som penya dura que no plora mai i ens vam acomiadar.

Avui tornarà a vestir la puta armadura, segur, i ens barallarem per això o per allò, etc. En tot cas, crec que vaig entenent que no va de que sempre tot sigui brillant, sinó de ser-hi i seguir-hi sent perquè, de tant en tant, quan algú senti la necessitat de baixar la guàrdia i treure a passejar tot el cabàs de merda i deixar a l’aire algunes vulnerabilitats, pugui trobar un lloc segur on fer-ho.

Ja ho vaig dir un dia: quin sentit té tot això si no és des de l’estima. I avui, amb el cor escalfadet, encara ho veig més clar.

ochenta y medio

Ara espero a que la meitat de la meua família salti en paracaigudes. Des de la cadira del bar – jo sóc més de tocar de peus a terra, al menys, de forma literal – penso que la velocitat s’hauria de reservar a això: les temeritats capritxoses que tenim de tant en tant. Quan saltes, ha dit el pare, abans que s’obri el paracaigudes, vas a 200 quilòmetres per hora. Ok, rebut, això no és per a mi.

Dimecres, en un intent desesperat de fer una parada al mig d’una setmana vertiginosa, vam descobrir un poble abandonat que resulta que tenia alguns lligams amb gent que estimem i que ens fan pensar que les casualitats no existeixen. Vam fer cap allà perquè havíem de fer-hi cap.

I saps què passa, que quan puges a les altes velocitats el paisatges es converteix en una barreja de colors que es difuminen entre ells i acaben per desfigurar-se. Costa destriar i després sembla que no has vist res. Potser per això cada cop m’agrada més asseure’m al copilot d’aquesta furgo que ha de fer els bots de la carretera molt a poc a poc i que permet posar el cap enganxat al vidre per observar amb més deteniment. Paz-ciencia, en diu, i cada dia me’l crec més. Encara que em costi un munt aplicar-m’ho quan estic desequilibradeta.

Dijous torna la voràgine i, allà asseguda, de cop me sento com en càmera lenta mentre tot lo del meu voltant està reproduint-se a x2. Com jo mateixa des de fa dies, eh? I, llavors, em vibra l’ull, em surt sang fora d’hores, em costa respirar i ploro massa sovint. Marxo.

I saps què passa, que jo vull tornar al ritme de dimecres en què sobre la marxa i mirant poc a poc, és més fàcil llegir alguna pista que et porta a llocs curiosos amb gent curiosa que explica històries de les que no importen o de les que ho importen tot.

Com la fàbrica de formatges que aquell dia estava tancada per descans setmanal i que això ens va fer arribar a conèixer la senyora que despatxava en una botigueta petita i fosca. La mateixa que ens va explicar que es jubilava amb vuitanta anys i mig i que devíem ser dels seus últims clients. En sortir-ne després d’haver firat, l’oscar em va dir que ochenta y medio era un títol típic del meu blog. I, bueno, doncs li he fet cas.

HIPOCONDRISME: esclerosi múltiple

Com oblidar el que deu trobar-se en el top 5 de pitjors estius de la meua vida. Tot es remunta a un dia que vaig a recollir unes ulleres noves a l’òptica. Quan fas un gasto gros com el que faig jo cada cop que he de fer vidres, em regalen una revisió oftalmològica, que envien a un doctor de ves a saber on i t’envia un informe acurat sobre l’estat de salut del fons de l’ull. Al meu informe hi havia un post-it rosa que volia dir ATENCiÓ! PERiLL! RiSC de MORT!

Així que el Xavier, l’òptic de confiança, em diu que m’ho faci mirar, que sembla ser que no veuen simètric el nervi òptic. Sé que hi ha una part d’ell que és per fer-se el xulo i demostrar-me que en sap molt, però JODER PAVO, A MI NO ME FACIS AQUESTES PIXADETES QUE ME CAGO A SOBRE. Efectivament, jo ja em congelo: em quedaré cega. Li pregunto, és greu? I em diu, amb un to de rata sàvia, fes-t’ho mirar al més aviat possible.

M’ho faria mirar l’endemà a primera hora, faltaria més. Però no ho faré sense abans xequejar tota la internet i bum. Neuritis òptica que bum, és el primer símptoma de l’esclerosi múltiple. Acabo de signar un contracte de lloguer en un segon que, en realitat és un tercer, i que no té ascensor i jo en tres dies ja aniré amb cadira de rodes. Google diu que en una mitja de 15-20 anys, en el pitjor dels casos, però jo seré, segur, l’excepció. Segur.

L’oftalmòleg em diu que no té importància i que ell, més que una inflamació, diria que és una deformació, però que anem revisant i que si començo a veure-hi doble o a veure taques o a veure-hi estrany CORRi a urgències (cosa que jo ja sabia perquè ho he llegit a google) i que, si no, fins l’any vinent, que anem controlant.

Però no acaba aquí, perquè ma mare, que a vegades no controla quan està generant o agreujant els meus complexos em diu que m’he posat gorda i me poso a fer, de forma obsessiva, la Patry Jordan. Dec fer malament alguna cosa perquè, al cap d’uns dies, se’m comença a adormir la part de darrere de la cama i fins al dit petit del peu. Casualitat? No lo creo: nervi òptic inflamat + pessigolleig a les extremitats i, si hi paro atenció, també noto debilitat muscular i fatiga. I el que és pitjor, NINGÚ ME FA PUTO CAS.

L’Anna em diu que he fet malament algun exercici de glutis i que tinc una mica de ciàtica, la Marta em diu que me’n vagi a dormir i que no em dirà quins són els símptomes perquè me’ls aniré notant tots d’un en un i que sóc idiota i la Maria se’n riu de mi i em fa posar de puntetes i em diu que en tres o quatre o set dies se’m passarà.

Aquell estiu també vaig descobrir que no veig taques negres, sinó que si pares atenció quan mires les coses et pots veure les pròpies pestanyes i mai més les he deixat de veure. Segueixo tenint el nervi òptic sortit, deu ser anatòmic, em va dir l’oftalmòleg, que no és típic dels miops però que tampoc és típic dels baixets tenir el peu gros i bé que hi ha persones de metre i mig amb una llesca del 45. Tampoc se m’ha adormit mai més la cama de forma recurrent, ni els braços, ni res. I cansada ho segueixo estant com a filosofia de vida.

Sembla que un altre cop he esquivat la mort però, en fi, ara visc en un pis que té no un, sinó dos ascensors i cap barrera arquitectònica que m’impedís seguir vivint on visc encara que perdi mobilitat. Ah, i que la Maria Pombo expliqués que ella sí que té aquesta malaltia, doncs també em va donar cert sentiment comunitari per si algun dia passa, que encara no ho he descartat del tot. Perquè, en fi, no n’aprenc i avui, de bon matí, m’he mirat un vídeo de 40 minuts que es titulava “tengo esclerosis múltiple… y me he quedado ciega” i m’ha tornat a agafar una mica de neura.