Arriba el tard i sembla que tothom comença a fer demostracions del talent que té en l’art de la protesta. Uns ganyolen de forma més subtil, d’altres rondinen amb força contundència i alguna, fins i tot, plora a crits. Suposo que demanen lo que totes, que és una mica de casito.

Sec a terra i venen com gallines al gra, a poc a poc, un que gateja i l’altre que se mou amb els genolls rectes i un que fa la croqueta en bucle. I de cop, estic plena de nens acomodats entre les cuixes i els braços. Tenen rastres de mocs i llàgrimes per tota la cara i intenten pescar-me les arracades i les ulleres com si els anés la vida. Miren amb els ulls oberts i rojos, com de que en qualsevol moment la son se’ls endurà per davant, s’amaguen la cara a la meua samarreta i els meus pantalons, que queden plens de taques de babes.

I quan algun d’ells somriu mentre ens mirem, penso com en serà, de díficil, això que els ve per davant: una vida. Per una cosa o per una altra, són tan minúsculs que pesen menys que la motxilla que ja carreguen. I mentre n’hi ha un, que estirat panxa amunt amb el cap sobre la meua cama esquerra, crida com un ximplet amb la boca oberta i riallera i l’altre m’encaixa la front entre el cap i l’espatlla, tanco els ulls i penso que tant de bo aquest món, que és difícil, que és hostil, que és esquerp, que és tan egoista, no els faci males persones.

Com que ho ha dit algú que crec que en sap, repetiré això de que el maig és un mes complicat. És el que arrossega totes les dinàmiques esgotadores dels anteriors, però que encara mira de reüll els que portaran les vacances i se fa llarg el compte enrere. Arribo al maig que recordo al meu tiet quan li deia que m’omplís el got: sempre justet, justet, perquè una gota de massa i vesso per tots cantons.

Són dies estranys en què m’adono que no puc amb tot i m’he de permetre no poder-hi. A vegades em passa: a vegades penso que per dins sóc com la butxaca del doraemon i que hi caben tantes coses com passen per davant, com se’m posen pel mig o com les caço al vol. I començar amb força i empenta sempre és fàcil, perquè els inicis, amb la motxilla lleugera, solen ser engrescadors. Però com és això de no veure el final i sentir la bossa que s’enfonsa a l’esquena en punts de dolor i alenteix el pas i acaba fent llaga i acaba enterrant i acaba fent seure per no aixecar-se més o alguna cosa així, eh, com és això?

Sembla que sí: que arrencava el maig com un mes de plenitud, però la diferència entre estar plena i estar(-ne) tipa és subtil. Acaba el maig i tot és massa: vaig tan justa, que l’última gota ho fa trontollar més o menys tot. I torno a tocar-lo, saps?

El buit, aquell lloc on tot s’esvaeix i on les certeses són una mica de mentida o no del tot veritat. En fi, recordo allò de que només cal que no fem allò que no volem fer, que és tan fàcil i tan difícil, joder. Potser no vull estar aquí i tan sols és això, però encara he de decidir si vull sortir-ne. A estones, torno a ser tan petita que no em trobo i així em costa una vida defensar-me i remar cap als llocs on jo mateixa m’espero per cuidar-me. I me desespero esperant que ho faci algú altre.

Quin final de maig.

Però, en fi, avui penso que aquest buit també pot ser vuit i que, si el tombes, és infinit.

No negaré que porto una bona ratxa, curta però bona. No ho dic massa fort, perquè sé com en soc, de volàtil, i tal com ha vingut la calma, en tres minuts se pot convertir en tempesta. I com si tingués una espelma petiteta amb una llum tènue, faig cabaneta amb les mans perquè es quedi encesa una mica més estona dintre de tot aquest caos habitual.

Ahir vaig decidir passar-hi al tard. Ja se m’havia acabat el temps reglamentari i començaven els minuts afegits, però alguna cosa m’hi va portar. Jo que sé: suposo que me l’estimo i encara no sé ben bé com, perquè és difícil, complicat, gairebé diria que impossible; però vull ser-hi. No sé quins astres s’havien alineat i la mateixa cosa que m’hi va portar, m’hi va retenir.

Feia aire i les portes del pis picaven suaus. Si algú amb criteri hagués vist el lavabo o la cuina o la taula del menjador, ahir hauria estat dia de bronca i d’arromangar-se amb el sanitol. Però, en fi, qui soc jo per donar lliçons d’ordre i neteja.

Veure’l riure em cura i em reconcilia amb una vocació en guerra constant (enfora i endins). Em repetia que és bona persona, que té un cor molt gran, però jo ja ho sé. Des de fa dies, a més a més. I m’explicava coses i es justificava amb arguments de merda per això i per allò, però és que a mi m’era igual, perquè ja sé que ens estimem, malgrat tenir dies de tots colors.

I vam acabar emocionant-nos una mica, perquè va decidir obrir uns mil·límetres la carcassa i vam demanar-nos coses. Coses de cuidar-nos, res de l’altre món, només tot el que hauria de ser d’aquest. I ens vam abraçar de forma destralera mentre amagàvem les cares perquè som penya dura que no plora mai i ens vam acomiadar.

Avui tornarà a vestir la puta armadura, segur, i ens barallarem per això o per allò, etc. En tot cas, crec que vaig entenent que no va de que sempre tot sigui brillant, sinó de ser-hi i seguir-hi sent perquè, de tant en tant, quan algú senti la necessitat de baixar la guàrdia i treure a passejar tot el cabàs de merda i deixar a l’aire algunes vulnerabilitats, pugui trobar un lloc segur on fer-ho.

Ja ho vaig dir un dia: quin sentit té tot això si no és des de l’estima. I avui, amb el cor escalfadet, encara ho veig més clar.

Ara espero a que la meitat de la meua família salti en paracaigudes. Des de la cadira del bar – jo sóc més de tocar de peus a terra, al menys, de forma literal – penso que la velocitat s’hauria de reservar a això: les temeritats capritxoses que tenim de tant en tant. Quan saltes, ha dit el pare, abans que s’obri el paracaigudes, vas a 200 quilòmetres per hora. Ok, rebut, això no és per a mi.

Dimecres, en un intent desesperat de fer una parada al mig d’una setmana vertiginosa, vam descobrir un poble abandonat que resulta que tenia alguns lligams amb gent que estimem i que ens fan pensar que les casualitats no existeixen. Vam fer cap allà perquè havíem de fer-hi cap.

I saps què passa, que quan puges a les altes velocitats el paisatges es converteix en una barreja de colors que es difuminen entre ells i acaben per desfigurar-se. Costa destriar i després sembla que no has vist res. Potser per això cada cop m’agrada més asseure’m al copilot d’aquesta furgo que ha de fer els bots de la carretera molt a poc a poc i que permet posar el cap enganxat al vidre per observar amb més deteniment. Paz-ciencia, en diu, i cada dia me’l crec més. Encara que em costi un munt aplicar-m’ho quan estic desequilibradeta.

Dijous torna la voràgine i, allà asseguda, de cop me sento com en càmera lenta mentre tot lo del meu voltant està reproduint-se a x2. Com jo mateixa des de fa dies, eh? I, llavors, em vibra l’ull, em surt sang fora d’hores, em costa respirar i ploro massa sovint. Marxo.

I saps què passa, que jo vull tornar al ritme de dimecres en què sobre la marxa i mirant poc a poc, és més fàcil llegir alguna pista que et porta a llocs curiosos amb gent curiosa que explica històries de les que no importen o de les que ho importen tot.

Com la fàbrica de formatges que aquell dia estava tancada per descans setmanal i que això ens va fer arribar a conèixer la senyora que despatxava en una botigueta petita i fosca. La mateixa que ens va explicar que es jubilava amb vuitanta anys i mig i que devíem ser dels seus últims clients. En sortir-ne després d’haver firat, l’oscar em va dir que ochenta y medio era un títol típic del meu blog. I, bueno, doncs li he fet cas.