Sonava això mentre tornava i era tard. Se m’havia fet tard perquè sóc una romancera i perquè no me’n volia anar d’on fos que era. El que no sabia, segurament, era tot el que acabava de fer. Segurament, no: no ho sabia. Seguríssim que no ho sabia, perquè quan m’ho ha explicat posteriorment se m’ha posat la pell de gallina.

Hi ha dies que el focus el tenim tan endins que no ens n’adonem que som armes de destrucció massiva cap enfora. D’altres, en canvi, només fent com podem i sabem, de forma senzilla i transparent, sense saber-ho gaire salvem vides.

I sort de tenir-nos i d’estimar-nos i de salvar-nos la vida entre nosaltres. Sort.

El padrí Miquel, el Divendres Sant, portava un ciri davant del crucificat. Il·luminava la creu. Quan arriba aquest dia, sempre me’n recordo especialment.

De més petita, quan arribava el vespre, seia al banc de tercera o quarta fila de l’església en família, sense gaire predisposició. L’ofici del Divendres Sant és especialment pesat, perquè tot és llarg, feixuc, trist. Al padrí Miquel sempre li tocava llegir el paper dels dolents, pensava jo. I el recordo, així com era ell, gros, solemne. Seriós, impassible, d’una bondat innegociable. El padrí Miquel era d’una presència enorme que, de sobte, passava a ser qui el nega, el qui el pega, el qui el condemna, el qui es juga als daus la seua túnica.

El recordo plantat al faristol de la dreta, amb l’alba fins als peus i l’estola creuada. Roja, que és Divendres Sant. I ell que posava les mans tocant-se sobre la panxa, amb el cap mirant a terra, amb els ulls mig tancats i el front arrugat.

Vull recordar que tothom el respectava i l’estimava. Vull pensar que era tota una institució.

Després sopàvem ràpid, segurament un panadó d’espinacs i panses, i ell treia un ciri molt gruixut que feia molts anys que portava. Aquell dia no insistia, no preguntava. Ens hi apuntàvem i ens deia que si hi anàvem era per fer el que tocava: silenci. Nosaltres l’acompanyàvem amb un ciri més prim, que la padrina comprava de tant en tant. A mi em feia cosa quan no l’estrenava, però sempre el reaprofitàvem dos o tres anys. Hi enganxàvem un cartró perquè no ens regalimés la cera a les mans i, quan arribàvem a l’església i buscàvem el pas de la Creu, mossèn Pere ens recordava que els ciris s’encenen fora, que si no la cera embruta el terra.

I quan començàvem a caminar davant de la Creu, el padrí Miquel deixava de ser la veu de tots els personatges dolents de la passió i també deixava de se aquell home imponent i impassible que jo coneixia i començava a ser petit, petit i encara que el ciri fos molt gran, ell només portava una petita llum que anava il·luminant els peus del crucificat.

També recordo l’olor a timó del carrer Major, la saeta del senyor de la punta del carrer La Font i com quan pujàvem cap dalt del carrer del Calvari se’ns apagava el foc amb l’aire i prou feina teníem a fer la comèdia.

Avui ha estat Divendres Sant i malgrat aquest mood escèptic que gasto últimament, sempre que veig els claus dels peus del Jesús a la creu, també veig el padrí Miquel, fent-se petit amb la seua llum inesgotable. Si busqués, segurament, encara trobaria aquell ciri per cal Fusteret.

Però també sé del cert que allò que feia més llum del padrí, no tenia ni ble, ni cera, ni podia encendre’s amb cap misto.

Aquests dies estan sent francament estranys. No vull escriure sobre Ucraïna però no me’n puc estar, sobre què més es pot escriure avui? Sobre no gran cosa, perquè hi ha un ambient de guerra carregat per tot arreu, encara que quedin a molts quilòmetres els míssils i els fusells. Del context social, polític i històric, en sé poc o gens. Com totes: llegeixo durant tot el dia, sense voler-ho; sento tot el dia, sense escoltar; veig deu mil imatges per tot arreu, sense mirar-les. Una mica com ens passa amb la resta del món, la resta de l’any: ni mirem, ni escoltem gaire.

I ens queden molt lluny les bombes que exploten i que destrueixen i que maten, però joder amb el bombardeig mediàtic d’aquí. El pa de cada dia, cada hora i cada minut. Lògicament, fins que deixi de ser-ho, que pot ser ara o d’aquí tres dies o d’aquí dos mesos. I després, la realitat seguirà existint, però ja serà, només, problema de qui la visqui.

Avui m’enrabiava, saturada d’iniciatives amb la bandera blava i groga. M’enrabio mentre veig com es fan equilibris econòmics, materials i humans per arribar a cobrir tots els fronts oberts als barris i pobles d’aquí, on hi ha gent que fa dècades que espera l’acollida i com també fa dècades que ho veiem de reüll, sense mirar-nos-ho gaire, no fos cas. Se m’acudeixen noms i cognoms de persones que es troben en un limbo administratiu que no els permet ser. Ni fer. Des d’un silenci covard que no omple ni places, ni carrers; que més aviat els esquiva.

Ben bé no sé què vull dir. Potser que la solidaritat hauria de ser menys selectiva. O més sincera. O menys lacrimògena. O no tan propagandística i més eficient. O que més enllà de l’eslògan buit, hi hauria d’haver accions en conseqüència que l’omplin. Serà que tenim tantes coses, que només podem posar-nos al lloc de qui també les pot perdre, i la vida dels qui no parteixen de tan amunt ens sembla prou poc com per no donar valor a les seues lluites, a les seues fugides o a les seues morts.

En un moviment ràpid, vaig posar el cap als seus genolls perquè tenia els peus gelats i volia posar-los plans damunt del radiador. Aquesta era l’única posició corporal que m’ho permetia. Nosaltres no som de tocar-nos gaire: encara recordo el dia que va veure la seua padrina després del primer gran confinament i que va arribar a casa plorant i jo gairebé no sabia ni abraçar-la. I que ho vaig fer i ella va quedar-se amb els braços avall i va ser estrany per les dues.

Nosaltres no som de tocar-nos gaire, però, aquest dia, ella em va posar el braç per sobre les espatlles i ens vam quedar quietes, jo amb els peus al radiador, el cap a la seua falda, en una posició de pseudoabraçada. D’encaixar. D’entendre’ns. De carinyo. L’endemà, jo en feia vint-i-nou.

I, ara, com explico que aquell instant petit que, segurament, va passar per alt a tothom d’aquell menjador, va representar tant. Jo li vaig fregar l’avantbraç i vaig buscar la seua mirada i vaig somriure-la. Ella no es va fer estranya rodejant-me el coll i em va prémer l’espatlla esquerra i va tornar-me la rialla.

L’endemà en feia vint-i-nou i al cap de dos dies estaria confinada perquè en aquell moment, segurament, també m’estava contagiant de coronavirus. Però saps què? M’era igual perquè també em feia molta gràcia pensar que, de tots aquells anys, vint-i-sis havien estat amb ella d’una forma gairebé inseparable. Que sí, coi, que tenim les nostres coses i ens hem fet morros els dies parells i hem rigut els senars i ens hem fet ràbia i ens hem fet gràcia i ens hem separat i ens hem rejuntat tantes vegades. I ho hem fet malament molts dies, però joder, si hi som és perquè hi ha més dies en que ho hem fet millor.

El dia que en vaig fer vint-i-nou, vam estar xerrant de merdes tot el dia i no se’n va recordar que era el meu aniversari fins tard al vespre. Jo pensava que ho feia expressament per la tonteria, però no, era real. Em va fer gràcia perquè ja és així, ella: un desastre, aproximadament com jo.

El nostre primer any de colònies, fa molts dies, em va escriure això al fulard. Amb boli Bic, la qual cosa encara fa més inversemblant que totes les altres pintades fetes amb permanent hagin marxat amb les rentadores, i aquesta no. Forma part de la Màgia, suposo.

Per sort, set més set encara no són quaranta-quatre i sembla que ens queda ser amigues per uns quants dies. I que bé fer-nos grans juntes❤️

La Tina és una dona tossuda i perseverant. Ve d’un poble d’aquests que estan de moda després que la pel·lícula Alcarràs s’hagi endut el premi. No ben bé aquest, de poble, però casa seua també ha estat la protagonista d’algun documental o d’alguna peça periodística amb més o menys encert i amb més o menys gràcia.

Ella coneix la pagesia de primera mà i coneix moltes altres coses de primera mà. La Tina escapa de discursos buits que només contenen paraules: ella en gasta poques, però és contundent, prou com perquè l’entenguin quan parla. I en parla sempre, sense esperar que toqui parlar-ne tal dia com avui, que sembla que tothom torna a tenir una opinió sobre tal o qual.

La Tina, alguns dies, deixa una estona la feina o aprofita les hores que té quan acaba la jornada per anar a Alcarràs. No a aquest Alcarràs que ara és famós, famosíssim, no, sinó del que queda a la sortida del poble a mà esquerra. La Tina, la setmana passada en què aquest nom no estava en boca de tothom, va agafar el torn de paraula enmig d’una reunió i es va anar fent un silenci que no feia més que donar-li la raó. Perquè quan no fan falta més paraules, el que s’ha de fer, és callar.

Mireu, va dir, això és com el meu menjador. Al meu menjador, hi tinc una bici estàtica. Me la vaig comprar fa anys. Quants cops l’he fet servir, últimament? Cap, però està allà i s’ha convertit en un moble més. No fa nosa. Potser no hi hauria de ser, però hi és, i ja no molesta. Aquí passa el mateix: tenim una bici estàtica que ha passat a formar part del mobiliari de la zona.

La bici estàtica és una granja abandonada plena de persones que s’hi estan tot l’any. No són temporers, la majoria, perquè no en saben de temporades, ni de fruita, ni de feina; saben de vi i de fred i de pudor i de bogeria. I la Tina sap que és poca l’esperança de que allò vagi a millor, però no s’hi cansa o sí que s’hi cansa però no desisteix. No fa gran cosa, n’està convençuda, però el que sí que pot ser és mosca cojonera, recordant, quan pot, que allà on s’acaba el famós poble d’Alcarràs i comença Torres de Segre també hi ha un escenari de pel·lícula que molts creurien que és pura ciència ficció.

Potser avui que Alcarràs és tendència a tot arreu, no és mal dia per seguir recordant la bici estàtica de la Tina.

M’he passat la vida buscant un lloc per habitar. Un camí llarg i no especialment senzill de fer. I això que, en fi, caminar només va de posar un peu rere l’altre. També m’he passat molts anys pensant que la cosa anava de mostrar i demostrar, com si fos un aparador, d’acumular triomfs i victòries per justificar que la gent em vulgui a la seua vida. Que m’estimi pel que ensenyo del que crec que sóc.

I m’ha costat un fart d’anys, però crec que ara passo per la lliçó més difícil d’aprendre.

Em trobo, prou sovint, rumiant si en sóc mereixedora. Perquè, també, sense adonar-me’n, començo a fer balanç entre el preu que té allò que faig, davant d’allò que me’n donen. Sempre hi surto guanyant i hi ha massa dies que m’he sentit estafadora, perquè no sé si he fet prou mèrits: per què, tant?

Però ara, sento que la cosa va, més aviat, d’aprendre a rebre.

Crec que mai m’he preguntat si em mereixo que el sol d’hivern m’escalfi la cara o si m’he guanyat que l’aire suau de les nits d’estiu refresqui les meues nits. Ser estimat és una mica com això: igual que ni el sol, ni el vent passen factura, l’amor no entén de números.

I miro d’estimar a fons perdut, perquè d’això va estimar i obro una mica l’armadura per deixar de jugar a fer negocis. M’estimen. I començo a rebre-ho com un regal que decideixo acceptar. Estic en ello.

L’estimar sense raons, sense motius, sense res a canvi. Sense esperar-me que sigui o que faci. Amb tot allò que comporta estimar, que a vegades fa patir i costa. Obro el cor i deixo de fingir o demostrar o justificar que ha de ser així, perquè sento que qui estima de debò no necessita ni màscares, ni demostracions, ni justificacions.

És difícil estimar de debò, estimar d’una manera que no passa llista, ni espera, ni posa condicions. I, des d’aquesta dificultat, com de difícil m’és entendre que aquells qui m’estimen, poden fer això amb mi. Sense llistes pendents, sense esperes, incondicionalment. Incondicionalment, que grossa és aquesta paraula.

Però ja ho va dir, sí, aquella cançó que tant ens agrada

i que estimis i et deixis estimar
que, sovint, és la lliçó més difícil d’aprendre

Conèixer bé l’Aleix és saber, amb certesa, tres coses. La primera és que és una persona eficient, que no deixa caps deslligats, ni preguntes a l’aire. La segona és que és una persona entranyable, impossible de no estimar. I la tercera és que és lent. Fastigosament lent. Amb tota la certesa, la persona més lenta que mai coneixeré.

Treballar amb l’Aleix és garantia d’èxit. Potser no ara, en el sentit més estricte de la paraula, però sí en algun moment o altre. La qüestió és no aturar-se del tot i anar fent. I jo que, al seu costat, m’impaciento. Perdo la paciència, els nervis. Perdo la calma. Tampoc en tinc en abundància, de res d’això, però la veritat és que m’agrada treballar amb ell perquè, malgrat la disparitat de ritmes vitals, la complicitat i la confiança que ens tenim és molt difícil d’aconseguir. I l’estima, és clar.

Però això ho dic amb perspectiva, perquè quan hi estic dins, l’ànsia que tinc d’acabar-ho tot al més ràpid possible em pot i em passa per sobre de la resta del món.

Aquest cap de setmana, després d’hores colze a colze, en què jo estirava amb una mica de garbo i ell anava seguint amb la parsimònia corresponent, a pocs minuts de marxar, el cotxe del Blai es va espatllar. No gaire, res greu. Però ens va posar a ralentí una estona. No vam poder fer res més que jugar a cartes mentre esperem el mecànic. Hora i quart d’espera, hora de feina del senyor de la grua. Un total de més de dues hores d’impaciència entre el meu pit i la meua esquena.

I, ahir, vaig conèixer la Xènia, que tatua amb la tècnica handpoke, que va d’anar fent puntets amb una agulla i, amb la suma de molts puntets, es fa el dibuix. A mi, quan em va dir que tardaria quatre hores, em va caure l’ànima als peus. Quatre hores sense fer res més que estar asseguda amb la mà dreta impossibilitada. Quatre hores d’espera, impacient, retinguda en una sala petita veient-me passar les hores davant del mirall.

I, al sortir, li feia un àudio a l’Ares fent una mica de queixa d’això de les quatre hores i vaig tenir una revelació i potser el que he estat fent tota la setmana és anar rebent la lliçó, de forma insistent, que he de desaprendre a voler anar sempre ràpid i vaig respirar molt profundament i li vaig dir a l’univers que recibido.

Crec que li he pogut donat el tomb: no és la lentitud de les coses que van passant, sinó la meua impaciència d’anar-les vivint. Doncs és una sort, penso, que sigui només això i que tota opció de canvi estigui a les meues mans.

Ei, passarà. Com tot, que passa. Com la vida, que també passa. Com el temps. O amb el temps, potser. En tot cas, el miro i m’imagino aquest mal que fa l’aixecar el cap, perquè et diuen tantes vegades que és el que toca, que al final obeeixes, i allà, amb el cap ben alt, veure com el dibuix que havies fet amb llapis s’ha esborrat una mica o del tot.

Però la vida ja ho és, una mica, això: un dibuix a llapis, que a vegades es ressegueix amb un retolador punta fina, perquè és, i d’altres, s’esborra o ho esborrem i reescrivim i redibuixem. Segurament entre el moment d’esborrar i el de tornar a omplir, hi ha un espai que és buit. El buit.

Mirar el buit és mirar aquelles coses que estaven dibuixades a llapis i que, si t’hi fixes bé, encara se’n poden veure les restes de les línies. Són tots aquells plans i projectes que no seran. Un buit ple de futur o un futur que ara és ple de buit. En fi: redibuixaràs damunt, t’ho asseguro.

I li pregunto com està i diu que té estones de tot. Jo penso que està bé, perquè també significa que no s’ha quedat davant d’un paper totalment en blanc: enmig dels buits, també hi ha línies que no s’han esborrat. Jo en dec ser una, vull pensar.

Però diu en veu alta, com mig preguntant-m’ho i mig no buscant resposta, si hi deu haver, en algun idioma, una paraula que defineixi, precisament, això. Un grup de sons i lletres que puguin agrupar tant mal com aquell que fan els plans i els projectes que, carregats d’il·lusió, mai se faran realitat.