la carta més difícil

Ja no escrivim cartes i tot és tan instantani, que redactar coses llargues sense esperar una resposta imminent o tan sols esperar resposta se’ns fa raro. Se’m fa raro, vaja. A més, crec que sempre he tingut la sort de no haver de fer gaires cartes. Ni de confessió, ni de comiat, ni d’amor: sóc més del tal com raja al moment, per sort o per desgràcia.

Però aquest cap de setmana ha estat diferent. Suposo que per tothom és extraordinari el que ens toca viure. I hi ha tantes coses que hem hagut de deixar o acomiadar o arraconar, que cadascú ja porta la seva creu i sap com de pesada és.

Jo porto tres dies recordant en bucle l’únic estiu que m’he quedat sense colònies. Va ser per decisió meua. Poc reflexionada, rebel, adolescent. Potser gràcies a aquell any, la resta ha tingut sentit de ser: a vegades cal valorar el que hem perdut per demostrar-nos que no volíem perdre-ho. Per sort, la pèrdua de l’estiu 2007 va ser corregida i reconduïda. Infinitament més valorada: al 2008, LRP; al 2009, Sala U i al 2010, Projecte K van començar a demostrar-me que, a la vida, hi ha més alternatives de les que volen que coneguem, sentim, vivim i siguem.

I, després, al 2011, una nit en què tot em superava i declarava rotundament allò de que fer de monitora no era lo meu, l’Oscar em va dir que tenia raó: no cal fer, sinó que cal SER. I em va explicar coses que em van ajudar a descobrir(-me) i a construir(-me) i que encara avui miro de desxifrar una mica més.

Però aquest 2020, que sembla que ens vol fer replantejar massa coses, també ens enfronta a decisions complicades. Com aquesta, que era crònica d’una mort anunciada, però una mort, al cap i a la fi.

Dissabte, vam decidir anul·lar les colònies d’aquest estiu.

Suposo que no hi havia d’altra. Suposo, també, que ens passegem pel món amb l’etiqueta d’ingenus, d’idealistes. D’insensats. De temeraris. I un etcètera al qual hauríem fet honor si haguéssim triat qualsevol altra alternativa. Que no es pot dir que no l’haguem buscat. Que no es pot dir que no les haguem calculat totes al mil·límetre. Que no es pot dir que no haguem plorat l’única opció que ens ha acabat semblant viable. Jo sí, al menys.

Perquè aquests dies estic molt trista, com si m’haguessin arrencat una part de mi que a estones em sembla suportablement petita i a estones em sembla immensament devastadora. I ho dic amb la mà al cor, a risc de ser una bleda o de semblar que mai les he passat putes de veritat.

Però mira, jo m’ho estimo: el concepte, les persones petites i grans, cadascun dels racons de la casa, les mirades, els somriures, les bústies, els balls sobre els tamborets, l’enyorança, el cabell greixós, el no puc més i quant falta, el despertador sonant després de tres hores de dormir, l’olor a matí, l’olor del lavabo del setè dia, la calma, el gall quan surt el sol, el terra que rellisca la tarda de dutxes, la gespa mal tallada, el sabó malgastat, el pebre, el perdre’s per la muntanya, els mòbils apagats, no sé, tot, tot. I m’ho estimo d’aquesta manera en que jo faig les coses i que no deixa gaire espai al cap perquè pràcticament tot ho gestiona el cor.

I, mentre escrivim la carta a les famílies i a la canalla, explicant que la decisió que hem escollit també és la decisió que ens fa més mal de prendre, ploro tant, tant, que m’acabo assemblant a l’Anna que fa molts anys, la nit abans, plorava perquè no volia marxar de colònies.

Avui, sabent-les tan lluny, m’hi quedaria a viure.

colonies

de creure sempre en la sortida

no recordava en excés l’estrany poder però aquests dies de confinament hi hem tornat

una mica com a mecanisme de defensa perquè hi ha massa estones que em quedo a la intempèrie, mirant com no passa res més que la vida

però la pluja m’ha fet tornar als carrers de belgrad aquell dia en què vam aconseguir allargar la casualitat un dia més i el meu paraigües era un desastre i un cotxe va passar de massa a prop i ens va escatxigar de dalt baix però vam riure hores i hores

i d’aquí em veia a l’aeroport de budapest, en què es feia l’hora que d’arribada i jo m’havia demanat un cafè amb llet i semblava pura lava i vaig fer un sant hilari arriscat i quan vas sortir per la porta d’arrivals tenia la llengua com forexpan

i aquests ulls blaus que m’observen des del racó, també penso en la plaça buida a mig juliol amb la boleta de pèl blanc que no callava, igual que ara, només que ara és una bola de pèl gegant

també al parking dels llacs de covadonga després de caminar sis hores – minut amunt, minut avall – amb només un litre d’aigua, perquè ens havia semblat que ja n’hi havia prou, quan vam trobar el bar-refugi i vam beure la millor estrella galícia del món i el millor chorizo al vino que han parit mai sobre qualsevol superfície habitable de la galàxia

o aquell catorze d’agost, que vam marxar a brussel·les perquè ens van dir que el pare no es moria i va ser el nostre error diagnòstic més brutal de la història i vaig plorar tan fort que aquell dia sí que va netejar a fons

la màgia de chiloé i el seu muelle i la seva màgia i la manera espontània en què un moment es va convertir en vincle, enllaç, força còsmica i la brisa que para el reloj, que pone en pausa el corazón i que aquí seguim al costat ininterrompudament

i, no fa pas gaire, en aquell lateral de l’auditori, navegant pel món blau, amb la certesa que igual ja era prou gran per fer de nena i que les gelosies diverses podríem anar deixant-les enrere

o el cafè irlandès de nou euros i les ganes de vomitar que ens recordaven massa a un dia que també vam beure més del compte i et vas rentar les dents amb massa profunditat i alegria

inevitablement, també torno a valle dulce i me’n recordo de molts rostres i de pocs noms i d’algunes sensacions estranyes, llunyanes i meves, de revolucions i evolucions, de canvis bons i dolents, de sacsejades, d’anades i vingudes doloroses que encara fan mal

de reüll veig la meritxell, que d’un verd primavera, sempre em sorprèn que estigui viva perquè se’m moren totes les plantes fàcils de cuidar i no aquesta, que és un bonsai o alguna cosa així, potser per la màgia que un pavo raro i solitari em va demostrar un dia que existia

i, al final, la màgia sempre m’acaba abandonant a canillo amb una abraçada plena de mitjons desaparellats, malgrat les normes, malgrat la injustícia, malgrat les merdes diverses, malgrat la vida

mira, jo sé que no anirà bé perquè tot està anant fatal i tinc el cos ple de proves que ho demostren, que em piquen, que em fan mal

però també penso que, quan m’aferro als moments feliços dels últims dos o tres anys o quatre o lo que em va venint al cap, no em consola saber que van ser, sinó sentir que totes les persones que els han fet existir segueixen a la meua vida

i que ja sé que no va bé, ja ho sé, però

qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida? per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

quan sento que m’estimen, de més a prop o menys, que ja sé que ara és difícil abraçar-nos, el viure es fa més portador 

la veïna de dalt

Vivim en un bloc vell molt petit de només quatre pisos en una zona amb poques cases habitades. A la nostra escala fem confinament la parella del quart i nosaltres. El tercer és buit i al primer hi ha un despatx que sembla que ha aturat activitat.

La Dolors és la dona que viu a dalt i a vegades ens demana coses massa tecnològiques, que ella diu que no sap fer i després ens ho paga amb ampolles de vi i caixes de bombons “que a mi no em convenen i l’Antonio s’ho menjaria tot”. Avui m’ha fet un missatge per si li podia corregir un text i enviar-lo a una adreça d’email en nom seu.

Ha trucat al timbre i ha pujat tres escales, a metre i mig – distància reglamentària que respecta escrupolosament – i, amb la mà que no aguantava el cigarret, m’ha allargat uns papers arrencats d’una llibreta. Em fa gràcia perquè quan vol dir “@” ella escriu “arroba”.

Res, que era una carta al director, pel diari d’un dia d’aquests. Tots ens volem sumar als homenatges a la gent que fa que les ciutats segueixin sent ciutats i ella, que a vegades té insomni, mira mentre fuma com passen els camions del servei de neteja per deixar el carrer net, malgrat no puguem passejar-nos-hi – “amb lo que ens agrada, eh?”  – i treure les bosses de brossa que se’ns amunteguen a casa

Li faig un missatge de que ja ho he enviat i ella treu el cap per la finestra i ens crida “Nenes, ràpides! Què faria sense vosaltres!”.

I és cert: què faríem les unes sense les altres?

la padrina (III)

2 d’abril,
tres dies de confinament per mi,
tres setmanes de confinament per ella

És una hora estranya perquè em truqui la padrina Antonieta, perquè normalment a les cinc sol estar fent la ronda telefònica de les vídues de la colla.

Em fa un bot el cor: una o altra en deu passar. Així, a traïció, em venen al cap la trucada a mig matí que em va fer la mare un dia laborable, per dir-me que s’havia mort la Montse o la trucada de la Mariona abans de sortir de la feina, el dia que es va morir la Lídia. I el meu cap, que és així d’incontrolable, en els tres segons que tardo en respondre la trucada, ha barallat les tres mil opcions que comporten malaltia i mort de la padrina i companyia.

Si?

Anna. Saps l’Antonio?”

M’ho pregunta i em respon sense que jo pugui dir gran cosa.

Clar que sé qui és l’Antonio. L’Antonio és un senyor del poble, era el veí d’hort del padrí. “És castellà” que diria la padrina. Un home entranyable, com andalús dels de sempre que després d’una vida sencera amb prou feines se l’entén quan parla català.

Una bona persona.

Un gran amic del padrí que va ser-hi fins l’últim dia. I que després que el padrí es morís mai ha deixat de portar-li qualsevol cosa que collís de l’hort a la padrina: carabassons, carxofes, espinacs, tomates. El que sortís. Com si d’una forma o altra, el padrí seguís present en la terra.

Saps quan et vaig dir que ja hi havia algun cas aquí?” i m’ho pregunta com si fes una eternitat que m’havia explicat que ja havia arribat el coronavirus al poble. En realitat, només feia sis o vuit hores que havíem parlat.

Doncs és ell” 

I de cop se li apaga la veu i, des de que està sola, sento per primer cop que es posa trista en profunditat. I penso que està feliç que no ens passi res a nosaltres perquè sap ja sap que primer va ella i que no voldria que ens passés res. Però si li passa a l’Antonio, que no és de casa, ni és jove, ni gran cosa més; se li fa petit el cor. I no para de pensar en la seva dona, la Maria, i desitja fort que no es quedi sola perquè, jo que sé, igual s’hi veu reflectida d’una manera o altra. Perquè en la idea que l’Antonio se’n vagi, sent(im) una mica que també marxa una petita part més del padrí.

No sé si trucar-la, no vull que es pensin que sóc xafardera”. Padrina, que sí que ho ets, però després de tot el que t’han acompanyat… bé, fes el que sentis.

3 d’abril
un dia més

Comunica tota la santa tarda després de comunicar tot el sant matí. Quan despenja “ai que si aquest mes m’arribarà una factura de telèfon, que ja veuràs”. Ai padrina, tot el que puguem pagar amb diners no és problema. “Ja tens raó!”

Avui està més animada. M’explica que també estava contagiada la filla de l’Antonio però que avui li donen l’alta i tornarà a casa.

Al final, sí que va trucar a la Maria, i està tranquil·la i contenta d’haver-ho fet. “M’ho va aconsellar l’Ares” que sempre ha sigut més consellera que jo. De l’Antonio no en sap res, però si no en sap res és que de moment encara no ha passat res digne de ser notícia.

Bueno, com que parlem cada dia ja no tinc res més a explicar-te”. 

I penja amb la tranquil·litat que la Maria ja no estarà sola perquè tornarà la filla aviat i també perquè s’encomana una mica al padrí, que passi el que passi ens cuidarà a totes.

és l’aniversari de la Lluïsa

Fa aquell temps una mica estrany de sol tapat pels núvols prims que deixen passar una llum grisa que enlluerna però no escalfa. Engega el tercer dissabte de confinament, tot i que jo vaig sortir ahir.

Pel balcó de casa nostra ens veiem amb les persones que viuen just al bloc del costat. Ens separa un carreró molt estret, però sempre li fan “bsbsbsbsbsss” al gat quan surt a prendre l’aire i mira cap a la seua finestra. Al seu pis hi viu molta gent. Jo crec que és un pis tutelat d’alguna entitat que treballa amb persones amb altres capacitats o jo que sé com se diu ara de forma correcta.

Ahir vam sortir a aplaudir a les vuit i la veïna de davant, que crec que es diu Lluïsa i va quedar-se a l’atur, va anunciar-nos que avui era el seu aniversari.

Han tocat les dotze al campanar i tots els nois i noies del costat han sortit per totes les finestres del seu menjador a cantar-li moltes felicitats. Micro i coreo incloses. I la resta, una mica per inèrcia, una mica per convicció, ens hi hem afegit.

Ahir no podia dormir pensant que moriríem totes.

Avui penso que això ens salvarà.

lluna nova

No sóc pas dona de mar ni, encara menys, dona de navegacions. Una vegada, però, vaig preferir arribar a Melilla via marítima que aèria i sempre recordo despertar-me al mig de la nit, amb les llums apagades dins la sala gran de butaques i mirar cap a fora.

Si la immensitat del mar ja és acollonant, la immensitat de la nit reflectida al mar em va fer encongir l’ànima.

Ahir em venia al cap aquell moment de petitesa i de negror. Perquè posava el cap enganxat al vidre fred i no veia res més que fosca. Una calma rara que només alterava el balanceig del ferri a ritme de les onades suaus de l’estret.

Era nit de lluna nova. Però realment, si t’hi fixaves bé – i t’hi havies de fixar molt, de bé – es veien els puntets molt petits al cel (i també una mica al mar) de les estrelles.

Ara em sento una mica així, com mirant enllà i no veient res. I dubtar, per moments, si ja ens ha absorbit algun forat negre i estem anant a la deriva i morirem totes. Però mentre tinc el cap empegat al vidre fred d’aquesta nau que pilota sola, veig a fora les estrelles, petites, que demostren que no.

Que els números de morts i malalts i crítics cada cop augmenten, però ahir la doctora va trucar al pare per dir-li que el seu cos ha respost tan com la seva ànima i que, si tot va bé, ara ja només anirà de revisions la cosa. Que faci bondat aquests dies, però que la seva sang ja sembla que funciona amb normalitat. I, per un moment, em deixo molt i ploro molt i veig – per la càmera frontal del mòbil – que ho celebra amb una copa de vi i jo ho celebro com una petita victòria dins tot aquest drama.

I em sento una mica egoista de celebrar un èxit entre tanta derrota, però què voleu que us digui. I també em sento prudent, que cal ser-ho, perquè amb la que està caient no se sap mai quin número de la loteria guanyarà algun premi.

Fa un parell de dies, també era lluna nova. Però de moment, veig les estrelles al cel d’aquesta nit tan negra. Que no és poc, amigues, que no és poc.

la padrina (II)

15 de març de 2020
encara no estic ni confinada

Truco a la padrina Antonieta, que viu sola. Ja porta tota la setmana gairebé sense sortir. Últimament penso que és una llàstima que no nasqués als noranta, perquè segurament seríem amigues, però com que és vella, només fa que mirar-me malament quan faig el que em dóna la gana. Que, en definitiva, és el que fa ella (i voldria fer més si no la jutgessin constantment les veus mentals del “què diran” al poble).

Portava uns dies toveta però avui està més eixerida. No li agrada estar sola i se li nota: ma germana m’ha dit que l’ha tingut una hora al telèfon i ma mare que ja s’han trucat dos cops.

La truco. Comunica dos o tres cops fins que respon.

No seràs tu la més sol·licitada del Pla d’Urgell, li pregunto i riu “ves, què vols que faci. Sort del telèfon”. M’explica merdes que no ens importen ni a l’una ni a l’altra i que són les mateixes que ahir, que abans d’ahir.

I també em té una hora intentant acomiadar-se però sense voler-ho.

“Hauré de sortir, perquè total, la dinyaré igual i hauria d’arreglar lo del testament” diu, espontània. Jo començo a riure com una boja perquè quan fa servir expressions randoms me pixo i s’ofèn perquè acaba pensant que me’n ric d’ella.

Vaig a veure Ahora Caigo. Vols que truqui per apuntar-t’hi?”

No padrina, que només hi van curts.

“Ah, clar, i tu ets molt llesta”

Torno a riure, perquè si m’ho digués qualsevol altra pensaria que està sent irònica, però ella ho diu de veritat.

Em diu adéu ràpid.

I penja sense donar-me temps a respondre, no fos cas que l’Arturo Valls li digués alguna cosa grossa a la Palmira i ella sense enterar-se’n.

la padrina (I)

19 de març de 2020, dia 2 de no sortir de casa

He trucat a la padrina Teresina, que avui li han aconseguit una mascareta de les que fa servir el tiet per pintar al taller. Està satisfeta a mitges, perquè d’amagat ja en guardava una de quan anava a veure a l’UCI la seva germana.

I comença a parlar-me des d’una serenor que m’espanta. Diu que ha parlat amb una col·lega seva (“per telèfon, eh?”) i que veu clar que vuitanta-vuit ja són molts anys viscuts. Que quan es va morir la seva, de padrina, amb setanta-tres, la veia molt vella i ara ella, en quatre dies noranta.

A tu et sembla que si entra el virus a casa i ens infecta a la Maria Antonieta – que és la tieta – i a mi, han de deixar-la morir a ella? Que vuitanta-vuit són molts, ja ho tinc tot viscut, jo! No vull dir que em vulgui morir, però que quan Nostre Senyor vulgui, ja estic preparada.”

I penso que té molta raó, tanta raó que em fa plorar una mica, però dissimulo perquè tinc el veí al balcó de davant i em fa vergonya muntar el drama, que és un senyor que porta els mitjons desaparellats i parla amb accent llatinoamericà i em vull fer amiga seua.

“Que es cuidi ton pare, que també és de risc, eh?” I jo que sí, padrina, fem tot el que podem; però en el fons necessitem autoconvèncer-nos i convèncer-nos l’una a l’altra perquè l’estimem tant – en forma de pare i en forma de fill -, que qualsevol idea que se’l pugui endur, ens fa caure l’ànima a trossets tan esmolats que ens van esquinçant per dins.

I ens acomiadem i li dic fins demà.

“Si Déu vol!”

Tant de bo et toqui viure temps històrics

Com que, últimament, vivim piulant, no sé de qui és, ni on la vaig llegir: tant de bo et toqui viure temps històrics.

Com el temps en què havia decidit no tornar-te a dir mai més res; perquè les teves absències em fan mal, però en caure, vas arrossegar-me amb tu i aquí seguim, junts entre retrets dramatitzats.

De quan he conegut les meves veïnes de davant i ens hem saludat amb els de dalt a l’esquerra i els d’una mica més enllà. Els de davant a la dreta només miraven i somreien, des d’una estranya complicitat de comunitat humana.

Com trucar a la padrina es converteix, cada dia, en acte heroic d’amor en un temps que això no es porta. I posar-me trista perquè veu que si es posa malalta la deixaran morir i ho comenta mig de broma, però les dues sabem que és veritat i ens fa mal.

I preocupar-me i despreocupar-me i preguntar “com esteu?” més sovint de lo que faig habitualment, sentit el pit estret quan la resposta tarda massa. I desconfiar de la resposta quan la veu que contesta és més fluixa o més apagada o menys ferma que normalment.

Patir per tu però de mentida, perquè sé que estàs bé i que només busco una excusa tonta per recordar-te que, en el fons, t’existeixo en un lloc o altre.

També de patir pel gat, que no se senti massa sola quan tot això acabi o per mi, de no saber-me tornar a sentir còmoda i acompanyada quan pugui sortir.

D’enyorar tenir-te aquí al meu costat ignorant-me perquè jugues al clash royal però en apagar la llum sé que m’abraçaràs i no saber quan hi tornarem i, a estones, el llit es queda massa gros.

Conèixer persones que no es poden confinar perquè no tenen on fer-ho i un home es pixa a sobre i dissimula perquè com un home de quaranta anys es pixa a sobre. I la decadència personal en moments de decadència humana. Plorar una mica perquè el seu anonimat és el seu major enemic i també la seva major virtud.

I escoltar un concert d’Ismael Serrano en directe al menjador de casa i deixar que surti la plorera i que faci mal profund i patir perquè si acaba el món també s’acabin coses tan boniques com aquesta.

A vegades també em fan por els carrers deserts, només freqüentats per inconscients, individualistes i passejadors de gossos amb mascaretes. I quan porto moltes hores, també hi dibuixo militars aguantant fusells vetllant per alguna cosa que encara no sé què és, ni com la poden vetllar els soldats però una mica rotllo el conte de la criada i se’m posa la pell de gallina i els pèls de punta.

D’enyorar la mare quan dóna consells que no vull i el pare quan es queixa que som esquerpes. De no enyorar mentre l’engranatge gira, però posar-me trista quan se fa de nit. De sentir-los tan a prop i també tan lluny, de necessitar una abraçada i un tot anirà bé, però que per whatsapp no té el mateix efecte. I que quan la mare diu que també em troba a faltar, tot tremola a punt de caure.

I sentir que el pare és fort per dins, però per fora no tant i patir, patir tant que se m’escapa de la raó i se’m filtra per tots els racons del meu cos en forma de punts vermells que em piquen com un dimoni. I tinc por. Mira, que m’he pintat les ungles i m’he comprat guants per posar-me els dits a la boca el mínim que pugui, però és superior a mi.

Crec que el que trec de tot això és que estimar ens fa súper dèbils, molt vulnerables i ens deixa extremadament desprotegides. Però joder, que si no estimem no ens queda res. Que sense estimar no som ningú. Que sense que ens estimi algú no existim.

Tant de bo et toqui viure temps històrics. Crec que era una maledicció. A veure si al final, trobem l’antídot o, realment, ens caurà el cel a sobre.

món blau

La Laura seu al millor lloc de la sala. Com si fos de l’aristocràcia, somriu davant un auditori ple: és el dia de l’estrena i, encara que sigui un ple fàcil, la veritat és que fa goig.

Surt l’orquestra, acompanyada pels aplaudiments incansables d’un públic absolutament entregat. Surten els cantors entre ovacions i salutacions d’aquest públic poc acostumat a presenciar un espectacle d’aquest tipus. Però ja tindran temps d’acostumar-se. Són els pares, mares i demés acompanyants dels músics i jo miro la mare de la Laura que, al seu costat, deixa brillar el seu somriure discretament. Que n’ha passat moltes d’hores entre les parets d’aquest conservatori, entre les butaques d’aquest auditori. Ella ja ha après que no s’ha de saludar a l’escenari des de la butaca. Però com no aprendre-ho, després de vint anys acompanyant.

Jo sec al lateral i sento una nostàlgia terrible, immensa que m’envaeix cada centímetre de la pell. I amb les primeres notes de la música em venen unes ganes de plorar que no sabria explicar d’on surten.

Però sí que sé què volen dir. Avui descobreixo que, per fi, i després de tants anys, sé estar al seu costat sense sentir-me diminuta. Avui sento que l’admiro i l’estimo i que, segurament, necessitava trencar i agafar distància per veure que, amb perspectiva, tot és més simple. Avui, m’emociona veure-la emocionada, avui, em satisfà veure-la satisfeta.

I, al final, tinc com una revelació: ens han dit tants cops que hem de ser les millors, que hem caigut massa vegades a la trampa de sentir-nos petites mirant al costat. Que sí, joder, que tot és més simple: això no va de saber escriure una cantata increïble (que no tothom ho sap fer), no va de saber saber afinar d’oïda sense cap referència (que no tothom ho sap fer), no va de saber clavar els ritmes d’un solo sincopat (que igual això sí que ho hauria de saber fer tothom).

Això va de que la vida no és una cursa on guanyar sempre. Això va de que la vida és un camí en què, juntes, probablement, anirem més lluny.

Això va de que, avui, sóc feliç perquè ella és feliç i no sabeu com de feliç em fa sentir-me així.