també t’ho mereixes, no? (iii)

NO.

(i em mires amb cara rara, potser perquè en tants mesos no he sabut posar cap puto límit i ara et sorprèn un no per resposta)

és a dir, sí que voldria, però fem-ho bé.

perquè, joder, passejo pel barri i ets per tot arreu. i també per on treballo i on surto a esmorzar. i a casa, sí, a casa, a massa racons; als calaixos, en les portes obertes dels armaris, a la pica, als coixins del sofà, als llibres que tinc escampats per tot arreu, a la sorra del gat, als quadres que penjo i despenjo depenent del dia. i al cotxe i als pobles on arribo o d’on marxo. i també a les converses absurdes i en les profundes, i en les cançons, sí, en totes d’una forma o altra, a les que compartíem i a les que se colen als daily mix de l’spotify perquè un dia els vam sentir des del meu mòbil. sí, també hi ets, al mòbil i a la galeria, als emojis més utilitzats, als stikers que ja no utilitzo.

i no hi som bé, no ens hi trobo segurs i, a estones, sento fort que hi ha portes que s’han tancar per poder sortir-ne tranquil·la. m’ha costat però aquí estem. deixar-les obertes també pot fer que se n’escapin els fantasmes i les misèries i no són poques i no els vull a lo nostre, sigui el que sigui això de lo nostre.

d’espai, parlaves d’espai i de temps, suposo, encara que això últim no ho diguessis per si un cas, perquè no fos preludi de res. però escolta’m, sí: final. final d’aquesta por i d’aquesta necessitat i d’aquesta dependència i d’aquesta distància tan estreta que ofega però tan ampla que descuida. si hem de ser, siguem una altra cosa, una que sigui nova.

avui no vull fer cap compte enrere, encara que a vegades se m’escapa de fer-ho. he decidit que no vull. no tinc esperança perquè no vull esperar. ni cansar-me d’esperar, ni desesperar-me. confio que sortirà bé, sigui com sigui aquest bé. confio en el quatre i confio que hi haurà cinc. crec en totes les oportunitats del món, si han de ser perquè estiguem bé.

estimar és no aferrar-se a l’absurd. estimar és deixar anar encara que el buit sembli que ens matarà de pena. només a estones. d’altres estic tan convençuda que és això que no sabria com explicar-ho sense plorar. però que anirà bé.

i merda, sí, ets a tot arreu. potser avui amb més calma, també ho veig tot més clar. més tranquil·la, igual d’intensita. poc a poc, ho intento: ni teories, ni pel·lícules.

només una mica d’aire. una mica d’espai. i que sí, que t’estimo i que també t’ho mereixes, no?

també t’ho mereixes, no? (ii)

Crec que agafaré entrades per anar a veure C. Tangana perquè penso que soleta mai sóc suficient. No ho penso de la manera que ho faig amb la resta, sinó d’una manera en què l’agraïment m’envaeix terriblement i ja se sap que tots els excessos són dolents. I col·lapso i acabo pensant que què he fet jo per merèixer que encara em cuidin tan incondicionalment.

I agafaré entrades per C. Tangana a tribuna, si pot ser; amb cadira, si pot ser; perquè discazo i no sé què més. Surten dimarts o dimecres. Ara em veig prou incapaç de pensar en res més amb què fer-me la simpàtica i m’he de reparar per poder parar i mirar una mica més enllà de la porta de casa, però ho faré.

Què et sembla Saragossa, que queda a prop? O Bilbao que falta menys? Jo convido, que també t’ho mereixes, no?

també t’ho mereixes, no? (i)

Potser tinc un imant que atreu persones massa(?) sensibles, però segur que aquelles qui en saben dirien que jo sóc qui els busco. No ho faig expressament.

Dilluns, quan tornava a casa al vespre, em vaig trobar la S. Em va explicar que ell estava molt bé i que no el coneixeria i que, després que passés allò, tot havia canviat. Jo vaig pensar que sí, que tot devia haver canviat i ho vaig pensar només veient la mirada d’ella. Em va convidar a seure i m’hauria agradat quedar-m’hi, però com que sempre hi ha coses més urgents que importants, vaig marxar.

Ja li diré que t’escrigui! em va dir, somrient mentre ens separàvem.

Vaig pensar que no ho faria, perquè quantes vegades havíem intentat contactar sense èxit. L’últim cop que ens havíem vist, era quan havia passat allò i ell tenia coses més importants a fer que estar per mi.

Dimecres, contra tot pronòstic, em va trucar. No tenia guardat el seu número i el vaig agafar de miracle. Últimament, només fan que trucar-me de Naturgy i penjo directament els telèfons desconeguts. Però d’esma, vaig respondre.

Anna Miiiiiiiiiiiiiii!

I jo, silenci. Aquesta forma de cridar-me està reservada a quatre privilegiats que arrosseguen el que queda de la meva monitora. No li reconeixia la veu: ja semblava haver deixat, definitivament, la carcassa de nen. La mateixa tarda, em recollia per casa amb cotxe i em pagava un cafè que va durar gairebé tres hores.

Si faig memòria, a grans trets, dels últims mesos de la meua vida, puc assegurar, sense gaire marge d’error, que la tarda del dimecres ha estat de les més felices que he viscut recentment.

Ell m’havia ensenyat coses molt importants, sense saber-ho. Que estimar no és patir i que posar límits és estimar. Ara pago molts diners a una terapeuta perquè m’ho recordi, però aquell nen indomable de quinze anys ja m’ho havia ensenyat feia dies. I gratis.

I, després, vam xerrar, ens vam escoltar. Jo em vaig obrir en canal perquè, efectivament, ja no és aquell adolescent que carrega una motxilla pesada i és incapaç de compartir-ne el pes. Ara és un tio adult, que treballa i estudia i que és conscient de tot i bastant. Que demana perdó pel que ha fet, però no es flagel·la pel que ha estat. Jo vaig marxar fa molts anys, perquè em veia incapaç de salvar-li la vida, però he descobert que només hi havia una persona capaç de fer-ho: ell mateix. I joder, si ho ha fet.

M’explica que li interessen coses, m’explica que ha trobat sentit a moltes de les merdes que li han passat. M’explica filosofies de vida i, de cop, com si fos una revelació, calla i em diu però si aquesta me la vas explicar tu, Anna Mi! I a mi se me posa com la pell de gallina, perquè veig que l’aprenentatge va ser recíproc i que per molt que passéssim de l’amor a l’odi de forma constant i de forma dilatada en el temps, n’apreníem molt l’un de l’altra. I n’apreníem coses que encara avui mantenim com a essència.

N’ha après, de la vida, i no era fàcil.

Ens acomiadem. Em fa un petó a la galta i ens abracem fort. Que fort tot, penso. I em diu que el truqui, però no allò de veiem-nos un dia, que el truqui el dia que pugui quedar que s’ho organitza, que li dec un cafè, que avui ha pagat ell. Riu amb aquella cara de nen malparit desgraciat que no perd, encara que tingui unes faccions més d’adult.

Me’l miro, amb un somriure de bleda. He tret, d’algun lloc de mi, tota l’estima que li tenia en aquell moment: segueix intacta. Sorprenentment. Ara, la diferència és que ell ha après que pot ser estimat sense buscar raons i sense motius i sense haver de demostrar res.

Que també t’ho mereixes, no?

la vida lenta

Despertar-nos sense despertador i cridar per si hi ha vida més enllà de la porta. M’agrada estar aquí i no sé si és una fugida, però sí que és com un refugi del mal temps i del mal humor i del mal fer. Començo a pensar que potser aquí no és Banstraat, sinó que aquí és ella. Potser són ells, sí.

Avui al matí m’he posat al seu llit, que és molt còmode, i hem fet el ronso una estona més. I és tard i tenim moltes coses a veure però poques coses a fer, així que hem esmorzat a casa queixant-nos una mica de com de ràpida és la vida. Jo també he dit que em fa mal el cos, potser per massa intensitat o potser per massa depresses, i m’ha abraçat. Segurament ni se n’ha adonat, però a mi m’ha fet calentoreta al cor.

I ara penso que m’agrada el racó des d’on escric, perquè hi entra una llum rara i grisa, com el dia que fa avui, però el radiador comença a estar tebi i passa un carro de cavalls pel carrer. I potser també perquè el Raúl és una mica caòtic i el seu desordre em fa sentir com a casa, no sé.

De fons, sento el concert de música antiga que sona mentre es dutxa i ves, què ens costaria anar sempre a aquest ritme com d’adagio (i ara riuríem perquè no vull fer com que sé moltes paraules, però a vegades ens surt sol).

Treu el cap per la porta del menjador i li pregunto què és això que sona i em respon que l’assecador. Riem. Que què és la música que sona, tia. Riem. I mentre ens preparem, a bones hores, per sortir, em diu si m’he adonat que plou i jo que no, que només buscava paraules fàcils per expressar com de feliç em fa ser aquí sense semblar una intensa.

Però bueno, ara sortirem i si ens mullem, mira, ja ens canviarem a la tornada. Potser m’he passat i no és refugi del mal temps. Però sí de tota la resta.

felinos

El dia que el Francesc en feia vint-i-set, jo creuava la serra d’Andújar molt lentament perquè la carretera era plena de senyals de perill amb el dibuix de la cara d’un linx ibèric. Només pensava, amb totes les meves forces, que tant de bo se me’n creués un i pogués frenar a temps per observar-lo des d’una distància prudencial.

El cas és que em va semblar bonic que, precisament aquell dia, estigués allà, perquè el Francesc i jo, quan érem petits, passàvem hores i hores al Windows 2000 del pare remenant un CD-Rom que es deia ‘Felinos‘. I hi havia també el de ‘Tiburones’ i el de ‘Cómo funcionan las cosas’ però el de ‘Felinos’ era el nostre preferit. Concretament, ens agradaven els guepards, que eren els més ràpids, i els linxs, perquè tenien les orelles en punta.

Suposo que vint anys després, esperava que la màgia del moment em regalés un linx en directe, però no va ser.

No va ser i d’aquelles tardes en què llegíem sobre felins del món me’n queden més aviat pocs records. Ara he trobat a YouTube un vídeo sobre aquest CD-Rom i a part de ser estèticament horrible, també té pinta de ser ben avorrit. Però en fi, a estones tot el que ens queda d’allò és recordar com ens agradava veure’ns i segurament la part divertida de tot plegat era estar junts.

Però quina merda, eh, que després de tants anys descobrim que allò que era tan bonic en realitat sigui un cagarro i que igual tots els records que pensem que són increïbles amaguin coses horribles i avorrides.

La forma en que paseas

María vive en el Albaicín y yo llego al barrio a media tarde tarde. En realidad, estoy harta de gente y quizás esa zona tampoco sea la mejor idea, pero qué le vamos a hacer. De hecho, estoy TAN han harta de multitudes, que me ha parecido que la Alhambra era meh.

Pues luego, está María, con quien me pasa esa cosa que parece que nos conozcamos desde siempre y sólo acaba de llegar, pero nos contamos la vida con todo lujo de detalles y nos entendemos. Simple. Y compartir, habíamos compartido cuatro días. En plan cuatro días exactos, que los contamos.

Pero salgo del callejón y me abre la puerta y dice que es como medio milagroso que esté allí. Y sí: estoy. Luego o el día siguiente paseamos. El Albaicín es precioso, a la vez que difícil de andar cuando estás cansada, con que yo andaba lenta, lenta. Y María me dice que le encanta la forma en que paseo: así como poco a poco, como sin prisa, como sin día, sin hora y ya veremos.

Yo me pongo a pensar que ojalá pudiera caminar siempre de ese modo, pero que las cosas no siempre son de una manera u otra, que descubrir y entender que no todo es blanco o negro es el mayor logro de mi vida. Y que hoy sigo andando lenta, que eso es lo que siento, mañana veremos. Porqué anteayer andaba rápido para que no terminara la hora del parquímetro y qué haré por la tarde todavía es un misterio. Quizás me quedo quieta para que nadie me escuche, vamos a ver.

En todo caso, cada momento tiene su ritmo y, a pesar que en días como hoy me cuesta entender que, a veces, hay que poner pausa, sé que lo andado siempre merece la pena. Incluso cuando hay que deshacer camino o cuando las zarzas te han rajado todos los tobillos.

Mira, hoy sigo caminando con las huellas de lo que he sido a mis espaldas. No las puedo borrar, pero sí decidir cómo serán las que pise de ahora en adelante. Y, con pocas dudas, me parece que sé la dirección.

El dia que vaig conèixer el teu nen

feia fred i es feia fosc aviat i jo seia sota la mirada distreta del Godard mentre rostava el plat. I, precisament, quan vas començar a parlar, només desitjava que res fos tan greu perquè el mal no fos irreparable. En aquell moment vaig descobrir que t’estimava, perquè sembla que quan s’estima no se vol que l’altre pateixi gens ni mica. Jo crec que no hi ha cap mal prou irreparable, més o menys. Però, en tot cas, sí que era tan greu.

Ara torna a fer fred i sembla que tantes coses han canviat i d’altres segueixen igual. I no hi ha toc de queda però se torna a fer fosc més aviat i tot segueix sent tan greu. Però igual ja som més amics, amb aquest nen rabiós.

I, joder, que avui conduïa ràpid per l’autovia buida, amb tots els sentits posats en la conducció perquè pensava que ara em va malament morir-me i no voldria pas que a la pena del teu nen s’hi sumés la pena del teu adult. Com anirà això, doncs ni idea, però en tot cas, no vull arriscar-me a que no hi hagi cap més vida i això se quedi així i aquí. I que, mira, les botes grogues prefereixo portar-les jo fins que la sola estigui llisa.

Tornarà a passar (quatre després)

Demà o demà passat comença la tardor i tant de bo tot l’any fos tardor. Perquè al vespre es fa fosc aviat, però no gaire; perquè a les nits fa fred, però no gaire i perquè puc portar les jaquetes d’entretemps. Sí, i perquè no s’apropa l’estiu, sí sobretot, perquè s’allunya de l’estiu.

I ara que tinc vehicle propi vull pujar a la muntanya perquè el verd primavera és espectacular, però els grocs i els marrons i els rojos de la tardor em recorden que si les arrels són fortes, què més dóna que caiguin les fulles una altra vegada.

I sí, ho sé segur perquè ja hi he estat abans: tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

les claus de casa

La Kua ve del Vietnam i ha acabat a casa per aquelles coses que, a vegades, té la vida. Va arribar abans d’ahir i ens vam entendre de forma gairebé automàtica. Va fluir. I després ella va cuinar, vam xerrar, vam beure dalt de la muntanya i tota la pesca. El cas és que sí: va fluir tant i tan bé que li vaig deixar un joc de claus de casa. Perquè fes el que volgués, entrés, sortís, etcètera; sense haver d’estar, necessàriament, pendents l’una de l’altra.

Pensava que, fa només tres dies, ni sabia que la Kua existia i avui li he deixat les claus de casa. Amb tot el que implica: les meues coses de valor, els meus espais d’intimitat, els meus records absurds, les meues fotos preferides, la bèstia amb qui comparteixo pis. Tot, mira. Però li he deixat les claus amb la fe de qui encara creu que hi ha persones bones.

I podria haver-ho destruït tot i obert el gat en canal, però no ho ha fet: ha endreçat la roba que hi havia estesa, ha comprat cervesa per les dues i ha preparat un sopar boníssim. I podria haver deixat els pèls al forat de la dutxa i els plats bruts mal amuntegats sobre el taulell, però no: els plats són nets, les restes del sopar en un plat a la nevera i el forat de la dutxa absolutament despejat.

Deixar les claus de casa és com estimar: obrir les portes i confiar. Saber que poses a les mans de l’altra tot el que ets i tot el que tens, tot el que sents i tot el que has construït, sabent que t’arrisques a patir. A que et facin mal. A que et facin pols.

O que, com la Kua, entrin i tinguin cura dels espais sagrats, habitin els racons amb respecte, cuidin el gat que esgarrapa quan se sent amenaçat. Fregant algun plat brut i no deixant pèls a la dutxa. Compartint cervesa, compartint menjar, rient, explicant-nos la vida a una profunditat rara (sobretot per allò de que fa tres dies no ens coneixíem). I demà, en marxar, deixarà les claus a l’armariet del costat de la porta i tancarà sense fer massa soroll.

Amb la certesa que, si algun dia poso un peu a Hanoi, també jo tindré un joc de claus de casa seva.

per dormir i no somiar

Ara mateix diria que es deia Donald, però tampoc sé si hi posaria la mà al foc. Ens vam conèixer a l’església de la Virgen de África. Feia d’escolanet i deia que l’havia ajudat tant. El mossèn era un home vidu, que s’havia ordenat després que morís la seva dona i la verge d’Àfrica una figura lletja que provocava molta devoció.

El Donald era camerunès i tenia divuit anys recent fets. Parlava fatal el castellà, mentre deia moltes coses. Generalment, només se l’entenia pel context i perquè gesticulava en excés. En un moment, va assenyalar el CETI i va dir-nos que allò era casa seva. Que entréssim, que ens l’ensenyaria. No hi vam entrar mai. Després ens van explicar que fins feia poc havia viscut en un pavelló on tenien altres xavals menors d’edat desubicats.

I venia i ballava i reia i no parava mai de moure’s. Compartíem tant com tan poc. Sí: ens enteníem prou perquè compartíem – només (?) – l’espai i el moment. I això ens van apropar. Com sempre, posar-hi cara ajudava a comprendre una mica algun patiment.

Després vam tornar i, com sempre, les coses es van difuminant. Suposo que toca resignar-s’hi. Jo no me n’havia recordat més, del Donald, malgrat en aquell moment em va impactar la seva existència. Fins ara, que retornen als xavals tanca enllà, d’aquesta manera tan impune, aprofitant que el focus està en un altre lloc.

En fi, si ens vam conèixer i compartir i ja ni me’n recordo gaire, em fa cert mal pensar en tots aquells a qui no coneixerem mai perquè els estan tornant per la porta del darrere, ràpid i net.

El Donald (sí, que crec que es deia així) volia ser electricista o llauner, ara no acabo de fer memòria. Bevia moltíssim: vodka barat, ginebra barata, el que fos barat. I era prou simple: que si se n’anava a dormir borratxo, al menys, no somiava.