la vida

Ahir vam comprar i quan el Joan va dir el número de client, la noia de la caixa va preguntar-li “Maria Lluïsa?”. Que , li va respondre. La Maria Lluïsa és morta.

Perquè era gran, perquè estava fotuda. Però queda això: la tarja de clienta del Plus al seu nom. El Joan va dir que i, en fi, després va pagar i vam marxar i la vida segueix, perquè al final és per als qui la vivim.

L’altre dia també recordava el dia que es va morir el padrí Miquel. Jo feia educació física i ho recordo perquè no m’havia portat jaqueta i feia fresca, i per fresca jo, que anava de tirants, i algú me’n va deixar una, de dessuadora. Era lila i me’n recordo perquè érem al camp de futbol de Santa Maria de Gardeny i la mare va entrar per la portalada i jo vaig saber que, evidentment, només podia venir-me a dir una cosa i em vaig treure la jaqueta i li vaig tirar als morros a l’Anna, que crec que era qui me l’havia deixat.

Feia solet, malgrat el fred. Un bon dia, per ser l’hivern a Lleida.

Per mi, tot va frenar en sec. Com pot seguir girant el món, amb tot això que jo sento ara mateix? I ho recordo perquè feia dies que rumiava com seria el dia que el padrí es morís i si el pare ploraria, i etcètera, perquè què podia pensar més enllà, si mai m’ha explicat massa ningú què és morir-se. O què em queda a mi després que algú es mori.

El meu món va frenar en sec i només podia plorar i preguntar, no sé exactament a qui, el per què. Ai, morir, que és molt difícil pel qui es queda viu.

I m’he enyorat durant molt temps, d’una forma egoista en què castigava a qui no m’havia explicat, exigint que se’m tornés al padrí. Per què ningú dóna cap explicació, mai? Per què sempre que en parlàvem amb la padrina, ho fèiem amb pena, si ell era antònim d’això?

Des de sempre, he sentit, de forma suau però persistent, que ningú m’havia explicat per què s’havia mort el padrí de la Núria a la plaça del conservatori, per què s’havia mort l’Alfonso, per què s’havia mort la mare de l’Albert, per què s’havia mort el Jordi de la Magda. Per què s’havia mort el padrí Miquel.

I un dia, el padrí Cisco també es va morir. Al llit, plàcidament, acompanyat. Jo vaig plorar una mica, perquè era el que s’esperava de mi. I el món – també el meu – sorprenentment, va seguir girant. Perquè ja l’enyorava infinitament i em feia patir la soledat on es quedava a viure la padrina, però vaig tenir com una sensació d’alleujament d’aquella que queda quan despertes d’un somni estrany: la vida és per les qui la vivim. I, indubtablement, vivim per morir-nos.

Quan es va morir la Carla, igual al començament em vaig sentir mig indiferent, perquè no acabava de creure-m’ho. Potser perquè no li tocava o potser perquè pensàvem que no li tocava. I vaig veure la seva germana i vaig pensar que segur que estava preguntant-se com coi el món podia seguir girant amb un buit tan gros.

Però des de fa una temporada hi penso molt en morir-me jo, en morir-se com a concepte o que es morin les del meu voltant. La conclusió sempre és la mateixa: estimar molt fa mal, perquè estimar omple i potser les persones som petites, però ocupem grans espais que en morir queden deserts. I penso que no em fa tanta por morir-me, però m’aterreix la idea de que, si me moro, aquells qui més m’estimen siguin incapaços de trobar consol al buit.

Avui penso en com ens anirem morint totes, més tard o més d’hora. I ja passo de demanar a nostre senyor que no es morin. Que no em mori. Perquè, per sort, és impossible.

Potser, i només potser, amb molt esforç i tota la pesca, he après a pensar que quan falti algú que ocupi molt lloc, no demani pas que torni, perquè al final és egoista, sinó que pugui demanar tenir forces per anar omplint els buits amb coses boniques, que no substitueixin abraçades, però que ajudin a sostenir absències. I d’agrair, sempre, haver compartit tot allò compartit.

Perquè sí, la vida, al final, és per aquelles qui la vivim.

el dos mil vint: desenllaç (II)

M’agraden les cançons d’amor alternatives perquè m’imagino a nosaltres protagonitzant-ne el videoclip. N’he après: amb els dies valoro molt això que anem construint. Que no és fàcil, ja et dic jo que no ho és; perquè, a dies, tu ets difícil i, els altres, jo sóc impossible. Que què serem demà? Mira, amic, jo no sé què som avui, imagina’t.

El que sí que sé és que hi som, que ens entenem amb poc. Que em costa imaginar-ne dues amb tanta complicitat. Que m’he fet gran i hem crescut. I que, si miro enrere, em sembla increïble haver arribat aquí, així. Que si tu cuines, jo et cuso els pantalons; que si tu pagues el dinar, tu també pagues el sopar, que per això ets ric i jo no tant. Ja truco jo i reservo.

Estàs molt enamorada, últimament, eh…?

No crec, crec que no massa més de lo habitual, que és entre poc i gens. Però hem sobreviscut, fins i tot, a una pandèmia mundial. En fi, què més? Ja ho sabem: els dies bons gairebé som invencibles.

I els altres, anem fent.

el dos mil vint: desenllaç (I)

Si penso dos minuts, sembla que faci dècades que va començar aquest dos mil vint. I, la veritat, és que la situació no ha estat fàcil i una acaba majareta, actuant per inèrcia i funcionant per rutina.

Així que des, de fa uns mesos, m’he obligat a escriure abans d’anar a dormir. Sobre què m’ha passat al llarg del dia, les coses bones i l’origen de les dolentes.

I m’he adonat d’una cosa: la vida és la que és, així en general, però cada dia passen coses bones. Coses que, si no paro i en prenc consciència, passen de llarg. I demà més.

Acabem el dos mil vint i jo vull reivindicar a totes les coses bones que m’han passat aquests mesos i, sobretot, a les persones que les han provocat.


Diumenge vaig sortir de casa la mare i el pare amb mal de galtes de tan riure. Últimament és la tònica: hi anem l’Ares i jo, compartim taula amb les finestres una mica obertes i la mascareta posada i riem. D’això, d’allò, del mort i de qui el vetlla. També del pare, que hi ha dies que no s’entera de la missa la meitat, o de la mare, que cada cop és més com la padrina. De l’Ares i jo no, mai, perquè som perfectes.

Suposo que la distància relativitza les merdes i t’enfronta a l’essencial: que ens estimem, que estimar és assumir riscos i que, en temps de covid, tampoc volem allunyar-nos més del que és extremadament imprescindible. I que el temps que compartim, volem que sigui de qualitat.

Arribo a la nit i sempre escric una cosa o altra sobre nosaltres. I ara, que acabem l’any, em sento extremadament agraïda. Prenc consciència de què vol dir ser estimada d’una forma tan incondicional i agraeixo haver arribat a aquest punt d’entesa, de respecte dels temps i dels espais, d’acceptació de les opcions de cadascú. I, sobretot, de poder compartir intensitat, complicitat, de sentir que la família de sang no té per què representar res, però que bonic que és que ho representi.

Sí: el dos mil dinou va enfrontar-nos a moments molt complicats. Però aquest dos mil vint, el penso ara, des del desembre, i no puc fer més que donar gràcies per haver-nos fet aprendre a estimar-nos tan bé i tan bonic.

les tres mentides

Avui ha estat el primer dia que m’he posat anorac. Fotia una rasca interessant a primera hora i, durant la nit, deu haver gelat, perquè els vidres del cotxe del Mor estaven tots plens de gel. Els hem rascat amb el meu carnet d’universitària. Una bona metàfora, per començar el matí.

La veritat és que ens hem posat en marxa quan encara feia sol al centre. Però, en baixar avinguda Catalunya hi havia una boira que tapava totes les vistes i les ratlles de la carretera també, i la calefacció del cotxe ha tardat en emetre aire calent fins que gairebé ja érem al polígon.

Avui que el pla Iglú omple titulars i piulades, hem arribat al límit nord-est de la comarca i ens hem acompanyat amb tres senyores que fan i desfan com poden i com les deixen. Perquè no hi ha recursos; ni materials, ni humans. Perquè se’ls queixen, perquè contagien i clar, ja que ja som grans i que ens hem de cuidar. I elles, tossudes, obren portes, preparen lots, classifiquen roba. I que arribem, carreguem maleters i carretera i manta, bastant literalment.

El termòmetre segueix baixant i jo que no paro de dir que quin puto fred i arribem on s’acaba la carretera, on s’acaba la pista i, fins i tot, on s’acaba el camí. Surt, del fons d’una construcció abandonada, un home. Africà. De Ghana, ens respon. I un altre, que aparta una cortina perquè l’habitacle no té porta, i un altre, que obre una porta de fusta foradada mentre s’ajusta un barret gastat. I un altre, que surt de darrere un arbre on estava pixant, menys que més amagat perquè, al final, és casa seva i la seva intimitat. Són més d’una desena, que s’abriguen i s’escalfen d’aquella manera. I qui dia passa any empeny. Un mana i no acaben de confiar: normal, tu, en el seu lloc, en qui confiaries? Restes cremades per tot arreu, que devien haver estat un foc.

Em poso els guants i em sento ridícula. Tinc els peus gelats i miro com un dels nois només porta unes sabatilles d’anar per casa desaparellades. Hi ha un gall i un altre ens diu que en tenien més però que se’ls han anat menjant, perquè una cosa o altra havien de fer. El qui ens ho explica porta unes malles tèrmiques amb un forat i té tota la part interior de la cuixa a l’aire. Deixem algunes coses, agafem quatre dades i prometem tornar.

I jo que acabo pensant que igual sí, que va de tres mentides. I que no falten recursos, sinó només voluntat; que no contagien, sinó que només fan lleig o fan nosa; que no és que no hi siguin, sinó que només no volem mirar-los.

Mentre marxem, miro al Mor que condueix concentrat en silenci i giro el cap i veig com algun encara ens observa amb les mans a les butxaques. I, ara, escric mentre poso els peus al radiador perquè avui fot un fred de la hòstia, també dins de casa on avui sembla que no s’ha disparat el termòstat.

I penso a veure si allò d’un món dues classes de persones ja s’ha dit o encara hi sóc a temps.

no sé si tinc ganes de sobreviure

A estones em fa por trobar-me pensant que no sé si tinc ganes de sobreviure a tot això. No d’una manera suïcida, crec, més aviat d’una manera resignada. Fa poc, quan em pensava que em moria de veritat dalt d’un avió, em va fer una sensació estranya i tranquil·litzadora: quan em penso que em moro, tot es relativitza.

Fa un parell de divendres vam anar de concert i vam ballar fins no poder més. Perquè la gent, té ganes de ballar, joder. L’endemà em sentia culpable. Divendres passat van venir a inaugurar el pis nou la família. Perquè ens necessitem i ja fem prou reprimint l’instint d’abraçar-nos fort al primer moment. L’endemà em sentia culpable. Els divendres sembla que són el meu dia preferit. Ara, odio els dissabtes.

Els dissabtes fan olor a tragèdia i a preludi dels diumenges, que encara són pitjors. Perquè et qüestionen: que s’espera de mi? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc prescindible a tot arreu on m’hi va la vida. I el que és pitjor: tothom qui estimo és prescindible als espais on els va la vida. Sóc dany col·lateral. I el que és pitjor: tothom qui estimo també ho és.

I ja no sé si val la pena sobreviure, si no puc seguir estimant de prop. Perquè pateixo, però sobretot m’enyoro. Enyoro d’una forma egoista i trista i, sobretot, amb la certesa que no vindran temps millors, més o menys per ningú.

I busco, com una desesperada, dades que aportin llum o un comentari de la mare o una decisió d’algú que desprengui encert. I no trobo.

I m’enyoro de quan m’enamoro perquè és senyal de primers cops. M’enyoro de quan improviso i sobre la marxa amb mil opcions davant. M’enyoro de que, de totes les opcions, triï habitualment la pitjor. I també odio enyorar-me d’odiar planificar. M’enyoro de que em faci mandra, no por, pujar fins a casa del pare i la mare. M’enyoro de no veure’t perquè ens avorrim i no perquè ens contagiem.

M’enyoro d’estar de bajona perquè sóc una bleda i no perquè la vida em quedi gran. De veritat, que el món de fora és una merda; però si miro cap endins, als vespres, no trobo res gaire millor.

De veritat: si peta tot, crec que no vull sobreviure.

(que em deixis fer drames, tio)

és diumenge, quarts de set i ja és fosc

El Pau m’ha dit de quedar. No avui, que té molta feina, un dia d’aquests. Al final, li he dit que no perquè torno a tenir por. Tinc por d’ell, dels seus amics, de la seva feina. De que comparteixi el porro amb algú infectat i la ventilació de casa no sigui suficient perquè s’endgui el puto virus de l’aire.

Fa uns dies que visc amb una sensació terrible de desemparament. El Jordi deia l’altre dia que què passaria amb tots els morts que no s’havien pogut acomiadar, que d’un dia per l’altre se’ls enduien i fins mai més. Vaig tornar-ho a pensar: això és la guerra. I a estones som víctimes, però, també, massa estones em sento arma capaç de matar al pare. I m’aterra la idea.

Ara ja no és llunyà i, encara que algú digui que els números són inventats, sé que la cosina de la Laura ha necessitat oxigen i la germana de la Txell no respon a la medicació i que aquell senyor que va fer fora de la feina al pare porta dos mesos en coma induït. Ja deixen de ser números. I potser no són els malalts els qui m’atabalen, sinó la Txell i la Laura, que pateixen i ploren i estan pendents del mòbil i en un tancar i obrir d’ulls les coses, ai les coses… la Gemma ho deia, això, que te’n vas a dormir amb la tos i amb la merda d’incertesa.

I torno a pensar que tant de bo no estimés a ningú, perquè no em caldria patir tant i podria quedar amb el Pau sense por, però que si no estimés a ningú igual tampoc voldria quedar amb el Pau perquè quedo amb ell perquè me l’estimo.

I després, doncs que és diumenge, que són quarts de set i ja és fosc i que, de normal, també seria un dia terrible.

negar-m’ho

El tio que seia al meu costat a l’avió va portar, les quatre hores de trajecte, la mascareta sota el nas i el mòbil sense mode avió, actualitzant el feed d’Instagram contínuament. Portava el braç immobilitzat i tota la cama de crostes, com si s’hagués barallat fort amb algú. A més, feia una pinta estranya, tot s’ha de dir. I per molt que llegim a la Maleno i mirem When they see us i passem l’estiu treballant amb les persones temporeres, en moments que pensem que morirem, l’instint primari de veure un xaval amb pinta de moro saltant-se les normes dalt d’un avió, ens treu les màscares i deixa aflorar tot aquest racisme que ens han injectat en vena al llarg de tants anys.

El cas és que em costa reconèixer-ho, però no parava de pensar en totes les coses que ja havia fet i totes les que em faltaven per fer. Vaig pensar en la tristesa que deixaria en alguns llocs i també en la indiferència en d’altres. Portada en un diari, encapçalant els telenotícies l’endemà. M’havia preguntat tantes vegades com deu ser viure sabent que et mors, que en aquell moment se’m feia estrany viure només tres hores sabent que em moria.

Total, que no. Es veu que el tio no preveia atemptar (i per molta mascareta per sota del nas, sembla que tampoc escampava covid). És fàcil, ara, negar-ho tot. Tampoc he explicat a ningú que pensés que el tio del meu costat ens anava a matar a totes, així que negar-ho seria, bàsicament, negar-m’ho.

I és una mica angoixant no saber com afrontar tot això, sabent que m’omplo la boca amb discursos que, en el meu ser més irracional, allà on trec l’instint de supervivència, se’m desmunten. Perquè, al final, resulta que el xaval no era ni moro. Jo, per la meva part, he deixat, durant uns dies, de llegir llibres i de mirar sèries amb discursos antirracistes perquè, mira, em fan sentir lamentable.

La gent que seu sola

Passo més hores del dia amb els auriculars posats que sense i m’adono que aquesta normalitat deu ser això. Lo de les mans i la mascareta, en realitat, suposo que més assumit. Però lo de la distància sembla que, després de tantes repeticions, encara m’agafa per sorpresa.

Estic asseguda a la terrassa d’un bar, preparada per dinar davant del mar. Ma germana m’esciru. Sola?! Sí, sola, amb qui…? Em fa peneta la gent que seu sola, sentencia la desgraciada.

I me’n recordo d’escriure, any enrere, què era això d’anar sola. Sempre m’intriguen les persones que seuen soles. Espero no fer pena a ningú, perquè jo no he caigut que podia fer-ne fins que l’Ares m’hi ha fet caure.

A la plaça n’hi ha d’altres, que seuen soles. Als bars, als bancs. No serà tant.

El que penso, enguany, és que aquesta normalitat també serà això. M’adono que, ara, molta gent que seu sola només està esperant a algú i que, després de tants mesos d’aïllament, costa més existir sense companyia. Serà que ja n’hem tingut prou d’estar amb ningú.

Potser la culpa és de qui no ens va advertir que, abans de ser tribu, s’és persona i que per escoltar, una ha d’escoltar-se; per perdonar, una ha de perdonar-se; per estimar, una ha d’estimar-se. Que per conviure, primer, s’ha de viure. I que quan m’atabala estar massa hores sola, potser és perquè no m’escolto o no em deixo parlar.

En fi, que aquesta normalitat suposo que serà que, quan s’obrin les portes d’arribada de l’aeroport, ningú estigui esperant a l’altre costat. Ni a mi – que tampoc és novetat – ni a ningú.

la presó de Lleida

El David del Blanco, que ha estat molts dies al pavelló de la Fira sent voluntari, m’ha deixat que li publiqui això per aquí 👇

“La cançó diu que a la ciutat de Lleida hi ha una presó i que de presos mai en falten.

Probablement sigui agosarat i una gran falta de respecte parlar de presoners, però trobo que la metàfora és prou il·lustrativa de tot plegat.

Quan entres al pavelló per primer cop, no pots evitar buscar el castell de palla del Cucacolcum. El lloc de tants bons records de tants infants lleidatans s’ha vist convertit, mutat, en una espècie d’Idomeni sense ressò mediàtic, ni músics benintencionats, ni voluntaris que busquen experiències vitals.

Quan entres al pavelló et diuen que “aquest està molt bé, hauríeu d’haver vist l’altre la setmana passada” i tu et preguntes què amaga la definició de “molt bé” i la lleugeresa amb què l’usem. “Molt bé” no pot ser, no és i no serà mai una sort de quadrícula de cinta americana que separa “llits” (de nou la frivolitat, són hamaques de campanya) i passadissos.

I aleshores et donen tot l’equipament que algú ha decidit que tu sí mereixes tenir: una màscara d’aquestes bones, uns guants i un mono de plàstic impermeable sobre el qual fas un parell de bromes per la calor que hi passaràs. I perquè has de treure ferro al fet que no t’estàs canviant de roba perquè vulguis garantir la teva asèpsia, sinó que malfies de la seva perquè, és clar, ja sabem com són les coses i tal…

I aixeques els ulls i veus que els monos que fan d’escut també marquen estatus. N’hi ha de blaus, de rojos, de blancs que incorporen ulleres de protecció (no sigui que tot plegat ens esclati a la cara). I penses que ni en això ens posem d’acord, que si tants caps tants barrets i que aquí tothom vol sortir a la foto i que se’l vegi bé.

I aleshores entres al menjador… bé, a l’espai amb taules tronades distribuïdes a certa distància, i t’encomanen la missió de comprovar que abans de sopar s’hagin dutxat. I tu que d’acord, sense acabar-ho d’entendre gaire perquè tu també rebutjaries dutxar-te en mòduls d’obra, sense cap intimitat. No voldries haver de netejar la roba mentre et dutxes ni estendre-la en una tanca de qualsevol manera. De fet, posats a dir, tu no et dutxes cada dia abans de sopar –hagis treballat o no.

Però és que tu no entens res, perquè el que tu no saps és que t’arrabassin la dignitat i la intimitat tot explicant-te (i també a la resta de ciutadania) que “és que ho han hagut de fer tot de pressa i corrents” i que “tot es fa el millor que es pot” i que ara la situació està “molt bé”.

I tu que recordes la campanya electoral de fa poc més d’un any i com hi havia una fal·lera desproporcionada per construir albergs per temporers. I penses en el Joan. I et cagues en la perra, en algunes mares i en el “està molt bé”. I penses que, encara que no ho vulguis, tu també ets racista perquè fins ara t’estava “molt bé” el que no veies.

I aleshores vas servint el menjar. Bé, podríem dir-ne “menjar” també, però convindrem que la ironia escrita costa i que ha de tenir uns límits, i que no podem posar cometes cada tres paraules. Convindrem també que res està “molt bé”, i que tot el que hauria d’entrar en l’estàndard de normalitat no ho és, però pretenem que ho sigui perquè “fem el que podem pels pobres negrets”… Vaja, t’ha tornat a sortir!

I intentes repartir el sopar amb bon humor i fent broma i preguntant què tal i animant sense esma quan et diuen mal, no hay trabajo perquè saps que ni hay, ni va a haber.

I el primer dia intentes parlar amb uns, i després amb altres. I el segon dia busques als mateixos (perquè necessites sentir que has pogut establir alguna cosa) i vas ampliant, i et vas soltant amb les bromes que veus que accepten. I, amb el francès, retrobes algú d’un país que portes al cor, i coneixes un futur metge que és catalanoparlant, i a un georgià tatuador i a un colombià content perquè el Madrid ha guanyat la lliga, però absolutament destruït perquè la seva germana ha mort i ell que està aquí.

I per un segon et tornar a passar allò que vas viure, per un segon et sembla que no ets blanc, però el segon passa molt ràpid i et criden amigo, picante!. Picante vol dir que, enmig de la vergonya més gran que has vist en la teva ciutat, algú ha pensat a comprar –fora de pressupost, perquè “no entra”- pots de salsa picant per poder-los transportar i perquè sentin que hi ha gent que els vol acollir de debò.

I veus com hi ha gent que vol i necessita un canvi, que la gent respon i intenta fer el dinar que els agrada, que hi ha jefes que es barregen amb indios per acompanyar-los i remar junts. Que la capacitat de resposta de la gent de missa i dels perroflautes és molt alta, que la gent random és molt necessària i que les mascaretes i els monos potser revelen més que no amaguen. Que la gent que està més per la broma i menys per la feina és molt necessària en un lloc on, per estones, hi regna un silenci més propi d’un menjador de presó (petita i bonica, prous n’hi porta el baró).

I surts a llençar la brossa i parles. I et preguntes per què a Lleida els tractem com a gossos, i veus que qui t’ho pregunta porta 20 anys a l’estat i que parla amb un curiós accent galaicoandalús que faria témer els més voxians. I tu li dius que no és així, que és pel virus que ho ha destarotat tot. I et diu que porta anys treballant en llocs de fruita a Espanya i que mai l’han tractat així i tu et penses que no sap de la missa la meitat, però t’adones que tu tampoc i et cagues en els teus prejudicis i desvies la conversa.

I tornes al pavelló i veus un guàrdia de seguretat sent amable i fent xarrera amb ells i penses que ja ho has vist tot i et tornes a cagar en els prejudicis.

I et disposes a marxar, perquè tens un sopar sense cometes, un lavabo sense cometes i un llit sense cometes i t’adones de persones que en la seva intimitat robada treuen una catifa i es posen a resar i penses que realment hi ha fe que mou muntanyes i que “el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu”. I abans de pujar per treure’t la protecció i recuperar la rutina sents algú que parla un espanyol perfecte i et diuen que és un senyor de Palència que ha vingut en recerca de feina perquè qui li faltaven dos mesos de feina per poder-se jubilar.

I les poques conclusions que havies extret d’aquests dies se’n van en orris.”

David del Blanco Catalan

‘gracias vida por ser maravillosa’

Dimecres passat vaig tenir una sensació estranya. Feia dies que no publicava res a la mossegada del tauró. Suposo que preferia llegir-la allà, abans que preguntar-li directament: sempre és millor no preguntar si no saps entomar la resposta. Però aquest dia alguna cosa em va dir que potser sí que tocava escoltar-la i que ho havia de fer ara, que a la vida, a vegades, el després no existeix.

La Carla em va dir que estava molt fluixa, poca cosa més. Ens vam acomiadar.

Ja fa molt temps de l’últim cop que vam veure’ns, perquè el darrer que havíem quedat el va anul·lar. No es trobava bé i havia après a escoltar al seu cos. Jo li hauria preguntat per com es viu sabent que et mors. Saps? Com si això de morir fos una cosa aliena al viure. Però, al final, acabàvem parlant només de vida, reconciliant els espais que ens havien fet mal i, senzillament, estant. Sent. Sentint.

Aquests dies, la llegia amb la por de trobar-la massa forta o massa feble, la llegia amb la por de trobar una realitat que evidenciés la meua misèria, la llegia amb la por de veure més la malalta que a ella. La llegia amb la por de la seva por. La llegia amb la por de que un dia deixés d’escriure.

Dijous ens vam acomiadar. El que no sabia és que ja seria per sempre. Com diria ella, no agraïm prou les coses bones que ens passen. Gràcies per haver compartit una mica en aquest camí de la vida.

 “Somos seres muy afortunados de poder vivir cada dia, de tener una seguridad. Agradecimiento profundo solo es lo que puedo sentir. Gracias vida por ser maravillosa y lo que tenga que ser será. Acceptar las circunstancias