La lliçó més difícil d’aprendre

M’he passat la vida buscant un lloc per habitar. Un camí llarg i no especialment senzill de fer. I això que, en fi, caminar només va de posar un peu rere l’altre. També m’he passat molts anys pensant que la cosa anava de mostrar i demostrar, com si fos un aparador, d’acumular triomfs i victòries per justificar que la gent em vulgui a la seua vida. Que m’estimi pel que ensenyo del que crec que sóc.

I m’ha costat un fart d’anys, però crec que ara passo per la lliçó més difícil d’aprendre.

Em trobo, prou sovint, rumiant si en sóc mereixedora. Perquè, també, sense adonar-me’n, començo a fer balanç entre el preu que té allò que faig, davant d’allò que me’n donen. Sempre hi surto guanyant i hi ha massa dies que m’he sentit estafadora, perquè no sé si he fet prou mèrits: per què, tant?

Però ara, sento que la cosa va, més aviat, d’aprendre a rebre.

Crec que mai m’he preguntat si em mereixo que el sol d’hivern m’escalfi la cara o si m’he guanyat que l’aire suau de les nits d’estiu refresqui les meues nits. Ser estimat és una mica com això: igual que ni el sol, ni el vent passen factura, l’amor no entén de números.

I miro d’estimar a fons perdut, perquè d’això va estimar i obro una mica l’armadura per deixar de jugar a fer negocis. M’estimen. I començo a rebre-ho com un regal que decideixo acceptar. Estic en ello.

L’estimar sense raons, sense motius, sense res a canvi. Sense esperar-me que sigui o que faci. Amb tot allò que comporta estimar, que a vegades fa patir i costa. Obro el cor i deixo de fingir o demostrar o justificar que ha de ser així, perquè sento que qui estima de debò no necessita ni màscares, ni demostracions, ni justificacions.

És difícil estimar de debò, estimar d’una manera que no passa llista, ni espera, ni posa condicions. I, des d’aquesta dificultat, com de difícil m’és entendre que aquells qui m’estimen, poden fer això amb mi. Sense llistes pendents, sense esperes, incondicionalment. Incondicionalment, que grossa és aquesta paraula.

Però ja ho va dir, sí, aquella cançó que tant ens agrada

i que estimis i et deixis estimar
que, sovint, és la lliçó més difícil d’aprendre

L’Aleix, el cotxe del Blai i la tècnica handpoke

Conèixer bé l’Aleix és saber, amb certesa, tres coses. La primera és que és una persona eficient, que no deixa caps deslligats, ni preguntes a l’aire. La segona és que és una persona entranyable, impossible de no estimar. I la tercera és que és lent. Fastigosament lent. Amb tota la certesa, la persona més lenta que mai coneixeré.

Treballar amb l’Aleix és garantia d’èxit. Potser no ara, en el sentit més estricte de la paraula, però sí en algun moment o altre. La qüestió és no aturar-se del tot i anar fent. I jo que, al seu costat, m’impaciento. Perdo la paciència, els nervis. Perdo la calma. Tampoc en tinc en abundància, de res d’això, però la veritat és que m’agrada treballar amb ell perquè, malgrat la disparitat de ritmes vitals, la complicitat i la confiança que ens tenim és molt difícil d’aconseguir. I l’estima, és clar.

Però això ho dic amb perspectiva, perquè quan hi estic dins, l’ànsia que tinc d’acabar-ho tot al més ràpid possible em pot i em passa per sobre de la resta del món.

Aquest cap de setmana, després d’hores colze a colze, en què jo estirava amb una mica de garbo i ell anava seguint amb la parsimònia corresponent, a pocs minuts de marxar, el cotxe del Blai es va espatllar. No gaire, res greu. Però ens va posar a ralentí una estona. No vam poder fer res més que jugar a cartes mentre esperem el mecànic. Hora i quart d’espera, hora de feina del senyor de la grua. Un total de més de dues hores d’impaciència entre el meu pit i la meua esquena.

I, ahir, vaig conèixer la Xènia, que tatua amb la tècnica handpoke, que va d’anar fent puntets amb una agulla i, amb la suma de molts puntets, es fa el dibuix. A mi, quan em va dir que tardaria quatre hores, em va caure l’ànima als peus. Quatre hores sense fer res més que estar asseguda amb la mà dreta impossibilitada. Quatre hores d’espera, impacient, retinguda en una sala petita veient-me passar les hores davant del mirall.

I, al sortir, li feia un àudio a l’Ares fent una mica de queixa d’això de les quatre hores i vaig tenir una revelació i potser el que he estat fent tota la setmana és anar rebent la lliçó, de forma insistent, que he de desaprendre a voler anar sempre ràpid i vaig respirar molt profundament i li vaig dir a l’univers que recibido.

Crec que li he pogut donat el tomb: no és la lentitud de les coses que van passant, sinó la meua impaciència d’anar-les vivint. Doncs és una sort, penso, que sigui només això i que tota opció de canvi estigui a les meues mans.

la paraula més trista

Ei, passarà. Com tot, que passa. Com la vida, que també passa. Com el temps. O amb el temps, potser. En tot cas, el miro i m’imagino aquest mal que fa l’aixecar el cap, perquè et diuen tantes vegades que és el que toca, que al final obeeixes, i allà, amb el cap ben alt, veure com el dibuix que havies fet amb llapis s’ha esborrat una mica o del tot.

Però la vida ja ho és, una mica, això: un dibuix a llapis, que a vegades es ressegueix amb un retolador punta fina, perquè és, i d’altres, s’esborra o ho esborrem i reescrivim i redibuixem. Segurament entre el moment d’esborrar i el de tornar a omplir, hi ha un espai que és buit. El buit.

Mirar el buit és mirar aquelles coses que estaven dibuixades a llapis i que, si t’hi fixes bé, encara se’n poden veure les restes de les línies. Són tots aquells plans i projectes que no seran. Un buit ple de futur o un futur que ara és ple de buit. En fi: redibuixaràs damunt, t’ho asseguro.

I li pregunto com està i diu que té estones de tot. Jo penso que està bé, perquè també significa que no s’ha quedat davant d’un paper totalment en blanc: enmig dels buits, també hi ha línies que no s’han esborrat. Jo en dec ser una, vull pensar.

Però diu en veu alta, com mig preguntant-m’ho i mig no buscant resposta, si hi deu haver, en algun idioma, una paraula que defineixi, precisament, això. Un grup de sons i lletres que puguin agrupar tant mal com aquell que fan els plans i els projectes que, carregats d’il·lusió, mai se faran realitat.

enmig de la guerra

Recordo l’últim cop que vaig estar molt malament i, mentre deambulava buscant la sortida, una tarda de dimecres em vaig asseure a la butaca roja que té el Roger al despatx. Així, sense cita prèvia, sense haver quedat abans. No és un home ni de massa paraules, ni de massa elucubracions, però mentre aquest matí em rentava les dents, m’ha vingut al cap la conversa que vam tenir.

Hi ha dies que encara em sento com en guerra. A estones, penso que és civil i que només és lluita entre venes i artèries i, d’altres, és més aviat com una lluita contra el món. I en aquest cas, és tan absurd com si una ciutat-estat s’enfrontés a una gran potència. Però d’una forma o d’una altra, dins de la trinxera i escoltant caure bombes de lluny, se’m plantejava – i encara se’m planteja – una grisor espessa. Jo sempre m’he imaginat els dies de guerra com a dies de pluja fina o de cels tancats o de boira espessa. Mai fa sol, a la guerra que m’imagino.

Però el Roger em va dir que sí, que hi pensés, que als llocs on hi ha guerra també hi surt el sol. I és més: als llocs on s’hi viu en guerra hi ha gent que estima, que riu i fa riure, que plora d’emoció. També hi ha dies en què la gent canta i balla, nens i nenes que naixen. Que s’enyora bonic, es recorda, se somriu, es fan favors, es comparteix, es cuida a les persones.

Que sembla una merda absoluta, però que enmig de la guerra hi ha molta vida.

I, avui, ho penso: plantada al mig del camp de batalla, si miro a terra, veig la meua ombra perquè sembla que sí que hi surt el sol.

Volia acabar així, ho tinc claríssim

Deixem enrere el sol i les corbes perquè ara la carretera és plana i llarga i recta. Hem sumat un altre fracàs, però direm que l’univers no volia que fos. En tot cas, ha fet sol, que no és poc, i ara ja es pon. El cel és de colors i a l’horitzó comença en taronja i va canviant poc a poc fins al blau fosc. Es farà de nit abans que arribem a la boira.

I comencen a sonar cançons que feia molts dies que no escoltàvem i que van carregades de l’energia d’aquest any i cançons que sonen sempre que som a la furgo perquè porten l’energia d’aquesta vida. No són aleatòries: les trio a consciència.

Ric i se’m posen els ulls plorosos i dissimulo una mica: queden poques hores per engegar a prendre pel cul aquest any de merda, encara que l’oscar estigui tan tossut en dir-ne any d’aprenentatges i creixement. Ja gairebé no queda res de sol, però encara es veu la silueta de les muntanyes a contrallum.

En fi, l’any nou tampoc serà garantia de gran cosa, però mentre penso tot això en silenci, confirmo que inclús estant callats junts estem bé. I després ell me mira de reüll, còmplice, i diu tan convençut que m’ho apunto:

Volia acabar així, ho tinc claríssim

I jo, que igual no havia pensat que ho volia, també veig claríssim que no hi ha hagut millor forma de fer-ho.

un mal de cap burocràtic

Aquest Nadal s’ha mort un senyor dels anònims. Dels qui queden al marge dels marges. En un tancar i obrir d’ulls. Avui hi ha trucades professionals entre aquelles persones que l’acompanyaven, d’una manera o altra. Jo no el coneixia, però he detectat els moviments de telèfons i de mails d’aquest matí. Deixa’m posar-me en les pitjors i dir que a ningú li ha fet ni pena, ni tristesa, ni res de res, que es morís.

Ara remenen les seves propietats, que caben en una bossa de fruiteria, d’aquestes verdes i petites. Toquegen amb guants, que qui sap què.

Imagina’t ser tan lliure que només tens el que pots carregar amb una mà.

Busquen un número on fer un truc i informar de que s’ha mort. A veure si hi ha sort, diuen. A veure si ens entenem.

Imagina’t ser tan irrellevant que un dia et mors i ningú t’enyora. Que et mors el dia de Nadal i només impliques un mal de cap logístic i burocràtic.

Suposo que als marges dels marges hi ha molt espai per enterrar els cossos dels anònims. Serà que només existim quan l’estima dels altres ens fa existir i per això diem allò tan ruc de que només morim del tot quan ningú ens recorda. Potser per això hi ha gent, com aquest senyor que s’ha mort el dia de Nadal, que total, no vivia ni quan encara no s’havia mort.

converses de sobretaula: la montse se va suïcidar

la montse era la germana petita de la padrina i un dia normal se la van trobar penjada a casa seua. es va matar. no sé si ja en tenia prou i va ser valenta o no volia afrontar el que venia i va ser covarda. tampoc sé si va ser egoista de no voler compartir allò que li feia mal amb aquelles qui més se l’estimaven – i que ningú va sospitar mai, no sé si per ingenuïtat o per ceguesa – o extremadament altruista de no arrossegar-les en l’agonia.

jo que sé.

en tot cas, crec que si una cosa sí que era clara, és que va ser lliure de prendre la decisió que més adequada li va semblar en aquell moment, que va ser la de penjar-se, i això mai ningú li podrà retreure.

avui ha estat tema de conversa dinant i la padrina, que no acaba d’entendre-ho, n’ha parlat. ha explicat què hi deia a la carta de comiat i també com se la van trobar i l’última xerrada que van tenir per telèfon. dia de Nadal, tertúlia de sobretaula i, per sorpresa de tothom, la padrina ha dit, així tal com raja.

que la montse es va suïcidar.

hi ha dies que comprenc les ganes de la montse d’apagar-se i deixar de sostenir tot el que se’ns va posant per davant, però avui acabo el dia de nadal agraïda de poder dir que la vida és bonica, malgrat tot. sense retrets per qui diu que ni pot, ni vol més; però jo tinc ganes de viure-la. moltes, de fet, i em semblava impossible arribar aquí amb tan poc temps.

a pesar de tot, acabo trobant complicitats que em demostren que hi ha prou motius com per arribar a casa al límit del toc de queda i plorar d’emoció. i jo dic que la vida que ens hem perdut simplement no existeix i l’oscar acaba fent la seva versió i diu que la vida que hem viscut és la que existeix i té raó.

ara, sento que va per aquí. i bé.

enguany

No sé si acabaré l’any alhora que la llibreta, però em queden poques pàgines en blanc. En tot cas, en aquesta recta final, com sempre, toca fer balanç. Arribo aquí que no sé ben bé com hi he arribat i no tinc valor a obrir per cap pàgina aleatòria del meu diari i llegir què dec haver-hi escrit de tanta merda que hi he abocat. Dos mil vint-i-u, any de trobar-me cara a cara amb la meva part més supervivent i primària, i no sé si és bo o què.

Ha estat un any de ferides, de trencaments. D’obrir-me en canal i de deixar a l’aire tot allò que hi ha dins. D’exposar-me i rebentar-me, de tancar-me amb pany i clau. De desaprendre a respirar, de desaprendre a plorar; de respirar ràpid i de plorar molt. De despertar-me i desitjar no haver-ho fet. D’aixecar-me sense ganes ni motius. De descobrir-me envejosa, bàsica, rabiosa. Gelosa. Irresponsable. Il·limitada i il·limitadora.

Any en què m’he quedat a la intempèrie, com si un huracà m’ho hagués arrasat tot. Cau la teulada perquè els fonaments tremolen i ni s’aguanten, ni aguanten. Sobre què he construït? Qui merdes sóc? Què he fet fins ara si no sé ni això?

Aquest any vaig conèixer la Kathleen, que amb la runa que ha quedat de tot, ha començat a delimitar parcel·les i ajudar-me a identificar què és què. Què és què? Només en tinc una mica més d’idea i vaig poc a poc perquè cada cop que poso un nom a alguna cosa, ploro molts dies. Ella diria que és perquè connecto amb les fragilitats i aleshores jo penso joder i si només sóc fragilitats.

En tot cas, acabo l’any amb una mica més d’ordre i una mica més de realitat de com el vaig començar. La consciència em fa mal i em complica la vida, però hòstia, com he pogut viure d’inèrcia tants anys. I el dos mil vint-i-dos se’m presenta com un precipici perquè sempre havia tingut algun somni i moltes metes i ara només penso en com sostenir tanta auto-novetat i intentar fer una mica de cas als qui m’estimen per no morir en l’intent de re-habitar-me.

Que aquesta recta final la pugui fer amb la casa una mica endreçada, que la nit de Nadal vinguin el pare, la mare i l’Ares a menjar xocolata desfeta des d’aquest nou lloc que m’ocupen. I que el trenta-u pugui anar a dormir d’hora. Tant de bo el dia u surti el sol allà on sigui que vagi. I tant de bo aquest dos mil vint-i-u hagi estat el fons de la piscina on fer peu i l’impuls ja sigui més o menys sempre mirant amunt.

les flautes de fusta

L’Uma m’ensenya la seua enèsima flauta: és de fusta, com totes les que toca des que no és a Suïssa, i té una clau al peu. Aquesta és de tres parts, diu; com la que hem tocat sempre, penso. M’ho explica des de l’excepcionalitat, però a mi em fa mitja gràcia perquè suposo que trobo que és lo normal.

I llavors em diu que m’hi fixi, que al cap té una esquerda. Baixa gairebé des del forat de bufar, fins allà on s’encaixa amb el cos. M’hi fixo: és una esquerda arreglada amb traça i quasi no es nota. Però hi és.

M’explica que la fusta és viva i que, durant els primers mesos en què pren aquesta nova forma de ser, es va ajustant. Adaptant a ser instrument. La fusta és viva i per això s’esquerda. I per això té aquest so rodó. I per això desperta a la mirada de l’Uma aquesta espurna de passió que la flauta de metall no ha despertat mai en excés.

Ja hem parlat vegades de la llàstima que ens fa que mai ens hagin explicat res de les flautes històriques abans. A mi em deixa rumiant l’esquerda en qüestió. No ho sé: igual si haguéssim entès que les flautes de fusta s’esquerden perquè estan vives, hauríem entès que tenim dret a esquerdar-nos perquè, precisament, també estem vives. I que no passa res si després ens deixa cicatriu o si costa més del compte que l’escletxa cicatritzi: a la fusta li costa anys estabilitzar-se.

I que bueno, que al final, posar les esquerdes a les mans de gent com l’Uma, vol dir que n’acabarà sortint música meravellosa.

moments que canvien vides

Hi ha moments que canvien vides: un missatge ambigu (que en som experts, a casa), veus tremoloses. Que hi havia molta sang. Els silencis, frases a mitges (que també sembla que són tradició). El telèfon que no despenja a l’altra banda. Ara sembla que no n’hi ha per tant, però jo que sé, ja tinc això al pit i allò a la boca de l’estómac i la suor freda per l’esquena.

Hi ha moments que canvien vides. Que ha tingut molta sort. Que ha estat un miracle. Que podria haver estat una desgràcia. Les hipòtesis i les coses que podrien haver estat i les coses que no han passat. Fer com que estem tranquil·les sabent que és de mentida. I el telèfon que diu que calma, per fi.

Hi ha moments que canvien vides: les trucades de després, per saber què fem i com anem; que sense dir-ho massa clar (crec que perquè no en saben més) volen dir que s’estimen. I, de nou, que té un àngel de la guarda, que lo que podria haver estat. I tres punts, com els que va perdre el Barça, i una migdiada de la hòstia que demostra que el relax és de veritat.

Hi ha moments que canvien vides i moments que només ens recorden que hi ha moments que poden canviar vides. Mira, com avui, que gràcies a déu, la nostra vida segueix fa o no fa com ahir. I jo contenta, intentant no capficar-m’hi més, perquè ja ho diuen allò de que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix.