buit

Com que ho ha dit algú que crec que en sap, repetiré això de que el maig és un mes complicat. És el que arrossega totes les dinàmiques esgotadores dels anteriors, però que encara mira de reüll els que portaran les vacances i se fa llarg el compte enrere. Arribo al maig que recordo al meu tiet quan li deia que m’omplís el got: sempre justet, justet, perquè una gota de massa i vesso per tots cantons.

Són dies estranys en què m’adono que no puc amb tot i m’he de permetre no poder-hi. A vegades em passa: a vegades penso que per dins sóc com la butxaca del doraemon i que hi caben tantes coses com passen per davant, com se’m posen pel mig o com les caço al vol. I començar amb força i empenta sempre és fàcil, perquè els inicis, amb la motxilla lleugera, solen ser engrescadors. Però com és això de no veure el final i sentir la bossa que s’enfonsa a l’esquena en punts de dolor i alenteix el pas i acaba fent llaga i acaba enterrant i acaba fent seure per no aixecar-se més o alguna cosa així, eh, com és això?

Sembla que sí: que arrencava el maig com un mes de plenitud, però la diferència entre estar plena i estar(-ne) tipa és subtil. Acaba el maig i tot és massa: vaig tan justa, que l’última gota ho fa trontollar més o menys tot. I torno a tocar-lo, saps?

El buit, aquell lloc on tot s’esvaeix i on les certeses són una mica de mentida o no del tot veritat. En fi, recordo allò de que només cal que no fem allò que no volem fer, que és tan fàcil i tan difícil, joder. Potser no vull estar aquí i tan sols és això, però encara he de decidir si vull sortir-ne. A estones, torno a ser tan petita que no em trobo i així em costa una vida defensar-me i remar cap als llocs on jo mateixa m’espero per cuidar-me. I me desespero esperant que ho faci algú altre.

Quin final de maig.

Però, en fi, avui penso que aquest buit també pot ser vuit i que, si el tombes, és infinit.