només onze

Avui em desperto plorant, com si fos una nena petita. Sembla que no faci pas tant, que escrivia sobre l’home que pregava sota el raig de llum que entrava per la finestra del pavelló 3. En realitat en fa gairebé un any i en realitat només en fa deu mesos.

El refugi de la Parròquia de Sant Ignasi és un lloc tranquil. Sense pretensions de ser més del que el que és: una comunitat que acull, amb els esforços de tantes i molts. Mira, no és res més que això: matalassos a terra, un lladre amb molts endolls, una sala amb taules parades. I mira, tampoc és res més que això: uns porten els kits per repartir, els altres el servei de bugaderia, els altres un tècnic que coordini. I després ve el matrimoni que ha preparat sopar per tothom i també les dones i homes que el serviran i fregaran el menjador en acabar i també les joves que hi passaran la nit i l’endemà preguntaran com han dormit mentre serveixen un cafè de marca blanca.

Les parets de la parròquia són plenes de vida i, mentre la gent surt de fer guitarra, d’apuntar-se a colònies, dels seus grups de reflexió o de catequesis diverses, passen a l’església els qui van a la missa de vuit i pugen al primer pis els qui posaran al terra l’estora i faran la quarta oració del dia. Segurament, no som tan diferents.

I a mi no deixa de sorprendre’m i d’emocionar-me i indignar-me que, mentre a Ceuta o a Gaza o a Huelva o al mateix centre històric de la ciutat, hi abunden les històries d’odi i de violència, les parets de Sant Ignasi són, més que un refugi, un oasi.

Perquè són poc més d’una desena, que s’hi queden. I perquè són molt pocs, en comparació dels qui no ho faran. Però em serveix trobar-me en la mirada de l’altre i veure algú que busca empènyer la vida com, més o menys, a la meva manera, també faig jo. I, en trobar-me amb la persona, més enllà de la resta, és més senzill veure que onze potser són més del que semblava.

Sí: allunyar-me de la homogeneïtzació estúpida que em porta a deslliurar-me de la part proporcional de responsabilitat que em correspon, pel fet de viure en un lloc massa hostil per a les persones. On les veïnes s’organitzen per fer fora dels seus barris els serveis diversos, on les administracions es passen la pilota entre governs i oposicions en una competició per veure qui ho fa pitjor, on la policia pentina les zones a la recerca d’il·legals per expulsar-los, on els protocols només serveixen per seguir fent funcionar l’engranatge productiu d’un sistema podrit, que vacuna en massa perquè la pela és la pela. Qüestió de voluntat, només. O de prioritats, vull dir. Com sempre, suposo.

Però, saps què? Ahir dos dels nois van trobar feina i van marxar de la Parròquia. Avui m’he despertat amb un WhatsApp on se’ns explicava que correria la llista d’espera i, aquesta nit, hi haurà dues noves persones sopant-hi, dormint-hi i compartint-hi. I, a mi, que porto dies d’alta tensió, se m’ha desfet una mica de nus i m’ha agafat la plorera tonta, com mig superada, com sempre, per la voràgine de coses que ens passen però també per l’alegria que hi ha algú que ja no necessita del refugi.