Li direm Pere, per fer-ho fàcil i anònim. Me l’estimo tant, que hi ha dies que no sé com gestionar-ho. També hi ha dies que m’enrabio perquè no em fa cas i dies que em preocupo i, després d’aviar la cavalleria, pregunto.
– Per què ja no em vols?
I em sap greu descobrir-li el cap ple de núvols negres, que arrossega i que pesen i que no me n’he adonat mai prou. Perquè els amaga de forma destralera i perquè a vegades escampa una mica i no sembla tan fosc. I sí que em vol, igual que vol a tanta gent que estima, però no li surt del cor gran cosa més que veure la vida passar.
– Ja et faré un forat i t’explico
I després d’haver-me sentit un desastre perquè primer sempre he de fer i després preguntar, no vull que em faci cap forat. I no tinc massa eines, però sí que crec que puc tenir paciència i recordar-li que l’estimo moltíssim i que tot arribarà i que el que convingui. I que fa quatre dies jo vaig agafar un avió amb un cel tot fosc i me’n vaig recordar d’això: que sobre els núvols sempre hi ha el sol. Sempre, sempre.
– T‘estimo molt
– I jo a tu
Deixa un comentari