qüestió de mínims

enmig d’una conversa que començava a prendre un aire una mica més seriós de l’habitual, jo li vaig preguntar si posaria en risc tot això que té ara.

-què tinc, ara? no tinc res.
-calma, pau, tranquil·litat, no?
-bé, sí, la tranquil·litat és tot el que tinc.
-no és poc, eh?
-no, però si mires amb una mica d’atenció, això no és res.
-ho és tot! tu saps quanta gent (jo) vol això i costa molt, molt?
-sí, ja sé que costa. però per mi, la tranquil·litat ja no és un objectiu. la tranquil·litat és una qüestió de mínims i qualsevol cosa que no sigui des d’aquí no la vull. si han de venir coses noves, totes a partir d’aquí, no estic disposat a menys.