– Què vols de maquillatge? – li pregunta l’Ares al Fèlix.
– Una estrella. Vermella, aquí – respon ell, assenyalant-se la galta dreta.
– I els llavis?
– Em… Blaus
Jo m’ho miro amb tendresa. Ningú dels presents en l’escena qüestiona que es vulgui maquillar.
Entra el següent als lavabos, ara ambientats com a saló de bellesa.
– Què fem Pau?
– Una mica el cabell cap a la dreta, com de tupé. I els llavis, grocs.
– Et poso purpurina al cabell? – li comenta la Núria
– No, així està bé.
Fa com si llencés un petó groc al Pau de dins del mirall. Entra l’Alba, s’asseu al tamboret.
– Jo no vull res. A mi no m’agrada el maquillatge, és de persones artificials. Ho diu la mare.
– No, Alba, no és d’artificials. Cadascú fa el que vol i va com vol i ningú té dret a dir-te res al respecte, és la teva vida, la teva cara, el teu cos.
L’Alba mira la nena que seu al seu costat, que sí que porta els llavis ben vermells. Es queda pensativa una estona.
– Bueno, potser sí, no sé – acaba dient, mentre segueix rumiant.
Se’n van, d’un en un. És obligatori passar pel saló de bellesa, encara que només fos, per un instant, mirar-se al mirall i dir-se com de guapa era cadascuna de les persones de la colònia.
I res més lluny de la realitat.
Deixa un comentari