Amb les vostres coses. Com tots. Amb les vostres penes i les vostres glòries, avui m’he sentit mig culpable i responsable de que em feu tan feliç amb una mirada, una foto, una mica de companyia, alguna abraçada mal feta o una abraçada de cor, una mirada còmplice, un petó apretant fort la galta contra els meus llavis, el frec de les mans que es busquen, es troben, s’agafen fort.
A mi em feu feliç sent feliços amb això que compartim. I veure-us créixer i fer-vos grans i deixar-me créixer i fer-me gran amb vosaltres. Un dia em deien que imaginés que tot allò que construeixo toca el cel i no sé ben bé si era això, però crec que sí, sento que sí.
No sé on em portarà pas la vida, però si demà em moro sé que sou el meu triomf més gran. La meua petjada a la terra. El meu granet de sorra per fer el món més bonic. El Pau i les seves rabietes, l’Albert i la seva insistència pesada, el Víctor i les seves inseguretats, l’Aleix i les seves pors. Però sobretot, el Pau i el seu somriure agraït, l’Albert i la seva transformació compromesa, el Víctor i la seva mirada tendra, l’Aleix i la seva irreverència incansable. I tanta complicitat…
Que els estimo tant, però tant, que només desitjo que d’aquí un temps, poc o molt, puguin trobar algú que els faci sentir com ells em fan sentir a mi.
…supe que en algún lejano rincón de otra galaxia el amor que me darías transformado volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da… nada es más simple, no hay otra norma; nada se pierde, todo se transforma.
Deixa un comentari