la Revolta Permanent: eterna complicitat

Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…

dissabte, 30 de juny

Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.

Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.

Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.

Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.

Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.

Torno.

.

.

.

I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.