Categoria: Totes les entrades

  • l’estació de frança

    S’ha fet fosc aviat, més que a Lleida: a l’oest li guanyem uns minuts a la nit. En tot cas, només quedava una mica de claror a l’horitzó quan hem passat pel costat de l’estació de França. He vist les cobertes de ferro des del seient del darrere del cotxe i he seguit, amb la mirada, com s’anava allunyant.

    Un dia, al juliol de fa prou anys, també les vaig anar resseguint amb la mirada mentre ens allunyàvem de Barcelona. Sempre que hi passo a prop, em ve al cap aquell matí, esperant un tren amb transbord a Linares – Baeza. Suposo que, per adonar-me que tenia prou marge per créixer, necessitava marxar des d’un vestíbul que em fes sentir una mica petita. Aquesta era la sensació exacta que vaig tenir allà. He remenat l’ordinador per veure si trobava alguna foto del moment i ni rastre. No sé on deuen ser.

    El cas és que avui em sento una mica com que torno allà. També he esmorzat suc de taronja aigualit i me l’he hagut d’empassar de pressa perquè ja se’ns feia tard. Com aquell matí. I després de molts dies raros, és com si s’hagués fet la llum. No com una bombeta de baix consum, que s’encén lentament; més aviat com un foco d’alta intensitat que s’obre de cop.

    No sé, tres dies de Madrid, sobredosi de present; tornada i deixar una mica de banda l’excés de passat i l’excés de futur. Suposo que de forma temporal, que tampoc em veig tan en plena forma, però i què. Ara, això i crec que vaig entenent-ho, també amb el cor.

    Hi ha dies que caminem per llocs amb tantes corbes que costa de veure què hi ha més enllà. Per sort sempre hi ha persones que no deixen que paris més temps del que necessites per fer un glop d’aigua i respirar una mica. I som-hi. Avui, veient que tot es posa a lloc i que el camí comença a fer baixada, estic contenta i agraïda.

    Deixem l’estació de França enrere. Tornem a casa. M’endormisco i quan em desperto ja se veu la Seu de fons. I baixo del cotxe i se m’escapa una rialla tonta que demostra que sí, que aquell vestíbul tan gran en deixava molt, de marge per créixer, i que, per sort, encara queda espai per seguir-ho fent.

  • l’armari

    l’oscar s’ha comprat un armari vell que s’havia de pujar d’una peça per les escales d’una casa, vella també. ha pagat més de cent euros per l’armari perquè, total, ha dit, només són poc més de cent euros.

    si jo empenyo i tu fas tope i l’acompanyes, el deixem a terra i després li donem el tomb. només vigila que no bolqui i ara vinc cap allà i t’ajudo, que no pesa gaire, m’ha dit. i jo he aguantat i he fet tope i hem donat el tomb a l’armari, que sí que pesava, però ell tenia fe en que jo, malgrat tenir uns canells que semblen dos branquillons, tindria prou força perquè no caigués. i, si queia i es rebentava contra terra, només eren poc més de cent euros. ho ha dit ell, no jo, que a mi m’hagués dolgut.

    després ha tret un carretó, que també s’havia comprat, per pujar-hi l’armari sobre i l’ha estirat fins a l’entrada al pati. jo posava la mà i no servia de res perquè la força la feia ell, però em deia que sí, que sí que servia per donar-li perspectiva. i jo que venga, sí, per aquí, que ho fas molt bé. i ell que sí que és important algú que dóna perspectiva.

    i hem pujat per les escales, jo darrere, resant vint pare nostres perquè no es desequilibrés i em caigués a sobre, ell suant la gota gorda estirant el carro. no sap resar, crec, però si en sabés potser ho hagués fet perquè no era fàcil. i jo que he calculat l’ample de l’armari amb la distància que tinc entre el colze i el puny i l’ample de la porta del pis amb la mateixa unitat de mesura i semblava que encaixava.

    a últim moment hem vist que no, que no passava.

    i l’armari, a l’angle de l’escala que ni estira, ni empeny, que jo el veia escales avall i el gos que s’ho mirava a poca distància amb cara d’escèptic. però en fi: si l’oscar no ho veia clar, no ho ha dit en veu alta. jo no ho veia clar i tampoc ho he dit.

    i, de nou, que si ell feia palanca jo només havia d’acompanyar l’armari en diagonal i m’he enganxat els dits i he dit ai però de seguida he reculat perquè només faltaria que ara m’he de queixar per un pessic. que tampoc he fet massa més que pessigar-me, de fet. ara veig que m’hi he fet una rascada.

    i hem col·locat l’armari. jo li he dit que avorat del tot, tocant la paret, l’oscar no ho veia clar. i jo que sí i aquí, on queda buit, posa’t una planta. i si no hi ha llum, doncs de plàstic. ni de conya, a casa meua això no entra. vali.

    després hem begut una cervesa sense gluten i una shandy a la sala de la llar de foc amb el foc apagat i un fred que encara ara no sento els dits dels peus. però se’ns ha fet fosc, fosquíssim, una foscor increïble, d’aquelles de ser lluny de tot. (tan lluny que hem vist una guineu i un cérvol corrent pel costat de la casa, però això quan encara era de dia)

    jo he enfocat el pany de la porta d’entrada, perquè pogués tancar bé, amb la llanterna del mòbil mentre seguia no callant. li devia explicar alguna moguda de la vida, sense feedback. que em sents? no m’ha respost i després m’ha dit que no em sentia perquè estava concentrat fent una altra cosa i jo li he dit ets molt home, joder, no saps fer dues coses alhora i m’ha dit que no i que no callo mai.

    i jo que sé que no callo mai i ell que sap que no sap fer dues coses alhora, hem rigut molt i m’ha dit que vigilés de no caure perquè era molt fosc i hem seguit rient molt perquè era una possibilitat real que caigués. i això és l’important. després hem seguit amb coses importants de la vida, però no eren tant importants com aquesta, certament:

    que el moment en que ens hem partit el cul ha sigut un dels més feliços que recordo d’últimament. que ens tenim i ens estimem moltíssim i que la vida és meravellosa, que diria ell, encara que a mi avui em costi una mica d’acabar-m’ho de creure del tot. volia fer una gran metàfora amb el puto armari, però sudo. només que m’ha agradat molt l’aventura així no planificada i m’agrada molt sentir-me acompanyada per un personaje com l’oscar i que quin fred que fa per aquí, ja.

  • He somiat que em moria

    Podria ser una homilia del Marc, però no, aquesta nit he somiat que em moria de veritat. Que estava molt malalta, que em donaven dos mesos i que intentava gestionar què fer-ne.

    I m’apropava a persones, amb nom i cognom de la meua vida, i col·lapsaven. Ara no sé explicar ben bé el meu sentiment d’angoixa, però era ben real: m’estic morint. Em queda res. M’estic morint. M’estic morint, i ho sé.

    M’he despertat estranya i he pensat uf, que no me moro. Però després, al migdia, m’ha vingut, com un flaix, aquesta sensació del somni: sí que em moro, sí. El que potser no sé és la velocitat amb què ho faig. I m’he recordat de la Carla, que sí que devia saber a la velocitat amb què es moria i m’ha agafat aquella angúnia de prendre consciència de que ens anem morint, que cada dia ho tenim més a prop que l’anterior i tota aquesta moguda.

    Però bueno, que després de tants dies d’estar com a trista i de sensació de morir-me de pena a hores alternes, acabo pensant que quan pensàvem que ens moríem era perquè estàvem vius.

    I que, per sort, sembla que aquests somnis no solen ser premonitoris.

  • també t’ho mereixes, no? (ii)

    Crec que agafaré entrades per anar a veure C. Tangana perquè penso que soleta mai sóc suficient. No ho penso de la manera que ho faig amb la resta, sinó d’una manera en què l’agraïment m’envaeix terriblement i ja se sap que tots els excessos són dolents. I col·lapso i acabo pensant que què he fet jo per merèixer que encara em cuidin tan incondicionalment.

    I agafaré entrades per C. Tangana a tribuna, si pot ser; amb cadira, si pot ser; perquè discazo i no sé què més. Surten dimarts o dimecres. Ara em veig prou incapaç de pensar en res més amb què fer-me la simpàtica i m’he de reparar per poder parar i mirar una mica més enllà de la porta de casa, però ho faré.

    Què et sembla Saragossa, que queda a prop? O Bilbao que falta menys? Jo convido, que també t’ho mereixes, no?

  • també t’ho mereixes, no? (i)

    Potser tinc un imant que atreu persones massa(?) sensibles, però segur que aquelles qui en saben dirien que jo sóc qui els busco. No ho faig expressament.

    Dilluns, quan tornava a casa al vespre, em vaig trobar la S. Em va explicar que ell estava molt bé i que no el coneixeria i que, després que passés allò, tot havia canviat. Jo vaig pensar que sí, que tot devia haver canviat i ho vaig pensar només veient la mirada d’ella. Em va convidar a seure i m’hauria agradat quedar-m’hi, però com que sempre hi ha coses més urgents que importants, vaig marxar.

    Ja li diré que t’escrigui! em va dir, somrient mentre ens separàvem.

    Vaig pensar que no ho faria, perquè quantes vegades havíem intentat contactar sense èxit. L’últim cop que ens havíem vist, era quan havia passat allò i ell tenia coses més importants a fer que estar per mi.

    Dimecres, contra tot pronòstic, em va trucar. No tenia guardat el seu número i el vaig agafar de miracle. Últimament, només fan que trucar-me de Naturgy i penjo directament els telèfons desconeguts. Però d’esma, vaig respondre.

    Anna Miiiiiiiiiiiiiii!

    I jo, silenci. Aquesta forma de cridar-me està reservada a quatre privilegiats que arrosseguen el que queda de la meva monitora. No li reconeixia la veu: ja semblava haver deixat, definitivament, la carcassa de nen. La mateixa tarda, em recollia per casa amb cotxe i em pagava un cafè que va durar gairebé tres hores.

    Si faig memòria, a grans trets, dels últims mesos de la meua vida, puc assegurar, sense gaire marge d’error, que la tarda del dimecres ha estat de les més felices que he viscut recentment.

    Ell m’havia ensenyat coses molt importants, sense saber-ho. Que estimar no és patir i que posar límits és estimar. Ara pago molts diners a una terapeuta perquè m’ho recordi, però aquell nen indomable de quinze anys ja m’ho havia ensenyat feia dies. I gratis.

    I, després, vam xerrar, ens vam escoltar. Jo em vaig obrir en canal perquè, efectivament, ja no és aquell adolescent que carrega una motxilla pesada i és incapaç de compartir-ne el pes. Ara és un tio adult, que treballa i estudia i que és conscient de tot i bastant. Que demana perdó pel que ha fet, però no es flagel·la pel que ha estat. Jo vaig marxar fa molts anys, perquè em veia incapaç de salvar-li la vida, però he descobert que només hi havia una persona capaç de fer-ho: ell mateix. I joder, si ho ha fet.

    M’explica que li interessen coses, m’explica que ha trobat sentit a moltes de les merdes que li han passat. M’explica filosofies de vida i, de cop, com si fos una revelació, calla i em diu però si aquesta me la vas explicar tu, Anna Mi! I a mi se me posa com la pell de gallina, perquè veig que l’aprenentatge va ser recíproc i que per molt que passéssim de l’amor a l’odi de forma constant i de forma dilatada en el temps, n’apreníem molt l’un de l’altra. I n’apreníem coses que encara avui mantenim com a essència.

    N’ha après, de la vida, i no era fàcil.

    Ens acomiadem. Em fa un petó a la galta i ens abracem fort. Que fort tot, penso. I em diu que el truqui, però no allò de veiem-nos un dia, que el truqui el dia que pugui quedar que s’ho organitza, que li dec un cafè, que avui ha pagat ell. Riu amb aquella cara de nen malparit desgraciat que no perd, encara que tingui unes faccions més d’adult.

    Me’l miro, amb un somriure de bleda. He tret, d’algun lloc de mi, tota l’estima que li tenia en aquell moment: segueix intacta. Sorprenentment. Ara, la diferència és que ell ha après que pot ser estimat sense buscar raons i sense motius i sense haver de demostrar res.

    Que també t’ho mereixes, no?

  • la vida lenta

    Despertar-nos sense despertador i cridar per si hi ha vida més enllà de la porta. M’agrada estar aquí i no sé si és una fugida, però sí que és com un refugi del mal temps i del mal humor i del mal fer. Començo a pensar que potser aquí no és Banstraat, sinó que aquí és ella. Potser són ells, sí.

    Avui al matí m’he posat al seu llit, que és molt còmode, i hem fet el ronso una estona més. I és tard i tenim moltes coses a veure però poques coses a fer, així que hem esmorzat a casa queixant-nos una mica de com de ràpida és la vida. Jo també he dit que em fa mal el cos, potser per massa intensitat o potser per massa depresses, i m’ha abraçat. Segurament ni se n’ha adonat, però a mi m’ha fet calentoreta al cor.

    I ara penso que m’agrada el racó des d’on escric, perquè hi entra una llum rara i grisa, com el dia que fa avui, però el radiador comença a estar tebi i passa un carro de cavalls pel carrer. I potser també perquè el Raúl és una mica caòtic i el seu desordre em fa sentir com a casa, no sé.

    De fons, sento el concert de música antiga que sona mentre es dutxa i ves, què ens costaria anar sempre a aquest ritme com d’adagio (i ara riuríem perquè no vull fer com que sé moltes paraules, però a vegades ens surt sol).

    Treu el cap per la porta del menjador i li pregunto què és això que sona i em respon que l’assecador. Riem. Que què és la música que sona, tia. Riem. I mentre ens preparem, a bones hores, per sortir, em diu si m’he adonat que plou i jo que no, que només buscava paraules fàcils per expressar com de feliç em fa ser aquí sense semblar una intensa.

    Però bueno, ara sortirem i si ens mullem, mira, ja ens canviarem a la tornada. Potser m’he passat i no és refugi del mal temps. Però sí de tota la resta.

  • felinos

    El dia que el Francesc en feia vint-i-set, jo creuava la serra d’Andújar molt lentament perquè la carretera era plena de senyals de perill amb el dibuix de la cara d’un linx ibèric. Només pensava, amb totes les meves forces, que tant de bo se me’n creués un i pogués frenar a temps per observar-lo des d’una distància prudencial.

    El cas és que em va semblar bonic que, precisament aquell dia, estigués allà, perquè el Francesc i jo, quan érem petits, passàvem hores i hores al Windows 2000 del pare remenant un CD-Rom que es deia ‘Felinos‘. I hi havia també el de ‘Tiburones’ i el de ‘Cómo funcionan las cosas’ però el de ‘Felinos’ era el nostre preferit. Concretament, ens agradaven els guepards, que eren els més ràpids, i els linxs, perquè tenien les orelles en punta.

    Suposo que vint anys després, esperava que la màgia del moment em regalés un linx en directe, però no va ser.

    No va ser i d’aquelles tardes en què llegíem sobre felins del món me’n queden més aviat pocs records. Ara he trobat a YouTube un vídeo sobre aquest CD-Rom i a part de ser estèticament horrible, també té pinta de ser ben avorrit. Però en fi, a estones tot el que ens queda d’allò és recordar com ens agradava veure’ns i segurament la part divertida de tot plegat era estar junts.

    Però quina merda, eh, que després de tants anys descobrim que allò que era tan bonic en realitat sigui un cagarro i que igual tots els records que pensem que són increïbles amaguin coses horribles i avorrides.

  • La forma en que paseas

    María vive en el Albaicín y yo llego al barrio a media tarde tarde. En realidad, estoy harta de gente y quizás esa zona tampoco sea la mejor idea, pero qué le vamos a hacer. De hecho, estoy TAN han harta de multitudes, que me ha parecido que la Alhambra era meh.

    Pues luego, está María, con quien me pasa esa cosa que parece que nos conozcamos desde siempre y sólo acaba de llegar, pero nos contamos la vida con todo lujo de detalles y nos entendemos. Simple. Y compartir, habíamos compartido cuatro días. En plan cuatro días exactos, que los contamos.

    Pero salgo del callejón y me abre la puerta y dice que es como medio milagroso que esté allí. Y sí: estoy. Luego o el día siguiente paseamos. El Albaicín es precioso, a la vez que difícil de andar cuando estás cansada, con que yo andaba lenta, lenta. Y María me dice que le encanta la forma en que paseo: así como poco a poco, como sin prisa, como sin día, sin hora y ya veremos.

    Yo me pongo a pensar que ojalá pudiera caminar siempre de ese modo, pero que las cosas no siempre son de una manera u otra, que descubrir y entender que no todo es blanco o negro es el mayor logro de mi vida. Y que hoy sigo andando lenta, que eso es lo que siento, mañana veremos. Porqué anteayer andaba rápido para que no terminara la hora del parquímetro y qué haré por la tarde todavía es un misterio. Quizás me quedo quieta para que nadie me escuche, vamos a ver.

    En todo caso, cada momento tiene su ritmo y, a pesar que en días como hoy me cuesta entender que, a veces, hay que poner pausa, sé que lo andado siempre merece la pena. Incluso cuando hay que deshacer camino o cuando las zarzas te han rajado todos los tobillos.

    Mira, hoy sigo caminando con las huellas de lo que he sido a mis espaldas. No las puedo borrar, pero sí decidir cómo serán las que pise de ahora en adelante. Y, con pocas dudas, me parece que sé la dirección.

  • Tornarà a passar (quatre després)

    Demà o demà passat comença la tardor i tant de bo tot l’any fos tardor. Perquè al vespre es fa fosc aviat, però no gaire; perquè a les nits fa fred, però no gaire i perquè puc portar les jaquetes d’entretemps. Sí, i perquè no s’apropa l’estiu, sí sobretot, perquè s’allunya de l’estiu.

    I ara que tinc vehicle propi vull pujar a la muntanya perquè el verd primavera és espectacular, però els grocs i els marrons i els rojos de la tardor em recorden que si les arrels són fortes, què més dóna que caiguin les fulles una altra vegada.

    I sí, ho sé segur perquè ja hi he estat abans: tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

  • les claus de casa

    La Kua ve del Vietnam i ha acabat a casa per aquelles coses que, a vegades, té la vida. Va arribar abans d’ahir i ens vam entendre de forma gairebé automàtica. Va fluir. I després ella va cuinar, vam xerrar, vam beure dalt de la muntanya i tota la pesca. El cas és que sí: va fluir tant i tan bé que li vaig deixar un joc de claus de casa. Perquè fes el que volgués, entrés, sortís, etcètera; sense haver d’estar, necessàriament, pendents l’una de l’altra.

    Pensava que, fa només tres dies, ni sabia que la Kua existia i avui li he deixat les claus de casa. Amb tot el que implica: les meues coses de valor, els meus espais d’intimitat, els meus records absurds, les meues fotos preferides, la bèstia amb qui comparteixo pis. Tot, mira. Però li he deixat les claus amb la fe de qui encara creu que hi ha persones bones.

    I podria haver-ho destruït tot i obert el gat en canal, però no ho ha fet: ha endreçat la roba que hi havia estesa, ha comprat cervesa per les dues i ha preparat un sopar boníssim. I podria haver deixat els pèls al forat de la dutxa i els plats bruts mal amuntegats sobre el taulell, però no: els plats són nets, les restes del sopar en un plat a la nevera i el forat de la dutxa absolutament despejat.

    Deixar les claus de casa és com estimar: obrir les portes i confiar. Saber que poses a les mans de l’altra tot el que ets i tot el que tens, tot el que sents i tot el que has construït, sabent que t’arrisques a patir. A que et facin mal. A que et facin pols.

    O que, com la Kua, entrin i tinguin cura dels espais sagrats, habitin els racons amb respecte, cuidin el gat que esgarrapa quan se sent amenaçat. Fregant algun plat brut i no deixant pèls a la dutxa. Compartint cervesa, compartint menjar, rient, explicant-nos la vida a una profunditat rara (sobretot per allò de que fa tres dies no ens coneixíem). I demà, en marxar, deixarà les claus a l’armariet del costat de la porta i tancarà sense fer massa soroll.

    Amb la certesa que, si algun dia poso un peu a Hanoi, també jo tindré un joc de claus de casa seva.