Hi ha moments que canvien vides: un missatge ambigu (que en som experts, a casa), veus tremoloses. Que hi havia molta sang. Els silencis, frases a mitges (que també sembla que són tradició). El telèfon que no despenja a l’altra banda. Ara sembla que no n’hi ha per tant, però jo que sé, ja tinc això al pit i allò a la boca de l’estómac i la suor freda per l’esquena.
Hi ha moments que canvien vides. Que ha tingut molta sort. Que ha estat un miracle. Que podria haver estat una desgràcia. Les hipòtesis i les coses que podrien haver estat i les coses que no han passat. Fer com que estem tranquil·les sabent que és de mentida. I el telèfon que diu que calma, per fi.
Hi ha moments que canvien vides: les trucades de després, per saber què fem i com anem; que sense dir-ho massa clar (crec que perquè no en saben més) volen dir que s’estimen. I, de nou, que té un àngel de la guarda, que lo que podria haver estat. I tres punts, com els que va perdre el Barça, i una migdiada de la hòstia que demostra que el relax és de veritat.
Hi ha moments que canvien vides i moments que només ens recorden que hi ha moments que poden canviar vides. Mira, com avui, que gràcies a déu, la nostra vida segueix fa o no fa com ahir. I jo contenta, intentant no capficar-m’hi més, perquè ja ho diuen allò de que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix.
Deixa un comentari