enguany

No sé si acabaré l’any alhora que la llibreta, però em queden poques pàgines en blanc. En tot cas, en aquesta recta final, com sempre, toca fer balanç. Arribo aquí que no sé ben bé com hi he arribat i no tinc valor a obrir per cap pàgina aleatòria del meu diari i llegir què dec haver-hi escrit de tanta merda que hi he abocat. Dos mil vint-i-u, any de trobar-me cara a cara amb la meva part més supervivent i primària, i no sé si és bo o què.

Ha estat un any de ferides, de trencaments. D’obrir-me en canal i de deixar a l’aire tot allò que hi ha dins. D’exposar-me i rebentar-me, de tancar-me amb pany i clau. De desaprendre a respirar, de desaprendre a plorar; de respirar ràpid i de plorar molt. De despertar-me i desitjar no haver-ho fet. D’aixecar-me sense ganes ni motius. De descobrir-me envejosa, bàsica, rabiosa. Gelosa. Irresponsable. Il·limitada i il·limitadora.

Any en què m’he quedat a la intempèrie, com si un huracà m’ho hagués arrasat tot. Cau la teulada perquè els fonaments tremolen i ni s’aguanten, ni aguanten. Sobre què he construït? Qui merdes sóc? Què he fet fins ara si no sé ni això?

Aquest any vaig conèixer la Kathleen, que amb la runa que ha quedat de tot, ha començat a delimitar parcel·les i ajudar-me a identificar què és què. Què és què? Només en tinc una mica més d’idea i vaig poc a poc perquè cada cop que poso un nom a alguna cosa, ploro molts dies. Ella diria que és perquè connecto amb les fragilitats i aleshores jo penso joder i si només sóc fragilitats.

En tot cas, acabo l’any amb una mica més d’ordre i una mica més de realitat de com el vaig començar. La consciència em fa mal i em complica la vida, però hòstia, com he pogut viure d’inèrcia tants anys. I el dos mil vint-i-dos se’m presenta com un precipici perquè sempre havia tingut algun somni i moltes metes i ara només penso en com sostenir tanta auto-novetat i intentar fer una mica de cas als qui m’estimen per no morir en l’intent de re-habitar-me.

Que aquesta recta final la pugui fer amb la casa una mica endreçada, que la nit de Nadal vinguin el pare, la mare i l’Ares a menjar xocolata desfeta des d’aquest nou lloc que m’ocupen. I que el trenta-u pugui anar a dormir d’hora. Tant de bo el dia u surti el sol allà on sigui que vagi. I tant de bo aquest dos mil vint-i-u hagi estat el fons de la piscina on fer peu i l’impuls ja sigui més o menys sempre mirant amunt.