la montse era la germana petita de la padrina i un dia normal se la van trobar penjada a casa seua. es va matar. no sé si ja en tenia prou i va ser valenta o no volia afrontar el que venia i va ser covarda. tampoc sé si va ser egoista de no voler compartir allò que li feia mal amb aquelles qui més se l’estimaven – i que ningú va sospitar mai, no sé si per ingenuïtat o per ceguesa – o extremadament altruista de no arrossegar-les en l’agonia.
jo que sé.
en tot cas, crec que si una cosa sí que era clara, és que va ser lliure de prendre la decisió que més adequada li va semblar en aquell moment, que va ser la de penjar-se, i això mai ningú li podrà retreure.
avui ha estat tema de conversa dinant i la padrina, que no acaba d’entendre-ho, n’ha parlat. ha explicat què hi deia a la carta de comiat i també com se la van trobar i l’última xerrada que van tenir per telèfon. dia de Nadal, tertúlia de sobretaula i, per sorpresa de tothom, la padrina ha dit, així tal com raja.
que la montse es va suïcidar.
hi ha dies que comprenc les ganes de la montse d’apagar-se i deixar de sostenir tot el que se’ns va posant per davant, però avui acabo el dia de nadal agraïda de poder dir que la vida és bonica, malgrat tot. sense retrets per qui diu que ni pot, ni vol més; però jo tinc ganes de viure-la. moltes, de fet, i em semblava impossible arribar aquí amb tan poc temps.
a pesar de tot, acabo trobant complicitats que em demostren que hi ha prou motius com per arribar a casa al límit del toc de queda i plorar d’emoció. i jo dic que la vida que ens hem perdut simplement no existeix i l’oscar acaba fent la seva versió i diu que la vida que hem viscut és la que existeix i té raó.
ara, sento que va per aquí. i bé.
Deixa un comentari