Podria ser una homilia del Marc, però no, aquesta nit he somiat que em moria de veritat. Que estava molt malalta, que em donaven dos mesos i que intentava gestionar què fer-ne.
I m’apropava a persones, amb nom i cognom de la meua vida, i col·lapsaven. Ara no sé explicar ben bé el meu sentiment d’angoixa, però era ben real: m’estic morint. Em queda res. M’estic morint. M’estic morint, i ho sé.
M’he despertat estranya i he pensat uf, que no me moro. Però després, al migdia, m’ha vingut, com un flaix, aquesta sensació del somni: sí que em moro, sí. El que potser no sé és la velocitat amb què ho faig. I m’he recordat de la Carla, que sí que devia saber a la velocitat amb què es moria i m’ha agafat aquella angúnia de prendre consciència de que ens anem morint, que cada dia ho tenim més a prop que l’anterior i tota aquesta moguda.
Però bueno, que després de tants dies d’estar com a trista i de sensació de morir-me de pena a hores alternes, acabo pensant que quan pensàvem que ens moríem era perquè estàvem vius.
I que, per sort, sembla que aquests somnis no solen ser premonitoris.
Deixa un comentari