Totes les entrades

(Permeteu-me robar-li la paraula al Lluís Llach, però no trobo millor mot per començar-ho: la tendresa)

Del dolç batec de la tendresa que espera…
la tendresa que exalta…
la tendresa que ens cura quan fa por la solitud

………..

Sóc en un hotel, en un hotel en territori guiri en temporada prou baixa per poder-hi respirar. Sóc en un hotel en territori guiri, acompanyada de 15 persones, 8 de les quals tenen diversitat funcional o discapacitat o ja que sé com dir-ho per ser políticament correcta (tot i que a mi mai m’ha agradat gaire ser-ho).

I no, no negaré que en començar-ho tot se’m va fer una muntanya. Però tampoc negaré que les coses noves, desconegudes, sempre se’m fan una muntanya. I em sentia una estranya, una desconeguda per ells i ells uns desconeguts per mi. Persones que compartien alguna cosa en la qual jo no en formava part. I tenia com por d’explicar-ho, perquè tothom em deia que seria molt xul·lu, perquè ja se sap, això d’ajudar als pobrets que no tenen la sort de ser com tu (som uns putos egocèntrics, per què negar-ho…), de fer-te la foto de bona persona i de presumir de que ho ets, fa com que moles catxo.

Però no, no em servia. No m’agraden les fotos i no m’agrada el món quan no sóc feliç. I a vegades em dono per vençuda i a vegades sóc incansable i a vegades em dono per vençuda però l’univers fa un d’aquells girs que et demostren que potser ets on toca ser i punt. Per què cal buscar-hi més raons, aleshores?

Que ara la meva col·lega dorm al meu costat, i no puc evitar escriure’n. I al mirar-la se m’escapa un somriure com a estúpid i m’adono que potser no em sento tan fora de lloc i que, al final, tot es resumeix amb la facilitat més difícil. Que quan estimes algú així perquè sí, la petitesa de les persones es fa gran, la complicació de les coses es fa senzilla i els petons de bona nit que aconsegueixes esgarrapar entre resposta esquerpa i resposta esquerpa valen més que un imperi sencer.

Tant de bo no em costés tant sortir del recollons de zona de confort. Tant de bo poguéssim portar al límit la vida, l’amor… jo que sé. Però és bonic això de buidar-te per sentir-te més ple.

L’amor petit.

El de les mirades i el dels somriures. El de les rialles idiotes. El de la complicitat sincera en cadascun dels gestos. El que traspasses, com una descàrrega elèctrica, en cada agafada de mans. El que balles i cantes. El que crides com si al món li pogués arribar a importar. El que fa que perdis el món de vista. El que calles i guardes per tu, perquè no perdi l’essència. El que no necessita imatges, el que no necessita paraules… el que no troba paraules.

El que troba la felicitat en la seva felicitat.

I, de sobte, sorgeix la màgia.

I no cal res més.

Era dijous i, com sempre, baixava cap a alemany pel centre a mig matí. Suposo que el carrer no és el més transitat, però sempre et creues amb les típiques persones que pugen esbufegant mentre tu vas frenant-te a cops de genoll per evitar rodar avall.

I jo ja el vaig veure avançant directe cap a mi, i sempre t’envaeix la sensació de què em farà però sempre prefereixo obviar-ho . I sé que allà mateix, han atracat moltes persones que conec, però em nego a entrar en pànic i paranoia. Jo portava la música, els auriculars connectats amb el mòbil, la paga que m’havien fet les padrines per la mona i, de cop, se’m va fer una muntanya.

Que l’home es va anar apropant cap a mi. Era petit, baixet. No feia pas mala olor (encara que, des de lluny vaig imaginar-me que en faria), era fosc de pell i parlava en un castellà barroer i amb la veu rogallosa. I a mesura que m’anava dient no me harás un favor, se m’anava apropant cada cop més i més, i jo que l’esquivava com el gat i el ratolí, agafant fort l’ansa de la meva bossa i mirant recte, buscant la mirada d’alguna persona que vingués al meu rescat. I tothom passava de llarg. I l’home anant-me seguint, apropant-se’m. ¿Dónde hay un banco? em preguntava, i no podia parar de pensar que, quan li digués se m’emportaria allà per fer-me treure tots els meus diners i qui sap. Últimament, per Lleida passen coses que fan que no puguis evitar pensar…

Suposo qua quan et pregunten si tienes miedo és perquè ho mostres obertament: la por s’ensuma a quilòmetres lluny.

Però no. Sé que el mal rotllo inicial va ser-hi i topar-me amb una cara coneguda al cap de deu metres va ajudar al retorn a la terra.

…

I si mai podem trencar amb els prejudicis de merda que ens dicten que aquella persona és perillosa i et robarà i et farà mal? I si mai som capaços de canviar el món perquè un sistema fastigós ha assenyalat a aquells com els que fan pudor i cal mantenir allunyats? I si algun dia sóc jo i m’he de sentir com un monstre que faig por a les persones?

I la por, encara la tinc avui. Però no d’aquell home. Ni d’aquell carrer.

Tinc por de l’absurditat. De la incoherència. De dir que estimarem al límit i no ser capaç.

Tinc por de mi.

Que estaves fent no sé què i t’he mirat com feia temps que no et mirava. Absorta en les teves coses amb aquella cara de pocs amics que fas quan et concentres, t’he sentit ben propera i m’han vingut tantes ganes d’abraçar-te i no deixar-te anar mai més. Que només volia plorar, desitjant que mai em faltis.

I t’he mirat com feia temps que no et mirava, i t’he estimat més i tot del que normalment ja faig.

Queia la nit quan va marxar. I recordava la història cada cop que entrava a l’estació de tren, i veia en la mirada de la gent aquell estrany sentiment que provoquen els comiats. Com de pena. Nostàlgia. Com d’aventura, barrejada amb por. No sabia gaire com descriure-ho, però li feia un pessigolleig la panxa cada cop que hi pensava. Sempre imaginava que quan algú se n’anava andana enllà encarava un viatge fantàstic, meravellós. Sabia que, sovint, només era gent avorrida que viatjava per negocis i no gaudia de les vistes del paisatge.

I les finestres dels trens són màgiques. Com veure poc a poc el paisatge que va quedant enrere. I et diu adéu d’una forma subtil i et dóna la benvinguda d’una forma suau alhora, constantment. Sempre demanava el seient a la vora de la finestra i escoltava música melangiosa, i reia per sota el nas imaginant-se que s’adormiria i no baixaria a la parada que li tocava, que el revisor sentiria llàstima perquè s’havia despistat i ara estava lluny de casa i en plena soledat (i sempre tothom pensava que la soledat era dolenta, i tal).

Però aquell cop estava a l’estació, de peu. Sense el so de les rodes fregant les vies, sense la gent anònima que s’asseu al teu costat, sense el sol que t’acaricia la cara a través dels vidres, sense l’anhelat paisatge que es desplaçava suaument.

I odiava els comiats en que es quedava, quan no marxava i havia d’acomiadar de forma estàtica. I va baixar el cap. Va girar cua arrossegant els peus i va saber que tot havia acabat. Cap dels dos va mirar enrere, com buscant una última mirada de consol, un record on aferrar-se, una espurna d’esperança en tota la història. No ho necessitaven.

I va somriure sota el nas amargament. Feia fred.

I va sentir, d’una forma dolçament estranya, la llibertat.