Categoria: Totes les entrades

  • A vegades et penso valenta

    A vegades et penso valenta.

    IMG-20150816-WA0041

    I segurament el món estarà d’acord amb mi. No tothom té el valor d’agafar un avió i volar lluny, allà on els problemes d’aquí es tornen senzills i les coses senzilles són el dia a dia. No tothom treu el coratge de deixar enrere tantes coses, amb la incertesa del què t’espera davant. No tothom reuneix la força d’emportar-se una caixa plena de records, d’imatges i de cançons i, alhora, una caixa tan buida per anar omplint del que sigui que et donin.

    Però, per mi, la valentia no rau en això.

    Si et penso valenta no és pels bitllets d’avió, la distància en quilòmetres o el nombre de persones que et direm adéu els propers dies.

    Si et penso valenta és per l’estima. Per la inversió. Per la inversió a fons perdut, perquè no tens por. Perquè malgrat estar molt espantada i confusa, no tens por d’estimar. De donar, només donar sense esperar res a canvi, estimar fins a l’extrem sense por a quedar ben buida de tant que has regalat. I, alhora, tan plena d’allò que has rebut sense ni tan sols demanar-ho. D’estimar a tot i a tothom, d’agrair, de somriure a la vida. Però d’estimar, encara amb una intensitat més forta, a aquells que més ho necessiten.

    Si et penso valenta és perquè no fas cas als que dicten com s’ha de viure. Perquè ignores el valor de les coses que no en tenen. Perquè ets incapaç de ferir, de fer mal, de perjudicar. Perquè obres el cor en cada moment, perquè poses el cor en tot allò que fas.

    Si et penso valenta és perquè transmets. Mires transparent com l’aigua. Perquè cadascun dels teus somriures és potent com un huracà, cadascuna de les teves mirades podria tombar exèrcits sencers, cadascuna de les teves paraules fa somiar, fruit d’una melodia dolça com tu sola.

    Si et penso valenta és perquè, fins i tot jo, he aprés abraçar des del cor.

    “Al final del camí em preguntaran: ¿Has viscut? ¿Has estimat? I jo, sense dir res,
    obriré el cor vessant de noms”

    Gràcies, Luci. T’estimo. I ja t’enyoro. 

    Dia 173 a. M. (abans de Managua)

  • l’hivern

    Queia la nit quan va marxar. I recordava la història cada cop que entrava a l’estació de tren, i veia en la mirada de la gent aquell estrany sentiment que provoquen els comiats. Com de pena. Nostàlgia. Com d’aventura, barrejada amb por. No sabia gaire com descriure-ho, però li feia un pessigolleig la panxa cada cop que hi pensava. Sempre imaginava que quan algú se n’anava andana enllà encarava un viatge fantàstic, meravellós. Sabia que, sovint, només era gent avorrida que viatjava per negocis i no gaudia de les vistes del paisatge.

    I les finestres dels trens són màgiques. Com veure poc a poc el paisatge que va quedant enrere. I et diu adéu d’una forma subtil i et dóna la benvinguda d’una forma suau alhora, constantment. Sempre demanava el seient a la vora de la finestra i escoltava música melangiosa, i reia per sota el nas imaginant-se que s’adormiria i no baixaria a la parada que li tocava, que el revisor sentiria llàstima perquè s’havia despistat i ara estava lluny de casa i en plena soledat (i sempre tothom pensava que la soledat era dolenta, i tal).

    Però aquell cop estava a l’estació, de peu. Sense el so de les rodes fregant les vies, sense la gent anònima que s’asseu al teu costat, sense el sol que t’acaricia la cara a través dels vidres, sense l’anhelat paisatge que es desplaçava suaument.

    I odiava els comiats en que es quedava, quan no marxava i havia d’acomiadar de forma estàtica. I va baixar el cap. Va girar cua arrossegant els peus i va saber que tot havia acabat. Cap dels dos va mirar enrere, com buscant una última mirada de consol, un record on aferrar-se, una espurna d’esperança en tota la història. No ho necessitaven.

    I va somriure sota el nas amargament. Feia fred.

    I va sentir, d’una forma dolçament estranya, la llibertat.

  • Managua

    Era de nit i el carrer començava a estar buit. Però les cases seguien desprenent vida. Sense vidres, la llum s’escapava per les franges que deixaven les persianes de plàstic transparent, i la quotidianitat es deixava entreveure per les cortines florejades. I l’olor indescriptible d’aquella ciutat t’embriagava i feia que se t’escapés un somriure per sota el nas. D’aquells que fas amb els ulls tancats i el cor obert.

    L’aire que es colava per la lona del recorrido despentinava i embullava el cabell d’una forma agressiva, i et picava a la cara i et penetrava als pulmons d’una forma tan bestial que no sabies si cridar o plorar de tanta vida que t’entrava al cos.

    I les cases eren mal fetes i petites. I de fusta, insegures i qui sap quanta gent vivia a l’interior. I era mig fosc i la llum de les faroles il·luminava tènuement les escletxes d’un asfalt vell i mal fet que cobria les vies principals de Managua. Perseguíem l’horitzó a alta velocitat, sota la banda sonora de desenes de clàxons. Els carros, ignorant innocentment els cartells que escrivien ‘Despacio’, avançaven per la dreta com a sonats. I era estrany, perquè no et senties pas insegur, malgrat la inexistència de seny i de cinturons de seguretat. Havien desaparegut els venedors ambulants  de les voreres. Només quedaven els vestigis de les parades plenes de mamones, mangos i tajadas: bosses de plàstic i peles de fruita ballant al ritme del vent càlid de la vesprada.

    I si t’hi fixaves bé, veies com en alguna de les cantonades començaven a fer-se els grupets de prostitutes que esperaven que la nit els donés suficient per alimentar als fills i tal. Il·luminades, com de lluny, pels arbres que la Murillo havia instal·lat per donar-li color a la ciutat.

    I saludaves al comandante Chávez més vistós, i al guerrillero anónimo que predicava (d’una forma que em semblava graciosa) que ‘solo los obreros y campesinos iran hasta el fin‘. I de lluny, entre les tenebres, si t’hi fixaves bé la silueta de Sandino vigilava incansablement la ciutat desordenada que havia quedat després del 72.

    Però era el caos perfecte. Com quan t’enamores d’algú ple de defectes i n’estimes absolutament cadascuna de les imperfeccions.

    I, en un gir il·legal a l’esquerra en arribar als semàfors del Sombrero, t’endinsaves cap dins al Memorial Sandino. I la polseguera se t’engolia, esborrant al mig de la foscor la ciutat que deixaves enrere. Com si no poguessis tornar-ne mai, com un camí sense retorn.

    Dia 136 d.M.

  • la història interminable…

    …ets tu. La teua manera de fer, que m’acaba la paciència. La forma com parles amb els teus (nostres) amics, quan rius de les teves pròpies gràcies que no fan gràcia. Quan et (em) presentes(o) sense avisar i se’m (‘t) creuen els cables…

    El nostre (etern) historial, la vergonya que fa passar per sobre d’alguns dels records. El mal que ens hem fet, el mal que ens fem, el mal que (a vegades, encara) fa… Les nostres penes (que no són poques) i les nostres glòries (que no són tantes). El malson que és per tothom cadascun dels capítols. Les teves (moltes) definitives i la meva immaduresa incansable i permanent com a estil de vida.

    Tots els ara sí, ja no en vull saber res més. Que sabem que no són certs del tot. I totes les mirades que ens trenquen els arguments a favor d’una afirmació tan rotunda i contundent. I alguna abraçada traïdora…

    I sant tornem-hi, fins que tu (o, segurament segur, jo. Sí, sí, seré jo) ho engeguem a la merda un altre cop.

  • El camí de tornada

    IMG_1472

    Suposo que el dia de Nadal s’acabava de la manera que menys esperava i volia. I han passat tres dies, mentre anava buscant una pista per poder-ho pair: Roquetas cremava desesperada, cercant una resposta, una solució. Un crit enmig de la nit, esperant que algú el sentís.

    El primer tret d’una guerra produïda per un odi irracional. La primera pedra tirada pel racisme i la ràbia. La ferida que mai acaba de cicatritzar i que acaba infectants a aquells que no en tenen cap culpa.

    I, de sobte, tornen tots els noms que el temps anava sepultant al fons del cor. I, al tancar els ulls, com un regal de Nadal, venien tots els rostres somrients. I fa mal: sentir-los lluny, sentir-los distants. I fa sentir-te impotent i perdre la fe en moltes coses.

    El David, el Mamadou. La Khadiyatu, la Maria, la Linda, l’Impate, el Limoncio, el Joseph. També l’Elliot, fins i tot, el Mohammed. I ell, l’home de poques paraules, que a vegades em diu que està bé i s’alegra si li dic que jo també ho estic. I la plaça Andalucía i cadascun d’aquells racons que obren els ulls, obren noves finestres, regalen amor, regalen vida.

    El trajecte de tornada des de Roquetas va ser llarg i dur. I quan pensava que ja estava a casa, m’adono, així de cop, que, un any i mig després, encara sóc molt lluny d’acabar de recórrer aquest camí.

  • com de felicitat

    Un camí sense obstacles no porta enlloc, però, a vegades, tornar al punt de partida és senzill.

    Com un record fugaç del que va ser, com tornar enrere amb el temps. Com les abraçades, com els somriures, com les mirades aquestes de no saber què ens espera, qui ens espera, qui ens acompanyarà…

    Com una nit fosca, com no gaire freda. Com les portes dels bars van tancant i les persianes van baixat, com el nivell de birra en vena va pujant, com comencen a prendre cos i profunditat les converses. O, simplement, potser només són les mirades de complicitat, les que van robant-nos somriures per sota el nas.

    Com no trobar on fotre’ns, però no voler marxar a dormir. Com el frec d’unes mans que volen agafar-se fort al caminar, com les abraçades sinceres que t’agafen d’imprevist, com tots els petons al front, com la intensitat de cada moviment fet a l’atzar.

    20151223134339

    Com en un terrat amb les rajoles gelades, tres espelmes i una peixera plena de cera, una guitarra i quatre somriures, així com màgics. Com callant les coses que ja sabem (com que ens estimem un huevo i tal). Com dient-ne d’altres que necessitem sentir a vegades… del que som, de què sentim, de tot allò que es pot transmetre sense obrir la boca, però que a vegades va bé que ens les diguin de viva veu.

    Com Tot és fosc, com Amando hasta el extremo, com Por, com Nicaragua Nicaraguita cantades com si no hi hagués demà, esperant que algun veí impertinent es queixés.

    Com de no trobar el moment de marxar, perquè el món podria haver-se acabat allà mateix.

    Com de felicitat, sabeu?

    https://youtu.be/1Vx5oLKhFXs

    —–

    Les sentía muy lejos para ser sano, para no alimentar los fantasmas que en mi mente empezaban a sentir que no les vería más. Los nuncas jamases duelen demasiado. 

    Ahorita les siento aquí, como si al tender mi mano pudiesen agarrarla muy fuerte, como si en algunos meses pudiese recoger de nuevo todo el amor y las sonrisas y las miradas y el TODO que un día intercambiamos. 

    Y me encuentro sonriendo enmedio de la calle, y me encuentro soltando lágrimas como cascadas, pero llenas de alegría. De la emoción del reencuentro. 

    Día 117 d.M.

  • la graduación

    Hoy debe de ser un día bonito, entre el sol cálido y la piel sudada, las sonrisas nerviosas y las ansias de cerrar una etapa. Hoy debe de ser un día bonito, porqué se hacen mayores y dan un paso más, cual luchadores por un sueño.

    Y des del otro lado del globo, quisiera estar allí a su lado. Porque todavía recuerdo la tarde en que hablábamos de la gran muralla china y se te caían los ojos por no haber dormido durante la noche. Porque todavia guardo las cartas (que daban patadas al diccionario) derrochando y pidiendo amor a partes iguales. Porque siento en mi piel cada uno de los abrazos, las palabras y las miradas, llenas de sinceridad.

    Sin nada que pedir y con tanto para dar.

    Día 102 d. M.

  • Diferent

    Ja pots esperar, que mai et respondrà.

    I aquell missatge il·lusionat que vas enviar-li, va quedar inert a la seva bústia d’entrada i, poc a poc, d’altres el van anar desplaçant cap al fons. Fins que un dia va decidir esborrar-los tots perquè li col·lapsaven el mòbil, i les teves paraules van morir en el buit infinit on va a  parar tot allò que s’esborra a la xarxa.

    I et farà ràbia, perquè ella sempre vol semblar tan alternativa, sempre parla d’injustícies i de tolerància, d’igualtat i de respecte i ara… desenganya’t, saps perfectament per què no t’ha respost. Saps que la poses en un compromís, que tu sí que ets diferent i, segurament, al final ella és com totes.

    I esperaràs a que, algun dia, algú deixi d’omplir-se la boca i sigui diferent. Però de veritat. Com tu.

     

  • Martina

    Avui he conegut la Martina. L’he conegut al magatzem on organitzaven els aliments del Gran Recapte, perquè hi hem anat a donar un cop de mà amb els joves de l’esplai. Era sorprenent, perquè no aixecava dos pams de terra. Segur que no tenia més de 8 o 9 anys. I s’enfilava a les parets de les caixes com un mico i plegava els paquets de macarrons i els pots de llenties de forma incansable.

    El seu pare i la seva mare l’animaven, però ella no ho necessitava. A estones fèiem cadena per anar més ràpid, a estones carregava la meva caixa de llaunes i paquets. I mirava amb els ulls brillants la resta de voluntaris i ajudava a qui fes falta sense aturar-se ni un moment.

    I només ha demanat una cosa a canvi. “Pare, aquesta nit, una pel·lícula i moltes crispetes. Dues bosses, eh?” li deia. I son pare, com qui no vol la cosa ha dit que abans es quedaria adormit.

    Però no paraven d’entrar caixes plenes fins dalt. Ella ha somrigut i ha dit, per sota el nas, “Bien!“. I quan ha vist que l’havia sentit, ha afegit. “He dit ‘bien’ perquè si hi ha tantes caixes, vol dir que molta gent podrà menjar. Però no tan ‘bien’, en realitat, que estic cansada eh?”.

    I ha seguit treballant com la que més.

    IMG_20151128_184024

  • La cancha

    Todo lo que pasa es nuestra culpa. Las excusas son una débil arma de doble filo, mae.