Era dijous i, com sempre, baixava cap a alemany pel centre a mig matí. Suposo que el carrer no és el més transitat, però sempre et creues amb les típiques persones que pugen esbufegant mentre tu vas frenant-te a cops de genoll per evitar rodar avall.
I jo ja el vaig veure avançant directe cap a mi, i sempre t’envaeix la sensació de què em farà però sempre prefereixo obviar-ho . I sé que allà mateix, han atracat moltes persones que conec, però em nego a entrar en pànic i paranoia. Jo portava la música, els auriculars connectats amb el mòbil, la paga que m’havien fet les padrines per la mona i, de cop, se’m va fer una muntanya.
Que l’home es va anar apropant cap a mi. Era petit, baixet. No feia pas mala olor (encara que, des de lluny vaig imaginar-me que en faria), era fosc de pell i parlava en un castellà barroer i amb la veu rogallosa. I a mesura que m’anava dient no me harás un favor, se m’anava apropant cada cop més i més, i jo que l’esquivava com el gat i el ratolí, agafant fort l’ansa de la meva bossa i mirant recte, buscant la mirada d’alguna persona que vingués al meu rescat. I tothom passava de llarg. I l’home anant-me seguint, apropant-se’m. ¿Dónde hay un banco? em preguntava, i no podia parar de pensar que, quan li digués se m’emportaria allà per fer-me treure tots els meus diners i qui sap. Últimament, per Lleida passen coses que fan que no puguis evitar pensar…
Suposo qua quan et pregunten si tienes miedo és perquè ho mostres obertament: la por s’ensuma a quilòmetres lluny.
Però no. Sé que el mal rotllo inicial va ser-hi i topar-me amb una cara coneguda al cap de deu metres va ajudar al retorn a la terra.
…
I si mai podem trencar amb els prejudicis de merda que ens dicten que aquella persona és perillosa i et robarà i et farà mal? I si mai som capaços de canviar el món perquè un sistema fastigós ha assenyalat a aquells com els que fan pudor i cal mantenir allunyats? I si algun dia sóc jo i m’he de sentir com un monstre que faig por a les persones?
I la por, encara la tinc avui. Però no d’aquell home. Ni d’aquell carrer.
Tinc por de l’absurditat. De la incoherència. De dir que estimarem al límit i no ser capaç.
Tinc por de mi.
Deixa un comentari