Categoria: Totes les entrades

  • la Revolta Permanent: escenes quotidianes de lavabo

    – Què vols de maquillatge? – li pregunta l’Ares al Fèlix.
    – Una estrella. Vermella, aquí – respon ell, assenyalant-se la galta dreta.
    – I els llavis?
    – Em… Blaus

    Jo m’ho miro amb tendresa. Ningú dels presents en l’escena qüestiona que es vulgui maquillar.

    Entra el següent als lavabos, ara ambientats com a saló de bellesa.

    – Què fem Pau?
    – Una mica el cabell cap a la dreta, com de tupé. I els llavis, grocs.
    – Et poso purpurina al cabell? – li comenta la Núria
    – No, així està bé.

    Fa com si llencés un petó groc al Pau de dins del mirall. Entra l’Alba, s’asseu al tamboret.

    – Jo no vull res. A mi no m’agrada el maquillatge, és de persones artificials. Ho diu la mare.
    – No, Alba, no és d’artificials. Cadascú fa el que vol i va com vol i ningú té dret a dir-te res al respecte, és la teva vida, la teva cara, el teu cos.
    L’Alba mira la nena que seu al seu costat, que sí que porta els llavis ben vermells. Es queda pensativa una estona.
    – Bueno, potser sí, no sé – acaba dient, mentre segueix rumiant.

    Se’n van, d’un en un. És obligatori passar pel saló de bellesa, encara que només fos, per un instant, mirar-se al mirall i dir-se com de guapa era cadascuna de les persones de la colònia.

    I res més lluny de la realitat.

  • De compromís, retorn i felicitat. Fem-nos grans alhora, per molts anys més!

    Amb les vostres coses. Com tots. Amb les vostres penes i les vostres glòries, avui m’he sentit mig culpable i responsable de que em feu tan feliç amb una mirada, una foto, una mica de companyia, alguna abraçada mal feta o una abraçada de cor, una mirada còmplice, un petó apretant fort la galta contra els meus llavis, el frec de les mans que es busquen, es troben, s’agafen fort.

    A mi em feu feliç sent feliços amb això que compartim. I veure-us créixer i fer-vos grans i deixar-me créixer i fer-me gran amb vosaltres. Un dia em deien que imaginés que tot allò que construeixo toca el cel i no sé ben bé si era això, però crec que sí, sento que sí.

    No sé on em portarà pas la vida, però si demà em moro sé que sou el meu triomf més gran. La meua petjada a la terra. El meu granet de sorra per fer el món més bonic. El Pau i les seves rabietes, l’Albert i la seva insistència pesada, el Víctor i les seves inseguretats, l’Aleix i les seves pors. Però sobretot, el Pau i el seu somriure agraït, l’Albert i la seva transformació compromesa, el Víctor i la seva mirada tendra, l’Aleix i la seva irreverència incansable. I tanta complicitat…

    Que els estimo tant, però tant, que només desitjo que d’aquí un temps, poc o molt, puguin trobar algú que els faci sentir com ells em fan sentir a mi.

    …supe que en algún lejano rincón de otra galaxia el amor que me darías transformado volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da… nada es más simple, no hay otra norma; nada se pierde, todo se transforma. 

     

     

  • Plorar les morts anònimes

    Exactament, no sé com vaig fer cap a Arrels – Sant Ignasi ja deu fer cinc o sis anys. Culpa de l’Ares, suposo. Vaig ser-hi de forma intermitent, d’aquella manera que no m’agrada estar als llocs durant tres o quatre anys. Hi féiem taller de cuina. Ja pots comptar. Però què més donava? M’hi sentia estranyament a gust. I allà vaig conèixer persones que les passaven putes, però putes de debò i eren a la nostra ciutat, als nostres barris, als nostres carrers. I recordo cadascun dels rostres i noms d’elles i ells. Dels que venien setmana rere setmana, dels que esporàdicament es despenjaven. Dels que un dia deixaven de venir i no gosava preguntar-ne el per què.

    Paradoxalment, malgrat les escasses hores que hi dedicava, guardo dins del cap i dins del cor alguns moments molt concrets, amb una nitidesa que encara em sorprèn.  Un d’ells és el dia que vaig conèixer-lo. Era el dia que entrava al pis. “Si s’escapa, no és culpa teva, és la seva decisió” li havien dit a la persona que l’anava a buscar. Allà vam coincidir per primer cop. Malgrat tot, recordo pensar que somreia bonic.

    Jo amb l’Eduardo no vaig passar molt de temps. Vam compartir un curs, encara no: menys de nou mesos. No parava mai, no callava mai. Reia i somreia (bonic) i explicava les seves misèries i les seves victòries. I es posava amb mi per sobre de les seves possibilitats i jo em posava vermella com un pebrot i ell se’n reia de nou. Un dia em va convidar a sopar al pis i vaig declinar la invitació perquè devia tenir alguna cosa més urgent. Sempre passa per davant de lo important, eh?

    Ja farà un any que no hem coincidit. Per Sant Jordi passat me’l vaig trobar i em va regalar una rosa de paper de les que tenien a la paradeta. I jo, que em vaig posar molt roja; i ell que se’n va riure de mi, molt, però a mi ja m’estava bé.

    Ahir llegia incrèdula que havies marxat i no sabia exactament on. Ahir, en posar-me al llit, no podia evitar fer mil hipòtesis sobre què t’havia portat a allò i li demanava a qui fos per dalt que, quan arribessis, t’obrís els braços, t’abracés ben fort i et digués que t’estimava. Ahir mirant al sostre, em va inundar una tristesa de no saber-te aquí, de veure’t partir sol en una habitació buida, de la indiferència d’un món que sembla haver-te girat l’esquena fa dies.

    Últimament em costa entendre massa coses.

    Descansa en pau, company.

     

  • Rostros de Ceuta: te escribiré en catalán

    Le recuerdo especialmente por su peculiaridad física. Los ojos juntitos, el cuerpo redondito. Jersey de lana y la mochila a cuestas. Me sorprendía cómo no dejaban nunca las mochilas: ni para bailar, ni para escribir, ni siquiera para comer. Me sorprendía hasta que pensé que, quizás, eso era todo lo que tenían.

    Una libreta. Era alumno aplicado. Líneas y líneas en bolígrafo azul.

    Bailaba sutil, pero se notaba que llevaba el ritmo en el cuerpo. Movía sus pies discretamente, como en segundo plano. Él lo sentía así, supongo. También le recuerdo por su peculiar actitud: educado, reservado, la palabra justa, el gesto adecuado.

    La libreta. La abrió y se sumergió entre líneas y líneas de bolígrafo azul.

    Me miró y recuerdo tanto esa mirada que en el lienzo de mis pensamientos ando dibujándola continuamente. Me dijo que me daría algo, que era sorpresa. Arrancó una página en blanco del cuaderno. Y volvió a las andadas. Página adelante, página atrás.

    Cubrió con las manos lo que estaba escribiendo, como enfatizando el secreto que guardaba su regalo. No paraba de mirar de reojo y se burlaba de mí escondiéndolo todavía más.

    “Catalán” me dijo, guiñándome el ojo. Me reí por dentro. “Catalán” pensé, por mi misma. Y me pasó el papel doblado.

    Abrí.

    Y ¿sabéis qué?

    Había escrito “LA NOSTRA CASA ÉS EL MÓN” .

    Así, con los acentos y todo.

    Así, con la caligrafía ordenadamente forzada de alguien que trabaja duro para escribir cada letra.

    Así, con la naturalidad de quién sabe que, para mí, esa frase es mucho más de lo que nunca creerá.

     

  • Rostros de Ceuta: nacer juntos, vivir separados

    Nos contaba A. cómo cruzó la frontera, como travesó la valla. Sin demasiados detalles: su mirada hablaba sola y la simplicidad de sus palabras valía.

    Su suerte de correr hacia delante, su desgracia de dejar atrás aquél con quien nació y creció.

    Se me erizaba la piel de pensar que dos almas que han compartido útero estén separadas. Tan lejos, que hasta les separa una frontera; tan cerca que sólo les separa una valla.

    —–

    Y ayer la miraba a ella, pensando en lo feliz que me hace crecer a su lado, con el sabor amargo del testimonio de A. De pensar qué sería de mi vida si la tuviera lejos. Tan lejos, tan lejos que ni mi pasaporte rojo sería válido para – quizás – volverla a ver.

  • Rostros de Ceuta: sueños y no-sueños.

    Reía, reía y reía. Hablaba un español atropellado y volvía a reír. Repetía las cosas vocalizando para que lo entendiéramos y reía él solo cuando se hacía gracia. Yo no, porque no le entendía la mayoría de veces. Quería enseñarnos donde vivía, pero nunca usaba el término casa.

    No sé cuantos años debe tener. Él decía diecisiete, pero habría podido tener quince. Año más, año menos, ¿que más da cuando no eres nadie? Reía con la mochila puesta, reía con todo lo que tenía encima de su espalda. Literal y figuradamente.

    Ayudaba en la iglesia, a los pies de la Virgen de África. Decían que le había ayudado mucho. Y él, incansable, volvía a reír.

    De día, soñaba en salir, en ir a la península y estudiar electricidad. Ese era su sueño, que repetía y repetía. De noche dormía, sin esos sueños, sólo con la tranquilidad que le prestaba eso y lo otro y lo otro. “¿Vodka? ¿Vodka?” preguntaba riendo, mientras bebía una botella imaginaria y simulaba que le hacía dormir como un bebé.

    ¿Cómo va a soñar dormido con todo lo vivido; cómo no va a soñar despierto con todo el exceso de realidad que llena su equipaje?

    Y bailaba, bailaba, bailaba. ¡Que armonía de cuerpo al compás de los bajos exagerados del trap, en una conjunción casi robótica con M! Y conmigo se enfadaba, porque no tengo ni idea de bailar. Lo llevo con dignidad, pero, como no, se reía y se reía de mi poca gracia de blanca-palo.

    ¿Que si nos volveremos a ver? Seguramente no. Seguramente nunca. Hablo de desapego para (auto)convencerme, como siempre. La verdad es que me duele en el alma su vida, sus diecisiete años de verdad o de mentira. Su risa, la de verdad y la de mentira. Su amor, el que da y el que merece. Sus no-papeles, su ilegalidad.

    Y, sobretodo, sus sueños y sus no-sueños.

  • Rostros de Ceuta. Preámbulo

    Volaba con ese vacío existencial habitual de cada vez que me marcho. Era menos profundo, tenía más sentido. El aeropuerto lleno, el pasaporte rojo nuevo a estrenar – literalmente – en mi mochila, la libreta que me había comprado en ese tiempo entre tren y avión en mi mesa. Páginas en blanco, en blanco, en blanco. Había treinta y seis, ni una más, ni una menos. Pensé que tardaría poco en llenarlas.

    Volaba mirando por la ventanilla, resiguiendo toda la costa mediterránea con la mirada y con el corazón. Esperaba el plástico con la ansiedad de quien conoció el sentir de una droga y quiere volver a saborearla. Mejillas rojas, frente pegada al cristal, oídos taponados.

    El golpe del tren de aterrizaje en el suelo grita que ya estamos allí. El aeropuerto, llego, nadie esperando. Yo sí espero: llevo horas esperando. El tren, el metro, el avión… El taxista se ríe de mi cara y me cobra mogollón para llevarme al albergue. Suspiro, pago sin rechistar. Gente, gente y gente. La Semana Santa de Málaga no responde a mis sentimientos pascuales.

    La sonrisa del chico del albergue me calma.

    Las literas están vacías. Parece ocasión ideal para trasnochar. Duermo. Poquito, me despierto en cada hora deseando que sonara el despertador de una vez.

    Duermo hasta Algeciras, aunque piloto y copiloto son encantadores. Subo al ferry con la extraña sensación que ya nos conocemos. María sonríe y no olvido la primera vez que cruzamos miradas. Lleva mi saco, carga un saco de dormir para mí. Me siento con Juan, que parece conocer la zona. En seguida me cambio para ver por la ventanilla. Sale el sol, poco a poco.

    Pienso que ese barco debe ser lo que les prometen: sillones, baños, luz, agua, bar… todas las comodidades para cruzar el estrecho. También me invaden las contradicciones: si todo el mundo cruza dirección España, qué mierdas hago en sentido contrario? Por qué? Amanece y pienso en todos los que yacen en la oscuridad del fondo del mar debajo nuestro. Rolando y Maite nos escriben. Tomamos alguna foto. Llegamos y el sol cálido recién salido nos da la bienvenida junto a la Virgen de África. Sencilla, serena y triste, esperanzada. Como un presagio de lo que vendrá.

    Me siento bien: allí es donde tengo que estar. Con las historias, con los contextos, con las contradicciones, con las mochilas.

    Suena “Tant de bo” de Txarango una vez más. Sí, el viaje había sido suficientemente largo para que el equipaje fuera más ligero. Tan cerca, tan lejos. Y de allí, estallar la vida.

  • aquest 8 de març

    8 de març de 2018, #VagaFeminista

    Abans d’entrar a la dutxa revisava el meu cos despullat al mirall. Sobra una mica per aquí, falta una mica per allà… Per què no sóc un pam més alta i una mica menys panxuda?

    L’aigua queia suau sobre el meu cap. Tinc els pèls llargs a les aixelles. M’hauré de depi… No, crec que no. Què diran? No m’importa, no m’importa, no m’importa. Sí, en realitat sí. M’importa, m’afecta i ho sap el meu jo més passional. Però l’AnnaMi més racional intenta que cali el missatge: ets lliure, has de ser-ho.

    I m’he vestit pensant en tu. M’he vestit pensant en el dia que et van fer mal i com m’agradaria avui plorar de ràbia, d’esperança i de lluita al teu costat. I, malgrat ets lluny, et sento ben propera.

    Baixem i ens repartim els carrers i les octavetes. Se’ns afegeixen al grup dues noies joves amb mini faldilla i talons de vertigen. Penso, automàticament “d’on surten aquest parell? Mare meua, no saben ni on van…”. Em poso vermella només de fer-me conscient de què estic pensant. Surten d’on volen, van on volen, vesteixen com volen i no és més vàlida la meva lluita per dur uns pantalons lila i els sobacos peluts. De fet, no és meva, és NOSTRA lluita.

    Em trobo l’Ares, que em fa especial il·lusió. Dona (extremadament) tossuda, lluitadora, a vegades una mica radical, amiga, germana. La dona que més estimo al món mundial. Sempre m’agrada trobar-me-la al carrer. Perquè és la millor. Em diu que els meus pantalons “no són lila” i davant la meva cara de decepció rectifica com si em donés el premi de consolació, “bueno, granate-lilós, va”. Riem.

    Veig, amb impotència, algunes cares llargues. Rebuig d’homes grans sobretot. Reneguen i ens insulten. Ens insulten per dones, per malfollades, per amargades, per poca-feines, per perroflautes.

    Veig, amb impotència, cares de rebuig, però aquest cop no són homes desfasats de la causa. Són noies, dones com jo. No volen saber res de nosaltres. Són dones que treballen en botigues, segurament, amb salari base i horaris de por. Són dones que treballen en botigues que classifiquen les dones per talles, que etiqueten aquelles que no entren dins els patrons, que marquen canons de bellesa impossibles. La trenta-vuit m’apreta el xut i tal. I baixen la persiana. No fos cas que l’Amancio&Co es quedessin sense clientela, vaja.

    I això, que són dones que treballen en una indústria que viu de les condicions inhumanes que imposen a dones i nenes en països llunyans. Sí, suposo que la Inés tenia raó: també és una vaga anticapitalista. El capitalisme que genera les desigualtats i les injustícies més bèsties. Sí, crec que contra això lluitem avui (i una mica sempre que podem).

    Seguim.

    L’Anna em diu que té set. La companya de darrer li ofereix aigua. Es somriuen. La complicitat. Que bé!

    Aleshores em venen ganes de plorar. Acabem a la vora de les noies de la mini faldilla. Van repartint octavetes com a boges a tothom: taxis, botigues, vianants… El feminisme també és això: poder anar amb mini faldilla sense que ningú els digui fresques o provocadores. Encenem una conversa agradable i còmplice. Són molt agradables i ben conscients del motiu que les ha portat a la vaga. “Per avui ja tens la lliçó apresa” em repeteixo.

    Arribem a l’epicentre de tot. Són les dues hores d’aturada i el nombre de persones es multiplica. Em criden. Són les nenes de l’esplai. Em fa feliç veure-les. Xerrem una estona. També saben per què hi són, també saben que hi han de ser, també s’indignen perquè cap mestra, cap professora del col·legi hi és. Em sembla emocionant que la llavor que anem sembrant, avui comenci a despuntar encara que només sigui una mica tímidament. Són les millors.

    Parlo amb una jubilada coneguda. “La meva filla [mestra] avui no fa vaga però tractaran el dia de la dona i el feminisme a classe”. Vaja, jo pensava que això s’havia de treballar dia a dia, durant tot el curs.

    Marxem a casa. Obrim un tupper i l’escalfem al microones – espero que això no compti com a treball domèstic. Dinem mig reflexives sobre el món i la vida. TV3 només il·lustra la convocatòria de les CCOO i la UGT. Lamentable.

    I jo que, tot seguit, pujo l’ascensor de la Seu Vella amb tres homes que em tripliquen la mida cadascun (afegiria que eren dos moros i un negre, però això ja ho deixem pel dia internacional de l’anti-racisme, va) i no puc evitar pensar “Ui…”. Arribem a dalt amb normalitat. Ells marxen cap aquí, jo tiro cap allà. Penso “Uf…”, com si fos una sort i no una realitat que no m’hagués passat res. Quanta feina em queda per fer, quanta feina ens queda per fer!

    Ara anirem a la manifestació. Que, després de tot, després que ens matin, ens violin, ens assetgin, ens cosifiquin, ens explotin; el mínim, hauria de ser cremar quatre o cinc contenidors. Però això negaré haver-ho dit, que últimament posen a la tropa a la presó amb massa facilitat i total impunitat.

  • massa lliure

    Torno a sortir al balcó, però avui estic sola.

    Creuo les cames sobre la cadira perquè se m’estan gelant els peus. Avui Lleida s’adorm amb un aire gèlid que no convida a tornar a fer tard un altre cop. El carrer és desert i només es sent algun cotxe llunyà que fa que la nit sigui menys solitària. I encara ressonen  per les parets i baranes les paraules d’amor, de mort, de llibertat i de vida que ahir ens omplien les ments i avui encara em ressonen al cor.

    Passa algú intentant no ser escandalós però l’acústica del porxo és impecable. Camina ràpid. Potser sí que se’ns ha tornat a fer tard.

    Quan avui l’home més meravellós del món em tornava a casa en moto i m’ha preguntat pel meu silenci. Pensava, amb els ulls tancats i l’aire a la cara, en el darrer cop que algú em va portar en moto. Duia els mateixos pantalons que avui, justament. I plovia moltíssim i vam acabar xops, però què més dóna perquè ja s’han assecat. Els pantalons, els records i tota la pesca. I el que queda és enyorança i una mica de dolor. I una mica de pena, també, però robo al Gavaldà aquelles paraules que diuen que aquesta pena és bonica i és tot el que tinc. 

    ..

    Que et vagi bé i que tornis i que no em tornis a posar els pèls de punta, si pot ser, ni per a bé, ni per a mal. Avui massa coses m’han recordat a tu i ja m’avorreix que només siguis un record que no vol ni ser-ho.

    Aixeco el cap i miro enllà i les llums encara reclamen que, en aquesta hora, contractis la fibra de Movistar. Que trist.

    Jo crec que no vaig confondre llibertat amb individualisme i necessitava que m’estimessis (massa) lliure, tal com anava fluint. Però vaja. També és un aprenentatge que anem fent alguns amb una mica de tossuderia i paciència i no sé què més.

    I que això no deu ser / que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

    Em perdo en les paraules. Ets un caos que he d’endreçar. Però mai ha estat el meu fort l’ordre. Últimament veig que tampoc sé conviure amb cert desordre provocat.

    Però per favor, deixa de ressonar, que no sóc buida per dins.

     

  • és aquí

    La mare m’ha explicat una història que m’ha semblat bonica i tenia ganes de compartir-la.

    Resulta que aquest cap de setmana es va morir una d’aquelles persones que marquen una ciutat sencera. I amb el seu darrer sospir, aquells més vulnerables de Lleida s’han quedat una mica més orfes; però alhora, ell resta ben viu entre nosaltres cada cop que algú decideix agafar el seu testimoni i seguir-li donant valor, empenta i, sobretot, sobretot, vida.

    Avui el tiet ha anat a treballar després d’una tarda de diumenge plena d’emocions i sentiments ben reals. Arribava a la universitat i s’ha trobat una dona escombrant a la porta. Duia poca roba i Lleida a l’hivern és ben freda. L’ha saludat, com fruit d’un impuls sorgit del més enllà. Devíem fregar els zero graus, aquest matí.

    I ella ha respost que no en tenia per comprar-se un abric.

    El tiet només li ha pogut dir ‘Joan, ni ara em pots deixar descansar un dia?‘

    I se n’ha anat a buscar un abric per a que la dona pogués seguir escombrant de forma menys gèlida. Perquè potser a ell ja no el veiem entre nosaltres, però no ens pot deixar descansar perquè la resta no descansen: la precarietat, la injustícia, la desigualtat fruit d’un sistema de merda… I potser per això i, només per això, el millor homenatge que li podem fer per sempre més és no defallir en la lluita per fer d’aquesta ciutat, d’aquest país, d’aquest món un lloc on tothom – especialment aquesta nineta dels seus ulls – visqui amb la dignitat que mai, ningú ni res ens hauria de prendre.