Gràcies per ser tu i no una altra, ets perfecta Anna. Amb pèls o sense, amb panxa o sense, amb sabates o amb mitjons i xancles, sent tu. (…) Gràcies per confiar-nos aquestes petites coses que, a la vegada, a nosaltres ens fan reflexionar encara més.
Totes les entrades
Paraules que em fan feliç (viii)
“[…] Encara me’n recordo quan era petita, volia ser com tu, et tenia de referència i encara te’n tinc.
Però si alguna cosa he aprés amb tu és a ser jo mateixa i a créixer com a persona. […]”
la Revolta Permanent: ser i ser recompensat
Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.
Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.
I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.
Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.
Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.
Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.
No és molt fort, tot plegat?
la Revolta Permanent: eterna complicitat
Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…
dissabte, 30 de juny
Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.
Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.
Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.
Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.
Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.
Torno.
.
.
.
I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.
la Revolta Permanent: escenes quotidianes de lavabo
– Què vols de maquillatge? – li pregunta l’Ares al Fèlix.
– Una estrella. Vermella, aquí – respon ell, assenyalant-se la galta dreta.
– I els llavis?
– Em… Blaus
Jo m’ho miro amb tendresa. Ningú dels presents en l’escena qüestiona que es vulgui maquillar.
Entra el següent als lavabos, ara ambientats com a saló de bellesa.
– Què fem Pau?
– Una mica el cabell cap a la dreta, com de tupé. I els llavis, grocs.
– Et poso purpurina al cabell? – li comenta la Núria
– No, així està bé.
Fa com si llencés un petó groc al Pau de dins del mirall. Entra l’Alba, s’asseu al tamboret.
– Jo no vull res. A mi no m’agrada el maquillatge, és de persones artificials. Ho diu la mare.
– No, Alba, no és d’artificials. Cadascú fa el que vol i va com vol i ningú té dret a dir-te res al respecte, és la teva vida, la teva cara, el teu cos.
L’Alba mira la nena que seu al seu costat, que sí que porta els llavis ben vermells. Es queda pensativa una estona.
– Bueno, potser sí, no sé – acaba dient, mentre segueix rumiant.
Se’n van, d’un en un. És obligatori passar pel saló de bellesa, encara que només fos, per un instant, mirar-se al mirall i dir-se com de guapa era cadascuna de les persones de la colònia.
I res més lluny de la realitat.
De compromís, retorn i felicitat. Fem-nos grans alhora, per molts anys més!
Amb les vostres coses. Com tots. Amb les vostres penes i les vostres glòries, avui m’he sentit mig culpable i responsable de que em feu tan feliç amb una mirada, una foto, una mica de companyia, alguna abraçada mal feta o una abraçada de cor, una mirada còmplice, un petó apretant fort la galta contra els meus llavis, el frec de les mans que es busquen, es troben, s’agafen fort.
A mi em feu feliç sent feliços amb això que compartim. I veure-us créixer i fer-vos grans i deixar-me créixer i fer-me gran amb vosaltres. Un dia em deien que imaginés que tot allò que construeixo toca el cel i no sé ben bé si era això, però crec que sí, sento que sí.
No sé on em portarà pas la vida, però si demà em moro sé que sou el meu triomf més gran. La meua petjada a la terra. El meu granet de sorra per fer el món més bonic. El Pau i les seves rabietes, l’Albert i la seva insistència pesada, el Víctor i les seves inseguretats, l’Aleix i les seves pors. Però sobretot, el Pau i el seu somriure agraït, l’Albert i la seva transformació compromesa, el Víctor i la seva mirada tendra, l’Aleix i la seva irreverència incansable. I tanta complicitat…
Que els estimo tant, però tant, que només desitjo que d’aquí un temps, poc o molt, puguin trobar algú que els faci sentir com ells em fan sentir a mi.
…supe que en algún lejano rincón de otra galaxia el amor que me darías transformado volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da… nada es más simple, no hay otra norma; nada se pierde, todo se transforma.
Plorar les morts anònimes
Exactament, no sé com vaig fer cap a Arrels – Sant Ignasi ja deu fer cinc o sis anys. Culpa de l’Ares, suposo. Vaig ser-hi de forma intermitent, d’aquella manera que no m’agrada estar als llocs durant tres o quatre anys. Hi féiem taller de cuina. Ja pots comptar. Però què més donava? M’hi sentia estranyament a gust. I allà vaig conèixer persones que les passaven putes, però putes de debò i eren a la nostra ciutat, als nostres barris, als nostres carrers. I recordo cadascun dels rostres i noms d’elles i ells. Dels que venien setmana rere setmana, dels que esporàdicament es despenjaven. Dels que un dia deixaven de venir i no gosava preguntar-ne el per què.
Paradoxalment, malgrat les escasses hores que hi dedicava, guardo dins del cap i dins del cor alguns moments molt concrets, amb una nitidesa que encara em sorprèn. Un d’ells és el dia que vaig conèixer-lo. Era el dia que entrava al pis. “Si s’escapa, no és culpa teva, és la seva decisió” li havien dit a la persona que l’anava a buscar. Allà vam coincidir per primer cop. Malgrat tot, recordo pensar que somreia bonic.
Jo amb l’Eduardo no vaig passar molt de temps. Vam compartir un curs, encara no: menys de nou mesos. No parava mai, no callava mai. Reia i somreia (bonic) i explicava les seves misèries i les seves victòries. I es posava amb mi per sobre de les seves possibilitats i jo em posava vermella com un pebrot i ell se’n reia de nou. Un dia em va convidar a sopar al pis i vaig declinar la invitació perquè devia tenir alguna cosa més urgent. Sempre passa per davant de lo important, eh?
Ja farà un any que no hem coincidit. Per Sant Jordi passat me’l vaig trobar i em va regalar una rosa de paper de les que tenien a la paradeta. I jo, que em vaig posar molt roja; i ell que se’n va riure de mi, molt, però a mi ja m’estava bé.
Ahir llegia incrèdula que havies marxat i no sabia exactament on. Ahir, en posar-me al llit, no podia evitar fer mil hipòtesis sobre què t’havia portat a allò i li demanava a qui fos per dalt que, quan arribessis, t’obrís els braços, t’abracés ben fort i et digués que t’estimava. Ahir mirant al sostre, em va inundar una tristesa de no saber-te aquí, de veure’t partir sol en una habitació buida, de la indiferència d’un món que sembla haver-te girat l’esquena fa dies.
Últimament em costa entendre massa coses.
Descansa en pau, company.
Rostros de Ceuta: te escribiré en catalán
Le recuerdo especialmente por su peculiaridad física. Los ojos juntitos, el cuerpo redondito. Jersey de lana y la mochila a cuestas. Me sorprendía cómo no dejaban nunca las mochilas: ni para bailar, ni para escribir, ni siquiera para comer. Me sorprendía hasta que pensé que, quizás, eso era todo lo que tenían.
Una libreta. Era alumno aplicado. Líneas y líneas en bolígrafo azul.
Bailaba sutil, pero se notaba que llevaba el ritmo en el cuerpo. Movía sus pies discretamente, como en segundo plano. Él lo sentía así, supongo. También le recuerdo por su peculiar actitud: educado, reservado, la palabra justa, el gesto adecuado.
La libreta. La abrió y se sumergió entre líneas y líneas de bolígrafo azul.
Me miró y recuerdo tanto esa mirada que en el lienzo de mis pensamientos ando dibujándola continuamente. Me dijo que me daría algo, que era sorpresa. Arrancó una página en blanco del cuaderno. Y volvió a las andadas. Página adelante, página atrás.
Cubrió con las manos lo que estaba escribiendo, como enfatizando el secreto que guardaba su regalo. No paraba de mirar de reojo y se burlaba de mí escondiéndolo todavía más.
“Catalán” me dijo, guiñándome el ojo. Me reí por dentro. “Catalán” pensé, por mi misma. Y me pasó el papel doblado.
Abrí.
Y ¿sabéis qué?
Había escrito “LA NOSTRA CASA ÉS EL MÓN” .
Así, con los acentos y todo.
Así, con la caligrafía ordenadamente forzada de alguien que trabaja duro para escribir cada letra.
Así, con la naturalidad de quién sabe que, para mí, esa frase es mucho más de lo que nunca creerá.
Rostros de Ceuta: nacer juntos, vivir separados
Nos contaba A. cómo cruzó la frontera, como travesó la valla. Sin demasiados detalles: su mirada hablaba sola y la simplicidad de sus palabras valía.
Su suerte de correr hacia delante, su desgracia de dejar atrás aquél con quien nació y creció.
Se me erizaba la piel de pensar que dos almas que han compartido útero estén separadas. Tan lejos, que hasta les separa una frontera; tan cerca que sólo les separa una valla.
—–
Y ayer la miraba a ella, pensando en lo feliz que me hace crecer a su lado, con el sabor amargo del testimonio de A. De pensar qué sería de mi vida si la tuviera lejos. Tan lejos, tan lejos que ni mi pasaporte rojo sería válido para – quizás – volverla a ver.
Rostros de Ceuta: sueños y no-sueños.
Reía, reía y reía. Hablaba un español atropellado y volvía a reír. Repetía las cosas vocalizando para que lo entendiéramos y reía él solo cuando se hacía gracia. Yo no, porque no le entendía la mayoría de veces. Quería enseñarnos donde vivía, pero nunca usaba el término casa.
No sé cuantos años debe tener. Él decía diecisiete, pero habría podido tener quince. Año más, año menos, ¿que más da cuando no eres nadie? Reía con la mochila puesta, reía con todo lo que tenía encima de su espalda. Literal y figuradamente.
Ayudaba en la iglesia, a los pies de la Virgen de África. Decían que le había ayudado mucho. Y él, incansable, volvía a reír.
De día, soñaba en salir, en ir a la península y estudiar electricidad. Ese era su sueño, que repetía y repetía. De noche dormía, sin esos sueños, sólo con la tranquilidad que le prestaba eso y lo otro y lo otro. “¿Vodka? ¿Vodka?” preguntaba riendo, mientras bebía una botella imaginaria y simulaba que le hacía dormir como un bebé.
¿Cómo va a soñar dormido con todo lo vivido; cómo no va a soñar despierto con todo el exceso de realidad que llena su equipaje?
Y bailaba, bailaba, bailaba. ¡Que armonía de cuerpo al compás de los bajos exagerados del trap, en una conjunción casi robótica con M! Y conmigo se enfadaba, porque no tengo ni idea de bailar. Lo llevo con dignidad, pero, como no, se reía y se reía de mi poca gracia de blanca-palo.
¿Que si nos volveremos a ver? Seguramente no. Seguramente nunca. Hablo de desapego para (auto)convencerme, como siempre. La verdad es que me duele en el alma su vida, sus diecisiete años de verdad o de mentira. Su risa, la de verdad y la de mentira. Su amor, el que da y el que merece. Sus no-papeles, su ilegalidad.
Y, sobretodo, sus sueños y sus no-sueños.