Marxo de vacances

Ha entrat un senyor quan passaven les onze. No arriba a la cinquantena i té els ulls molt, molt blaus. És algerià. M’ha somrigut i li he preguntat com anava. M’ha dit que li han robat la bicicleta i les quatre coses que hi portava i m’ha preguntat que què faria ara sense bicicleta. Jo he arronsat les espatlles i no he sabut gaire què dir-li, perquè a mi també em van robar una bicicleta però als dos dies en tenia una de nova.

I llavors m’ha preguntat que què tal jo. I vaja. Que jo marxo de vacances la setmana que ve i me petaré, només de vol, més diners dels que ell guanyarà en el que queda d’any. M’he limitat a respondre que no ens podem queixar i m’he sentit tirant a patètica.

Ha entrat un noi. Del 93, com jo, marroquí. Poques paraules, les suficients. Un castellà fluït, amb les conjugacions verbals pertinents que demostren que no és el primer dia que volta per aquí. M’hi imagino, em costa poc fer-ho quan algú és de la meva quinta: sola, fent cua perquè algú m’escolti una mica i em doni un paquet d’arròs i un pot de cigrons. I a la sortida de la parròquia voltant o anant a algun lloc que li diré casa però mig de mentida, mig de veritat perquè no hi ha més opció.

I llavors he pensat que jo també ho faré, no per obligació sinó per tria. Voltar lluny de casa, amb tot el que tinc a sobre, dormint a qualsevol lloc, somrient als locals mentre els locals em somriuen a mi. I escoltar aventures d’aquells per qui no existeixen les fronteres…

Ha entrat un altre noi amb un passaport verd, embolicat amb un sobre de correus. Li deuen haver enviat, igual va viatjar sense passaport… i viatjar sense passaport intueixo què vol dir. C’est la première fois, diu fluixet.

I llavors he recordat el moment en què vaig renovar el meu i em van fer una foto horrorosa, i és brillant i nou i net i està sobre la tauleta del rebedor perquè vaig comprar uns bitllets  per travessar de punta a punta sudamèrica. I també he recordat com la noia del consulat em va prendre per boja quan li vaig preguntar si necessitaria algun visat per entrar al país llunyà, estranger, desconegut.

Vull marxar de vacances. Vull compartir i vull estripar el meu passaport a parts iguals. Vull tenir contradiccions tota la meva vida: que no ens hi puguem acostumar mai.

Però de moment, anem fent, que prou que costa.

El millor estiu de la meva vida

Doncs no.

Ahir vaig anar al cine a veure El mejor verano de mi vida i vaig pensar que era meravellós que les casualitats et portessin a tenir un gran estiu com el del prota, però el cert és que no.

El meu ha estat el pitjor estiu de la meva vida. Amb diferència. MOLTA.

Sempre he tingut una por gran, inconfessable. De les que generen angoixa i ansietat, d’aquelles que, segurament són les pors de molts, però la teva és tan teva que et fa fins i tot por dir-la en veu alta.

Jo sempre he tingut por al càncer. Com totes suposo. Com totes.

La setmana abans m’havia escrit l’Ares mentre jo ja rondava per Andorra. “Estem tots bé” deia, “PERÒ…”. Peròs que es claven ben fort contra el pit, contra la boca de l’estómac. I a mi que sóc mig (tirant a molt) paranoica, doncs nyec.

Una caiguda tonta amb bici, vuit-centes trenta-cinc proves i un diagnòstic: cap més lesió que algun os trencat, res que no es pugui arreglar amb repòs i una mica de guix. “PERÒ…”. Un altre cop? Un altre però?

“Una cosa que no veiem clara i hem d’analitzar”.

I jo colònies i el pare d’hospitals amb tot trencat; ell aparentment tranquil i jo amb la merda d’incertesa i desinformació mig-buscada, mig-trobada. “Si no ho sé, no passa” com a eslògan. I un altre torn de colònies, quatre-cents dotze WhatsApps escrits però no enviats i algun d’enviat que contesten enigmàticament.

I torno jo i em trobo, així de cara, el diagnòstic. En direm “malaltia”, en direm “lo del pare” i lo cert és que és càncer. Més o menys greu, però toca quimio i tot això. Paraules grosses que costen de dir en veu alta perquè “si no ho nombres, potser no existeix”. I jo que em moro i la meva pell demana a crits que el meu cap pari de pensar.

I més metges, i més diagnòstics. Sembla que ja està tot més relaxat i no sembla tant greu com en un primer moment. Però diguem-ne “malaltia”, diguem-ne “lo del pare” en més o menys magnitud, segueix present, com un núvol damunt del meu cap que en qualsevol moment peta, trona i llampega i deixa anar tota la tempesta. I jo, com sempre poc previsora, sense paraigua, tot i saber que el cel era ben gris.

I enmig del caos vital, la tornada a Lleida, l’enyor dels vuitanta xavals i xavales que fan la vida més planera amb panyoleta i fulard al coll, la calor. La calor que no deixa dormir, que no deixa pensar clar. En direm calor, però potser no és la calor el que no em deixa dormir. Al matí, l’aire condicionat a l’esquena. La poca feina, les poques ganes de fer-la.

Uns bitllets a Bèlgica que sembla que passaran de llarg però no. Anem a Bèlgica. I bé, sembla que s’aireja el meu cap, però em fa tanta ràbia tenir un DNI que m’obra massa més portes que a altres…

No estic bé, crec, m’ho segueix recordant la meva pell. No estic bé i m’ho recorda el mirall: em veig fatal. Fatal de plorar de lo fatal que em veig. Intento sobreviure-hi però no ajuda res. La padrina constantment em recorda la meva panxa, el meu cul. Em vol perfecta i exemplar, i gairebé ho sóc però NO. A vegades acabo comprant mig compulsivament samarretes amples, vestits nous per posar pegats a la situació: quina merda d’autoestima m’està quedant amb tot plegat. Ja em queden tan lluny les colònies que ni recordo aquelles dosis d’amor propi bastant sanotes. Sembla que dins meu només viu l’angoixa i comença a despuntar una apatia malaltissa vers absolutament tot.

El sostre de la meva habitació comença a ser la rutina de les meves tardes. Veig el piano de fons i penso “uf, recuperació en un mes”, i l’endemà penso “uf, recuperació en vint-i-nou dies” i al següent penso vint-i-vuit, i vint-i-set… i vaig fent el compte enrere resignant-me a suspendre el curs i me la sua molt. I, un matí m’escriu la Mariona. I saps? Ja no sé si tinc recuperació.

Semblava que no podia anar a pitjor la cosa i la Mariona em diu que s’ha mort la Lídia i que mai més podré cantar amb ella, tocar amb ella, abaixar el cap quan em bronca perquè no he estudiat o perquè faig el que em rota. Mai més. Així de cop. No paro de recordar que l’últim missatge que em va enviar preguntant-me si l’examen m’anava bé fer-lo el dia 5 de setembre el vaig deixar sense contestar. I la penso tan sovint que em fa mal i tot l’enyor que em provoca.

Després obreo la tele i no surt Nicaragua, però Twitter en va ple i em deprimeix, però ja no em sembla tan fort lo que passa allà comparat amb lo que em passa a mi per dins. I sento com l’egoisme em va rosegant i rosegant per dins mica en mica i no vull però no puc parar de recrear-me en el meu victimisme dins meu. I carrego contra aquells a qui més estimo i tinc confiança suficient per ser repel·lent i fastigosa i que em segueixin estimant i em sento molt malament per fer-ho però és addictiu.

I uns són aquí i els altres són allà i, realment, ningú es queda a la calor de Lleida i em sento francament sola. A vegades, una soledat buscada, a vegades una soledat imposada. Algú treballa, algú no sé què… De fet, tinc una llista mental que no m’agrada tenir de gent amb qui pensava que podia comptar i sembla que no. De debò que no m’agrada tenir-la i em sento mala persona per haver-la fet. D’altres els esborro de la meva ment i del meu cor: no em venen de gust. I d’altres, que no és que no vulgui, sinó que no m’hi veig amb cor perquè no i punt. Sé que tinc cites pendents d’aquelles que es diu “ja et diré alguna cosa” i mai més es diu res. Em sap greu aquest silenci però ara mateix poc més sé aportar que això. De fet, hi ha dies que demano ajuda en silenci i m’enfado perquè no arriba i sóc patètica, ho sé però no sé plantar-hi cara.

(És més, que em ve de gust explicar-t’ho a tu i t’ho explico i aprofites el meu moment baix per recrear-te en la teva felicitat des de l’altra punta de món. Gràcies, ja m’ho suposava, però ara confirmo que l’empatia no és el teu fort.)

I, de nou, la tanca de Ceuta, protagonista de l’estiu. Que fa mal, que fa molt mal. Que em fa sentir culpable de formar part d’aquells qui l’aixequen. Que em torna a posar cara a cara amb aquella bola de sentiments que a vegades mig-enterro. I, de fons, Tailàndia, Indonèsia, Cuba, Costa Rica, Kènia en forma d’Instagram d’algú que potser sí que està vivint el millor estiu de la seva vida o potser no i només ho fa veure. I jo als assentaments de penya que viuen com porcs, rebent hòsties de realitat per la dreta i per l’esquera, per aquí a la comarca. I no marxo més lluny ni un cap de setmana perquè sento que el meu deure – el que m’imposo jo, vaja – és quedar-me aquí, ser aquí. Sé que sóc on he de ser, però d’una forma tan intensa en tot jo, que ja és aproximadament tòxica i absorbent.

I quan sembla que ja tot és una merda i que hi ha poques coses que ho salven (però encara mira, tu) apareix a Alcarràs aquell xaval que sembla ser massa gran per ser un nen però massa petit per ser un adult i es queda al carrer amb la seva motxilla perquè ningú en vol saber res i a ningú li importa massa i plora d’una soledat més intensa que la meva i m’acabo sentint petita i petita i petita i amb l’obligació de sentir-me afortunada perquè sóc blanca i sóc europea i tot és més fàcil per mi. I pel meu pare, que malgrat tenir “lo seu” ha rebut tantes atencions que fins i tot ha de creure que té sort amb lo de “la malaltia” perquè a aquestes persones els hi neguen atenció bàsica al CAP del poble i això i allò.

Res.

Que tinc uns veïns llatinoamericans que de la calor sempre ho tenen tot obert. Com nosaltres. I posen electrolatino i reggeton, els hits d’aquest estiu i del passat i de l’altre i l’altre. I mira, ves, jo acabo pensat que no sóc tan lluny de Nicaragua perquè allà també escoltàvem els hits dia i nit. I això, ara mateix, no sé si m’agrada o no, però és tot el que tinc.

..

..

Sento baixar les persianes de les botigues. S’ha fet tard i comença a ser fosc, que amb això del final de l’estiu el sol ja no allarga tant. Porto una hora escupint paraules pel broc gros però tindrà raó la MariaJo que havia de fer-ho, no sé massa si em sento millor però segur que d’aquí uns mesos quan tot s’hagi calmat i torni a tenir amics me’n riure de mi mateixa llegint-me.

Res, que enhorabona per arribar fins aquí, al final, també això és postureig perquè m’ha quedat un post ben majo. Però el que dic és de veritat, perquè si fos per quedar bé, hauria dit tot de mentides més complaents i no tota aquesta merderada.

Apa, me’n vaig a menjar un gelat.

(També m’ha passat alguna cosa guai, eh, vull dir que això no es del pal Hannah Baker ni res)

la Revolta Permanent: ser i ser recompensat

Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.

Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.

I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.

Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.

Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.

Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.

No és molt fort, tot plegat?

la Revolta Permanent: eterna complicitat

Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…

dissabte, 30 de juny

Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.

Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.

Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.

Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.

Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.

Torno.

.

.

.

I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.

la Revolta Permanent: escenes quotidianes de lavabo

– Què vols de maquillatge? – li pregunta l’Ares al Fèlix.
– Una estrella. Vermella, aquí – respon ell, assenyalant-se la galta dreta.
– I els llavis?
– Em… Blaus

Jo m’ho miro amb tendresa. Ningú dels presents en l’escena qüestiona que es vulgui maquillar.

Entra el següent als lavabos, ara ambientats com a saló de bellesa.

– Què fem Pau?
– Una mica el cabell cap a la dreta, com de tupé. I els llavis, grocs.
– Et poso purpurina al cabell? – li comenta la Núria
– No, així està bé.

Fa com si llencés un petó groc al Pau de dins del mirall. Entra l’Alba, s’asseu al tamboret.

– Jo no vull res. A mi no m’agrada el maquillatge, és de persones artificials. Ho diu la mare.
– No, Alba, no és d’artificials. Cadascú fa el que vol i va com vol i ningú té dret a dir-te res al respecte, és la teva vida, la teva cara, el teu cos.
L’Alba mira la nena que seu al seu costat, que sí que porta els llavis ben vermells. Es queda pensativa una estona.
– Bueno, potser sí, no sé – acaba dient, mentre segueix rumiant.

Se’n van, d’un en un. És obligatori passar pel saló de bellesa, encara que només fos, per un instant, mirar-se al mirall i dir-se com de guapa era cadascuna de les persones de la colònia.

I res més lluny de la realitat.

De compromís, retorn i felicitat. Fem-nos grans alhora, per molts anys més!

Amb les vostres coses. Com tots. Amb les vostres penes i les vostres glòries, avui m’he sentit mig culpable i responsable de que em feu tan feliç amb una mirada, una foto, una mica de companyia, alguna abraçada mal feta o una abraçada de cor, una mirada còmplice, un petó apretant fort la galta contra els meus llavis, el frec de les mans que es busquen, es troben, s’agafen fort.

A mi em feu feliç sent feliços amb això que compartim. I veure-us créixer i fer-vos grans i deixar-me créixer i fer-me gran amb vosaltres. Un dia em deien que imaginés que tot allò que construeixo toca el cel i no sé ben bé si era això, però crec que sí, sento que sí.

No sé on em portarà pas la vida, però si demà em moro sé que sou el meu triomf més gran. La meua petjada a la terra. El meu granet de sorra per fer el món més bonic. El Pau i les seves rabietes, l’Albert i la seva insistència pesada, el Víctor i les seves inseguretats, l’Aleix i les seves pors. Però sobretot, el Pau i el seu somriure agraït, l’Albert i la seva transformació compromesa, el Víctor i la seva mirada tendra, l’Aleix i la seva irreverència incansable. I tanta complicitat…

Que els estimo tant, però tant, que només desitjo que d’aquí un temps, poc o molt, puguin trobar algú que els faci sentir com ells em fan sentir a mi.

…supe que en algún lejano rincón de otra galaxia el amor que me darías transformado volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da… nada es más simple, no hay otra norma; nada se pierde, todo se transforma. 

 

 

Plorar les morts anònimes

Exactament, no sé com vaig fer cap a Arrels – Sant Ignasi ja deu fer cinc o sis anys. Culpa de l’Ares, suposo. Vaig ser-hi de forma intermitent, d’aquella manera que no m’agrada estar als llocs durant tres o quatre anys. Hi féiem taller de cuina. Ja pots comptar. Però què més donava? M’hi sentia estranyament a gust. I allà vaig conèixer persones que les passaven putes, però putes de debò i eren a la nostra ciutat, als nostres barris, als nostres carrers. I recordo cadascun dels rostres i noms d’elles i ells. Dels que venien setmana rere setmana, dels que esporàdicament es despenjaven. Dels que un dia deixaven de venir i no gosava preguntar-ne el per què.

Paradoxalment, malgrat les escasses hores que hi dedicava, guardo dins del cap i dins del cor alguns moments molt concrets, amb una nitidesa que encara em sorprèn.  Un d’ells és el dia que vaig conèixer-lo. Era el dia que entrava al pis. “Si s’escapa, no és culpa teva, és la seva decisió” li havien dit a la persona que l’anava a buscar. Allà vam coincidir per primer cop. Malgrat tot, recordo pensar que somreia bonic.

Jo amb l’Eduardo no vaig passar molt de temps. Vam compartir un curs, encara no: menys de nou mesos. No parava mai, no callava mai. Reia i somreia (bonic) i explicava les seves misèries i les seves victòries. I es posava amb mi per sobre de les seves possibilitats i jo em posava vermella com un pebrot i ell se’n reia de nou. Un dia em va convidar a sopar al pis i vaig declinar la invitació perquè devia tenir alguna cosa més urgent. Sempre passa per davant de lo important, eh?

Ja farà un any que no hem coincidit. Per Sant Jordi passat me’l vaig trobar i em va regalar una rosa de paper de les que tenien a la paradeta. I jo, que em vaig posar molt roja; i ell que se’n va riure de mi, molt, però a mi ja m’estava bé.

Ahir llegia incrèdula que havies marxat i no sabia exactament on. Ahir, en posar-me al llit, no podia evitar fer mil hipòtesis sobre què t’havia portat a allò i li demanava a qui fos per dalt que, quan arribessis, t’obrís els braços, t’abracés ben fort i et digués que t’estimava. Ahir mirant al sostre, em va inundar una tristesa de no saber-te aquí, de veure’t partir sol en una habitació buida, de la indiferència d’un món que sembla haver-te girat l’esquena fa dies.

Últimament em costa entendre massa coses.

Descansa en pau, company.