Doncs no.
Ahir vaig anar al cine a veure El mejor verano de mi vida i vaig pensar que era meravellós que les casualitats et portessin a tenir un gran estiu com el del prota, però el cert és que no.
El meu ha estat el pitjor estiu de la meva vida. Amb diferència. MOLTA.
Sempre he tingut una por gran, inconfessable. De les que generen angoixa i ansietat, d’aquelles que, segurament són les pors de molts, però la teva és tan teva que et fa fins i tot por dir-la en veu alta.
Jo sempre he tingut por al càncer. Com totes suposo. Com totes.
La setmana abans m’havia escrit l’Ares mentre jo ja rondava per Andorra. “Estem tots bé” deia, “PERÒ…”. Peròs que es claven ben fort contra el pit, contra la boca de l’estómac. I a mi que sóc mig (tirant a molt) paranoica, doncs nyec.
Una caiguda tonta amb bici, vuit-centes trenta-cinc proves i un diagnòstic: cap més lesió que algun os trencat, res que no es pugui arreglar amb repòs i una mica de guix. “PERÒ…”. Un altre cop? Un altre però?
“Una cosa que no veiem clara i hem d’analitzar”.
I jo colònies i el pare d’hospitals amb tot trencat; ell aparentment tranquil i jo amb la merda d’incertesa i desinformació mig-buscada, mig-trobada. “Si no ho sé, no passa” com a eslògan. I un altre torn de colònies, quatre-cents dotze WhatsApps escrits però no enviats i algun d’enviat que contesten enigmàticament.
I torno jo i em trobo, així de cara, el diagnòstic. En direm “malaltia”, en direm “lo del pare” i lo cert és que és càncer. Més o menys greu, però toca quimio i tot això. Paraules grosses que costen de dir en veu alta perquè “si no ho nombres, potser no existeix”. I jo que em moro i la meva pell demana a crits que el meu cap pari de pensar.
I més metges, i més diagnòstics. Sembla que ja està tot més relaxat i no sembla tant greu com en un primer moment. Però diguem-ne “malaltia”, diguem-ne “lo del pare” en més o menys magnitud, segueix present, com un núvol damunt del meu cap que en qualsevol moment peta, trona i llampega i deixa anar tota la tempesta. I jo, com sempre poc previsora, sense paraigua, tot i saber que el cel era ben gris.
I enmig del caos vital, la tornada a Lleida, l’enyor dels vuitanta xavals i xavales que fan la vida més planera amb panyoleta i fulard al coll, la calor. La calor que no deixa dormir, que no deixa pensar clar. En direm calor, però potser no és la calor el que no em deixa dormir. Al matí, l’aire condicionat a l’esquena. La poca feina, les poques ganes de fer-la.
Uns bitllets a Bèlgica que sembla que passaran de llarg però no. Anem a Bèlgica. I bé, sembla que s’aireja el meu cap, però em fa tanta ràbia tenir un DNI que m’obra massa més portes que a altres…
No estic bé, crec, m’ho segueix recordant la meva pell. No estic bé i m’ho recorda el mirall: em veig fatal. Fatal de plorar de lo fatal que em veig. Intento sobreviure-hi però no ajuda res. La padrina constantment em recorda la meva panxa, el meu cul. Em vol perfecta i exemplar, i gairebé ho sóc però NO. A vegades acabo comprant mig compulsivament samarretes amples, vestits nous per posar pegats a la situació: quina merda d’autoestima m’està quedant amb tot plegat. Ja em queden tan lluny les colònies que ni recordo aquelles dosis d’amor propi bastant sanotes. Sembla que dins meu només viu l’angoixa i comença a despuntar una apatia malaltissa vers absolutament tot.
El sostre de la meva habitació comença a ser la rutina de les meves tardes. Veig el piano de fons i penso “uf, recuperació en un mes”, i l’endemà penso “uf, recuperació en vint-i-nou dies” i al següent penso vint-i-vuit, i vint-i-set… i vaig fent el compte enrere resignant-me a suspendre el curs i me la sua molt. I, un matí m’escriu la Mariona. I saps? Ja no sé si tinc recuperació.
Semblava que no podia anar a pitjor la cosa i la Mariona em diu que s’ha mort la Lídia i que mai més podré cantar amb ella, tocar amb ella, abaixar el cap quan em bronca perquè no he estudiat o perquè faig el que em rota. Mai més. Així de cop. No paro de recordar que l’últim missatge que em va enviar preguntant-me si l’examen m’anava bé fer-lo el dia 5 de setembre el vaig deixar sense contestar. I la penso tan sovint que em fa mal i tot l’enyor que em provoca.
Després obreo la tele i no surt Nicaragua, però Twitter en va ple i em deprimeix, però ja no em sembla tan fort lo que passa allà comparat amb lo que em passa a mi per dins. I sento com l’egoisme em va rosegant i rosegant per dins mica en mica i no vull però no puc parar de recrear-me en el meu victimisme dins meu. I carrego contra aquells a qui més estimo i tinc confiança suficient per ser repel·lent i fastigosa i que em segueixin estimant i em sento molt malament per fer-ho però és addictiu.
I uns són aquí i els altres són allà i, realment, ningú es queda a la calor de Lleida i em sento francament sola. A vegades, una soledat buscada, a vegades una soledat imposada. Algú treballa, algú no sé què… De fet, tinc una llista mental que no m’agrada tenir de gent amb qui pensava que podia comptar i sembla que no. De debò que no m’agrada tenir-la i em sento mala persona per haver-la fet. D’altres els esborro de la meva ment i del meu cor: no em venen de gust. I d’altres, que no és que no vulgui, sinó que no m’hi veig amb cor perquè no i punt. Sé que tinc cites pendents d’aquelles que es diu “ja et diré alguna cosa” i mai més es diu res. Em sap greu aquest silenci però ara mateix poc més sé aportar que això. De fet, hi ha dies que demano ajuda en silenci i m’enfado perquè no arriba i sóc patètica, ho sé però no sé plantar-hi cara.
(És més, que em ve de gust explicar-t’ho a tu i t’ho explico i aprofites el meu moment baix per recrear-te en la teva felicitat des de l’altra punta de món. Gràcies, ja m’ho suposava, però ara confirmo que l’empatia no és el teu fort.)
I, de nou, la tanca de Ceuta, protagonista de l’estiu. Que fa mal, que fa molt mal. Que em fa sentir culpable de formar part d’aquells qui l’aixequen. Que em torna a posar cara a cara amb aquella bola de sentiments que a vegades mig-enterro. I, de fons, Tailàndia, Indonèsia, Cuba, Costa Rica, Kènia en forma d’Instagram d’algú que potser sí que està vivint el millor estiu de la seva vida o potser no i només ho fa veure. I jo als assentaments de penya que viuen com porcs, rebent hòsties de realitat per la dreta i per l’esquera, per aquí a la comarca. I no marxo més lluny ni un cap de setmana perquè sento que el meu deure – el que m’imposo jo, vaja – és quedar-me aquí, ser aquí. Sé que sóc on he de ser, però d’una forma tan intensa en tot jo, que ja és aproximadament tòxica i absorbent.
I quan sembla que ja tot és una merda i que hi ha poques coses que ho salven (però encara mira, tu) apareix a Alcarràs aquell xaval que sembla ser massa gran per ser un nen però massa petit per ser un adult i es queda al carrer amb la seva motxilla perquè ningú en vol saber res i a ningú li importa massa i plora d’una soledat més intensa que la meva i m’acabo sentint petita i petita i petita i amb l’obligació de sentir-me afortunada perquè sóc blanca i sóc europea i tot és més fàcil per mi. I pel meu pare, que malgrat tenir “lo seu” ha rebut tantes atencions que fins i tot ha de creure que té sort amb lo de “la malaltia” perquè a aquestes persones els hi neguen atenció bàsica al CAP del poble i això i allò.
Res.
Que tinc uns veïns llatinoamericans que de la calor sempre ho tenen tot obert. Com nosaltres. I posen electrolatino i reggeton, els hits d’aquest estiu i del passat i de l’altre i l’altre. I mira, ves, jo acabo pensat que no sóc tan lluny de Nicaragua perquè allà també escoltàvem els hits dia i nit. I això, ara mateix, no sé si m’agrada o no, però és tot el que tinc.
..
..
Sento baixar les persianes de les botigues. S’ha fet tard i comença a ser fosc, que amb això del final de l’estiu el sol ja no allarga tant. Porto una hora escupint paraules pel broc gros però tindrà raó la MariaJo que havia de fer-ho, no sé massa si em sento millor però segur que d’aquí uns mesos quan tot s’hagi calmat i torni a tenir amics me’n riure de mi mateixa llegint-me.
Res, que enhorabona per arribar fins aquí, al final, també això és postureig perquè m’ha quedat un post ben majo. Però el que dic és de veritat, perquè si fos per quedar bé, hauria dit tot de mentides més complaents i no tota aquesta merderada.
Apa, me’n vaig a menjar un gelat.
(També m’ha passat alguna cosa guai, eh, vull dir que això no es del pal Hannah Baker ni res)
