Categoria: aContraCorRent

Gràcies per ser tu i no una altra, ets perfecta Anna. Amb pèls o sense, amb panxa o sense, amb sabates o amb mitjons i xancles, sent tu. (…) Gràcies per confiar-nos aquestes petites coses que, a la vegada, a nosaltres ens fan reflexionar encara més.

“[…] Encara me’n recordo quan era petita, volia ser com tu, et tenia de referència i encara te’n tinc. 

Però si alguna cosa he aprés amb tu és a ser jo mateixa i a créixer com a persona. […]”

Avui he llegit el cançoner amb poques dedicatòries. Càstig per marxar abans d’hora. L’Albert m’escriu. És graciós perquè la cal·ligrafia d’un xaval de quart d’ESO sol ser creada sobre patró: desordenada, petita, caòtica, aproximadament afilerada… I, després, cadascú hi afegeix el seu toc. Ell, per exemple, no lliga cap lletra, com si fos directament escrit amb màquina d’escriure.

Aquest any no hem parlat gaire. Senyal que està bé: l’última vegada, les nostres converses orbitaven al voltant dels seus desamors i crisis existencials no resoltes. Enguany somriu, corre, salta i a mi m’està bé, perquè penso, per dins, que deu ser feliç mentre, de tant en tant, passa el braç per sobre l’espatlla de la Jordina i amb això sembla que ja en té prou. S’han fet grans els dos.

I m’escriu que s’està plantejant continuar aquesta aventura perquè “molts altres nens puguin continuar gaudint de les colònies”. Com ho ha fet ell. I a mi em salta el cor, en l’habitual crisi post-colònies que no acabo de superar mai, perquè penso que deixar-nos-hi les hores, la pell i les vacances alguna cosa deu transmetre.

Correm una cursa de fons amb el testimoni a la mà, ho fem de la millor manera. I l’agafem fort, però a vegades cau pel camí o cau just quan intentem que la mà de l’altre l’entomi: hi ha coses que se’ns escapen.

Però si hi ha una cosa que sembla ser certa de debò, és que la llavor que plantem i enterrem amb cura, que reguem amb el quotidià, va creixent poc a poc. Ara és dèbil, però ja ha brotat. Ara treu el cap entre la terra molla d’aquesta saó que ha deixat les colònies. I no sabem del cert si vindrà sequera i morirà. El que sí sabem del cert avui és que una persona de setze anys està dient que vol donar el seu temps per tornar allò que, algú, algun dia va donar-li en una mirada, un somriure, unes paraules, una complicitat inexplicable.

Una persona immersa en cànons de bellesa, masclisme, estereotips, estigmes, consumisme, competitivitat i egoisme està dient que pren de model algú que està allà, intentant acompanyar des de l’igual o el diferent, en la bombolla de la solidaritat, la companyonia, l’alegria, el compartir i, sobretot, el viure des de l’amor.

No és molt fort, tot plegat?

Noto que he crescut i ho noto de debò: com una mama, sento que aquells que he estimat bojament, em costa deixar-los anar en el camí que han de seguir. Som arrels i no podem tallar ales, però costa tant desprendre’s de segons quines persones i viure amb l’enyorança…

dissabte, 30 de juny

Tinc moltes ganes de plorar: cansament, ombres, deixadesa, masclisme, descontrol… tot al meu voltant va construint una torre sense fonaments ni columnes, condemnada a caure en qualsevol moment.

Te m’apropes: per ser vuitè dia de colònies vas prou pentinada. Gairebé no intercanviem paraula: crec que no cal. Jo et sento, malgrat tot, a prop. Perquè em costa no sentir-t’hi. Ets dona de poques paraules, però ja ens està bé així.

Marxo. Em sento absolutament sola i trista pel panorama que s’obra davant meu. A vegades sé que donar sense esperar res a canvi es fals, i que sempre esperem un somriure, una mirada o una abraçada que faci més planer el camí o més portador el cansament. I no acaba d’arribar, malgrat posar-hi tota l’energia.

Ploro a les escales més recòndites perquè no sé com sobreposar-m’hi i no vull que ningú em vegi o em digui res. Vull estar sola perquè no se m’acudeix ningú que pugui atenuar-ho. Bé, l’Ares, però prou feina té en aquells moments i tampoc vull fer-la patir. Truco al Joan i, tot i que ja ens coneixem, a ell sí que el faig patir.

Entro com un gat, esquivant qualsevol presència humana i m’estiro al llit. No puc dormir, em va el cor a mil de la inquietud que em generen tots els sentiments que m’ocupen la ment.

Torno.

.

.

.

I en la llum fugissera del vespre ens trobem en la mirada. No sé si te n’adones del tot, però sento que ens entenem en el silenci. Sense paraules: cap ni una. I tu et vas apropant, com qui no gosa fer-ho, però sap que ha de ser així. I ets reparadora. Ets petita però gran i com de reüll veig moltes coses. Però sobretot una: que només per aquell segon, val la pena tota la resta. Que em fas sentir bé, em fas sentir satisfeta, tranquil·la i còmplice. I ens abracem i em desmuntes, perquè per persones com tu ja val la pena tota la resta.

– Què vols de maquillatge? – li pregunta l’Ares al Fèlix.
– Una estrella. Vermella, aquí – respon ell, assenyalant-se la galta dreta.
– I els llavis?
– Em… Blaus

Jo m’ho miro amb tendresa. Ningú dels presents en l’escena qüestiona que es vulgui maquillar.

Entra el següent als lavabos, ara ambientats com a saló de bellesa.

– Què fem Pau?
– Una mica el cabell cap a la dreta, com de tupé. I els llavis, grocs.
– Et poso purpurina al cabell? – li comenta la Núria
– No, així està bé.

Fa com si llencés un petó groc al Pau de dins del mirall. Entra l’Alba, s’asseu al tamboret.

– Jo no vull res. A mi no m’agrada el maquillatge, és de persones artificials. Ho diu la mare.
– No, Alba, no és d’artificials. Cadascú fa el que vol i va com vol i ningú té dret a dir-te res al respecte, és la teva vida, la teva cara, el teu cos.
L’Alba mira la nena que seu al seu costat, que sí que porta els llavis ben vermells. Es queda pensativa una estona.
– Bueno, potser sí, no sé – acaba dient, mentre segueix rumiant.

Se’n van, d’un en un. És obligatori passar pel saló de bellesa, encara que només fos, per un instant, mirar-se al mirall i dir-se com de guapa era cadascuna de les persones de la colònia.

I res més lluny de la realitat.

Amb les vostres coses. Com tots. Amb les vostres penes i les vostres glòries, avui m’he sentit mig culpable i responsable de que em feu tan feliç amb una mirada, una foto, una mica de companyia, alguna abraçada mal feta o una abraçada de cor, una mirada còmplice, un petó apretant fort la galta contra els meus llavis, el frec de les mans que es busquen, es troben, s’agafen fort.

A mi em feu feliç sent feliços amb això que compartim. I veure-us créixer i fer-vos grans i deixar-me créixer i fer-me gran amb vosaltres. Un dia em deien que imaginés que tot allò que construeixo toca el cel i no sé ben bé si era això, però crec que sí, sento que sí.

No sé on em portarà pas la vida, però si demà em moro sé que sou el meu triomf més gran. La meua petjada a la terra. El meu granet de sorra per fer el món més bonic. El Pau i les seves rabietes, l’Albert i la seva insistència pesada, el Víctor i les seves inseguretats, l’Aleix i les seves pors. Però sobretot, el Pau i el seu somriure agraït, l’Albert i la seva transformació compromesa, el Víctor i la seva mirada tendra, l’Aleix i la seva irreverència incansable. I tanta complicitat…

Que els estimo tant, però tant, que només desitjo que d’aquí un temps, poc o molt, puguin trobar algú que els faci sentir com ells em fan sentir a mi.

…supe que en algún lejano rincón de otra galaxia el amor que me darías transformado volvería un día a darte las gracias. Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da… nada es más simple, no hay otra norma; nada se pierde, todo se transforma. 

C’est fini. Realment em fico a escriure sense saber ben bé cap on m’acabaré ficant, doncs jo, que sóc poc destre per això, no crec que amb aquest escrit pugui fer justícia al que realment m’agradaria expressar. 

Gràcies per creure en la utopia […] el per què cal fer el què fem… així que GRÀCIES; gràcies per ficar una cançó alegre en un món ple de soroll. Per la sinceritat. 

Aquests anys hem fet màgia i no és cosa d’un sol dia, hem picat molta pedra i ara trobem tot l’or. Malgrat baixi del barco, no deixis que això s’ensorri, comptaràs amb un bon ‘sèquit’ darrere. 

Malgrat jo ja no continui, el meu compromís amb el canvi continuarà en algun lloc, allí ens hi trobarem. 

[…]

Ja saps com sóc: les coses importants no es poden dir: s’han de fer. 

Un cop més, gràcies per la màgia

“Vull que sàpigues que per mi ets una gran persona. Cada vegada que em pregunten per què porto els mitjons diferents, els hi dic ‘això m’ho ha ensenyat la meva mestra’” 

Una mica de tu, una mica de mi; i anem construint coses boniques i un món millor. Me’l fa arribar el Mn. Ramon de Canillo, una gran persona amb qui he tingut el plaer de coincidir. 

No hi ha altra millor lloança per als vint-i-vuit monitors del primer torn de colònies que un adolescent de tretze anys els digui: “Vull ser monitor d’AINA.” Dissabte passat, de tornada de l’excursió al llac de Juclar, el Joan confià a l’Anna que volia ser monitor d’AINA. La riquesa de la casa de colònies d’AINA rau en la vuitantena de joves monitors. La majoria d’ells entraren a AINA als set anys. Als dotze anys passaren a la borda. Dels quinze anys als disset participaren en algun dels dos campaments: Caina o Tamarros. La raó de tanta riquesa de joves monitors rau en els dos campaments Caina i Tamarros. La creació dels dos campaments fou per no deixar a l’estacada els adolescents que acabaven als catorze anys l’etapa de la borda d’AINA. I també per tenir un planter de nous monitors, com alguns clubs de futbol tenen la masia. Sense els campaments, els adolescents il·lusionats per ser monitors en el tall de l’edat dels quinze als disset es desinflaven.
Insisteix el Joan, als seus tretze anys –encara li queda un any de borda–: “Vull ser monitor al cent per cent.” L’Anna posa sobre la taula de revisió i programació de cada vespre dels companys monitors la inquietud del Joan. Els 28 monitors es fan la pregunta: “Un noi de tretze anys pot saber què és ser monitor? I nosaltres mateixos monitors, ho sabem ben bé què implica ser monitor de colònies? Personalment, crec que amb quaranta-un anys de colònies des de l’estiu del 1976 al Casal Sant Serni de Canillo –no compto el cinc anys de monitor al Camic amb el Pere Canturri, el meu mestre– en tinc una idea aproximada. L’Anna, directora titulada com a educadora en el lleure, em dona un bon cop de mà per posar negre sobre blanc el que és ser monitor.
En un món governat pels incrèduls, que un jove ens confia que vol ser monitor vol dir que es planta contra un sistema injust. Implícitament, ens confessa que vol dedicar temps als infants, gratuïtament, sense guanyar diners. Que creu en la vida. Que vol compartir, estimar a fons perdut, donar sense esperar res a canvi. Que, des de l’alegria de ser i estar aquí, vol treballar per la fraternitat, l’amistat, la igualtat i portar les petites coses del tretze dies d’un torn de colònies a la vida quotidiana de totes les persones amb qui (con)vivim.
L’escenari del món on ens toca de viure és el de qui més té, més val. Un monitor educador no hi està d’acord en aquest tarannà. Que un jove ens digui que vol ser monitor ens fa una declaració en contra de tot el que la societat ens imposa i que no té cap sentit. Ens ve a dir que intueix que tot el que AINA li dona és important o, fins i tot, imprescindible. Que cada paraula, cada mirada, cada somriure és complicitat creada a partir dels petits moments de cada dia. La resta del món li importa ben poc: vol nedar a contracorrent, igual que, a la nostra manera, fem nosaltres.
Que un adolescent de la borda, de tretze anys, ens digui que vol ser monitor significa que veu en nosaltres un mirall on mirar-se. Vol ser com nosaltres: caminar seguint aquest model, aquest estil. Aquesta filosofia de vida. No som ídols de masses, no som grans figures mediàtiques amb molts fans, no tenim molta pasta, no tenim grans cotxes. No tenim res del que es pot considerar interessant per prendre una persona com a model del que es venten els nostres mitjans de comunicació. O potser sí, potser ho tenim tot, qui ho sap.
Goso dir més. Tenim molt més. Tenim una responsabilitat increïble de donar testimoni i exemple, de viure en la coherència absoluta. Tenim la capacitat perquè cada cosa que fem, diem o sentim sigui un gest de referència per als infants i adolescents en creixement. Us ben asseguro que tot això que fem pot canviar consciències i, fins i tot, vides. “Amb mi, ho van fer”, em confia l’Anna, “ no he buscat mai cap mena de glòria, he fugit sempre de la frivolitat. Crec que he ajudat, dels milers i milers d’infants que, segons la ONG Educo es queden sols a l’estiu per la impossibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar, uns poquets a ser feliços”.
Molts joves companys no ens comprenen, sobretot treballar sense guanyar diners. Ens prenen a tots els que portem un fulard al coll per joves tocats de l’ala. Nos­altres, però, els continuem explicant que cadascú rep el que dona i dona el que rep. Avui rebem el que ens van donar i seguim donant el que rebem: estima, gratuïtat, servei, una mà, un somriure… petites coses que ens fan caminar cap a aquesta utopia en què no deixem de creure malgrat que tots ens ho posin tan complicat. Lluitem contra un monstre gegant amb moltes eines i mitjans, i nosaltres només tenim una arma: l’entusiasme de complir una missió; tan fàcil, tan complicada com canviar el món.
L’Anna, des que realitzà colònies de camps de treball a la borda de Meritxell, té la Mare de Déu com a Confident. Amb ella, faig pregària d’acció de gràcies: “Meritxell, gràcies de nodrir la nostra fe en el projecte dels monitors; gràcies de fer-ho possible dia a dia, ara i aquí i la resta de dies de les nostres vides.”

D’aquell petit i estrany.

Com si, després de tant de temps, encara no saps de què va exactament però et fa sentir bé.

Que es va fent fosc i s’acaba el dia i, amb ell, tots aquests mesos compartits. De blancs i negres, de dies i nits, d’alts i baixos. D’ombra i llum, com la que donen les espelmes que hem encès al mig i que deixen entreveure la brillantor de tots els ulls. I el silenci ens mig inunda, interromput pels cotxes que circulen pel carrer aliens a la nostra història. I la lluna quasi plena que somriu, còmplice, des del cel.

I l’esperança, que era nul·la, ara és immensa i creiem plegats en el canvi del món. Del nostre i del que no ho és, perquè la plenitud del moment ens veu capaços de tot.

M’agrada pensar que l’autenticitat de què parlàvem és aquest no-sé-què que s’escapa immers en les seves paraules, en la força de les seves abraçades, en l’explosió dels seus somriures, en la complicitat de les seves mirades. Segurament, una cosa instantània però ben real pel moment.

Ja no és un i l’altre, i l’altre, i l’altre… ara ja som nosaltres, un nosaltres per sempre. O al menys fins demà, quan s’inundaran les xarxes socials amb declaracions d’amor eternes que el pas del temps les anirà esborrant amb més o menys mesura. Suposo que és la seva manera de donar a conèixer l’entusiasme vital que hem pogut transmetre. La petjada suau i profunda de l’amor per una tasca, per un servei, per les persones que volen rebre’l.

Perquè, al final, es tracta d’això, d’estimar de forma sincera i, a partir d’aquí, deixar fluir.

Gràcies. Tot el que he donat, ho he rebut amb escreix.