Ahir vam comprar i quan el Joan va dir el número de client, la noia de la caixa va preguntar-li “Maria Lluïsa?”. Que sí, li va respondre. La Maria Lluïsa és morta.
Perquè era gran, perquè estava fotuda. Però queda això: la tarja de clienta del Plus al seu nom. El Joan va dir que sí i, en fi, després va pagar i vam marxar i la vida segueix, perquè al final és per als qui la vivim.
L’altre dia també recordava el dia que es va morir el padrí Miquel. Jo feia educació física i ho recordo perquè no m’havia portat jaqueta i feia fresca, i per fresca jo, que anava de tirants, i algú me’n va deixar una, de dessuadora. Era lila i me’n recordo perquè érem al camp de futbol de Santa Maria de Gardeny i la mare va entrar per la portalada i jo vaig saber que, evidentment, només podia venir-me a dir una cosa i em vaig treure la jaqueta i li vaig tirar als morros a l’Anna, que crec que era qui me l’havia deixat.
Feia solet, malgrat el fred. Un bon dia, per ser l’hivern a Lleida.
Per mi, tot va frenar en sec. Com pot seguir girant el món, amb tot això que jo sento ara mateix? I ho recordo perquè feia dies que rumiava com seria el dia que el padrí es morís i si el pare ploraria, i etcètera, perquè què podia pensar més enllà, si mai m’ha explicat massa ningú què és morir-se. O què em queda a mi després que algú es mori.
El meu món va frenar en sec i només podia plorar i preguntar, no sé exactament a qui, el per què. Ai, morir, que és molt difícil pel qui es queda viu.
I m’he enyorat durant molt temps, d’una forma egoista en què castigava a qui no m’havia explicat, exigint que se’m tornés al padrí. Per què ningú dóna cap explicació, mai? Per què sempre que en parlàvem amb la padrina, ho fèiem amb pena, si ell era antònim d’això?
Des de sempre, he sentit, de forma suau però persistent, que ningú m’havia explicat per què s’havia mort el padrí de la Núria a la plaça del conservatori, per què s’havia mort l’Alfonso, per què s’havia mort la mare de l’Albert, per què s’havia mort el Jordi de la Magda. Per què s’havia mort el padrí Miquel.
I un dia, el padrí Cisco també es va morir. Al llit, plàcidament, acompanyat. Jo vaig plorar una mica, perquè era el que s’esperava de mi. I el món – també el meu – sorprenentment, va seguir girant. Perquè ja l’enyorava infinitament i em feia patir la soledat on es quedava a viure la padrina, però vaig tenir com una sensació d’alleujament d’aquella que queda quan despertes d’un somni estrany: la vida és per les qui la vivim. I, indubtablement, vivim per morir-nos.
Quan es va morir la Carla, igual al començament em vaig sentir mig indiferent, perquè no acabava de creure-m’ho. Potser perquè no li tocava o potser perquè pensàvem que no li tocava. I vaig veure la seva germana i vaig pensar que segur que estava preguntant-se com coi el món podia seguir girant amb un buit tan gros.
Però des de fa una temporada hi penso molt en morir-me jo, en morir-se com a concepte o que es morin les del meu voltant. La conclusió sempre és la mateixa: estimar molt fa mal, perquè estimar omple i potser les persones som petites, però ocupem grans espais que en morir queden deserts. I penso que no em fa tanta por morir-me, però m’aterreix la idea de que, si me moro, aquells qui més m’estimen siguin incapaços de trobar consol al buit.
Avui penso en com ens anirem morint totes, més tard o més d’hora. I ja passo de demanar a nostre senyor que no es morin. Que no em mori. Perquè, per sort, és impossible.
Potser, i només potser, amb molt esforç i tota la pesca, he après a pensar que quan falti algú que ocupi molt lloc, no demani pas que torni, perquè al final és egoista, sinó que pugui demanar tenir forces per anar omplint els buits amb coses boniques, que no substitueixin abraçades, però que ajudin a sostenir absències. I d’agrair, sempre, haver compartit tot allò compartit.
Perquè sí, la vida, al final, és per aquelles qui la vivim.
