Categoria: Totes les entrades

  • la mente se resiste a olvidar las cosas hermosas

     

    […]

    No calculé el vacío ni las trampas con las que la nostalgia lavó el recuerdo para dejarlo reverberando como una joya deslumbrante, un diamante al que se le extrae el carbón que lo opaca. 

    La mente se resiste a olvidar las cosas hermosas, se aferra a ellas y olvida todo lo doloroso, mágicamente anonada por la belleza. 

    No recuerdo discursos contra mis débiles brazos guardando la exacta dimensión de tu cintura; recuerdo la suave, exacta, lúcida transparencia de tus manos. 

    Escribí. Escribí poemas de amor y canciones desesperadas. Me deprimí tanto que hubo días en que no podía salir de la cama. Me atrevo a decir, si embargo, que esa crisis marcó el fin de un círculo completo de mi vida y que al hacerme tocar fondo me hizo tambien emerger con un conocimiento de mí misma que quizás no habría podido obtener de otra forma. 

    Recuerdo los días terribles de sentarme al lado del teléfono resistiendo la tentación de marcar su número, oyendo los aguaceros torrenciales de la temporada de lluvias del trópico caer al otro lado de mi ventana. Recuerdo mi dormitorio, la ventana abierta y los cientos de hormigas voladoras revoloteando alrededor de la lámpara. La soledad y la angustia me consumían. 

    No sabía estar sola. Me había arriesgado a las balas, a la muerte, traficado con armas, pronunciado discursos, ganado premios, tenido hijos, tantas cosas, pero no sabía cómo era la vida sin que la ocupara el pensamiento de un hombre, el amor de un hombre. No sabá quién era realmente yo sin la referencia de alguien que me nombrara y me hiciera existir con su amor. No iba a renegar de los hombres, pero ya no quería depender afectivamente de ellos o dotarles de un poder de vida o muerte sobre mí. Me obligué a mirar mi interior para descubrir sus vulnerabilidades: mi necesidad de amor como reflejo de una carencia esencial que asociaba en demasía mi poder femenino con la sexualidad, la seducción y pasaba por alto y hasta menospreciaba mis otros dones. Dones como la tenacidad, por ejemplo, el optimismo, la energía de que era capaz cuando un sueño me poseía, la fascinación que me inspiraba el entrelazado de las relaciones entre los seres humanos, y de ellos con la sociedad, la intuición para prever el efecto que tendría entre la gente aquella austeridad o aquel exceso. Ni siquiera había hecho plenamente mío el don con que se me daban las palabras. Lo asumía casi como una gracia infantil. Igual que andar en bicicleta y quitar las manos del manubrio para mostrarle a todos “miren aquí, puedo mantenerme derecha y sin apoyarme”. Comprendí que a mis hijos también los había amado cmo reflejos, sin salirme totalmente de mí misma. […] No quería seguir inventándome como quien dibuja una y otra vez figuras rojas y brillantes sobre la imagen del espejo. No era necesario. Nunca volvería a ser la niña modosa y bien portada de quien por tanto tiempo me había estado escapando. Ahora tenía que descender sobre mí misma; aceptarme, aprender a gozarme. “Hasta ahora, has amado como niña. Cuando amés, no por necesidad sino porque has entrado en posesión de tu libertad, entonces conocerás el amor adulto”. Eso me dijo Gisella, que era gitana, bruja, psicóloga, y que me tendió la mano con enorme generosidad cuando yo me debatía en crisis. A ella debo los saltos mortales que al fin me hicieron entrar en otra etapa de mi vida, la más fértil, en la que aprendí a gozar la populosa soledad de mis pensamientos y el olor frutal de mi experiencia, en la que logré ser buena compañía para mí misma

    […]

    El país bajo mi piel, Gioconda Belli

  • color mel

    Era com un eriçó, amb les punxes ben negres i la panxa plena de colors. De lo primer, n’estava segura. De lo segon, només en tenia un pressentiment, perquè mai l’havia vist desprotegida del tot. A vegades, deixava entreveure’s lleugerament, però qualsevol pas en fals, per petit que fos, feia que es tornes a fer una bola punxant a la que, sincerament, feia mal apropar-s’hi. També suposo que tot era culpa del mal que devia tenir guardat al fons del cor.

    Jo no la coneixia gaire. No m’havia deixat conèixer-la i tampoc m’hi havia interessat, perquè sempre és més agraït relacionar-se amb els nens i nenes divertits i simpàtics. I ella… doncs era esquerpa com ella sola, i no sabria pas com descriure la seva mirada. Potser obscura, potser oculta. Intimidant, penetrant. Indiferent, també. Jo diria que sense malícia, sense mala baba excessiva. Només amb un escut, una màscara, una armadura, una paret que evitava que qualsevol pogués intentar endinsar-se en ella.

    La seva zona de confort era aquella. Aquell espai on ningú s’atrevia a entrar-hi perquè et fulminava de reüll i en silenci. Només apartant-te la mà de la seva de forma desagradable. Només amb un gest ràpid i sec en que se’t treia de sobre àgilment.

    Però el Cocibolca és massa gran, massa salvatge. Massa feréstec inclús per ella. Sense dir-li res, va acostar-se. Aquest cop ja no era la dona de faccions dures i llavis prims que et mirava des de la distància impassible.

    Per primera vegada des de que l’havia conegut, era una nena. Una nena massa petita per haver viscut el que li havia tocat viure, una nena que malgrat l’entorn amarg i la mirada agra que sempre tenia a punt, s’agafava a la meva mà amb tanta força i, alhora, tanta dolcesa, que feia plorar.

    I saltava les onades rient d’una forma tan sincera, que la resta del món podria haver-se acabat en aquell precís instant.

  • Tornar sempre és la millor part de l’aventura

    11811466_10207239539136171_5280965564009610899_n

    Fa un any exactament estava creuant l’Atlàntic, mirant per una finestreta per on només es veia el blanc dels núvols i el blau de l’oceà. Immens, infinit. Angoixant. Sortíem de Madrid a mig matí , direcció centreamèrica amb quatre desconeguts. I pensava, molt sincerament, on merdes m’he fotut i per què no puc quedar-me a caseta tranquil·la enlloc d’anar a jugar a fer l’aventura. D’anar a la piscina a jeure tota la tarda, a fer la cerveseta a l’Antares a la nit amb els col·legues. Sóc així, ploraria com una nena petita el dia abans de marxar de casa, m’he enyorat tota la vida i que el dia que m’independitzi de casa no sé si podré suportar-ho… però és que s’hi està tan bé!

    Recordo tenir la Leire al costat a l’avió. I jo tancant els ulls, per allò de que no veiés que estava amb els nervis a flor de pell. Fer veure que dormia per por a que pensés que una jamba de 22 anys tenia yuyu de sortir de casa. Recordo tothom eufòric. Recordo que ells tenien conversa i jo no sabia què dir-los, més enllà de que volia que l’avió fes mitja volta: pensava que entre tanta gent segura d’allà on anàvem, d’allò que anàvem a fer, jo no encaixaria.

    Recordo sentir-me, exactament, com el primer dia que vaig pujar a l’autobús de colònies quan tenia 7 o 8 anys. Recordo posar bona cara a les fotos perquè la mama no patís des de casa. Recordo que, els primers dies, preferia fer-li WhatsApps enlloc de Skypes perquè no em sentís la veu de nena petita que s’enyora dels papàs.

    — I quan la Maria em diu que si sóc valenta, ric per dins com pensant en tot això…

    Però recordo l’última tarda a NATRAS. Recordo la sensació immensa de vida, de respirar, de pausa. Sé que Nicaragua ha estat de les millors coses que he fet a la vida.

    I res, que hi torno. Sóc reincident.

    Rostres nous, rostres coneguts, noves aventures. El mateix paisatge i, per desgràcia, la mateixa realitat complicada. La Lucía i el seu somriure, el seu amor, les seves abraçades (hi ha coses que no canvien mai!).

    I, de nou, els maleïts nervis d’abans de marxar.

    Però, he de confessar rotundament, que començo a pensar que aquesta sensació és la que dóna sentit a tot. La que fa que sigui increïble. La que fa que tot exploti, creixi, sigui gran. Sens dubte, he de confessar que és la millor part d’un viatge.

    Dia 335 d.M., dia 4 a.M. 

  • la misma luna

    Sólo recuerdo la manera en que el manto azul oscuro iba cubriendo el cielo de Valle Dulce: de una forma sutil y lenta. No te dabas cuenta que los ojos ya no sabían cómo ver las cosas porqué todo tu alrededor había sucumbido a la oscuridad de forma sumisa, lenta y obediente. Quien estaba fuera entraba para dentro, alertados por las voces que nos decían “de noche, mejor no andar por ahí”.

    Y recuerdo también aquel atardecer en concreto. Quizás fue el primero en el que llegaron las Toñas a nuestro hogar. Un atardecer dónde toda Nicaragua entró en mí, absorta en la historia de un país olvidado. Absorta en las palabras que salían directas des del corazón y en esos ojos marrones que esa noche se quedaron un ratito más, porque la ruta pasaba más tarde. De cómo la realidad se empezó a volver algo difusa… yo diría que por el calor, pero seguramente fue por el exceso de cerveza. De cómo sé que le gustó que le escuchara, porque sé que ama su historia. De cuando le vi irse, quizás deseando que nunca se acabase el relato…

    Pero al mirar el cielo, siempre pienso que no se está demasiado lejos si se ve la misma luna.

    Día 314 d.M. 

  • Meritxell

    Meritxell, aquest any ens hem retrobat cara a cara. Feia dies (anys, diria jo!) que sentia parlar de tu, sense gosar endinsar-m’hi de nou. Potser per por a reobrir portes que ja eren tancades, però jo prefereixo pensar que no s’havia donat l’ocasió per trobar-me cara a cara amb tot allò que anys enrere m’havia fet tremolar. I et mirava des de la distància, tocant la teva pell rugosa des de lluny, algun dia que passejava prop teu amb nova companyia.

    Però ha arribat el moment de sentir de nou aquella escalfor i aquella màgia em vas fer viure. Va ser estrany. Va ser fugaç, però encara guardes aquella olor característica que no sabria com definir exactament però que em roba somriures sota el nas. Encara guardes l’essència en algun dels teus racons, i en aquella veu que crida en silenci les notes d’una cançó que no aconsegueixo treure’m del cap tants anys després.

    Van ser tres anys plens de bons moments. Segurament, també va haver-n’hi algun de més complicat que la memòria no m’ha volgut deixar recordar. Tres anys d’utopies, de cançons, del concert de les nostres vides. Tres anys a contracorrent, amb la revolta dins del cor, fent camí de la mà. Vam mirar les estrelles compartint silencis i intercanviant mirades d’amagat. Vam tocar el cel des del cim més alt, amb les llàgrimes que això va comportar… Cabana Sorda amunt, camí de la Llebre avall…

    Meritxell, em vas prometre que tothom rep allò que dóna, i dóna allò que rep. Em vas ensenyar què és la vida i em vas donar la força necessària per créixer i per ser on sóc: et dec tant, que no sé si mai podré retornar-t’ho. portadaAmb una cal·ligrafia desordenadament perfecta em vas escriure que m’imaginés que allò que construïa tocava el cel. Tan cert… Entre teus braços vaig descobrir la màgia cara a cara, la vaig tocar amb la punta dels dits i, si em permets, diré que gràcies a tu, a vegades, jo també puc fer-ne.

    Vam començar aquell camí ja fa molts anys. Un camí que, segurament, va quedar inacabat…

    …fins que em toqui complir la promesa que vaig fer entre birres amb algú massa còmplice. Aquell dia, tornarem a caminar de la mà.

  • que si se estrella el avión sea de vuelta

    que si se estrella el avión sea de vuelta.

    que mientras pierda altura a gran velocidad, no se me pase por la mente nada más que lo vivido y lo sentido. sus rostros, sus miradas. esos abrazos que todavía siento en mi piel. los de aquí, los de allá…

    que si se estrella el avión sea de vuelta. de vuelta de la vida, y que no me quede nada por hacer. que se me escape una breve sonrisa sincera entre el pánico incontrolable de mi cuerpo, pensando en que soy inmensamente feliz.

    que si se estrella el avión sea de vuelta, con esa sensación de no haber dejado ningún cabo suelto, de haber reído con ganas y de haber peleado con el corazón. de haber amado y de sentirme amada. de no haberme sentido ni productiva ni útil, sino intensamente viva, porque para eso llegamos al mundo.

    y de pensar que lo(s) que dejé, va(n) a poder seguir sin mí, solamente con la certeza de que me fui feliz de haber compartido, en algún momento, un instante con ellos. de agarrar la mano del de al lado e intercambiar alguna mirada cómplice.

    y ver, una vez más, estallar la vida.

    Día 54 a.M. (antes de Managua)

    DSCN4493

  • Tendresa

    (Permeteu-me robar-li la paraula al Lluís Llach, però no trobo millor mot per començar-ho: la tendresa)

    Del dolç batec de la tendresa que espera…
    la tendresa que exalta…
    la tendresa que ens cura quan fa por la solitud

    ………..

    Sóc en un hotel, en un hotel en territori guiri en temporada prou baixa per poder-hi respirar. Sóc en un hotel en territori guiri, acompanyada de 15 persones, 8 de les quals tenen diversitat funcional o discapacitat o ja que sé com dir-ho per ser políticament correcta (tot i que a mi mai m’ha agradat gaire ser-ho).

    I no, no negaré que en començar-ho tot se’m va fer una muntanya. Però tampoc negaré que les coses noves, desconegudes, sempre se’m fan una muntanya. I em sentia una estranya, una desconeguda per ells i ells uns desconeguts per mi. Persones que compartien alguna cosa en la qual jo no en formava part. I tenia com por d’explicar-ho, perquè tothom em deia que seria molt xul·lu, perquè ja se sap, això d’ajudar als pobrets que no tenen la sort de ser com tu (som uns putos egocèntrics, per què negar-ho…), de fer-te la foto de bona persona i de presumir de que ho ets, fa com que moles catxo.

    Però no, no em servia. No m’agraden les fotos i no m’agrada el món quan no sóc feliç. I a vegades em dono per vençuda i a vegades sóc incansable i a vegades em dono per vençuda però l’univers fa un d’aquells girs que et demostren que potser ets on toca ser i punt. Per què cal buscar-hi més raons, aleshores?

    Que ara la meva col·lega dorm al meu costat, i no puc evitar escriure’n. I al mirar-la se m’escapa un somriure com a estúpid i m’adono que potser no em sento tan fora de lloc i que, al final, tot es resumeix amb la facilitat més difícil. Que quan estimes algú així perquè sí, la petitesa de les persones es fa gran, la complicació de les coses es fa senzilla i els petons de bona nit que aconsegueixes esgarrapar entre resposta esquerpa i resposta esquerpa valen més que un imperi sencer.

    Tant de bo no em costés tant sortir del recollons de zona de confort. Tant de bo poguéssim portar al límit la vida, l’amor… jo que sé. Però és bonic això de buidar-te per sentir-te més ple.

    poner-limites

  • L’amor petit

    L’amor petit.

    El de les mirades i el dels somriures. El de les rialles idiotes. El de la complicitat sincera en cadascun dels gestos. El que traspasses, com una descàrrega elèctrica, en cada agafada de mans. El que balles i cantes. El que crides com si al món li pogués arribar a importar. El que fa que perdis el món de vista. El que calles i guardes per tu, perquè no perdi l’essència. El que no necessita imatges, el que no necessita paraules… el que no troba paraules.

    El que troba la felicitat en la seva felicitat.

    I, de sobte, sorgeix la màgia.

    I no cal res més.

  • tinc por

    Era dijous i, com sempre, baixava cap a alemany pel centre a mig matí. Suposo que el carrer no és el més transitat, però sempre et creues amb les típiques persones que pugen esbufegant mentre tu vas frenant-te a cops de genoll per evitar rodar avall.

    I jo ja el vaig veure avançant directe cap a mi, i sempre t’envaeix la sensació de què em farà però sempre prefereixo obviar-ho . I sé que allà mateix, han atracat moltes persones que conec, però em nego a entrar en pànic i paranoia. Jo portava la música, els auriculars connectats amb el mòbil, la paga que m’havien fet les padrines per la mona i, de cop, se’m va fer una muntanya.

    Que l’home es va anar apropant cap a mi. Era petit, baixet. No feia pas mala olor (encara que, des de lluny vaig imaginar-me que en faria), era fosc de pell i parlava en un castellà barroer i amb la veu rogallosa. I a mesura que m’anava dient no me harás un favor, se m’anava apropant cada cop més i més, i jo que l’esquivava com el gat i el ratolí, agafant fort l’ansa de la meva bossa i mirant recte, buscant la mirada d’alguna persona que vingués al meu rescat. I tothom passava de llarg. I l’home anant-me seguint, apropant-se’m. ¿Dónde hay un banco? em preguntava, i no podia parar de pensar que, quan li digués se m’emportaria allà per fer-me treure tots els meus diners i qui sap. Últimament, per Lleida passen coses que fan que no puguis evitar pensar…

    Suposo qua quan et pregunten si tienes miedo és perquè ho mostres obertament: la por s’ensuma a quilòmetres lluny.

    Però no. Sé que el mal rotllo inicial va ser-hi i topar-me amb una cara coneguda al cap de deu metres va ajudar al retorn a la terra.

    I si mai podem trencar amb els prejudicis de merda que ens dicten que aquella persona és perillosa i et robarà i et farà mal? I si mai som capaços de canviar el món perquè un sistema fastigós ha assenyalat a aquells com els que fan pudor i cal mantenir allunyats? I si algun dia sóc jo i m’he de sentir com un monstre que faig por a les persones?

    I la por, encara la tinc avui. Però no d’aquell home. Ni d’aquell carrer.

    Tinc por de l’absurditat. De la incoherència. De dir que estimarem al límit i no ser capaç.

    Tinc por de mi.

  • T’he mirat com feia temps que no et mirava

    DSC01563

    Que estaves fent no sé què i t’he mirat com feia temps que no et mirava. Absorta en les teves coses amb aquella cara de pocs amics que fas quan et concentres, t’he sentit ben propera i m’han vingut tantes ganes d’abraçar-te i no deixar-te anar mai més. Que només volia plorar, desitjant que mai em faltis.

    I t’he mirat com feia temps que no et mirava, i t’he estimat més i tot del que normalment ja faig.