Com si, després de tant de temps, encara no saps de què va exactament però et fa sentir bé.
Que es va fent fosc i s’acaba el dia i, amb ell, tots aquests mesos compartits. De blancs i negres, de dies i nits, d’alts i baixos. D’ombra i llum, com la que donen les espelmes que hem encès al mig i que deixen entreveure la brillantor de tots els ulls. I el silenci ens mig inunda, interromput pels cotxes que circulen pel carrer aliens a la nostra història. I la lluna quasi plena que somriu, còmplice, des del cel.
I l’esperança, que era nul·la, ara és immensa i creiem plegats en el canvi del món. Del nostre i del que no ho és, perquè la plenitud del moment ens veu capaços de tot.
M’agrada pensar que l’autenticitat de què parlàvem és aquest no-sé-què que s’escapa immers en les seves paraules, en la força de les seves abraçades, en l’explosió dels seus somriures, en la complicitat de les seves mirades. Segurament, una cosa instantània però ben real pel moment.
Ja no és un i l’altre, i l’altre, i l’altre… ara ja som nosaltres, un nosaltres per sempre. O al menys fins demà, quan s’inundaran les xarxes socials amb declaracions d’amor eternes que el pas del temps les anirà esborrant amb més o menys mesura. Suposo que és la seva manera de donar a conèixer l’entusiasme vital que hem pogut transmetre. La petjada suau i profunda de l’amor per una tasca, per un servei, per les persones que volen rebre’l.
Perquè, al final, es tracta d’això, d’estimar de forma sincera i, a partir d’aquí, deixar fluir.
Gràcies. Tot el que he donat, ho he rebut amb escreix.
