Era mig octubre i no m’alegrava veure-us. I era estrany.
Ara acabem el febrer i us estimo bojament. I no us estimo perquè sigueu pas perfectes, ni sensats, ni assenyats, ni perquè formeu un equip homogeni i equilibrat.
Aquest desequilibri em fa feliç.
Us estimo per la sinceritat, per la transparència, per l’espontaneïtat. Pel que sóc al vostre costat. I és estrany. Però ara que acabem el febrer, no us podeu arribar a imaginar la vida que em doneu.
“[…] sobretot felicitats per tenir raó: vas dir que aquí es pot fer màgia i això és el que hem fet. MÀGIA (en majúscules). Un cop més, tenies raó.
P.S: el que he escrit és esquet i potser aquesta postdata és més llarga que el text però realment és la sensació que m’emporto. Amb tu és pot […] apuntar alt, a somiar dins d’un món governat pels incrèduls. Qui sap quantes aventures ens queden, que sap si ens trobarem fent màgia en un altre lloc. El que sí que sé és que és un plaer fer aquestes coses amb tu. Hi ha qui lluita cada dia, aquests són els imprescindibles”
“Hola guapes
Us volia confessar la meva admiració per vosaltres. Puc dir que per moltes coses, però ara especialment pel vostre potencial. Us veig com a autèntiques cracks i us ho vull agrair, personalment i crec que també a nivell de grup. I si m’ho permeteu, deixeu-me dir que em sento copartícip del que vam sembrar durant pocs anys, però molts moments màgics.
[…]
Així que espero compartir bons i no tant bons moments ajudant a crear màgia i un món una mica millor aquí i allà on sigui.
Amb estima”
“Ara que sé que no hi ha marxa enrere […] vull dir-te que aquests moments de felicitat plena de tant en tant se m’obliden, però que sempre hi ets tu per recordar-m’ho.
Aquesta amistat és dels millors tàndems que hi ha al món.
T’estimo”
“[…] Em fa feliç saber que esteu feliços fent el que fem. No sé si és bo, però és una de les maneres que sóc feliç, veient com gent especial com tu hi és. Però saps què és lo últim que he aprés? Que ja no em calen bústies per dir el que sento. Saber dir MERCI, saber preguntar si ets feliç o si ho series més d’alguna manera que podem fer ara […] saber dir a un nen que és una BONA PERSONA… No sé Anna, que t’escric perquè ara estem a la bombolla, però lo millor és que podem dir-nos abans i després d’ella, a la vida, perquè això sí que les LA VIDA.
[…]
Merci per deixar-nos compartir i a veure fins on podem somiar i ser idealistes!”
“Hola bonica,
El pas del temps sembla que no esborra tantes experiències viscudes. Ara que crec que s’apropa l’hora de la meua retirada, veure-us i llegir-te em complica prendre aquesta decisió.
I veure, i creure que tot plegat serveix i ha servit per alguna cosa és, sense dubte, la millor recompensa.
Gràcies per estar-hi, gràcies per ser-hi”
Hi ha dies d’aquells que els buits t’omplen o que la plenitud et buida, ja no ho sé. Que en major o menor mesura, la claror ha anat deixant pas a la foscor i el que abans era serenor, ara només genera inquietud. I, enlloc de rendir-te, resisteixes i deixes que passin els dies, i malgrat les coses siguin difícils, prefereixes lluitar perquè algun dia puguin tornar a ser fàcils. Per veure una mica de llum al final de l’obscuritat.
La calor que omplia els cors i les cases, poc a poc deixa pas al fred. I els dies passen lents o passen ràpid, qui sap, perquè el temps és tan relatiu… I tu, que t’havies sentit tan fort ara et veus dèbil i la normalitat es torna estranya. Però malgrat allò fàcil seria odiar, no pots ni vols evitar estimar de forma sincera.
Que, si et sents trist, és perquè algun cop has estat feliç. I quina gràcia tindria aquesta felicitat si no poguéssim mirar enrere i prendre consciència del camí que ens porta on som. Perquè, al final, la gràcia dels antònims inversos és que impliquen necessàriament l’existència de l’altre per tenir una mica de sentit.
Feia un dia gris, fosc, trist. Potser com l’estat anímic d’ella, que des de divendres passat està com apagada. Com si aquella llum enèrgica i valenta, de cop s’hagués quedat en una flama dèbil, suau, tènue, esmunyedissa. Suposo que una setmana no dóna per gaire, i l’absència de qui t’havia acompanyat durant tant de temps et pesa com una llosa feixuga a sobre de l’esquena.
Però hi ha petits moments en què sents que pesa menys. I t’ho noto en els somriures tímids que se t’escapen a vegades. Que la solitud es fa menys dolenta en sentir l’escalfor d’aquells a qui no demanes res, però que t’ho ofereixen i regalen tot.
Com la Magda, que puja incansable – un any després de quedar-se sola – per fer que els moments més baixos puguin pujar lleugerament. Com amb el seu pas incansable puja carrer amunt, tan si plou com si fa sol. Ella, amb la seva llosa que segurament també la fa encongir a moments. Potser ja l’havien ajudat a carregar-la. I ara vol ser ella .
No ho fa des de la pena o la llàstima, sinó des d’una sinceritat que se li llegeix als ulls en cadascuna de les paraules que et diu. No demana res a canvi, perquè a canvi li heu donat tot. Et parla des de la tranquil·litat de qui vol ser-hi, i et regala de tot: caquis, melons, paraules i companyia. I somriu, segurament, des d’aquella tristesa que encara li pesa al fons del cor, però amb l’estima i l’empatia que la fan sentir-se a prop teu.
I a mi, que em fa sentir una tendresa infinita, això de veure-us caminar recolzades l’una a l’altra, només em venen al cap paraules d’agraïment i sentiments de gratitud cap a ella i els seus petits gests que ens apropen i fan que la soledat i la pena siguin una mica més lleugers.
Que sembla que últimament estic més pels que no hi són que pels que encara estan a la vora. Que em dol en l’ànima veure’t així, com si el teu tractor rodés en baixada, i tu dalt, amb l’inútil esforç d’estirar el fre de mà, aturar-ho tot en sec. Que em fa mal mirar-te als ulls i sentir com que, poc a poc, vas buidant-te per dins. Buidant-te dels records, de les imatges, dels noms, de les vivències. De la vida, així en general.
I voldria posar-me ben bé al mig d’aquest trajecte i aturar-te; amb el risc de que tot el teu pes em passi per damunt. Estirar-te de la mà perquè no segueixis corrent desenfrenadament avall, amb el risc que te m’emportis amb tu.
I també voldria escoltar les teves històries que ja em sé de memòria mentre, destralerament, em crides per un nom que no és el meu i et sents confós quan et corregeixo per enèsima vegada. Però em fa molt mal recordar-te fort i invencible, i sentir-te tan fràgil i indefens.
Potser en una data com avui se’m fan més presents que mai els fantasmes del passat. Aquells que recorden insistentment, com també volies però no vas poder. Com volies ser-hi, però deambulaves pels carrers per no haver-t’hi d’enfrontar. Com la realitat cruenta aixafava tota la voluntat – que posaves amb el cor – de ser-hi i de que m’hi sentissis. I com fa gairebé una dècada, te’n vas anar, injustament. I amb tu se’n va anar també la guerra interior que no em deixava ni riure ni plorar, per donar pas a una calma estranya i a una pau turmentosa per la que no vull tornar-hi a passar.
Que vull ser-hi, vull agafar-te la mà i dir que sóc aquí, encara que no sempre ho entenguis. Però em costa tants esforços, que em fa sentir miserable i petita davant una vida que no t’està fent l’últim tram del camí gens fàcil.