Categoria: esticConfitada

  • no sé si tinc ganes de sobreviure

    A estones em fa por trobar-me pensant que no sé si tinc ganes de sobreviure a tot això. No d’una manera suïcida, crec, més aviat d’una manera resignada. Fa poc, quan em pensava que em moria de veritat dalt d’un avió, em va fer una sensació estranya i tranquil·litzadora: quan em penso que em moro, tot es relativitza.

    Fa un parell de divendres vam anar de concert i vam ballar fins no poder més. Perquè la gent, té ganes de ballar, joder. L’endemà em sentia culpable. Divendres passat van venir a inaugurar el pis nou la família. Perquè ens necessitem i ja fem prou reprimint l’instint d’abraçar-nos fort al primer moment. L’endemà em sentia culpable. Els divendres sembla que són el meu dia preferit. Ara, odio els dissabtes.

    Els dissabtes fan olor a tragèdia i a preludi dels diumenges, que encara són pitjors. Perquè et qüestionen: que s’espera de mi? La resposta sempre és la mateixa: res. Sóc prescindible a tot arreu on m’hi va la vida. I el que és pitjor: tothom qui estimo és prescindible als espais on els va la vida. Sóc dany col·lateral. I el que és pitjor: tothom qui estimo també ho és.

    I ja no sé si val la pena sobreviure, si no puc seguir estimant de prop. Perquè pateixo, però sobretot m’enyoro. Enyoro d’una forma egoista i trista i, sobretot, amb la certesa que no vindran temps millors, més o menys per ningú.

    I busco, com una desesperada, dades que aportin llum o un comentari de la mare o una decisió d’algú que desprengui encert. I no trobo.

    I m’enyoro de quan m’enamoro perquè és senyal de primers cops. M’enyoro de quan improviso i sobre la marxa amb mil opcions davant. M’enyoro de que, de totes les opcions, triï habitualment la pitjor. I també odio enyorar-me d’odiar planificar. M’enyoro de que em faci mandra, no por, pujar fins a casa del pare i la mare. M’enyoro de no veure’t perquè ens avorrim i no perquè ens contagiem.

    M’enyoro d’estar de bajona perquè sóc una bleda i no perquè la vida em quedi gran. De veritat, que el món de fora és una merda; però si miro cap endins, als vespres, no trobo res gaire millor.

    De veritat: si peta tot, crec que no vull sobreviure.

    (que em deixis fer drames, tio)

  • Passin i vegin! Si us plau aplaudeixin!

    L’onzena cançó del Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure (2014) dels Amics de les Arts es titula ‘La dona vestigi’. Cançó que mai ha estat entre els grans hits, per cert, però escolteu-la.

    En acabar l’estiu d’aquell 2014, en què sortia el quart disc d’estudi dels Amics, la galeria del meu primer smartphone estava plena de fotos amb nens i nenes negres. M’havia sortit l’oportunitat d’anar a Roquetas de Mar a conèixer la realitat de temporers i, en general, de les persones magrebines i subsaharianes (moros i negres) migrades. Avui em sento una mica idiota, perquè a vegades passa que cal fer mil quilòmetres per adonar-te que, en realitat, l’avorriment quotidià t’ha fet cega d’allò que tens a la plaça de davant de casa.

    Ha plogut molt des d’aquell juliol, també dels estius següents en què, voluntariat internacional rere voluntariat internacional, anava canviat el concepte fortuna pel de privilegi. I avui sec a escriure sabent que sóc una suma d’aquests privilegis. En procés de deconstrucció, sí, però descobrir-me sobre uns fonaments plens de merda, fa mal i causa una mica de desorientació, què he de dir.

    Aquests dies torna a ser titular a tot arreu. Lleida i, en general, Ponent estem al punt de mira. Tenim periodistes de tots els mitjans coneguts i desconeguts trucant a portes i telèfons, ocupant places i carrers de càmeres i micros. Això és drama, no lo de la Casanovas! Documentals, peces, articles, opinions. Fotos, moltes fotos. Mil enfocaments. Deu mil reaccions, que si no opines sembles ruc! Joder, mai havíem obert ni el comarques i avui omplim les primeres pàgines de tot arreu.

    Atenció, senyores i senyors. El número que ve a continuació no el fa cap més circ al món: és tot un prodigi, passin i vegin.

    És un circ.

    Ara es tracta de treure el millor titular, el que atregui més visites al web, les declaracions de la persona més interessant, el negre que faci més pena (¿seguro que no quieres salir?) . Ara es tracta d’anar al racó més miserable – encara que no hi visqui ni un temporer – a fer fotos dels llocs més bruts i pestilents per poder tenir la imatge que val més que mil paraules (i hem pensat que ens hi podríeu acompanyar). Ara es tracta de que el moro digui, amb cara de tristesa, que té por i si ho pot dir davant del micro millor encara (¿puedes repetir esto?). Ara es tracta d’il·lustrar les peces amb rostres que despertin la compassió – fugaç – de l’espectador, que pensarà que fan molta llàstima i que tant de bo hi pogués fer alguna cosa (suerte que hacéis un gran trabajo, ¿eh?).

    I jo, sense voler-ho del tot, em trobo de cara amb l’Anna que es feia fotos amb nens negres, dels quals no en sabia res més que la desgràcia que els intuïa, i de la qual no me’n sentia gens responsable (quina sort haver nascut on he nascut, tu!).

    No tinc cap solució ni voldria caure en cap parany d’alliçonar a ningú: a mi m’ha portat alguns anys de feina descobrir que segons quins retrats de pobresa i misèria no ajuden en absolutament res ni a ningú. Igual, jo que sé, hem d’allargar la mirada, entomar la part que ens toca i actuar en conseqüència. Que la situació no és novetat: fa dècades que es repeteix.

    O igual no. Igual només és enguany, que cal fer-ne notícia, perquè la injustícia no són ells dormint al carrer, sinó nosaltres en risc d’infectar-nos.

    Quina meravella! Passin i vegin! Si us plau, aplaudeixin!

  • echar de menos sin cuenta atrás

    Faltaba tanto tiempo, que parecía que nunca llegaría. Pero también parecía evidente que llegaría el tres o cuatro de junio, aunque estos días han demostrado que tampoco eso era una verdad incontestable. Al menos, no para todas.

    Quizás es porque me cuesta poco echar de menos y se me hace bola echar de menos sin cuenta atrás. Como extrañando aquél que se va sin vuelta. Pero a ratos – y sólo a ratos – siento que aprendo a vivir con ello. Sobretodo, con la añoranza del sentir de los instantes exactos. Me gusta tumbarme en los recuerdos y, simplemente, estar allí.

    Hoy me siento rara porque termina una cuenta atrás que lleva a ninguna parte. Tres o cuatro de junio y andamos pies en el suelo. Pero al fin y al cabo, quizás solamente parecía que nunca llegaría porque nunca tuvo que llegar.

  • la carta més difícil

    Ja no escrivim cartes i tot és tan instantani, que redactar coses llargues sense esperar una resposta imminent o tan sols esperar resposta se’ns fa raro. Se’m fa raro, vaja. A més, crec que sempre he tingut la sort de no haver de fer gaires cartes. Ni de confessió, ni de comiat, ni d’amor: sóc més del tal com raja al moment, per sort o per desgràcia.

    Però aquest cap de setmana ha estat diferent. Suposo que per tothom és extraordinari el que ens toca viure. I hi ha tantes coses que hem hagut de deixar o acomiadar o arraconar, que cadascú ja porta la seva creu i sap com de pesada és.

    Jo porto tres dies recordant en bucle l’únic estiu que m’he quedat sense colònies. Va ser per decisió meua. Poc reflexionada, rebel, adolescent. Potser gràcies a aquell any, la resta ha tingut sentit de ser: a vegades cal valorar el que hem perdut per demostrar-nos que no volíem perdre-ho. Per sort, la pèrdua de l’estiu 2007 va ser corregida i reconduïda. Infinitament més valorada: al 2008, LRP; al 2009, Sala U i al 2010, Projecte K van començar a demostrar-me que, a la vida, hi ha més alternatives de les que volen que coneguem, sentim, vivim i siguem.

    I, després, al 2011, una nit en què tot em superava i declarava rotundament allò de que fer de monitora no era lo meu, l’Oscar em va dir que tenia raó: no cal fer, sinó que cal SER. I em va explicar coses que em van ajudar a descobrir(-me) i a construir(-me) i que encara avui miro de desxifrar una mica més.

    Però aquest 2020, que sembla que ens vol fer replantejar massa coses, també ens enfronta a decisions complicades. Com aquesta, que era crònica d’una mort anunciada, però una mort, al cap i a la fi.

    Dissabte, vam decidir anul·lar les colònies d’aquest estiu.

    Suposo que no hi havia d’altra. Suposo, també, que ens passegem pel món amb l’etiqueta d’ingenus, d’idealistes. D’insensats. De temeraris. I un etcètera al qual hauríem fet honor si haguéssim triat qualsevol altra alternativa. Que no es pot dir que no l’haguem buscat. Que no es pot dir que no les haguem calculat totes al mil·límetre. Que no es pot dir que no haguem plorat l’única opció que ens ha acabat semblant viable. Jo sí, al menys.

    Perquè aquests dies estic molt trista, com si m’haguessin arrencat una part de mi que a estones em sembla suportablement petita i a estones em sembla immensament devastadora. I ho dic amb la mà al cor, a risc de ser una bleda o de semblar que mai les he passat putes de veritat.

    Però mira, jo m’ho estimo: el concepte, les persones petites i grans, cadascun dels racons de la casa, les mirades, els somriures, les bústies, els balls sobre els tamborets, l’enyorança, el cabell greixós, el no puc més i quant falta, el despertador sonant després de tres hores de dormir, l’olor a matí, l’olor del lavabo del setè dia, la calma, el gall quan surt el sol, el terra que rellisca la tarda de dutxes, la gespa mal tallada, el sabó malgastat, el pebre, el perdre’s per la muntanya, els mòbils apagats, no sé, tot, tot. I m’ho estimo d’aquesta manera en que jo faig les coses i que no deixa gaire espai al cap perquè pràcticament tot ho gestiona el cor.

    I, mentre escrivim la carta a les famílies i a la canalla, explicant que la decisió que hem escollit també és la decisió que ens fa més mal de prendre, ploro tant, tant, que m’acabo assemblant a l’Anna que fa molts anys, la nit abans, plorava perquè no volia marxar de colònies.

    Avui, sabent-les tan lluny, m’hi quedaria a viure.

    colonies

  • de creure sempre en la sortida

    no recordava en excés l’estrany poder però aquests dies de confinament hi hem tornat

    una mica com a mecanisme de defensa perquè hi ha massa estones que em quedo a la intempèrie, mirant com no passa res més que la vida

    però la pluja m’ha fet tornar als carrers de belgrad aquell dia en què vam aconseguir allargar la casualitat un dia més i el meu paraigües era un desastre i un cotxe va passar de massa a prop i ens va escatxigar de dalt baix però vam riure hores i hores

    i d’aquí em veia a l’aeroport de budapest, en què es feia l’hora que d’arribada i jo m’havia demanat un cafè amb llet i semblava pura lava i vaig fer un sant hilari arriscat i quan vas sortir per la porta d’arrivals tenia la llengua com forexpan

    i aquests ulls blaus que m’observen des del racó, també penso en la plaça buida a mig juliol amb la boleta de pèl blanc que no callava, igual que ara, només que ara és una bola de pèl gegant

    també al parking dels llacs de covadonga després de caminar sis hores – minut amunt, minut avall – amb només un litre d’aigua, perquè ens havia semblat que ja n’hi havia prou, quan vam trobar el bar-refugi i vam beure la millor estrella galícia del món i el millor chorizo al vino que han parit mai sobre qualsevol superfície habitable de la galàxia

    o aquell catorze d’agost, que vam marxar a brussel·les perquè ens van dir que el pare no es moria i va ser el nostre error diagnòstic més brutal de la història i vaig plorar tan fort que aquell dia sí que va netejar a fons

    la màgia de chiloé i el seu muelle i la seva màgia i la manera espontània en què un moment es va convertir en vincle, enllaç, força còsmica i la brisa que para el reloj, que pone en pausa el corazón i que aquí seguim al costat ininterrompudament

    i, no fa pas gaire, en aquell lateral de l’auditori, navegant pel món blau, amb la certesa que igual ja era prou gran per fer de nena i que les gelosies diverses podríem anar deixant-les enrere

    o el cafè irlandès de nou euros i les ganes de vomitar que ens recordaven massa a un dia que també vam beure més del compte i et vas rentar les dents amb massa profunditat i alegria

    inevitablement, també torno a valle dulce i me’n recordo de molts rostres i de pocs noms i d’algunes sensacions estranyes, llunyanes i meves, de revolucions i evolucions, de canvis bons i dolents, de sacsejades, d’anades i vingudes doloroses que encara fan mal

    de reüll veig la meritxell, que d’un verd primavera, sempre em sorprèn que estigui viva perquè se’m moren totes les plantes fàcils de cuidar i no aquesta, que és un bonsai o alguna cosa així, potser per la màgia que un pavo raro i solitari em va demostrar un dia que existia

    i, al final, la màgia sempre m’acaba abandonant a canillo amb una abraçada plena de mitjons desaparellats, malgrat les normes, malgrat la injustícia, malgrat les merdes diverses, malgrat la vida

    mira, jo sé que no anirà bé perquè tot està anant fatal i tinc el cos ple de proves que ho demostren, que em piquen, que em fan mal

    però també penso que, quan m’aferro als moments feliços dels últims dos o tres anys o quatre o lo que em va venint al cap, no em consola saber que van ser, sinó sentir que totes les persones que els han fet existir segueixen a la meua vida

    i que ja sé que no va bé, ja ho sé, però

    qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida? per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

    quan sento que m’estimen, de més a prop o menys, que ja sé que ara és difícil abraçar-nos, el viure es fa més portador 

  • la veïna de dalt

    Vivim en un bloc vell molt petit de només quatre pisos en una zona amb poques cases habitades. A la nostra escala fem confinament la parella del quart i nosaltres. El tercer és buit i al primer hi ha un despatx que sembla que ha aturat activitat.

    La Dolors és la dona que viu a dalt i a vegades ens demana coses massa tecnològiques, que ella diu que no sap fer i després ens ho paga amb ampolles de vi i caixes de bombons “que a mi no em convenen i l’Antonio s’ho menjaria tot”. Avui m’ha fet un missatge per si li podia corregir un text i enviar-lo a una adreça d’email en nom seu.

    Ha trucat al timbre i ha pujat tres escales, a metre i mig – distància reglamentària que respecta escrupolosament – i, amb la mà que no aguantava el cigarret, m’ha allargat uns papers arrencats d’una llibreta. Em fa gràcia perquè quan vol dir “@” ella escriu “arroba”.

    Res, que era una carta al director, pel diari d’un dia d’aquests. Tots ens volem sumar als homenatges a la gent que fa que les ciutats segueixin sent ciutats i ella, que a vegades té insomni, mira mentre fuma com passen els camions del servei de neteja per deixar el carrer net, malgrat no puguem passejar-nos-hi – “amb lo que ens agrada, eh?”  – i treure les bosses de brossa que se’ns amunteguen a casa. 

    Li faig un missatge de que ja ho he enviat i ella treu el cap per la finestra i ens crida “Nenes, ràpides! Què faria sense vosaltres!”.

    I és cert: què faríem les unes sense les altres?

  • la padrina (III)

    2 d’abril,
    tres dies de confinament per mi,
    tres setmanes de confinament per ella

    És una hora estranya perquè em truqui la padrina Antonieta, perquè normalment a les cinc sol estar fent la ronda telefònica de les vídues de la colla.

    Em fa un bot el cor: una o altra en deu passar. Així, a traïció, em venen al cap la trucada a mig matí que em va fer la mare un dia laborable, per dir-me que s’havia mort la Montse o la trucada de la Mariona abans de sortir de la feina, el dia que es va morir la Lídia. I el meu cap, que és així d’incontrolable, en els tres segons que tardo en respondre la trucada, ha barallat les tres mil opcions que comporten malaltia i mort de la padrina i companyia.

    Si?

    “Anna. Saps l’Antonio?”

    M’ho pregunta i em respon sense que jo pugui dir gran cosa.

    Clar que sé qui és l’Antonio. L’Antonio és un senyor del poble, era el veí d’hort del padrí. “És castellà” que diria la padrina. Un home entranyable, com andalús dels de sempre que després d’una vida sencera amb prou feines se l’entén quan parla català.

    Una bona persona.

    Un gran amic del padrí que va ser-hi fins l’últim dia. I que després que el padrí es morís mai ha deixat de portar-li qualsevol cosa que collís de l’hort a la padrina: carabassons, carxofes, espinacs, tomates. El que sortís. Com si d’una forma o altra, el padrí seguís present en la terra.

    “Saps quan et vaig dir que ja hi havia algun cas aquí?” i m’ho pregunta com si fes una eternitat que m’havia explicat que ja havia arribat el coronavirus al poble. En realitat, només feia sis o vuit hores que havíem parlat.

    “Doncs és ell” 

    I de cop se li apaga la veu i, des de que està sola, sento per primer cop que es posa trista en profunditat. I penso que està feliç que no ens passi res a nosaltres perquè sap ja sap que primer va ella i que no voldria que ens passés res. Però si li passa a l’Antonio, que no és de casa, ni és jove, ni gran cosa més; se li fa petit el cor. I no para de pensar en la seva dona, la Maria, i desitja fort que no es quedi sola perquè, jo que sé, igual s’hi veu reflectida d’una manera o altra. Perquè en la idea que l’Antonio se’n vagi, sent(im) una mica que també marxa una petita part més del padrí.

    “No sé si trucar-la, no vull que es pensin que sóc xafardera”. Padrina, que sí que ho ets, però després de tot el que t’han acompanyat… bé, fes el que sentis.

    3 d’abril
    un dia més

    Comunica tota la santa tarda després de comunicar tot el sant matí. Quan despenja “ai que si aquest mes m’arribarà una factura de telèfon, que ja veuràs”. Ai padrina, tot el que puguem pagar amb diners no és problema. “Ja tens raó!”

    Avui està més animada. M’explica que també estava contagiada la filla de l’Antonio però que avui li donen l’alta i tornarà a casa.

    Al final, sí que va trucar a la Maria, i està tranquil·la i contenta d’haver-ho fet. “M’ho va aconsellar l’Ares” que sempre ha sigut més consellera que jo. De l’Antonio no en sap res, però si no en sap res és que de moment encara no ha passat res digne de ser notícia.

    “Bueno, com que parlem cada dia ja no tinc res més a explicar-te”. 

    I penja amb la tranquil·litat que la Maria ja no estarà sola perquè tornarà la filla aviat i també perquè s’encomana una mica al padrí, que passi el que passi ens cuidarà a totes.

  • és l’aniversari de la Lluïsa

    Fa aquell temps una mica estrany de sol tapat pels núvols prims que deixen passar una llum grisa que enlluerna però no escalfa. Engega el tercer dissabte de confinament, tot i que jo vaig sortir ahir.

    Pel balcó de casa nostra ens veiem amb les persones que viuen just al bloc del costat. Ens separa un carreró molt estret, però sempre li fan “bsbsbsbsbsss” al gat quan surt a prendre l’aire i mira cap a la seua finestra. Al seu pis hi viu molta gent. Jo crec que és un pis tutelat d’alguna entitat que treballa amb persones amb altres capacitats o jo que sé com se diu ara de forma correcta.

    Ahir vam sortir a aplaudir a les vuit i la veïna de davant, que crec que es diu Lluïsa i va quedar-se a l’atur, va anunciar-nos que avui era el seu aniversari.

    Han tocat les dotze al campanar i tots els nois i noies del costat han sortit per totes les finestres del seu menjador a cantar-li moltes felicitats. Micro i coreo incloses. I la resta, una mica per inèrcia, una mica per convicció, ens hi hem afegit.

    Ahir no podia dormir pensant que moriríem totes.

    Avui penso que això ens salvarà.

  • lluna nova

    No sóc pas dona de mar ni, encara menys, dona de navegacions. Una vegada, però, vaig preferir arribar a Melilla via marítima que aèria i sempre recordo despertar-me al mig de la nit, amb les llums apagades dins la sala gran de butaques i mirar cap a fora.

    Si la immensitat del mar ja és acollonant, la immensitat de la nit reflectida al mar em va fer encongir l’ànima.

    Ahir em venia al cap aquell moment de petitesa i de negror. Perquè posava el cap enganxat al vidre fred i no veia res més que fosca. Una calma rara que només alterava el balanceig del ferri a ritme de les onades suaus de l’estret.

    Era nit de lluna nova. Però realment, si t’hi fixaves bé – i t’hi havies de fixar molt, de bé – es veien els puntets molt petits al cel (i també una mica al mar) de les estrelles.

    Ara em sento una mica així, com mirant enllà i no veient res. I dubtar, per moments, si ja ens ha absorbit algun forat negre i estem anant a la deriva i morirem totes. Però mentre tinc el cap empegat al vidre fred d’aquesta nau que pilota sola, veig a fora les estrelles, petites, que demostren que no.

    Que els números de morts i malalts i crítics cada cop augmenten, però ahir la doctora va trucar al pare per dir-li que el seu cos ha respost tan com la seva ànima i que, si tot va bé, ara ja només anirà de revisions la cosa. Que faci bondat aquests dies, però que la seva sang ja sembla que funciona amb normalitat. I, per un moment, em deixo molt i ploro molt i veig – per la càmera frontal del mòbil – que ho celebra amb una copa de vi i jo ho celebro com una petita victòria dins tot aquest drama.

    I em sento una mica egoista de celebrar un èxit entre tanta derrota, però què voleu que us digui. I també em sento prudent, que cal ser-ho, perquè amb la que està caient no se sap mai quin número de la loteria guanyarà algun premi.

    Fa un parell de dies, també era lluna nova. Però de moment, veig les estrelles al cel d’aquesta nit tan negra. Que no és poc, amigues, que no és poc.

  • la padrina (II)

    15 de març de 2020
    encara no estic ni confinada

    Truco a la padrina Antonieta, que viu sola. Ja porta tota la setmana gairebé sense sortir. Últimament penso que és una llàstima que no nasqués als noranta, perquè segurament seríem amigues, però com que és vella, només fa que mirar-me malament quan faig el que em dóna la gana. Que, en definitiva, és el que fa ella (i voldria fer més si no la jutgessin constantment les veus mentals del “què diran” al poble).

    Portava uns dies toveta però avui està més eixerida. No li agrada estar sola i se li nota: ma germana m’ha dit que l’ha tingut una hora al telèfon i ma mare que ja s’han trucat dos cops.

    La truco. Comunica dos o tres cops fins que respon.

    No seràs tu la més sol·licitada del Pla d’Urgell, li pregunto i riu “ves, què vols que faci. Sort del telèfon”. M’explica merdes que no ens importen ni a l’una ni a l’altra i que són les mateixes que ahir, que abans d’ahir.

    I també em té una hora intentant acomiadar-se però sense voler-ho.

    “Hauré de sortir, perquè total, la dinyaré igual i hauria d’arreglar lo del testament” diu, espontània. Jo començo a riure com una boja perquè quan fa servir expressions randoms me pixo i s’ofèn perquè acaba pensant que me’n ric d’ella.

    “Vaig a veure Ahora Caigo. Vols que truqui per apuntar-t’hi?”

    No padrina, que només hi van curts.

    “Ah, clar, i tu ets molt llesta”

    Torno a riure, perquè si m’ho digués qualsevol altra pensaria que està sent irònica, però ella ho diu de veritat.

    Em diu adéu ràpid.

    I penja sense donar-me temps a respondre, no fos cas que l’Arturo Valls li digués alguna cosa grossa a la Palmira i ella sense enterar-se’n.