15 de març de 2020
encara no estic ni confinada
Truco a la padrina Antonieta, que viu sola. Ja porta tota la setmana gairebé sense sortir. Últimament penso que és una llàstima que no nasqués als noranta, perquè segurament seríem amigues, però com que és vella, només fa que mirar-me malament quan faig el que em dóna la gana. Que, en definitiva, és el que fa ella (i voldria fer més si no la jutgessin constantment les veus mentals del “què diran” al poble).
Portava uns dies toveta però avui està més eixerida. No li agrada estar sola i se li nota: ma germana m’ha dit que l’ha tingut una hora al telèfon i ma mare que ja s’han trucat dos cops.
La truco. Comunica dos o tres cops fins que respon.
No seràs tu la més sol·licitada del Pla d’Urgell, li pregunto i riu “ves, què vols que faci. Sort del telèfon”. M’explica merdes que no ens importen ni a l’una ni a l’altra i que són les mateixes que ahir, que abans d’ahir.
I també em té una hora intentant acomiadar-se però sense voler-ho.
“Hauré de sortir, perquè total, la dinyaré igual i hauria d’arreglar lo del testament” diu, espontània. Jo començo a riure com una boja perquè quan fa servir expressions randoms me pixo i s’ofèn perquè acaba pensant que me’n ric d’ella.
“Vaig a veure Ahora Caigo. Vols que truqui per apuntar-t’hi?”
No padrina, que només hi van curts.
“Ah, clar, i tu ets molt llesta”
Torno a riure, perquè si m’ho digués qualsevol altra pensaria que està sent irònica, però ella ho diu de veritat.
Em diu adéu ràpid.
I penja sense donar-me temps a respondre, no fos cas que l’Arturo Valls li digués alguna cosa grossa a la Palmira i ella sense enterar-se’n.
Deixa un comentari