15 de març de 2020
encara no estic ni confinada

Truco a la padrina Antonieta, que viu sola. Ja porta tota la setmana gairebé sense sortir. Últimament penso que és una llàstima que no nasqués als noranta, perquè segurament seríem amigues, però com que és vella, només fa que mirar-me malament quan faig el que em dóna la gana. Que, en definitiva, és el que fa ella (i voldria fer més si no la jutgessin constantment les veus mentals del “què diran” al poble).

Portava uns dies toveta però avui està més eixerida. No li agrada estar sola i se li nota: ma germana m’ha dit que l’ha tingut una hora al telèfon i ma mare que ja s’han trucat dos cops.

La truco. Comunica dos o tres cops fins que respon.

No seràs tu la més sol·licitada del Pla d’Urgell, li pregunto i riu “ves, què vols que faci. Sort del telèfon”. M’explica merdes que no ens importen ni a l’una ni a l’altra i que són les mateixes que ahir, que abans d’ahir.

I també em té una hora intentant acomiadar-se però sense voler-ho.

“Hauré de sortir, perquè total, la dinyaré igual i hauria d’arreglar lo del testament” diu, espontània. Jo començo a riure com una boja perquè quan fa servir expressions randoms me pixo i s’ofèn perquè acaba pensant que me’n ric d’ella.

“Vaig a veure Ahora Caigo. Vols que truqui per apuntar-t’hi?”

No padrina, que només hi van curts.

“Ah, clar, i tu ets molt llesta”

Torno a riure, perquè si m’ho digués qualsevol altra pensaria que està sent irònica, però ella ho diu de veritat.

Em diu adéu ràpid.

I penja sense donar-me temps a respondre, no fos cas que l’Arturo Valls li digués alguna cosa grossa a la Palmira i ella sense enterar-se’n.

19 de març de 2020, dia 2 de no sortir de casa

He trucat a la padrina Teresina, que avui li han aconseguit una mascareta de les que fa servir el tiet per pintar al taller. Està satisfeta a mitges, perquè d’amagat ja en guardava una de quan anava a veure a l’UCI la seva germana.

I comença a parlar-me des d’una serenor que m’espanta. Diu que ha parlat amb una col·lega seva (“per telèfon, eh?”) i que veu clar que vuitanta-vuit ja són molts anys viscuts. Que quan es va morir la seva, de padrina, amb setanta-tres, la veia molt vella i ara ella, en quatre dies noranta.

“A tu et sembla que si entra el virus a casa i ens infecta a la Maria Antonieta – que és la tieta – i a mi, han de deixar-la morir a ella? Que vuitanta-vuit són molts, ja ho tinc tot viscut, jo! No vull dir que em vulgui morir, però que quan Nostre Senyor vulgui, ja estic preparada.”

I penso que té molta raó, tanta raó que em fa plorar una mica, però dissimulo perquè tinc el veí al balcó de davant i em fa vergonya muntar el drama, que és un senyor que porta els mitjons desaparellats i parla amb accent llatinoamericà i em vull fer amiga seua.

“Que es cuidi ton pare, que també és de risc, eh?” I jo que sí, padrina, fem tot el que podem; però en el fons necessitem autoconvèncer-nos i convèncer-nos l’una a l’altra perquè l’estimem tant – en forma de pare i en forma de fill -, que qualsevol idea que se’l pugui endur, ens fa caure l’ànima a trossets tan esmolats que ens van esquinçant per dins.

I ens acomiadem i li dic fins demà.

“Si Déu vol!”

Com que, últimament, vivim piulant, no sé de qui és, ni on la vaig llegir: tant de bo et toqui viure temps històrics.

Com el temps en què havia decidit no tornar-te a dir mai més res; perquè les teves absències em fan mal, però en caure, vas arrossegar-me amb tu i aquí seguim, junts entre retrets dramatitzats.

De quan he conegut les meves veïnes de davant i ens hem saludat amb els de dalt a l’esquerra i els d’una mica més enllà. Els de davant a la dreta només miraven i somreien, des d’una estranya complicitat de comunitat humana.

Com trucar a la padrina es converteix, cada dia, en acte heroic d’amor en un temps que això no es porta. I posar-me trista perquè veu que si es posa malalta la deixaran morir i ho comenta mig de broma, però les dues sabem que és veritat i ens fa mal.

I preocupar-me i despreocupar-me i preguntar “com esteu?” més sovint de lo que faig habitualment, sentit el pit estret quan la resposta tarda massa. I desconfiar de la resposta quan la veu que contesta és més fluixa o més apagada o menys ferma que normalment.

Patir per tu però de mentida, perquè sé que estàs bé i que només busco una excusa tonta per recordar-te que, en el fons, t’existeixo en un lloc o altre.

També de patir pel gat, que no se senti massa sola quan tot això acabi o per mi, de no saber-me tornar a sentir còmoda i acompanyada quan pugui sortir.

D’enyorar tenir-te aquí al meu costat ignorant-me perquè jugues al clash royal però en apagar la llum sé que m’abraçaràs i no saber quan hi tornarem i, a estones, el llit es queda massa gros.

Conèixer persones que no es poden confinar perquè no tenen on fer-ho i un home es pixa a sobre i dissimula perquè com un home de quaranta anys es pixa a sobre. I la decadència personal en moments de decadència humana. Plorar una mica perquè el seu anonimat és el seu major enemic i també la seva major virtud.

I escoltar un concert d’Ismael Serrano en directe al menjador de casa i deixar que surti la plorera i que faci mal profund i patir perquè si acaba el món també s’acabin coses tan boniques com aquesta.

A vegades també em fan por els carrers deserts, només freqüentats per inconscients, individualistes i passejadors de gossos amb mascaretes. I quan porto moltes hores, també hi dibuixo militars aguantant fusells vetllant per alguna cosa que encara no sé què és, ni com la poden vetllar els soldats però una mica rotllo el conte de la criada i se’m posa la pell de gallina i els pèls de punta.

D’enyorar la mare quan dóna consells que no vull i el pare quan es queixa que som esquerpes. De no enyorar mentre l’engranatge gira, però posar-me trista quan se fa de nit. De sentir-los tan a prop i també tan lluny, de necessitar una abraçada i un tot anirà bé, però que per whatsapp no té el mateix efecte. I que quan la mare diu que també em troba a faltar, tot tremola a punt de caure.

I sentir que el pare és fort per dins, però per fora no tant i patir, patir tant que se m’escapa de la raó i se’m filtra per tots els racons del meu cos en forma de punts vermells que em piquen com un dimoni. I tinc por. Mira, que m’he pintat les ungles i m’he comprat guants per posar-me els dits a la boca el mínim que pugui, però és superior a mi.

Crec que el que trec de tot això és que estimar ens fa súper dèbils, molt vulnerables i ens deixa extremadament desprotegides. Però joder, que si no estimem no ens queda res. Que sense estimar no som ningú. Que sense que ens estimi algú no existim.

Tant de bo et toqui viure temps històrics. Crec que era una maledicció. A veure si al final, trobem l’antídot o, realment, ens caurà el cel a sobre.