Mentre l’exèrcit dels Estats Units bombardejava Caracas, vam rebre una trucada de la Joe. Que l’anéssim a buscar. L’expressió era més aviat que la traguéssim d‘allí. Van córrer i vam fer-ho tot tan bé com vam poder, però alguna cosa dins seu s’estava trencant i jo penso que era la il·lusió. Ella ja ho sabia que, en el fons, només era això. Una il·lusió. I que la mare, realment, tenia aquell títol perquè l’havia parit i perquè, d’una manera destralera, l’estimava. Però que era incapaç de tenir cura ni d’ella ni de les seues germanes.
I plorava, tremolant, amb els llavis blaus del fred i l’angoixa i es preguntava per què. Però la Joe és llesta i ja sap que no hi ha cap resposta. I que tot el que ella hauria pogut fer bé mai hagués estat suficient perquè, en aquesta vida, les coses mai depenen només d’un mateix. La Joe, que massa vegades s’ha cregut que ja era gran, només es una nena que ha anat aprenent aquesta lliçó d’una manera ràpida i fulminant. Ara toca assumir-la i acceptar-la.
I mentre obrien els telenotícies amb titulars que canviarien el rumb del planeta, el món petit de la Joe se li escapava entre les mans. I mentre uns i altres debatien quina era la millor fórmula per a mantenir l’ordre mundial, la Joe només intentava endreçar-se les coses que havia portat a la bossa, sabent que casa seua probablement ja mai més tornaria a ser-ho. I mentre els adults parlàvem de què era just o injust de les coses que ens toquen de lluny, la Joe no podia evitar pensar si havia fet alguna cosa tan greu perquè li passessin tantes lletges precisament a ella.
Jo me l’estimo un munt, a la Joe, i a vegades penso que l’entenc més del que es pensa. Hi ha dies que veig tantes coses fora del meu abast, que m’angoixa seguir llegint què hi passa. I llavors torno a creure que, si no vull, el món no és tan gran i que potser avui tornaré a seure una estoneta amb la Joe a fer coses irrellevants com la gramàtica i la geometria. I que farà aquell somriure estrany i jo em posaré una mica trista perquè m’imagino què hi deu haver radere d’una mirada que fa veure que va podent amb tot perquè ningú pot amb tot. I està bé no poder i està bé ser-hi uns quants, a la rereguarda, per ajudar a sostenir un món que sembla que no és tan gran però que per la Joe pesa molt. I que per la Joe ho és tot.
Hi ha una frase del Pere Casaldàliga que diu que al final del camí li preguntaran si ha estimat i ha viscut i sense dir res, obrirà el cor vessant de noms. Jo, ahir al vespre li ensenyava a l’E. coses de valor que guardo entre una caixeta de fusta i una carpeta verda. Coses amuntegades que de tant en tant remeno i llegeixo, d’altres que només recito perquè, més o menys, me les sé de memòria.
Resulta que després de dedicar tants anys i tant temps i tantes energies, jo mateixa vaig treure pes i importància a tot el que hi havíem fet. Me’n reia quan dèiem que canviàvem el món i que no sé què de les utopies i no sé quantos del contracorrent. Fins i tot sento que en algun moment, vaig agafar mania a tot el bombo que donàvem a una cosa molt simple que realment sí que era una cosa similar a canviar el món. Hi ha un vídeo a internet d’un nen que vol pujar una gallina a la seua bici i tot sembla impossible i al final ho fa. Ningú li ha dit que és impossible. Doncs ara penso que és una mica això i ho veig amb bastanta tendresa. I amb cert orgull, també.
Penso en el final del camí, quan hi arribi, i em venen al cap tot de noms de persones amb qui, probablement, sí que vam canviar-nos el rumb de la vida. Mai sabrem on seríem d’una altra manera, però el que és cert és que caminar per on hem caminat ha deixat empremta en el fer, en el ser i en l’estimar. Igual que altres van caminar-hi abans i ja casi se’ls han esborrat les petjades i les nostres casi també ja son imperceptibles. Però entre uns i altres, hem fet que el camí mai es desdibuixi.
Ara fa dies que no em trec aquesta cançó del cap i me la poso en bucle al cotxe i sempre m’emociono. Sembla que sí que hem acabat guanyant més del que tots ens pensem. Avui l’han posat com a cançó de fons al post d’instagram d’aquest cap de setmana a l’esplai i les nenes que feien primària quan jo vaig marxar ara ja són monitores. I això també m’emociona.
M’emociona tant, que vaig acabar trucant al Roger per veure’ns.
I com tothom, sento que m’horroritza el que passa al món i em prenc aquest concepte de món amb massa de pes i em condiciona més del que voldria. Però després penso que no n’hi ha d’haver per tant: mossèn Ramon em va dir fa un temps que el que hem de fer és mantenir la rajola que ocupem neta. I el món de cop es fa petit: és tot el que cap en una dedicatòria al cançoner, el que hi ha entre el teu cos i el meu en una abraçada, tot el que ens podem dir cantant al foc de camp. No sé si podem fer-hi gran cosa més, però això és molt.
Un dia, al final del camí, em preguntaran si he estimat i si he viscut i jo, sense dir res, també podré obrir la caixa de fusta i la carpeta verda.
em semblen mals dies per les bones decisions. últimament, tinc una llista tan llarga de coses urgents que anar tatxant-ne tots els punts se m’està fent pujada. bueno, pujada que ja comença a ser paret d’escalada i, a mi, les alçades em fan vertigen. i si ja sóc dalt o què, pues encara no ho sé, però la puta mare, que se m’està fent molta bola.
i pel mig, m’emporto a qui convingui i a qui no toca i em reconnecto amb versions de mi que no m’agraden i no vull ser. però sóc, ves, tots tenim una part de nosaltres que és una mica merda, pel que sigui.
després, també he aprofitat, amb la inèrcia que sembla que he agafat de de liar-la tan a consciència, per resoldre algunes velles ferides que encara em coïen i no havia sabut massa com encarar. m’alegro de trobar-hi la mateixa calma que vaig abandonar com una idiota, malgrat al meu darrere vaig deixar-hi tants munts de porqueria, que ja ho diu la mare: allà on cagues deixes la merda.
ara ploro una estoneta i, mig estirada al sofà, vaig destriant entre culpa i tristesa, flagel·lant-me amb la primera i recreant-me en la segona. després potser em faré el llit perquè he tret els llençols, per si això fa net d’alguna cosa o altra.
però bueno, me n’alegro que enmig de tant caos passin coses una mica esperançadores i recordi com, després de fer les coses tan malament com puc, sempre hi són els bons. un dia, ho prometo, m’estimaré prou com per deixar-me estimar bé pels qui em saben veure els racons clars més que les parts fosques.
i ja ho sé, però està bé que de tant en tant algú m’ho recordi: ets molt burra però ets bona noia, Anna
No has pensat mai en fer-te monja? em pregunta la padrina mentre li poso rulos. Les meues amigues d’Arbeca, totes se van posar a monges: la Lourdes de ca l’Hereuet i la Dolors de cal Rinxo conto que es van posar a Dominiques. La Pepeta… ara no me’n recordo de quina casa era, però d’aquells de l’Opus, saps?
Els cabells de la padrina són tots blancs, però com que la perruquera fa servir un xampú especial per a canes, tenen un to blavós i brillant. La Maria Antonieta del Marsol, de les Carmelites. N’hi havia una més gran que també es va posar a Dominica i després se’n va sortir. No li devia agradar això d’estar tancada. I se’n riu.
També té tot de clapes i el radere del cap, despentinat. Me mira de reüll. Ara ja no sé si són vives o són mortes. Segueix de cara a la tele, com si no acabés de fer un comentari gaire transcendent. Hi passen un partit del femení del Barça en diferit, s’ha quedat aleatòriament esport3. Però tant li fa això que allò, perquè mirar, no s’ho mira gaire. Ella només rumia les seues coses mentre el món segueix girant.
Aquell capellà totes les indicava de que es posessin a monges. Es toca el clatell i em pregunta si en sé, de posar rulos, i jo li dic que no n’havia posat mai. Es resigna a lo que pugui ser. A mi no, perquè ja festejava amb ton pare, conto. Padrí. Bueno, això, ton padrí.
Es va tocant el cap, com avaluant i examinant com ho he fet, sempre avalua, examina i jutja. Bueno, només m’avalua, m’examina i em jutja. Jo li dic que no es toqui i com que se segueix tocant, apujo el to. Tu a manar, eh? Per això mai podries ser monja, riu. I tu, què?, em defenso. Jo mira, ja pots manar, si ningú et fa cas, i canvia de canal, se n’ha adonat que el futbol ni fu ni fa. Tu no en tens cap d’amiga monja? Li dic que una sí, que una Filla de Jesús i diu que no val perquè és una dona gran.
L’altre dia, que vaig anar a dinar a cal Fusteret, i jo ja ho sé perquè també hi era, al sortir em vaig trobar una noia d’Arbeca que està casada a Juneda i em va preguntar per la Maria, que tan amigues que eren. La del senyor Vigatà, que el coneixes? Pots comptar que aquest sí que és mort, penso, i que la noia en qüestió deu tindre, fa o no fa, noranta anys.
L’acabo de pentinar i sembla que queda satisfeta, però no m’ho fa saber perquè la truquen i prefereix explicar-li a qui sigui que hi ha a l’altre costat del telèfon, saps? l’Anna m’ha posat rulos.
I jo he pensat que joder la vida, mentre busco la botella de colònia. Li ruixo el cap bé de Nenuco, és fresqueta, no?, i torno olfactòriament a la Torregrossa dels noranta-tots o dels primers dos mils: després de berenar una llesca de pa del d’abans amb tomata i formatge de bola, era ella qui ens pentinava a nantres i ens feia unes cues ben tibades amb la mateixa colònia i un pinte de pues dures blau. Avui li apanyo jo els cabells que es resisteixen a quedar al seu lloc, que després de tanta estona al coixí, estan tots rebregades com un niu de garses, que diria el padrí.
Hi ha dies que només tinc ganes de marxar corrents. Ara només tinc ganes de marxar corrents i la padrina que no para de repetir-me que a la nit no facis tard, com ahir, eh? Torna ràpid, que no vull estar sola. I jo tampoc, en realitat.
fa calor i no és nou, però jo fa dies que ja la visc, aquesta calor de lleida. perquè vaig pujar-hi dissabte al matí, divendres treballava fins tard per no tenir una temptació massa gran d’anar-me-n’hi abans d’hora. descansa, em va dir el jose quan ens vam acomiadar a les deu de la nit, i jo vaig respondre que si li expliqués què faria dissabte a primera hora no s’ho creuria. potser perquè ja tinc una edat, i ja se sap, les colònies ja no són coses de l’edat.
vaig tornar diumenge, d’aquests dos dies de permís que m’han donat, i encara tinc per desfer la motxilla, una setmana i mitja després. com per no perdre la tradició. aquest cop, només hi ha un necesser petit amb un raspall de dents (que no he utilitzat), unes calces de recanvi (que no he fet servir) i una samarreta neta (que segueix plegada al fons de la bossa). potser ho arreglo un dia d’aquests. no sé si això són coses de l’edat mal curades o què.
i venen les nits de després i n’hi ha alguna en què em costa una mica adormir-me, suposo que hi ajuda el fet que no porti una mitja de 3 o 4 hores dormides per nit durant els últims deu dies. però sobretot, és de l’entusiasme que m’ha quedat al cos després de veure’m tan prescindible.
perquè ens vam trucar amb el marc el tercer o el quart dia i em va fer preguntes que es va respondre ell mateix. què dir, és el millor. sembla que tots els dubtes i pors que existeixen es queden amb qui entoma el percal. i em fa una mica de riure veure com fa mil anys començava sentint-me incapaç d’estar a l’alçada i com ara és un altre qui dubta i sóc jo qui veu com, clarament, les coses s’estan fent bé. i que tot és perfecte perquè res ho és. bueno sí: és perfecte el mecanisme que fa que l’engranatge segueixi funcionant d’aquesta manera. encara que la paraula mecanisme sigui tan lletja per definir tot això. diem-ne MÀGIA, si de cas.
arribem i les famílies em pregunten com ha anat tot, mentre jo faig la feina avorrida i necessària que és tornar documentació (ara ja només em donen aquest tipus de feines), i responc que jo vaig pujar ahir i ara ja sóc a baix i després em pregunten com ho he viscut i he de fer una explicació que penso que no és senzilla d’entendre perquè és un dol una mica particular. suposo que és el que ve després d’un amor particular.
per sort, al camp d’esports hi ha el jordi i la gemma i em sento una mica més lliure d’explicar-los, mentre ploro (perquè sóc una ploramiques) que això és meravellós i difícil i bonic i que segueix sent tan fàcil confondre el que és màgic del que és real… i m’ho estimo tant, que això em fa ben feliç. i es miren i ens mirem i sé que m’entenen. no cal massa més paraules.
aquest és el primer any que no tinc nit d’abans. aquella que m’agafaven nervis i emoció i angúnia a parts iguals. l’última nit de les setmanes prèvies. aquella que em feia sentir que se m’acabava el temps. com si després d’aquell dia no existís res més. perquè, en realitat, després d’aquell dia, no existia res més.
enguany no hi ha hagut nit d’abans. però baixant cap a casa la tarda abans, a l’alçada del carrefour, em van agafar totes les neures. tinc molta enyorança d’aquells nervis, d’aquella emoció i d’aquella angúnia perquè eren el pròleg d’una cosa meravellosa. avui estic cansada i em fa ràbia estar cansada perquè aquesta quotidianitat és esgotadora i no perquè se’m van fer les quatre fent cursa de matalassos. o pegant bronca als qui feien cursa de matalassos. o retallant monedes perquè algú va decidir que havien de ser en forma rodona. o traient a passejar la meua síndrome de la impostora mentre consolo algú que tampoc se sent suficient.
qui sóc jo sense això? a estones m’ho pregunto de forma seriosa. i a estones no trobo l’anna mi, perquè ja hi ha massa gent que em crida pel meu nom seriós (i anava a dir el de veritat, però no penso que sigui un més real que l’altre).
ahir em truca el marc i em diu que jo sempre ho feia fàcil i que sempre tenia idees i que sempre podia amb tot i li pregunto que de qui em parla, perquè a mi tot se’m feia bola, sempre tenia més patilla que grans projectes i sempre acabava plorant sola pels racons. potser la millor qualitat que tenia era la de fingir. després penso que també ho pensava jo, tot això, quan vaig agafar el relleu de l’oscar i em fa riure perquè tardem molts anys en aprendre a creure’ns que ho fem bé i que fer-ho a la nostra manera és fer-ho bé, també.
després, suposo, tardem uns quants anys en aprendre a no ser-hi, a no ser-hi bé.
ara em trobo al punt en què em fa una mica de mal mirar enrere. no sé com se viu sabent que no hi haurà més nit d’abans i tota la pesca. em va fer una estranya pena i tendresa i complicitat mirar-me amb el jordi i l’albert al camp d’esports i entendre que ja sóc al club dels jubilats. dels veterans. dels qui ja han deixat la petjada que el pas dels altres anirà esborrant però que ajudarà a que el camí no es desdibuixi.
ja sabia que arribaria el dia en què no aniria de colònies. també sé que arribarà un dia en què ja ningú sabrà qui vam ser. i des de l’ego, em fa molta pena, inclús ràbia. però des del cor penso una altra cosa a la qual encara no hi sé posar paraules. però és una cosa bonica que si tanco els ulls i la sento dins, em fa absolutament feliç.
després de tant de temps fent coses per blogs i pàgines que no són la meua, m’he recordat que abans, fa dies, també escrivia per mi.
potser també recordo que, a vegades, feia coses per mi i, probablement, només per mi. ara ja no ho faig perquè la vida se’m presenta plena de cares de gent i històries de persones i m’està costant molt estar-ne indiferent. potser no cal, això de sudar de tot, però igual sí que puc anar pensant més sovint que no he de salvar el món jo soleta. o que tot és més relatiu o menys transcendent. o, bàsicament, posar-me per davant. o al centre, joder, que per això és la meua, de vida.
bé, no sé si m’explico, perquè fa tants dies que no escric que ja no sé ni si me’n recordo de fer-ho.
hi ha dies en què m’enyoro filla de puta, aquella que tirava pel dret com un buldòzer que no mirava prim. després em recordo i em convenço que és més revolucionari ser bona persona. no sé massa en quin dels dos rols em perdo més.
la setmana passada, em va agafar la dèria d’endreçar l’estanteria del menjador perquè estava tot ple de munts. coses per endreçar i llençar i potser per guardar-ne algunes que valen la pena. n’hi havia de meues i de d’altres, ni recordo com van arribar a parar a casa. però em vaig prendre el luxe de fer neteja amb el meu criteri. perquè, saps, a vegades li dono valor. molt poques, però em sento bé quan ho faig.
no res, petites coses (com llençar la merda pròpia i aliena) amb les que em reconcilio i sense que ningú m’hagi de felicitar o dir-me que ho faig molt bé.
Quan vam arribar a la part de dalt de la serra que ens portaria a Iruya vaig connectar amb aquesta sensació: la de ser res. Quantes probabilitats hi ha que, en tots els quilòmetres quadrats que té la terra, acabéssim en aquell lloc tan recòndit i amagat que s’obria pas després d’hores i minuts fent corbes que aixecaven polseguera a dojo? Entre poques i cap, però allà érem. Quants racons hi ha al món que queden amagats radere de les cantonades?
Que sé jo. Em sento petita, minúscula, en aquests casos. Em sento com la formiga que pul·lula sola buscant una molla de pa que li ha caigut a algú que menja com les gallines i tard o d’hora, tornarà al niu. Però que passeja pel tros de terra i passeja, a cada passa, per damunt d’un gra de sorra aleatori que potser mai més tornarà a xafar o sí però quants grans de sorra són una opció bona per posar-hi peu o pota.
Ara sec a la terrassa d’un hostel car d’un altre lloc menys recòndit i el col·lega ha sortit a comprar tabac i jo sento passar els cotxes que tornen cap a casa, supooso, d’una manera rutinària. Jo faig també la meua, de rutina poc rutinària, però cada dia sembla més quotidiana.
I ja tinc bitllet de tornada i em fa emoció anar sabent per on passaré abans d’enlairar-me de nou, però ara gaudeixo de l’atmosfera que hi ha quan penso que no sóc gran cosa, que no sóc ningú. Ho faig després d’una trucada en què el pare ha somrigut com sempre i la mare ha somrigut més de lo habitual i també ho faig després de llegir un missatge del tiet que em diu que li agrada llegir-me i que té ganes d’abraçar-me en directe. I també ho faig després de riure amb una tipa del hostel perquè els problemes que tenen aquí també els tenim, més o menys amb la mateixa humanitat, a tots els racons d’aquesta terra: els que són plens de gent i t’obliguen a ser anònima, els que són recòndits i amagats i et conviden a ser ningú i també els que són casa i et recorden que, a vegades, t’estimen tant que et fan ser-ho tot.
Qui m’havia de dir a mi que a aquestes alçades, en aquesta tranquil·litat que a vegades confonc – de forma encertada, penso – amb la felicitat, sentiria una mica d’il·lusió per tornar a casa. Però bueno, ja ho deien, no, aquells que tornar sempre és la millor part de l’aventura.
És inevitable, crec, que hi hagi uns quants moments al llarg del dia en què em sento mig sola. Potser és perquè he decidit pirar-me sola, què sé jo. Deu ser, no? En tot cas, pensava, que és alguna cosa com soledat momentània: la que arriba al vespre, quan estàs com a cansada i tot això, la que arriba el dia que no em trobo bé del tot, la que ve amb els núvols d’un dia que no fa massa bon temps. Hi ha gent que viu en una cosa que suposo que deu ser com una soledat universal.
Montevideo, 30 de gener
Després d’un dia recalorós començava una nit recalorosa també i, com per obra de la providència, ens vam dir gairebé a l’uníson si volíem sortir a sopar l’una amb l’altra. També alhora vam acceptar la proposta. Igual que la meua soledat, la companyia també va ser passatgera. Ella era argentina en procés de ser italiana sense haver xafat mai Itàlia. Vam seure en una terrassa. El terra desprenia calor i els para-sols, que encara estaven oberts, només feien que retindre la xafogor. I vam xerrar una estoneta de coses, de la vida, de la política, del feminisme, de la família, de nosaltres com a éssers interconnectats i interdependents però, al cap i a la fi, éssers que arribem i marxem d’aquest món sols.
Em deia que se n’anava, que se n’anava sola havent tallat molts llaços que li feien mal. Que el país ja era un lloc de desesperança i tampoc comptava amb massa més on aferrar-se dins les fronteres i les perspectives de l’Argentina. Et fa pena? li vaig preguntar i em va dir que no. Que no es parlava amb els seus pares, que a Europa l’esperava algú amb qui havia compartit massa poc temps però prou coses fortes. I que, què podia passar si no anava bé del tot? Res massa més transcendent.
Me’n vaig anar a dormir veient-la, de reüll, treure coses innecessàries de la maleta per evitar recàrrecs en facturar-la. Era una mica metafòric: va deixar a la tauleta de nit molts paquets d’herba de mate i pots de dulce de leche, que es van quedar en terra de mate i de dulce de leche.
Montevideo, 1 de febrer
M’obre les portes de casa seua, en un barri tranquil i li pregunto com es pronuncia el seu nom, que l’escriu d’una forma estranya. Tot és més simple i ella em diu que ja sap d’on vinc perquè hi ha viscut, a Lleida. Em fa gràcia com de petit és el món, sobretot per qui no és ben bé d’enlloc: ha passat per mil pobles i ciutats, s’hi ha establert però no del tot. I ara és aquí perquè era fàcil per qüestions del Mercosur, res massa més emocionant.
M’explica que és d’un lloc on ja no hi ha res a fer i que només s’hi queda, precisament, qui ja no té res a fer. Gent gran, gent que ha perdut del tot l’esperança, gent que ja no sap com començar – una altra vegada – fora de les fronteres de Veneçuela. No té cap amiga ni cap amic que encara siguin al país.
Parlo, de tant en tant amb ma mare, peròés molt car, volar d’allà cap a qualsevol lloc del món em diu mentre penso que tenim vares de medir diferents per valorar què és o no és car i busco d’amagat quant costa i veig que el meu vol per venir m’ha costat més diners del que ella refereix. Rasco amb la punta dels dits, per canalitzar el neguit que em generen aquestes situacions, la punta del meu passaport que ha quedat tirat sobre del llit.
Aquí hi té alguns amics i jo penso que deuen ser nous amics, com a molt de quan va arribar, però no li pregunto. Em parla de relacions que ha anat teixint arreu del món però jo m’imagino que són lluny. I si es posa trista a l’Uruguai, a quina espatlla va a plorar? pensa la meua nena interior que sempre acaba buscant consol a les mateixes faldes, que sempre són de fàcil accés.
Còrdova, 7 de febrer
Vull pensar que aquella va ser la setmana més calorosa de l’estiu cordovès perquè si no, no m’ho explico. Si vols, podem dormir a la terrassa, em va dir i vam pujar uns matalassos petits i vam beure molt cervesa de litre i quan jo explicava merdes de la meua família em va dir que li agradava molt, que li expliqués coses de la meua família.
I sense saber d’on va sortir aquell moment d’intimitat, perquè no feia ni vint-i-quatre hores que ens coneixíem, em va explicar com era estar sol en un lloc que no és el teu o sí que ho és però només perquè hi ets de cos present. És a dir: sol i sense res més que un mateix, sense un lloc on caure mort i sense un peso per comprar-se un pancho i sense un número on trucar i explicar que se sent terriblement sol.
M’abruma el sentiment de sentir-se tan sol de que no pots dir-li a ningú que te sents sol i després parlo amb el Roger per telèfon que em re-diu coses com que és important dir em sento sol i sentir que hi ha resposta d’algú que et faci sentir menys sol. I me poso a plorar com una bleda.
Iruya, 12 de març
Aquests dies en què ja he passat el primer sotrac de la soledat momentània, recapitulo una mica i me l’abraço: és suau perquè sempre compta amb molta companyia incondicional a més o menys quilòmetres. I al final, d’aquestes converses també acabo despullant que potser aquesta por a estar sol no és ben bé això, sinó que, per un moment, deu ser que encara em fa vertigen la simple idea de ser sola.
hay un momento, en la pista de despegue, en el que la persona que está al mando decide subir. el instante: las ruedas pierden el contacto con el suelo y empiezas a volar. imagino que quien sabe mucho de aviones, me diría que es poco probable morir entonces, pero seguramente quien ha volado antes sabe que soltar la gravedad, a veces implica salir herido.
hace un tiempo nos tiraron las cartas y hay ratos que no se si reír o llorar con lo que salió. la mayoría de días me pasa eso, de no saber si reír o llorar con las cosas y, casi todas las veces, las ganas nacen del mismo sitio. de la emoción que produce mirar y no alcanzar a ver el suelo, de las cosas que van quedando atrás y todas las cosas que quedan por delante. sí: las que viviré, que son algunas, y las que dejaré pasar, sin quererlo o sin saberlo, que son muchas. me decían ayer: si yo hubiera sabido que hoy estaría acá con vos, no hubiera llorado tanto. y quien sabe si yo tampoco, pero todo el mundo tiene miedo cuando los motores empiezan a hacer ruido y todo empieza a tomar la velocidad que escapa de nuestro control.
a ratos me encuentro que no se o no quiero poner palabras a todo esto por miedo que queden matices sin describir y que con el paso del tiempo queden olvidados en algún rincón de mi cuerpo. y que, un día aleatorio, el olor a óleo o las canciones de silvio rodríguez me devuelvan momentáneamente aquí. supongo que por eso llevo tantos días con ésto escrito en la carpeta de borradores y la libreta medio cerrada. lo publicaré sin terminar porque no se como hacerlo y, en todo caso, creo que no quiero que termine.
de todos modos, estos días aprendí que a veces tampoco es necesario volar, que con subirse a un auto por horas y horas, también se hace camino. que, al final, lo importante es seguir eNViaje.
