S’ha mort la Inés i a efectes pràctics, no implica gran cosa. La Inés era la cosina del pare i era dels manyos. Feia anys que no ens vèiem, segurament ni ens reconeixeríem amb els seus fills, que tenen edats semblants a la meua.
Els manyos eren un col·lectiu heterogeni i ben avingut que vivien en diferents llocs de l’Aragó i venien, cada any, un moment o altre de l’estiu. A la seua casa familiar, hi havia un garatge molt gran, amb unes rajoles blanques i lluentes que relliscaven i sempre tenien la portalada mig oberta. Més cap al fons, les germanes, que totes s’assemblaven molt i no sabia ben bé qui era qui, fumaven compulsivament. Els germans també s’assemblaven, entre ells, però l’un era la versió divertida de l’altre. Al sostre, un ventilador que no parava mai de girar i, a la butaca, la germana del padrí, que era sorda com una tàpia i portava unes ulleres que s’enfosquien amb la claror.
Després que se morís el padrí, també se va morir la tieta Maria i, poc a poc, la portalada que donava al garatge de rajoles blanques i lluentes va deixar d’obrir-se. Suposo, també, que aquesta tercera generació amb qui jugàvem ens vam anar fent grans i ja no ens agradava tant repassar les rajoles del carrer amb guixos de colors. Ens deixava de fer gràcia trobar-nos a les piscines de sorpresa. I al final, l’exotisme d’aquella gent que venia parlant castellà es va anar esfumant perquè també nosaltres vam aprendre l’idioma de forma polida i ja sabíem que cama era llit i pierna era cama.
Avui s’ha mort la Inés, després de molts dies malalta i, encara que no em genera gran cosa, sento el pas del temps de forma pesada i densa. I que si miro enrere, ara ja només veig els ventiladors del sostre, les rajoles blanques i lluentes i el terra del carrer pintat amb guixos de colors com si fos una pel·lícula d’aquestes on no hi passa res però la fotografia és bonica i nostàlgica.
Deixa un comentari