L’aire del vespre o l’aire de la nit sempre és revelador. Perquè són les hores baixes i perquè quan se fa silenci criden més fort les pors i les neures. Hi ha vespres en què les sé fer callar bé i vespres que no trobo el fons on fer peu i retombo pel llit durant hores i hores amb els ulls com taronges.
I mentre el món se’n va a la merda, i ho sé, i per això em sap greu ser tan pesada amb lo meu, sempre hi ha persones que agafen fragilitats i ni les ignoren, ni les menyspreen. Les cuiden. S’hi recreen amb tanta precisió que espanta deixar entrar algú tan endins de casa. Però mira: quan hi són, m’atreveixo a saltar confiant que hi haurà xarxa.
Com estàs, avui?
La nit també és un lloc on perdre’s pels carrers buits de la ciutat i l’aire fred m’esborrona però m’està bé. Massa (potser) al límit del toc de queda. I sempre, per sort, hi ha qui surt del llit per venir-me a acompanyar, malgrat totes les meues pors i malgrat totes les meues neures. Malgrat que hi hagi algun dia en què les meves fragilitats estiguin tan esmolades que, sense voler, fereixin de mort allò que es troben per davant.
Deixa un comentari