Ara mateix diria que es deia Donald, però tampoc sé si hi posaria la mà al foc. Ens vam conèixer a l’església de la Virgen de África. Feia d’escolanet i deia que l’havia ajudat tant. El mossèn era un home vidu, que s’havia ordenat després que morís la seva dona i la verge d’Àfrica una figura lletja que provocava molta devoció.
El Donald era camerunès i tenia divuit anys recent fets. Parlava fatal el castellà, mentre deia moltes coses. Generalment, només se l’entenia pel context i perquè gesticulava en excés. En un moment, va assenyalar el CETI i va dir-nos que allò era casa seva. Que entréssim, que ens l’ensenyaria. No hi vam entrar mai. Després ens van explicar que fins feia poc havia viscut en un pavelló on tenien altres xavals menors d’edat desubicats.
I venia i ballava i reia i no parava mai de moure’s. Compartíem tant com tan poc. Sí: ens enteníem prou perquè compartíem – només (?) – l’espai i el moment. I això ens van apropar. Com sempre, posar-hi cara ajudava a comprendre una mica algun patiment.
Després vam tornar i, com sempre, les coses es van difuminant. Suposo que toca resignar-s’hi. Jo no me n’havia recordat més, del Donald, malgrat en aquell moment em va impactar la seva existència. Fins ara, que retornen als xavals tanca enllà, d’aquesta manera tan impune, aprofitant que el focus està en un altre lloc.
En fi, si ens vam conèixer i compartir i ja ni me’n recordo gaire, em fa cert mal pensar en tots aquells a qui no coneixerem mai perquè els estan tornant per la porta del darrere, ràpid i net.
El Donald (sí, que crec que es deia així) volia ser electricista o llauner, ara no acabo de fer memòria. Bevia moltíssim: vodka barat, ginebra barata, el que fos barat. I era prou simple: que si se n’anava a dormir borratxo, al menys, no somiava.
Deixa un comentari