Fa uns dies vaig trobar aquesta imatge sobre els privilegis i com que sempre sóc de fer tots els tests i demés enquestes que trobo per internet, vaig estar remenant-lo una estoneta.
No és cap sorpresa descobrir que habito, la major part de la meva vida, la meitat superior del dibuix. En tot cas, n’hi ha un, dels biaixos, que m’agrada especialment: el de ser una persona guapa. Una persona guapa segons la manera en com la societat™ et diu que has de ser guapa, clar. I m’he remuntat al dia que vaig saber que jo sí que entrava dins aquesta categoria, amb més o menys marge de maniobra.
Sempre havia pensat que el ser una persona que encaixa amb els canons de bellesa no necessàriament t’obre portes. Potser, en cert sentit, segueixo pensant-ho. Però m’aturo un moment i reviso la meva vida i veig un punt d’inflexió: el moment en que prenc consciència que sí que hi entro, en general, dins d’aquest cànon. Podria fer una llista de coses que es consideren bé ✅ sobre com és el meu cos, però en fi, igual m’arriscaria a semblar insolentment creguda, amb un ego més descomunal del que ja passejo. No crec que sigui ben bé així, però en fi, ja ens entenem.
A mi, encaixar-hi m’ha apropat a l'(auto)acceptació. Desenganyem-nos: quan la resta t’accepta, costa menys fer-ho amb tu mateixa. I dic menys, perquè les imperfeccions sempre estan multiplicades quan una se les mira des de la pròpia perspectiva. Però el que vull dir és que sentir que ets allò que s’espera d’un cos, facilita el camí de la vida. A mi, no haver-me de barallar contra el meu nas, el meu acné o el pèl de les meves cuixes m’ha permès barallar-me contra coses que no eren Jo mateixa. Suposo que ho agraeixo. També ho dic: no visc sense complexos, però la societat™ me’n genera menys i el treball per combatre-me’ls és menys feixuc i dolorós.
Perquè el dia que jo vaig saber que era guapa, la meua forma de relacionar-me amb les altres persones també va canviar. En aquell moment vaig descobrir que podia jugar amb moltes coses d’allò que era per fora i, a partir d’aquí, reconstruir allò que era per dins i fer-ho servir en el dia a dia. En realitat, entendre que no em cal preocupar per allò físic, em porta a relaxar-me, sabent que ningú posarà el dit a la llaga d’allò que em desagrada de mi – perquè igual no és tan evident, no pas perquè no existeixi – i em deixa treure’m l’armadura més sovint.
I em pregunto, massa vegades, què passaria si a totes les coses que més o menys desobeeixo – digues-ne depilació, sostenidors o maquillatges – els tragués el factor que se m’escapa del control. Si seria capaç de no depilar-me, no vestir sostenidors o anar amb la cara neta si tingués més pèl del que toca o més pit del que toca o més grans a la cara dels que toca. Mira, la resposta sol ser que igual no, igual no seria capaç perquè aniria per darrere en la meua lluita per ser qui vull ser.
Total, que opto per treure’m mèrits i, al final, dic que la manera com em veig ha estat una butlleta de loteria més o menys guanyadora, perquè a més, també sóc blanca i europea i cis i tinc estudis superiors i etc. Aleatorietat. Però que, sens dubte, encaixar amb els patrons que la societat™ ha decidit que havien de ser, m’ha facilitat prou la manera com funciona allò que tinc dins del meu cap i, en conseqüència, la manera com sóc avui.
En fi, no sé com tancar-ho, així que, si pretenem acabar amb tot l’hemisferi de dalt de la roda dels privilegis per començar el camí de la vida des de la mateixa línia de sortida i de forma col·lectiva, no se m’acudeix gran cosa, més enllà de fer petar el sistema. Que bona sort, amigues.
Deixa un comentari